No... no és que me'n vagi de viatge a Escòcia, que ja m'agradaria! Tot i que, ben mirat, aquests dies no crec que hi hagi gaire diferències entre Menorca i Escòcia, a part d'uns graus de temperatura, és clar!
De Menorca a Escòcia és el viatge audiovisual d'aquest article: d'un vídeo de la Volta a Menorca amb BTT que es va celebrar la setmana passada a un vídeo d'un aficionat al ciclocross (i a l'edició de vídeo) de Peebles, a Escòcia.
És una marxa cicloturista en tres etapes que es caracteritza en primer lloc per no ser competitiva (sí, ja sé açò ho diuen totes, però en aquest cas és de ver: fins i tot hi ha returades per fer reagrupaments), i en segon lloc per tenir una figura insòlita: els guies, unes quantes desenes de participants vestits amb un malloc estampat amb pell de vaca que, com el seu nom indica, tenen la funció de guiar la resta de participants (i, no menys important, d'aguantar-los les barreres, que a Menorca no n'hi ha poques!).
I una tercera peculiaritat (en teoria només havia de penjar dos vídeos, però ja m'estic enrollant altra vegada): una de les activitats que han envoltat la Volta a Menorca amb BTT són unes jornades... sí, heu sentit bé: unes jornades, amb conferències, xerrades, taula rodona. Les jornades, dedicades als camins, sota el lema "recuperar el passat per gaudir del futur"; un tema prou sensible a Menorca...
Un dels conferenciants, en Rafael López Monné, va fer al respecte aquest excel·lent comentari al seu blog:
"Les jornades no les organitzen pas l’Administració, sinó un club ciclista,
el de Ciutadella. M’encanta. I no sols pel que té de demostració de
l’empenta de la societat civil (més indispensable ara que mai) sinó
perquè, a més a més, ajuda a trencar els tòpics dels ciclistes de BTT
com a ansiosos adrenalínics només preocupats per llançar-se muntanya
avall. La realitat sempre és més complexa i és fantàstic que des
d’aquesta petita illa ens arribin noves lliçons de cultura. No és
estrany que hagi estat aquí on diputats s’hagin posat al davant de
marxes per enfrontar-se a terratinents per reclamar la titularitat pública del seu magnífic camí de ronda, el camí de Cavalls."
I ara sí, els vídeos promesos! El primer, d'en Joan Allés sobre la Volta amb BTT (aquí i aquí n'hi ha més d'altres edicions):
I el segon, d'un tal Andy Wardman des d'Escòcia, a bord d'una velo de ciclocross:
El diumenge passat es va celebrar la XIII marxa cicloturista Terra de Remences, que vindria a ser una mena de Quebrantahuesos a la catalana, un poc més curta i amb un poc menys de desnivell. El Club Ciclista Bas és qui organitza aquesta marxa, una de les proves amb més participació de l’estat espanyol. Les inscripcions són limitades a 3.000 ciclistes… i a que no endevinau qui ha estat l’inscrit nombre 3.000 de l’edició d’enguany? Exacte! Jo mateix!
La cosa va anar més o menys així: després d’haver-li donat voltes durant uns dies, ja havia decidit que no m’hi inscriuria. El preu de la inscripció, però sobretot el malaveig d’haver de traginar la velo des de Menorca una altra vegada (i ja en van unes quantes en els darrers set anys!), finalment em van fer desistir.
Enmig de la mar, de camí cap a la muntanya.
Ja pràcticament havia oblidat el “tema Remences” quan, un capvespre qualsevol, reb un missatge d’en Tolo que deia una cosa com “2.991 inscrits, frissau que s’acaben les places!”. Al cap de pocs minuts entr a la web de la marxa, terraderemences.com, veig que ja hi ha 2.996 inscrits, i em començ a posar nerviós. Ja he dit que ja tenia la decisió presa: no hi aniria… Però, però… faig clic al botó d’actualitzar la pàgina i el nombre d’inscrits ha pujat, en un tres i no res, a 2.999! La cosa és clara: o ara, o mai!
De cop m’havia posat histèric, sense temps de pensar el que estava fent, i sense adonar-me’n ja tenia la targeta de crèdit a una mà mentre anava picant els nombres amb l’altra… El cor se m’havia accelerat de tal manera que semblava que ja hagués iniciat l’ascens al coll de Bracons! Apret el botó de “confirmar” i… inscripció feta! Som l’inscrit nombre 3.000, tot i que (i açò em va decepcionar, perquè dur el 3.000 hauria estat una forma original d’anticipar el meu 30è aniversari) el dorsal que em van assignar va ser el 2.619.
Aquesta va ser la meva primera marxa amb velo de carretera. 175 kms i prop de 3.000 metres de desnivell acumulat! No està malament per ser la primera vegada…
En Tolo i jo, representació menorquina a la Terra de Remences... tot i que amb l'equipació que duem, tothom es devia pensar que érem de Blanes.
Perfil de la marxa. El desnivell acumulat, d'uns 2.900 metres.
La prova oferia dues opcions: la curta, de 95 kms i uns 1.100 metres de desnivell; o la llarga que, com ja he dit, és la que vam fer en Tolo i jo, i que era de 175 i 2.900 de desnivell. Com es pot comprovar pel desnivell d’una i altra, la llarga no només era més llarga, sinó també molt més dura.
Aquí començava la volta llarga... estàvem al quilòmetre 90 i pocs. Per davant ens esperava el temut Coll de Bracons i una bona quilometrada abans de tornar a ser a Sant Esteve d'en Bas.
De fet, la part més dura de la marxa començava justament al moment en què la curta acabava i la llarga prosseguia en direcció al Coll de Bracons, 7 kms infernals amb rampes sostingudes del 14%, del 15% i fins i tot del 16%. El pitjor de tot, però, va ser el vent en contra, que ens va posar les coses molt difícils des del mateix instant que vam girar a la dreta i vam passar per davall de l’arc que indicava l’inici de la volta llarga.
Com sempre, ens vam aturar a tots els avituallaments.
175 kms donen per molt, així que vam tenir un poc de tot: fred, calor, sol, aigua, vent… Per sort, no vam tenir cap accident, tot i que a 500 metres de l’arribada em va venir de molt poc no fotre’m de morros damunt l’asfalt per culpa d’un que inexplicablement va frenar en sec davant meu.
Pel que fa a l’aigua, durant uns quants kms (des de Sant Pau de Segúries fins passat Ripoll) vam vogar davall d’una bona cortina d’aigua. Qui volgués anar “a roda” no tenia més remei que menjar-se l’aigua bruta que li tirava la roda posterior del de davant directament a la cara. L'aiguat que queia va fer que més d'un es plantegés seriosament si faria la llarga, en cas que seguís plovent al mateix ritme... entre ells, jo mateix.
De fotos no en vaig fer, però he robat algunes fotos d'aquí i d'allà... Aquestes són de la sortida i la part inicial de la marxa, i les he tretes de la web terraderemences.com:
Com podeu comprovar, els primers que van creuar la línia de sortida anaven en un tàndem. En Tolo i jo, que vam ser dels darrers a sortir, amb un tàndem no hi anàvem, però quasi.
La sortida va ser tranquil·la, almenys pels molts de centenars que no anàvem al davant.
Passant per davall de la nova carretera que duu al túnel de Bracons, amb el Puigsacalm al fons.
Si no m'enganyen els ulls, el que va en quarta posició és en David, que per cert va quedar quart de la curta. Ets o no ets tu, David?
Com ja he comentat, la característica bàsica de la marxa, a part dels esplèndits paisatges per on transcorre, són els QUATRE PORTS que s'han de superar:
COLL DE CAPSACOSTA (815 m). El primer de la jornada i que va servir per fer caure les primeres gotes de suor. 9 kms de llargada
COLL DE CANES (1.080 m). Relativament llarg (més de 15 kms), però suau i amb bastants de “descansos”. Va precedir la llarga baixada fins a Sant Esteve d’en Bas, on acabava la volta curta i començava el petit infern de Bracons per als que fèiem la llarga.
COLL DE BRACONS (1.115). Les darreres setmanes aquest nom ha estat rebotant dins la meva closca… sobretot els dies que he anat a pujar El Toro, aquí a Menorca, per posar les cames sobre avís. La carretera que puja al Toro és dura, molt dura. A l’Euskotour vam poder comprovar les pendents infernals de les carreteres basques, que confirmen que la fama de bèsties dels bascos és ben merescuda. El cas del Toro no sé si és el mateix… personalment, crec que escau més al caràcter dels menorquins pensar que van fer passar el camí un poc per allà on van poder, tocant al mínim la muntanya; i així va ser com va quedar una pujada de 3 kms amb pendents del 20%. El Coll de Bracons és un poc més del doble de llarg que El Toro, però tot i així jo tenia els meus dubtes de si seria més dur. Des de diumenge puc dir que els he fet tots dos, però clar, Bracons el vaig fer amb 100 kms a les cames… En definitiva, que seguesc tenint els meus dubtes sobre quin és més dur. Sigui com sigui, diuen que una imatge val més que mil paraules, i aquí en teniu una de la cara de patiment que feia a les rampes finals de Bracons:
CANTONIGRÒS I COLL DE CODREU. Tot i que la part més dura, objectivament parlant, era la pujada al coll de Bracons, la part que més vaig patir va ser la llarga pujada a Cantonigròs i al Coll de Condreu (1.010 metres), d’uns 30 kms de distància, amb una baixada d’uns 4 kms entremig, i de pendents relativament suaus. D’aquest no hi ha gràfic a la pàgina web de la Terra de Remences, però aquí sí que hi vaig tirar una foto:
En Tolo a la part final de la pujada al Coll de Condreu.
Imatge satèl•lit del traçat de la marxa llarga. Feis clic aquí si voleu descarregar-vos i/o explorar el track. Si voleu el de la curta, feis clic aquí.
Dues imatges d'en Tolo i jo a l'arribada, després de 6 hores llargues de vogar pràcticament sense treva.
I com sempre, el millor de tot, a l'arribada: menjar, beure, comentar la jugada... i que et facin un bon massatge!
Crònica de la VIII Guilleries Exprés, 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2010
Diuen que "l'home és l'únic animal que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra". També diuen que "el dimoni sap més per vell que per dimoni", que "no hay mal que por bien no venga" i que a vegades és "pitjor el remei que la malaltia". De tot açò va la crònica d'avui, però anam a pams.
Per començar, donau-li al PLAY!
Quan fa dos anys vam anar a fer la VI Guilleries Exprés, la 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2008, no sabíem gaire bé on anàvem. Ens havien dit que era dura, tècnica... i en qualsevol cas, sabíem que anàvem a Sant Hilari Sacalm. Aquell dia vam descobrir que l'infern, el mateix infern, llar del diable, s'ubica ni més ni menys que al cor de les Giulleries. Aquesta vegada, però, no hi havia excusa. Sabíem on anàvem, i només una cosa ens podia dur fins allà: una irresistible simpatia pel diable.
Ben mirat, no sé perquè estic xerrant en plural... perquè dels que hi havíem anat alguna vegada, només jo he repetit. I amb l'agreujant de viatjar des de Menorca per fer-la... esper que no em prengueu per foll, boig, loco o llampat (i si ho feis, triau per favor aquesta darrera; és la que més m'agrada).
Imatge que dóna un poc d'idea de la dinàmica imperant al llarg de la carrera: gent a peu, algun dalt velo, uns quants amb un pedal desclavat i molts arrossegant-se per enterra.
Aquesta vegada havíem de ser un, dos, tres, quatre... o cinc; havíem de ser quatre o cinc, però a poc a poc els quatre o cinc van anar caient com mosques i van anar quedant en tres o quatre, dos o tres, i finalment en dos. Que si m'he tallat un dit amb el disc del fre, que si estic refredat, que si... Açò sense comptar els que ja d'entrada es van fer enrere, com en Xevi, que s'ha tornat la cosa més finolis que habita les comarques gironines. Total, que al final només la delegació menorquina, en Tolo i jo, vam fer camí cap a Sant Hilari.
Calendari del Gran Premi la Selva de BTT 2010. La darrera prova, la de Sant Hilari, compta doble, i amb raó...
És impossible imaginar-se la duresa d'aquesta prova tenint en compte que només té 42 quilòmetres. Alguns afirmen que és més dura que els 100 kms de les Guilleries, que ja és dir molt! Mira que li havia dit vegades, a en Tolo, que la cosa era dura... i quan vam haver acabat em va dir: "certament, has de fer-ho per saber de què va". I bàsicament va de pujades molt picades, a vegades tant que és molt difícil o impossible fer-les dalt velo; i de baixades també molt picades i tècniques, que es poden fer a parts, depenent de la destresa de cadascú... En Xevi, que en el seu dia va ser un ballarí dalt la velo, va definir el traçat de la prova com una "ruta excessivament tècnica, que teòricament es pot fer sobre la BTT però que a la pràctica es fa amb la BTT a sobre"; molt enginyós. Si voleu llegir alguna opinió bastant il·lustrativa, feis una ullada a la crònica de la Guilleries Exprès de fa dos anys (el traçat era pràcticament idèntic al d'enguany), on vaig citar opinions d'altres i que vaig escriure just vaig arribar a casa després de la carrera, en calent.
Moments abans de la sortida. Els termòmetres marcaven -2ºC i la fina capa de gel que recobria el camí feia crec-crec sota el pes de les rodes...
Per si no n'hi havia prou amb la duresa del traçat, a en Tolo de poc que no li surt una roda del seu lloc per culpa d'un problema amb el fre de darrere. Era un mal dia per quedar-se sense fre, així que ens vam passar una estona empenyent pistons i posant i treient pastilles...
El traçat de la carrera creuava com a mínim dues vegades la riera d'Osor. La segona foto és d'instants abans de mullar ben mullats (la "ll" no sona i vol dir "sucar") els dos peus dins la riera.
Després de 35 quilòmetres d'arrossegar ferro amunt i avall, vogant per una pista que s'enfilava fort cap amunt però que almenys permetia anar vogant, se'ns apareix l'enèssima fletxeta groga, aquesta vegada apuntant pràcticament cap al cel. I aquí en Tolo, que és un homo de seny, va decidir que ja en tenia prou, que ell no estava disposat a carregar més ferro damunt l'espatlla. Jo, com que depenia d'ell en quasi tots els sentits (havia vingut amb el seu cotxe i havia dormit a ca seua), no tenia alternativa: l'havia de seguir.
Així que vam deixar la fletxeta enrere i ens vam sortir del recorregut de la carrera, tirant avall per una pista en un principi molt bona però que a poc a poc s'anava embrutant. Vam anar deixant alternatives a una i altra banda, per allò que sempre fa més ganes seguir baixant que tornar a enfilar la pujada. Sabíem quin risc corríem: podíem perdre'ns i molt, perquè estàvem orientats només a mitges... per no dir directament que no estàvem en absolut orientats.
Al cap d'una estona de davallar vam arribar al que ens temíem: un camí sense sortida. Vam tornar a rere i vam provar amb l'alternativa que havíem deixat a l'esquerra. Després d'una altra estona de davallar, el mateix que abans: un altre camí tallat. Llavors tots dos ho vam veure clar: l'opció bona havia de ser la primera que havíem deixat a la dreta, bastant més amunt d'allà on ara ens trobàvem. Així que puja qui puja vam desfer el camí que havíem fet i vam enfilar la pista que, després d'uns 10 quilòmetres més de vogar i de saltar un parell de valles, ens va dur fins a Sant Hilari.
Sort vam tenir de trobar aquells dos camins tancats, perquè ens estàvem allunyant de mala manera de Sant Hilari, i per paga davallant cap a l'altra cara de muntanya. Com deia al principi, "no hay mal que por bien no venga".
Però també hi ha una altra frase feta que podríem aplicar en aquest cas. Quan ens vam sortir del recorregut la nostra intenció era fer una tornada més ràpida, però en arribar a Sant Hilari ens vam adonar que "el remei havia estat pitjor que la malaltia": en aquell moment estaven arribant participants que havíem deixat enrere feia estona...
Almenys ens vam lliurar de la neu que algunes previsions metereològiques donaven... i que ha arribat abundantment avui migdia. Ens arriba a caure aquesta allà enmig i hauria estat divertit.
Vos deix amb unes quantes fotos de les dues darreres edicions que he trobat amb el google. El traçat era el mateix que enguany, o sigui que vos podreu fer una idea de com va la cosa:
Tobogan assequible a la part final de la carrera.
La col·laboració és vital. Enguany aquest punt estava exactament igual que a la foto. Fa dos anys juraria que encara es podia baixar si tancaves els ulls i posaves el culet enrere. Val a dir que a les fotos tot sembla més petit i planer...
Per enmig de bosc, en un d'aquells trams que es poden fer o bé a peu o bé dalt velo, depenent de la traça i de lo gelosa que tengui cadascú la dentadura.
Amb raó en Xevi i jo la vam qualificar, en el seu dia, de "triatló": bicicleta + a peu + escalada.
Si voleu el track, aquí va penjar en Xevi el de fa dos anys, pràcticament idèntic al d'enguany:
Una de les coses que més enyor de Girona, des que no hi visc, és la muntanya. La muntanya recorreguda amb velo, per ser més concret. No és cap notícia ni em sorprèn gens; des del principi tenia ben assumit que seria així. Fa un parell o tres de setmanes em va revenir el bon record de la prova d'Amer de la Copa Gironina de l'any passat; quina llàstima no poder-hi anar i tornar-ne a fer un tastet!
No poder-hi anar? Qui ho diu, açò? Resulta que tenia previst anar a Girona per l'inici de fires i, mira quina casualitat, la carrera d'Amer es celebrava aquell mateix diumenge! Així que desmunta velo, empaqueta velo, factura velo, agafa avió, torna a muntar velo... i a pedalar! Només hi faltava convèncer en Xevi -en Tolo, en Josep i en Joan ja hi anaven de bona gana- perquè també s'apuntés a pujar a Amer. Merci, xevieret!
Sempre sortim els darrers.
Perfil altimètric de la cursa. El desnivell acumulat és de 1.170 metres en 34 kms.
Clicau damunt a la imatge i fotreu un bot a la web de wikiloc, on podreu manyuclar i/o descarregar-vos el track.
La d'Amer era la 7a prova de la Copa Gironina d'enguany, que acaba el 22 de novembre a Sant Martí Vell. Aquest és el calendari (en cursiva les que ja s'han disputat):
6 setembre - Bescanó 20 setembre - Sant Gregori 4 octubre - Cornellà de Terri 12 octubre - Porqueres 18 octubre - Salt 25 octubre - Amer 1 novembre - Castell d'Aro 8 novembre - Calonge 15 novembre - Mont-ras 22 novembre - Sant Martí Vell
Enguany hi havia menys gent que l'any passat, tal vegada perquè més d'un havia anat a barraques la nit abans i no tenia el cuerpu per gaires carreres. Jo, que som molt previsor, em vaig assegurar de quedar servit divendres i dissabte a vespre prendre'm-ho amb més calma. El cas és que pràcticament no hi va haver cap dels taps que normalment es formen en aquestes ocasions i, fins i tot, en Tolo i jo, que vam fer bona part de la carrera junts, a estones teníem la sensació d'haver sortit de ruta tots sols!
El traçat, relativament semblant al de l'any passat, recorre la zona de Santa Brígida, Santa Lena i Sant Grau. Una zona molt ben dotada per a la pràctica de la btt, ben dotada també de sants i de molts de corriols i trialeres assequibles i divertides. Alguns trossos ja els havíem recorregut en diverses ocasions: a la Tramunbike, a la Copa Gironina de l'any passat, o en ruta normal de cap de setmana. Alguns altres no els coneixíem o, com diuen en castellà, si te he visto no me acuerdo.
En total, 34 kms i 1.170 metres de desnivell acumulat.
A continuació, unes quantes fotos que he robat de la web del Club Ciclista Amer, on n'hi trobareu algunes més.
A la línia de sortida, a punt per començar.
La carrera comença amb una pujada d'uns centenars de metres per asfalt. Després d'un parell de curves, desviació a la dreta i, a partir de llavors, ja tot són camins de terra i corriols.
Arribada a la plaça d'Amer.
Aquí no el veuen, però a part de l'entrepà de botifarra i algun dolç, també hi havia un porró ben ple de vi.
A la web del Club Ciclista BTT Fornells hi han penjat tres vídeos per anar escalfant motors per a la XI edició de la Tramunbike que, segons tot sembla indicar, es celebrarà sense fang. Hi ha algun tall que val molt la pena, i en molts de moments es poden reconèixer camins fets en qualque ocasió. Açò sí, com sol passar amb aquests vídeos, la dificultat del camí sembla molt menor a la real. Si clicau a l'enllaç els podreu veure a la seva web, o si ho preferiu, els podeu veure directament aquí:
Puig del Migdia
Baixant del Puig del Migdia
Els tres rocs / Puig Galí
Si encara no us hi heu inscrit, hi ha fins dimecres 10 per a les inscripcions anticipades!
Una de les coses que sempre em neguiteja a l'hora de fer una crònica és quin títol li posaré. La d'avui, sobre la pedalada d'ahir a Sant Joan de les Abadesses, en principi l'hauria entitulada quelcom així com: "Cavallera '09. Vogant damunt el verd", per seguir amb la línia del vogant damunt roques del Cap de Creus o del vogant damunt el blanc del Montseny. Tanmateix, el fet que va despuntar ahir per damunt de tots els altres van ser les caigudes, les "sotes", com les anomenam a Menorca. I, més en concret, les acrobàtiques sotes d'en Tolo, que per sort (molta sort) va acabar la ruta ben sencer i fresc com una rosa.
La primera sota va ser la típica: roda del davant clavada i sortida volant per davant com si et tiressis de cap a la piscina. La segona va ser en una baixada molt punyetera, amb bastanta pendent, que en principi convidava a agafar velocitat. El problema és que, com més anava, més es complicava, fins que, de sobte, el camí s'estrenyia i es contraperaltava de mala manera i sense previ avís... Així va ser com a jo, que anava davant, em van llenegar les dues rodes i vaig acabar mig per enterra. Quan em vaig girar per avisar en Tolo, efectivament el vaig veure a ell, però volant per l'aire i girat a l'inrevès: peus per amunt i cap per avall! Espectacular. Per sort, va aterrar fent una tombessa (tombarella pels continentals) d'aquelles que ens ensenyava a fer el professor d'educació física a l'institut; només li va faltar aixecar-se amb l'embranzida i saludar com fan els gimnastes als jocs olímpics. Total, que d'espectacle no en va faltar.
Pel que fa a la ruta en si mateixa, va estar molt bé. Llevat d'alguns talls inevitables de pistota i un poc de formigó, una part important del traçat era per corriols dins de fageda, trialeres exigents i prats enganxosos. Els avituallaments van ser abundants, tot i que el menjar estava repartit d'una manera curiosa: al quilòmetre 11, més o menys, hi havia una botifarrada, just abans d'una pujada per pista de 4 quilòmetres. També hi havia cansalada i altres menges. Fins i tot hi havia porró amb vi. A l'arribada, en canvi, ja no hi quedava Coca-Cola, i només hi havia un mosset de cosa dolça. El millor, com era de preveure, va ser el paisatge; en qualsevol cas, el traçat era també molt encertat. El pitjor de la ruta: el preu. Els 24 euros (tant feia si ets federat com no), comparant amb el que ofereixen a altres pedalades, és un preu abusiu. D'acord que el paisatge és fantàstic; però açò no és precisament mèrit de l'organització.
En total el traçat tenia uns 37 quilòmetres i prop de 1.500 metres de desnivell acumulat.
Ah, per cert, com ja passar dissabte a Quart, ahir també ens vam desviar del recorregut. Més ben dit, ho va fer en Tolo, que anava molt fort i, en tost d'enfilar una davallada (molt ben senyalitzada, per cert), va preferir agafar una pista bruta que pujava amunt com una mala cosa. Vaig aprofitar el quartet d'hora d'espera, fins que va tornar, per prendre un poc de sol (les marques de mallot, culot, calcetins i guants ja fa setmanes que fan afrontar).
Vos deix amb unes quantes fotos que vaig anar fent amb el mòbil sobre la marxa, sense davallar de la velo, com m'he acostumat a fer. El protagonista de moltes d'elles, ja ho veureu, és en Tolo, l'acròbata.
Instants després de la sortida, durant uns metres vam resseguir el carrilet que va de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll.
Dos participants que no conec, però que posaven somrients per la foto. De pas, van aprofitar per avançar-me.
Durant alguns talls bastant llargs vam resseguir corriols per dins d'ombrívoles fagedes.
Molts de moments vogàvem per dins de bosc, envoltants de vegetació... però de tant en tant teníem, a una banda o altra del camí, vistes com aquestes. Per cert Tolo, no et queixaràs eh, que vas quedar ben retratat!
Els avituallaments eren nombrosos. En aquest, al quilòmetre 11, s'hi servia botifarra i cansalada, acompanyats per un porró de vi.
Foto d'equip amb entrepà de botifarra en mà.
Després de l'avituallament-botifarrada del quilòmetre 11 ens esperava una pujada per pista d'uns 4 quilòmetres, suau però sostinguda. Al final de la pujada, i després de reparar la primera punxada del dia, començava la baixada més interessant de la ruta.
Com comentava més amunt, tot d'una anava a titular aquesta crònica "Vogant damunt el verd de la Serra Cavallera".
Un dels punts forts de la pedalada és, sens dubte, el paisatge.
Passant suvora d'un vell faig.
Fer una foto d'un corriol amb el mòbil és quasi impossible: la manca de llum i el moviment fan que sempre surtin borroses o mogudes...
Perfil de la pedalada. El desnivell acumulat va ser de prop de 1.500 metres.
Clicau a la imatge si voleu explorar o descarregar-vos el track.
> "I'm a cyclist not simply in the sense that I ride a bike, but in the sense that some people are socialists or Christian fundamentalists or ethical realists - that is, cycling is my ideology, a system of thought based on purity and economy of motion, kindness to the environment and drop handlebars, and I want to convert others". Robert Hanks, The Independent
> "El viatger no sap cap on va; el turista no sap on ha estat". Peter Theroux
004.jpg)
%2011-09-2025.JPG)
.JPG)
