Amb alforges per Irlanda (5 de 9). Killarney National Park

Imatge satèl·lit del recorregut de la cinquena etapa de l'Eiretour, al voltant del Killarney National Park. Si voleu descarregar-vos o explorar el track, clicau damunt la imatge.

Aquesta serà probablement la crònica de l'Eiretour amb més fotos. Valgui açò per fer-nos una idea de la bellesa dels paratges que vam transitar en l'etapa central i més diferent de totes les del viatge.

En efecte: la cinquena etapa no va tenir res a veure amb les altres. Bàsicament perquè, en ser circular, ens vam permetre el petit gran luxe de fer-la sense alforges. Per poc que hi hagueu anat, sabeu perfectament que una velo amb alforges i una sense no tenen res a veure. Açò sí, el que no podíem canviar són els neumàtics prims i llisos (entre 1.4 i 1.7) que havíem posat per a viatjar a Irlanda. En qualsevol cas, açò no ens va impedir que, en un moment donat de la ruta, ens desviéssim del rumb previst i féssim un poc de mal camí. En Xavi (no el confongueu amb en Xevi) fins i tot va tenir la gosadia de davallar una petita trialera enfangada...

Els vuit eiretourencs estiradots per damunt de la impecable herba del Killarney National Park, al final de l'etapa.

Aquell dia també va ser diferent perquè vam començar a vogar amb un puntet de ressaca (per alguns, els menys avesats a la nit, la ressaca més gran en molta estona), ja que la nit anterior havíem trescat un poc per Killarney, com vaig explicar a la crònica anterior.

Una de les coses que encara no havia sortit a les cròniques de l'Eiretour és el caràcter dels irlandesos. No de cada un d'ells, que amb el que jo m'enroll no acabaríem mai, sinó el caràcter dels irlandesos del sud-oest en conjunt. Ras i curt: comparats amb noltros, com a mínim són més amables i, tot i que els menorquins ja en tenim fama, també més tranquils. Però per damunt de tot, respecten més les velos: en diverses ocasions ens vam trobar amb cotxes que circulaven en sentit contrari, i que per tant no tenien perquè molestar-nos, que es van aturar i van sortir del camí per deixar-nos passar millor. Evidentment, no és el que feia la majoria, però aquí a ca nostra açò és impensable... Avui mateix, circulant per un camí estret -el de sa Cucanya- amb la velo de carretera, he hagut de sortir de l'asfalt perquè un cotxe que venia de cara no ha fet ni la més mínima variació del rumb o velocitat per deixar-me passar. Per colmo, la conductora m'ha mirat amb cara de pa torrat... ja m'explicareu quin mal li havia fet, jo!

També és ver que quan duus uns dies de viatge tot ho comences a veure més de color rosa. Bé, en el cas d'Irlanda, potser seria més apropiat dir "de color verd". I més encara al Killarney National Park.

Als anys 80 el Killarney National Park va ser declarat per la UNESCO, com Menorca, Reserva de la Biosfera. Es veu que hi creixen líquens i plantes endèmiques, així com arbres i altres vegetals difícils de trobar. Hi abunden els boscos de roure i de teix (aquest segon no em demaneu què és).

El verd, en les formes més diverses, és omnipresent a Irlanda.

Com he dit al principi, els paisatges d'aquesta etapa van ser els més impressionants del viatge i, probablement, dels més impressionants que hagi vist cap de noltros. Si no, jutjau-ho voltros mateixos:

Foto de grup. A partir d'aquí vam entrar en la preciosa vall coneguda com Gap of Dunloe.

En pràcticament cap moment dels més de 50 quilòmetres de la ruta ens van fer nosa els cotxes. N'hi havien pocs i, quan ens en trobàvem algun, normalment es decantava exageradament per deixar-nos passar i el conductor ens saludava amablement. Ben igual que aquí, eh? Fins i tot ens vam creuar un parell de carros...

Primer i més petit dels molts llacs que ens trobaríem al llarg del dia.

Les pujadetes que ens vam anar trobant eren suavitzades pel fet de no carregar les alforges i per la bellesa de l'entorn.

N'Albert, l'astronauta vogador, alt-empordanenc entre menorquins.

La cara de satisfacció diu més que les paraules.

Una velo que no era nostra i uns quants de bens enmig del camí.

Aigua i nivolats, dos elements omnipresents a Irlanda juntament amb el verd i la cervesa.

Quan estava preparant el viatge, cercant fotos per internet en vaig trobar una semblant a aquesta, amb dos ciclistes que vogaven exactament per aquest camí. Record que me la mirava mig embadalit i em venien ganes de fer un salt i colar-me dins de la foto. I açò és ni més ni manco el que vaig fer, sols que des que vaig saltar fins que vaig entrar a la fota van transcórrer uns quatre mesets.

Dues fotos tirades des de damunt del mateix pont (concretament el de la següent foto), la primera mirant cap endavant, la segona cap endarrere.

Un dels molts de ponts que vam veure aquest dia.


Un altre pont, ben diferent de l'anterior, però que acompleix exactament la mateixa funció.

Aquesta ruta ens la vam prendre amb un poc més de calma que les altres etapes, ja que la seva única finalitat era disfrutar del paisatge.

De tant en tant van sortint paral·lelismes entre Irlanda i Menorca, l'illa gran i l'illa petita. Un que encara no he comentat però que és dels més evidents és la presència de bestiar amollat, tant de vaques com de bens i cavalls, que recorda molt a Menorca.

Més o manco per aquesta zona va ser quan ens vam sortir del camí previst i vam acabar fent un poc de Benny Hill.

En un moment donat, ens vam sortir de la ruta prevista i vam acabar en un camí de terra que es perdia... No sé què passa que sempre hem d'acabar fent el Benny Hill! Pels qui no sapigueu què és fer el Benny Hill, consisteix en anar amunt i avall, una i altra vegada, cercant el camí correcte i sense acabar-lo de trobar mai... Ja m'ho deien, ja, que anàvem malament. Però jo, caparrut, ho vaig voler provar, i la cosa no va reeixir. Després de retrocedir un tros, vam enfilar un camí -també de terra, però en més bon estat- que tampoc no estava previst inicialment i que ens va permetre vogar per una zona preciosa que d'altra manera no hauríem pogut veure. Així idò, per primera i única vegada en el viatge, durant uns pocs quilòmetres ens vam aventurar a vogar fora de l'asfalt, i va valer la pena:

Vam vogar per camins de bosc envoltats de falgueres esponeroses:




I també ressseguint la vora d'aquest llac:

Arribats a aquestes alçades ja em seguien poc convençuts...

La ruta va començar i va acabar amb aigua.

La part final la vam fer per la preciosa carretera d'aquestes dues fotos.

La ruta va acabar amb un bon ruixat, un poc més potent que els que ens acostumaven a caure cada dia. Una vegada a Killarney, ens vam dirigir a l'alberg, on ens guardaven les alforges i on, per sort, ens van deixar fer una dutxa. Després de la dutxa, ho vam recollir tot i vam enfilar cap a l'estació, situada molt a prop de l'alberg, per agafar un tren en direcció a Dublin. Un tren que, finalment, mai no vam agafar... Però açò ja són figues d'un altre paner; anècdotes per a la següent crònica. Així idò,

continuarà...

Els camins perduts de Mare de Déu del Mont

Enfilats dalt de Mare de Déu del Mont, mirant cap al Bassegoda i el Canigó, nevat i mig tapat pels nivolats.

Ja pràcticament l'havia oblidada. La vegada que havia vogat més aprop de Mare de Déu del Mont va ser, justament, la primera vegada que vaig fer una ruta de btt un poc seriosa fora de Menorca. D'allò deu fer uns quatre anys i mig. Va ser amb en Toni, company de feina de llavors, i un amics seus d'Olot, bona gent amb poc seny. A jo, que la muntanya m'era una cosa completament desconeguda, aquella ruta em va impressionar. Quan, passant a prop de Besalú, havia vist Mare de Déu del Mont i les muntanyes del seu voltant, m'havien fet la impressió de ser un terreny reservat a gent molt més forta que jo. Mai no m'hauria pensat que aguantaria unes pujades tan llargues. Sigui com sigui, la casualitat va fer que la ruta de diumenge passat comencés exactament pels mateixos camins que aquella primera d'ara fa quatre anys i mig.

Dissabte, el dia abans, ens havíem extraviar diverses vegades de la ruta, però no es pot dir pròpiament que ens perdéssim. Diumenge sí. Ens vam ben perdre. El títol està equivocat: el que està perdut a Mare de Déu del Mont no són els camins, sinó els caminants; o els pedalants, en aquest cas. Quan escric les primeres notes del que serà aquesta crònica, fa poc més de 24 hores que vam acabar la ruta i som incapaç de recordar les vegades que ens vam equivocar de camí. Açò quan anàvem bé, perquè va arribar un moment que vam perdre per complet tot rastre del camí. Ens havíem desviat de la ruta, açò ja ho sabíem, però un caçador ens va dir que, si seguíem el mateix camí, arribaríem al nostre objectiu: Mare de Déu del Mont. "Seguir el mateix camí"... dit així semblava fàcil! Què passa quan el carrerany que seguies desapareix, es disol de sobte en petits caminois de bestiar i petites clarianes totes iguals l'una a l'altra?

Perspectiva del Mont (1.123 metres) des del Pla del Vi (1.025 metres), molt a prop del Puig Caçador, a la Serra de les Corones. A partir d'aquest punt vam avançar muntanya avall obrint-nos pas cap a través, entre arbres i bardisses.

Érem just davant del nostre objectiu, al cim d'una muntanya un poc més petita, però ens havíem sortit del camí i teníem una fonda vall entremig. Tornar a rere, quan duus dos dies tornant a rere cada mitja hora, arriba a fer vessa. Després de vagar una estona sense rumb, i esperonejats per la melodia de les campanes del santuari de Mare de Déu del Món, que ens arribava de l'altra banda de la vall que teníem al davant, vam decidir davallar la muntanya obrint-nos pas entre les branques i la bardissa d'un bosc espès que ens tapava tota possible referència visual. Així com davallàvem, el bosc s'anava fent espès, i jo temia que s'acabés tancant del tot, o encara pitjor, que allò acabés en una enorme paret rocosa d'aquelles que abunden a la zona. Si fos així i haguéssim de recuperar el camí fet, és molt probable que ens perdéssim i la foscor se'ns tirés a sobre.

Però açò va ser gairebé al final. Feim un poc de memòria i retrocedim al principi. El dia anterior, el dissabte, havíem viscut una petita aventura en el nostre fracassat intent de repetir la marató de l'Artec. La nostra desorientació primer i la tempesta després ens van fer fora de la muntanya. L'objectiu de diumenge, l'endemà, era fer la zona de Mare de Déu del Mont, muntanya que no havíem pujat mai dalt velo. Sortint del nostre camp base a Bordils tot semblava indicar que seria un dia metereològicament plàcid. La tranquil·litat, però, va durar ben poc: arribant a Besalú, se'ns alça aquesta imatge al davant:

Mare de Déu del Mont amb un núvol negre al damunt. No sé a què em recorda açò...

Tots confiats, havíem deixat els plumes a Bordils. No n'aprendrem mai, ens dèiem (comentari que, tot sigui dit de pas, em pens que vam repetir en nombre rècord de vegades). En arribar a Argelaguer, punt d'inici de la ruta, sortim de la furgoneta i ens comença a calar el fred intens. Per sort o per desgràcia, al cap de ben poc aquest fred es va convertir en escalfor i suor, ja que, passats uns primers quilòmetres més o menys planers, vam empalmar amb una pista enformigonada que s'enfilava de valent cap amunt.

La primera vegada que vaig vogar per aquesta una pista de muntanya, una pista forestal, va ser exactament per aquesta de la imatge. D'allò fa quatre anys i mig. Vaig al·lucinar amb colors, primer, perquè a Menorca és impensable una pista en bon estat i llarga com aquesta; segon, per aquesta sensació que la pujada mai s'acaba, i tercer, per l'altura que es guanya, que va enfonsant la vall de l'esquerra cada vegada més endins.

Perspectiva que ens quedava a mà esquerra en la primera part de la pujada, mirant -crec- cap al coll de Jou.

Perspectiva que ens quedava, també a la primera part de la pujada, mirant enrere cap al Puigsacalm.

Els camins perduts (els que puc recordar)

La crònica d'aquesta ruta, si he de ser fidel al que va passar, només pot consistir en una relació de les vegades que ens vam extraviar del camí. Som-hi amb el primer camí perdut:

Primer camí perdut. Ben prest ja vam començar a anar de tort. A la primera cruïlla important que ens vam trobar teníem dues possibilitats: o bé agafar cap a la dreta i continuar pujant per una pista enformigonada (el formigó sempre és un mal auguri), o bé agafar cap a l'esquerra i seguir ascendint per una pista de terra. Vam triar la dreta, la pista de formigó. I, en efecte, l'opció bona no era aquesta, sinó la de l'esquerra. Així que ja ens veis, guanyant altitud curva rere curva, mentre en Xevi feia un discurs sobre pulsacions i pulsòmetres i passava olímpicament de comprovar al seu GPS que estàvem en el camí correcte. Quan ens en vam adonar, ja feia una bona estona que pujàvem, cosa que vam poder constatar a la davallada fins al trencant on ens havíem desviat.

La primera part de la ruta vam fer-la tota per pista. Aquesta de la foto és de poc abans d'arribar a Can Bosch.

Si talléssim el tronc d'aquesta alzina, al darrere apareixeria la casa de Can Bosch.

Segon camí perdut. Just després de Can Bosch (vam passar pel costat mateix de la casa), ens desviam a la dreta per un camí un poc brut que anava cap amunt i que al cap d'una estona s'acabava tancant. Aquesta vegada no vam perdre tant de temps ni tantes forces, però sigui com sigui ens acabàvem d'extraviar per segona vegada en molts pocs quilòmetres.

Tercer camí perdut. Al cap d'una estona, en un trencant, agafam la pitjor alternativa: una pista que s'enfila de mala manera cap amunt. Casualitats de la vida, el tema de conversa tornaven a ser les pulsacions, tot i que hi hagi qui ho vulgui fer pagar al GPS. Quan ens n'adonam, tornam a rere, enfilam el camí correcte -que feia baixada!- i seguim.

Quart camí perdut. Al cap de molt poc d'haver corregit el nostre rumb arribam a la Teuleria. En aquest coll s'hi troben quatre camins; per tant, tenim tres opcions al nostre davant. La de l'esquerra, que ens duria cap al Bassegoda, queda automàticament descartada. A la dreta ens en queden dues: una pista ampla formigonada que fa lleugera baixada i una de més estreta i rompuda que puja fort cap amunt. Si us heu llegit la crònica anterior i tot el que duim d'aquesta, és impossible que falleu la pregunta del milió: quin dels dos camins vam agafar, el de pujada o el de baixada? Tatxannn! En efecte! Agafam altra vegada el que s'enfila més fort cap amunt i, per suposat, ens tornam a equivocar. Per suposat, abans de constatar l'error aprofitam per ascendit un bon trosset, no sigui cas que la ruta se'ns faixi curta!

Roure de la Font del Bac, més gruixat i vell del que les imatges deixen entreveure.

Cinquè camí perdut. Quan tornem a ser al coll de la Teuleria, prenem la pista formigonada en lleugera baixada. Que ràpid que s'avança, per fi! A veure si enganxam una bona ratxa i ens ret un poc! Ai Joan, que ho ets beneit! No fa tres minuts que avançam a bon ritme que torna a sonar l'alarma: es veu que ens devem haver saltat un trencant i anam pel camí equivocat. Tornam un poc a rere i veim una camí preciós i molt empinat que s'enfila cap amunt. A mà esquerra, a la vora del camí, s'hi alça un roure imponent que ha vist passar, com si fóssim mosques, molts éssers humans com noltros. Bé, com noltros, com noltros... no ho sé; esper que la majoria fóssin un poc més espavilats! A jutjar pel que diuen els mapes, el roure en qüestió deu ser el de la Font del Bac. A noltros ens fa falta ben poc per deixar de banda el sentit comú. Conscients que probablement ens estàvem desviant de la ruta per enèssima vegada, decidim tirar endavant per aquell camí encisador. Però ai la que ens esperava...

Quin parell de dos que esteim fets! Ja ens ho diu, ja, en Josep, que no en sabem de fer rutes... Per desgràcia ell no ens havia pogut acompanyar per anar-nos-ho recordant, però igualment és com si el sentíssim: "Si és que no en teniu ni idea, de com es fa una ruta! Sempre pujar, sempre pujar! Cagon la sang d'un burro blanc!". Josep, tens tota la raó del món. Per què ens perdem sempre per agafar el camí que puja? No havíem quedat que sol ser a l'inrevés?

Després de les dues rutes d'aquest cap de setmana, podria omplir un parell d'àlbums amb estampes de tardor. Els àlbums no els ompliré, però almenys sí que me n'he omplert les retines.

Aquesta no va ser la darrera desviació, però si la pitjor de totes, ja que ens va acabar abocant al camí que desapareixia i que he comentat al principi. Tanmateix, com passa sovint, aquesta part no prevista ni volguda va ser, probablement, la millor de la ruta. Vam passar per la baga del Ginebret, i també per la del Carig, al principi vogant, després a peu, i finalment amb el ferro al coll. Com ja he comentat, havíem seguit les indicacions d'un caçador, que ens va dir que seguissim pel mateix camí i arribaríem al Mont. Mirant damunt el mapa acab de veure que el cims on vam anar a parar són a la Serra de les Corones: Puig de Torroella, d'uns 1.050 metres; i, ironies del destí, Puig Caçador, de 1.000 (tots dos a prop de la Tossa d'Espinau, de 1.087 metres).

Vistes de l'Alt Empordà des del Pla del Vi (1.025 metres). Al fons s'hi veu la badia de Roses i el Cap de Creus. Més a la dreta, el Montgrí.

Després de perdre el camí, i una vegada arribats al Pla del Vi, tal com es pot observar a la segona foto de la crònica, la d'en Xevi amb Mare de Déu del Mont de fons, vam decidir tirar avall a través del bosc. Al principi aquest estava net, però a poc a poc s'anava embrutant. Jo patia perquè temia que allò acabaria malament: o bé que no podríem avançar més, o bé que ens trobaríem a dalt d'una paret de roca de les que abunden a la zona, i ens seria impossible seguir davallant. Si hagués estat així, no vull pensar què hauria passat, però prop hauríem fet de quedar-nos sense llum, sense dinar ni sopar, potser també sense aigua i, en el meu cas, també sense avió de tornada a Menorca, que tenia per a l'endemà dematí.

La part que més perduts vam anar va ser, per compensar, una de les millors de la ruta. En aquestes imatges encara avançàvem dalt velo, però poc ens faltava per entrar en un carrerany que s'enfilava massa per poder-lo fer qualcant.

Sisè camí perdut. Per sort, però, vam trobar un camí. En Xevi salta i diu: "Joan, he vist una cosa que t'agradarà". Tement que allò fos ironia, m'hi vaig apropar i vaig comprovar que no, que no era ironia: al davant teníem un corriol que, ben segur, a un lloc o altre ens havia de dur. El vam seguir i, al cap de poc, vam desembocar en una pista. Vam seguir la pista cap a la dreta, i de moment ho vam endevinar. Aquesta pista desembocava en una altra; ens vam mirar i, a l'uníson, vam dir: "cap aquí, no?". Tots molt ben avinguts, excepte per un petit detall: que el braç d'en Xevi apuntava cap a l'esquerra, i el meu cap a la dreta. De moment vam seguir el meu braç (tot cansa, i en Xevi ja s'havia cansat d'equivocar-se de camí), però no vam estar gaire estona a concloure que anàvem en la direcció oposada al que ens convenia. Ja sabeu el que ve ara, no? Així és: tornam a rere, una aaaltra vegada, i corregim el rumb.

Setè camí perdut. Cansats d'equivocar-nos de camí, vam seguir vogant per la mateixa pista una bona estona, obviant les senyals evidents que ens assenyalaven el PR que teníem previst d'agafar. A més, el fet de seguir les rodades d'un parell de bicis que havien passat per allà unes hores abans que noltros ens donava certa tranquil·litat. No és cap secret: el mal, quan és compartit, és més fàcil de soportar. El que no sentim a dir tant, però, i que en canvi és igualment veritable, sinó més, és que el bé, quan és compartit, no disminueix, sinó que augmenta. Açò sí, sempre que no parlem de bitllets (o millets, si són de 500). El cas és que les rodades que seguíem ens van allunyar de la nostra ruta una vegada més.

Dinousaure al Puig Caçador.

Durant tota la ruta ens vam anar trobant restes de la pedrada del dia anterior, que vam tenir ocasió de presenciar de ben aprop.

Vuitè camí perdut. Seguint les rodades -quin parell d'indios que esteim fets!- vam arribar al coll de Joncanat. Allà hi havia un rètol indicador: cap aquí, vas allà; cap allà, vas allà d'açà... Tot molt correcte, excepte per un petit detall: el cartell havia caigut al terra i la fletxa que deia "Mare de Déu del Mont" apuntava cap al cel; ens intentava dir alguna cosa, aquell rètol? Aquella vegada, cansats d'agafar camins de pujada, vam decidir tirar avall per un PR; ara bé, sense ànim de contradir els simbolismes del rètol, sinó simplement perquè se'ns havia fet més tard del compte i vam pensar que per allà faríem més via. La baixada, una trialera assequible però divertida, era preciosa. Preciosa sí, però incorrecta. No era el camí que cercàvem, ja que al cap d'una estona es començava a embrutar i s'enfilava cap amunt. Així que ja ens hi tornau a tenir, uuuuna aaaaaltra vegada, amb el ferro al coll i cap amunt s'ha dit!

Quan vam tornar a ser al coll de Joncanat, vam reemprendre la marxa damunt la velo enfilant un camí molt brut i fangós que s'enfilava molt fort cap amunt. Amb penes i treballs vam pujar una bona estona dalt velo, fins que vam haver de cedir a la pendent i carregar-nos el ferro a l'espatlla. Així vam anar avançant, la darrera part per un corriolet molt polit, fins a dalt del Mont, per fi!

Santuari de Mare de Déu del Mont. Els conjunt conforma una estampa irreal: el santuar amb els misteriosos arcs i el pou que té al davant (és un pou? Ara no n'estic del tot segur), i la impressionant perspectiva de les comarques de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, el Gironès, l'Empordà... Tenc un amic, en Nasi, que si un dia puja allà dalt es desfogarà a gust cridant "llibertaaaaat!".

Vistes des del magnífic balcó que és Mare de Déu del Mont. Des d'aquí dalt s'identifiquen molts de vells coneguts: el Montseny, Rocacorba, l'estany de Banyoles, Girona, les Gavarres... i un llarg etcètera.

Tot el que és bo es fa pregar. Açò ho devia saber en Jacint Verdaguer, que seu impertèrrit a dalt del Mont. El cap d'any del 2008 vaig pujar per primera vegada a Mare de Déu del Mont. La neu ho cobria tot; tot menys en Verdaguer, que contemplava l'espectacular darrera posta de sol de l'any exactament en la mateixa postura que ara ens contemplava a noltros.

La primera part de la davallada la vam fer per asfalt, fins a empalmar la segona part -la més llarga- del corriol trialero d'aquesta ruta, que ens va deixar a tocar de Beuda. A partir d'aquí, asfalt fins a Argelaguer i cap a can Xevi hi falta gent! Hi falta gent... per despatxar la pizza boníssima que na Meri ens havia preparat!

Per acabar la jornada només hi faltava desmuntar la velo, posar-la dins la maletassa que havia manllevat a en Xavi (no el confongueu amb en Xevi) i agafar el tren cap a Barcelona. S'havia acabat un cap de setmana intens, amb dues rutes, la de dissabte seguint -intentant seguir- el traçat de l'Artec, i la de diumenge que acab de ressenyar, que bé es valien el maldecap de viatjar i empaquetar la velo. En sol demà dematí, feina a Menorca.

Marató garrotxina de pulsacions, fulles caigudes i tempestes

Títol enrevessat per a una ruta un poc barroca.

Fa dues setmanes ja vaig cedir a la temptació d'anar a vogar per Girona, més concretament a Amer, en la prova de la Copa Gironina que s'hi celebrava. Tot i que açò em va alleujar un poc, el mono de muntanya seguia essent massa fort i aquest cap de setmana passat hi he tornat. Ara bé: no ha estat casualitat, sinó un viatge ben premeditat: fa dues setmanes ja vaig deixar la velo allà amb la intenció de tornar-hi per fer dues rutes de les bones. I de bones, les rutes, ho han estat; molt bones, de fet. Ara bé, també molt diferents al que inicialment podíem preveure.

La primera, la de dissabte, consistia en repetir la marató BTT Vall d'en Bas de l'Artec que es va disputar l'11 d'octubre. Ja en aquell moment em vaig plantejar de posar la velo dins l'avió i volar cap a la península a vogar. Però resulta que a Menorca, aquells mateixos dies (el pont del Pilar) s'hi celebra, des de fa cinc anys, la Volta a Menorca en BTT. En les anteriors edicions no hi havia pogut participar, però aquesta vegada no tenia excusa, així que vaig quedar a Menorca a vogar tres dies seguits. En Xevi i en Josep sí que van anar a la marató de l'Artec; el primer la va acabar, però en Josep va haver de retirar-se per un problema mecànic greu.

La marató de l'Artec és una cursa de 117 kms i més de 4.000 metres de desnivell acumulat. Tanmateix, té la peculiaritat d'oferir tres possibles variants: la primera, fer-la tota, el 100%; la segona, fer-ne el 66%, o sigui uns 80 kms i 2.400 de desnivell; i la tercera, fer només el 33%, o sigui uns 44 kms i 900 metres de desnivell (clicau damunt els percentatges per veure'n els tracks al wikiloc). Aquí podeu consultar la classificació. Noltros vam triar la segona opció, tenint en compte les hores que s'hi va estar la gent i que en aquesta època hi ha molt poques hores de sol.

La tardor probablement no és l'època de l'any més alegre ni la més espectacular. La natura tanca el seu cicle i es prepara per a la letargia hivernal. Els rajos de sol, cada vegada més obliqus i febles, es van fent escassos... Tanmateix, la tardor ofereix estampes fascinants. És un poc el tipus de fascinació que pot oferir en un moment donat un cementiri. Perquè... què és el que veis en la següent foto si no mort?

Estora de fulles de roure i d'altres arbres que no m'atrevesc a classificar.

Perdonau si vos estic aixafant els ànims amb tanta prosa poètica barata; no era la meva intenció. A la tardor no tot és decrepitud i putrefacció; és l'hora també que sorgeixin algunes formes ben peculiars de vida. Aquí van un parell de fotos més, amb una mostra de vida un tant fàl·lica per ajudar a aixecar els ànims (almanco els d'elles):

Aquest no és l'únic exemplar que ens vam trobar enmig del camí d'aquest bolet de forma fàl·lica.

Un altre exemple de vida de tardor: un grèvol de fullatge nadalenc.

Sigui com sigui, l'ensopiment de la tardor sembla que també afectava en Josep. Ja des que vam entrar a la seva furgoneta, a Salt, vam veure que feia mala cara. Una grip, o potser un fort refredat... El cas és que, per desgràcia, va haver d'abandonar a mitjan ruta. I vas fer bé, Josep, perquè el que venia era la part més dura. Li hem d'agraïr, però, que decidís esperar-nos mentre noltros acabàvem de fer la ruta.

En Josep engrassant-se les cales de les sabates, cosa que jo mai no he provat de fer. A la foto no és nota, però en aquell moment teníem mooolt de fred!

Primera pujada del dia. Al fons, les muntanyes per les quals ens perdríem unes hores més tard...

La primera part de la ruta, de Sant Esteve d'en Bas a les Preses donant la volta a la Serra de Finestres, la vam fer tots tres junts. Encara que fos aproximadament un terç del total que ens havíem proposat de fer, només per aquesta part de la ruta ja valia la pena aixecar-se prest i passar un poc de fred. Ens ho vam prendre amb bastanta calma, però almanco de moment no ens vam perdre (només record una vegada que vam enfilar un corriol que no tocava). Dic "almanco" perquè a la segona part de la ruta, a partir de les Preses, crec que vam passar tanta estona en el camí correcte com en camins equivocats.

En qualsevol cas, estava cantat que ens perdríem. L'encarregat de guiar-nos era en Xevi amb el seu GPS de la primera guerra mundial (ja ho sé que no n'hi havien, però si així fos haurien estat igualets al seu) carregat amb piles de poca durada. Però en Xevi, ai de noltros, estava més pendent de les seves pulsacions que no de la fletxeta del GPS que indica la direcció del camí, com podeu comprovar a la següent foto:

En Xevi consultant les seves pulsacions per minut en el pulsòmetre de canell que, pobres de noltros, qualcú li va regalar.

Aquesta primera part de la ruta va ser la més variada en quant a camins i diversitat de paisatges, com pot observar-se pel contrast de les fotos següents:

Roca, vegetació baixa i cel blau.

Camí cobert de fulles dins d'una fageda.

Pujant i deixant rastre damunt l'estora de fulles caigudes.

Fageda d'en Jordà. El recorregut de la marató de l'Artec té tots -o gairebé tots- els components que defineixen una bona ruta. Un dels punts forts és sens dubte l'entorn.

Encara que aquí semblin estar molt resguardades, segur que aquestes bales de palla van acabar ben xopes.

Un dels moments entranyables de la ruta va ser el pas per davant de l'ermita de Sant Martí del Corb, una mena de mescla entre una ermita romànica i un temple hindú, amagada dins d'una fageda espectacular.

Perspectiva garrotxina. Foto tirada des de prop del volcà del Racó, mirant cap al pla del Ferrers i el pla de Mitjans.

Quan vam arribar a les Preses duiem uns 30 kms. Aquí en Josep va decidir abandonar-nos i tornar xino-xano cap a Sant Esteve d'en Bas, on va dir que ens esperaria. Així idò, en Xevi i jo vam prosseguir amb la ruta, ignorant el que ens esperava per davant.

Després d'un tall de planejar per carretera, el camí es va començar a enfilar fort cap amunt. Primer de tot vam vogar per damunt d'un camí formigonat i amb talls per facilitar la tracció. Al cap d'una estona, el formigó va cedir pas a la terra i les pedres d'un camí molt irregular, amb rampes molt fortes però sense descansos, que anava pujant per entre alzinars. A poc a poc el terreny va anar canviant: els faigs i altres arbres caducifolis van prendre el lloc a les alzines, i el camí va tornar-se un poc menys pedregós. A estones el camí s'estrenyia i es convertia en un corriol sinuós, per acabar desembocant novament en un camí més ample.

No record quantes vegades ens vam desviar del camí correcte, però ja havíem errat la marxa diverses vegades quan vam arribar a una cruïlla de cinc camins. Teníem al davant quatre alternatives: dos camins que s'enfilaven fort cap amunt, un camí ample que baixava i un corriol que també anava cap avall. Noltros, que som així d'espavilats, vam provar sort amb els dos camins de pujada, primer un i després l'altre, i no ens vam adonar del nostre error fins al cap d'una bona estona de patir. Val a dir que les dues pujades eren realment dures, d'aquelles que t'obliguen a posar el culet damunt la punta del seient perquè la velo no se t'aixequi del davant. Entre pujar un camí, adonar-nos que anàvem malament, tornar a rere, provar l'altre, comprovar per segona vegada el nostre error, refer altra vegada el camí fet i decidir quin era el pròxim que havíem de provar, va passar bastant més d'una hora. El millor del cas -o tal vegada hauria de dir "el pitjor"- és que la cruïlla on ens vam equivocar tantes vegades era molt a prop del mas Fajula i, també, de Riudaura, cosa que ignoràvem en aquell moment i que acab de descobrir ara mirant el mapa.

A mitja pujada vam passar per Sant Joan de Balbs, ermita romànica, o pre-romànica -no ho sé del cert-, del segle X.

Carrerany.

Vogant entre faigs.

La qüestió és que, a més del temps perdut entre una cosa i l'altra, el cel cada vegada es posava més amenaçador: de darrere les muntanyes del davant guaitava un gran núvol negre que feia cara de pocs amics i que, al cap de poca estona, ens va ben demostrar que, en efecte, d'amic no en tenia cap. Les temperatures havien caigut en picat i tot s'havia tenyit de color de pluja. A més, teníem en Josep que ens esperava en algun bar d'Olot. Cada vegada era més evident que la cosa no anava bé. "Què feim, Xevi?", "Tornam a rere, però direm que el que s'ha rajat ets tu".

Així és com vam fer marxa enrere i vam desistir d'acabar aquella ruta que tantes ganes ens feia. Però ep!, no penseu que aquí s'acaba la història! Tots sabeu com és de fàcil perdre's quan vas de baixada, avances tan ràpid i tot sembla tan fàcil. Idò sí, de tornada a les Preses ens vam tornar a desviar del camí. No tenim remei. I no vegeu com pujava la cosa, quan tornàvem -per enèssima vegada- enrere! Sort que, ben mirat, perdre't per aquelles fagedes és un autèntic luxe.

Mentre fèiem aquesta darrera pujada van començar a caure les primeres gotes. Les primeres de moltes que en caurien, també en forma de pedra. La tornada fins a les Preses va ser ràpida, ja que era tot baixada i després pla per asfalt. A devers mig quilòmetre de les Preses ens va enganxar la tempesta. Sentia en Xevi al darrere que m'anava dient: "corre, corre, que la tenim aquí, és qüestió de segons!". No ho acabava de dir i ens va envestir un vent molt fort i va començar a caure aigua a poalades.

A prop de la collada del Macià, a uns 825 metres d'altitud, amb la Serra de Finestres al fons. Tot i que per la foto pugui semblar que va fer un dia esplèndit, en realitat aquests són els darrers raigs de sol que vam veure dissabte, ja que després de passar per aquest prat vam endinsar-nos altra vegada en l'espès bosc i, sobretot, perquè al cap de ben poc el cel va cobrir-se de nivolats. Sembla impossible que en qüestió de tant poca estona el temps pogués canviar de forma tan dràstica.

Un dia normal haurien sortit al fons d'aquesta foto tot de muntanyes que aquí queden amagades rere una espesa capa d'aigua i pedra. Aquesta foto la vaig tirar en marxa, com la majoria de les que acostum a penjar al blog, quan ja arribàvem a les Preses. Al cap de pocs segons d'haver tirat la foto ens va agafar la tempesta. Sort vam tenir que ens vam pedre i vam haver d'abandonar la ruta!

Ens va venir d'un pèl: just posar-nos davall del toldo d'un bar la tempesta va esclatar de totes, totes. Queia una tromba espectacular, que al cap de poc més d'un minut es va convertir en una bona pedregada. Uf!, de quina una ens vam lliurar! Si no ens haguéssim perdut tantes vegades, veient-nos forçats a abandonar, la tempesta ens hauria agafat en plena muntanya, probablement en el punt més allunyat de tota la ruta. Amb el fred que feia, i amb altes probabilitats de seguir-nos perdent, poca gràcia ens hauria fet.

La tempesta va ser grossa. En sol demà, quan vam anar a pedalar pels voltants de Mare de Déu del Món, a uns quants quilòmetres d'allà, ens vam anar trobant muntets de pedra durant tota la ruta. També va fer pedra a Girona i a molts altres llocs. Davallant del Puigmal uns excursionistes es van pedre i dos d'ells, dues germanes, van morir congelades durant la nit.

Al cap de poc va arribar en Josep en la seva furgoneta. Venia vestit de carrer i, ara sí, feia més bona cara que noltros. Tot i així, encara vam haver de superar el darrer obstacle del dia: 30 metres que ens separaven de la furgoneta i que van ser suficients per quedar ben xops.

Encara que tingués poc a veure amb el que inicialment teníem previst de fer, la ruta, d'uns 60 quilòmetres, va valer molt la pena. Per suposat, ens vam quedar amb les ganes de fer-la tota; especialment jo, que no hi era dia 11 d'octubre, quan es va fer la marató. A veure si l'any que ve no coincideix amb la Volta a Menorca BTT i puc fer-les totes dues!