360ºx3, el repte de la triple volta a Menorca d'Arnau Julià

 Arnau Julià, atleta d'ultrafons gironí que ha estat quatre vegades campió d'Espanya de raids d'aventura i campió del món l'any 2010 amb l'equip Buff-Thermocool, s'ha proposat ni més ni menys que donar tres voltes seguides a Menorca. 

Sí, sí, tal com ho heu sentit: tres voltes, una darrera l'altra, cadascuna en una disciplina diferent: kayak, btt i corrents. Els nombres d'aquest repte són tan grans que és difícil que els simples mortals ens en puguem fer una idea:

• 541 km en total
• Més de 6.000 metres de desnivell acumulat
• 187 km corrents
• 187 km amb btt
• 90 milles nàutiques (uns 167 km) amb kayak

Aquí trobareu tota la informació: 

El repte 360ºx3, la triple volta a Menorca d'Arnau Julià

A més, els que coneixen el Camí de Cavalls saben que no és un camí ni molt menys fàcil. Sobretot amb btt, el fet que sigui tan tècnic i rocós fa que s'avanci molt lent i que el desgast físic i mental sigui molt gran.

Qualsevol podria pensar que Arnau Julià és un inconscient que no sap el que es fa, si no fos perquè atesora un currículum digne d'admiració: a part dels títols esmentats més amunt, Arnau s'ha proposat i ha superat reptes com la travessa dels Pirineus Non-Stop amb bici de carretera en 52 hores (900 km i més de 22.000 m de desnivell). Els seguidors del blog potser recorden que en el seu dia vam publicar-ne la crònica.

El darrer gran repte personal al que s'ha enfrontat Arnau Julià va ser les dues voltes a la Carros de Foc que va fer l'any passat, en un temps de pel·lícula: 23h 59' i 40''! Si no heu llegit la crònica que va penjar al seu blog us recomanam que us feu perquè no us decebrà: 2 vueltas a la Carros de Foc (últimas horas). D'aquesta manera, es convertia en la primera i única persona que aconseguia fer dues voltes a la Carros de Foc i, a més, dins el límit que s'havia proposat de 24 h, temps que ja voldríem molts per fer una sola volta.

Molta sort Arnau!

Castell de Sant Salvador i Serra de Rodes

Dues setmanes de feina a Figueres (que va acabar essent només una) van servir de pretext per escapar de sa roqueta durant uns dies i poder fer alguna ruta per les velles conegudes muntanyes gironines. Tanmateix, les presses per preparar la maleta i partir (l'antelació és un concepte desconegut al departament d'ensenyament) no em van donar temps per agafar la velo, així que em vaig haver de conformar amb dos parells de sabates: les de caminar i les de córrer.

Em vaig vaig allotjar a casa d'uns amics a Palau-Saverdera, al peu del Cap de Creus. Per tant, hi havia com a mínim una víctima segura dels meus passos: el castell de Sant Salvador, fins al qual no havia pujat mai, sobretot perquè amb la velo no fa gaire bon pujar, i en part també perquè quan arribàvem fins al monestir de Sant Pere de Rodes, als peus del castell, ja teníem ganes de començar la davallada!

Girant la vista enrere a mitjan pujada cap a l'ermita de Sant Onofre. 

Castanyers amb vestit de tardor.

Així idò, el primer dia que vaig poder, que va ser ni més ni menys que un bon divendres dematí, em vaig calçar les "chiruques" i vaig enfilar el caminet que puja de Palau-Saverdera, a uns 40 m. per damunt la mar, cap a la blanca ermita de Sant Onofre, a 414 m., que ressalta ja de lluny pel contrast amb el fons de la fosca paret de roca.

Des d'allà es gaudeix d'una esplèndida panoràmica sobra la badia de Roses, com en dóna fe la següent foto (m'imagin que un dia de tramuntana, amb l'aire net, les vistes deuen ser encara més espectaculars).

El camí continua planejant per una pista en bon estat que ressegueix la falda de la muntanya en direcció al Mas Ventós. Una vegada allà, s'entén immediatament que, donat el seu emplaçament, no podrien haver-li posat un nom millor.

A partir del Mas Ventós el camí torna a enfilar-se cap amunt fins que arribam a l'ermita de Santa Helena, a 538 m., punt on decidesc aturar-me a fer un mos.

Ermita de Santa Helena amb el Port de la Selva al fons.

Arribant al monestir de Sant Pere de Rodes.

Des de Santa Helena al monestir de Sant Pere de Rodes hi ha només uns centenars de metres per un camí encimentat sense gaire desnivell. Una vegada al monestir, vaig dubtar per uns minuts de si entrar. Totes les vegades que he pujat fins allà ha estat dalt velo, i mai no vaig entrar-hi per por de deixar la velo defora sense lligar. Finalment, vaig decidir seguir. Si fa mil anys que és aquí, segur que m'esperarà alguns anys més perquè hi pugui entrar!

El monestir de Sant Pere de Rodes (500 m.) des de mitjan pujada cap al castell de Sant Salvador (676 m.).

Torres del monestir.

Vaig seguir el camí cap amunt per l'estret i empinat corriol que duu fins al castell de Sant Salvador (també anomenat de Verdera o de Sant Salvador de Verdera), a 676 m. per damunt la mar. Una vegada dalt, tot l'esforç de la pujada es veu recompensat amb escreix per una panoràmica magnífica de 360º: des d'allà es domina perfectament la plana de l'Empordà, el Cap de Creus, la serra de l'Albera i les muntanyes de l'Alta Garrotxa, etc. No és per atzar que van construir un castell justament allà dalt!

Ser al castell tot sol envoltat de tot allò, i no el sou, era l'autèntica recompensa pels dies de feina a Figueres. Sé que sona molt romàntic, però exactament açò és el que vaig pensar: "només per açò ja valia la pena venir!".

Castell de Sant Salvador (676 m.) des del cim de Rodes (670 m.).

Panoràmica de la badia de Roses i de la serra de Rodes des del Castell de Sant Salvador.

I tanmateix, encara hi quedava potser el millor de la ruta: carenejar per la serra de Rodes per un camí amb talls tècnics i amb més i més vistes mirés cap on mirés. Cap a l'est, a l'esquerra, s'estenia tot el Cap de Creus; cap a l'oest, a la dreta, la plana -des d'allà dalt, més plana que mai- de l'Empordà; al davant la cresta de la serra de Rodes amb la badia de Roses al fons.

La badia de Roses vista des de la part final de la serra de Rodes, a punt de començar davallar final cap a Mas Fumats.

Quan la serra va pedre altura, el camí em va abocar a una urbanització, Mas Fumats. Des d'aquí fins a Palau-Saverdera només hi quedaven uns pocs quilòmetres molt plans per entre terrasses de pedra seca i camps d'oliveres.

Part final de la ruta per entre parets seques i oliveres. A dalt es veu la serra de Rodes, que des d'aquí sembla ben poca cosa.

Si voleu descarregar-vos el track podeu anar a la pàgina de Wikiloc.

 

Perfil de la ruta, amb una distància de 15 km i un desnivell acumulat de 820 metres.

Cowboys de poca monta a Sant Aniol i Talaixà

El Salt del Brull, on neix la riera de Sant Aniol.

El bo, el lleig i el dolent, més coneguts a ca nostra com "el bueno, el feo i el malo" de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo, i que podem identificar indistintament amb en Xevi, en Tolo i jo mateix (tots tres som, com a mínim, igual de lletjos i de dolents), som inseparables del nostre cavall de dues rodes. Amb ell hem recorregut valls i deserts, hem pujat i baixat muntanyes, hem creuat rius, ens hem plantat davant de tavernes lúgubres de pobles mig abandonats, ens hem batut en duel, hem lluitat contra els indis i, sobretot, hem fet nosaltres mateixos l'indi.

Fa poques setmanes, per primera vegada en un dels nostres barreta westerns (barreta de cereals, és clar), el trio de lletjos dolents apareix en escena sense muntura. Se'ls veu feixucs, insegurs, lents de moviments. Es miren l'un a l'altre amb cara de sorpresa i perplexitat. Avancen atemorits que se'ls apareixi, en qualsevol moment, una tribu d'indis ferotges o un xèrif amb qui tenguin algun compte pendent. Si açò succeeix, ben segur que sense la seva muntura són homes morts...

La predicció metereològica, altra vegada, va errar el seu pronòstic. La previsió era de fortes pluges, però aquests són els nivolats més amenaçadors que ens van passar per damunt...

El destí de les seves passes no és altre que l'Alta Garrotxa, una terra que ja han recorregut en diverses ocasions a ritme de ferradura.

Com els passa quan van dalt cavall, en un moment donat es desvien del camí que tenien previst de seguir, senyal que en les altres ocasions la culpa no era dels cavalls sinó seva i només seva. Quan són a Talaixà, en tost d'agafar cap a la Quera i el Salt de la Núvia, que hauria estat el més raonable, decideixen fer camí cap al Comanegra.

Rètol que assenyala el camí cap al Comanegra i que els tres cowboys d'estar per casa no van veure sinó a la tornada, després d'haver-se desviat del camí correcte.

El que els tres cowboys no tenen en compte és que el Comanegra, a pas d'humà, no queda precisament aprop. Llavors, per acabar-ho d'adobar, ve quan es desvien del camí i arriben a un coll que no saben ben bé si és el de la Balmeta. Conscients que no saben el que es fan, decideixen tornar a rere en direcció a Talaixà per agafar, ara sí, el camí cap al Salt de la Núvia. El puja i baixa fins al coll desconegut els ha servit, almenys, per gaudir d'una esplèndida perspectiva del Bassegoda (1.373 metres):

Després de passar per diversos presumptes salts de la núvia (la núvia en qüestió, en el camí cap al casament no desitjat, va tenir diverses ocasions de saltar al buit), els tres genets sense cavall inicien el descens. Com que no saben fer altra cosa, emprenen la davallada al galop, com si qualquessin les seves muntures, fent moviments semblants als que normalment fan a les davallades.

Posen el cul cap enrere a l'encarar un escaló o un tobogan pronunciat, frenen abans de les corbes i acceleren a dins; aprofiten els peralts quan n'hi ha, i si no, les tallen per l'interior...

Acostumats a fer camí a les esquenes dels seus cavalls, no se'n fan creus d'haver fet només 20 quilòmetres en tot un matí de caminar. Notes les cames adolorides, no allà on és habitual, sinó en zones que a dalt del cavall no pateixen desgast.

Ermita de Talaixà.

Després d'unes hores de caminar sols, arriben altra vegada a la riera de Sant Aniol, on havien iniciat la caminada, però un poc més amunt. Allà coincideixen amb molts altres habitants del solitari oest, la majoria d'ells de la subespècie coneguda popularment com a dominguero. El que va començar com un spaghetti western i que ja s'havia transformat en un barreta western desemboca finalment en un pícnic western, per dir-ho de qualque manera.

Sigui com sigui, aquesta part del recorregut és preciosa, amb algunes gorges, o rescloses, o jo què sé com es diuen, que fan moltes ganes de fer-hi una calada...

...amb l'ermita romànica de Sant Aniol d'Aguja...

...i sobretot amb el Salt del Brull que, tot i no estar en el seu moment més esplendorós, captiva els tres cowboys de poca monta:

Il brutto e il cattivo, o a la inversa...

De retorn, uns pseudo-galops fins a la furgoneta i cap a casa a descansar les cames! En el meu cas, cap al tren, camí de Menorca...

Imatge satèl·lit de la ruta per la riera de Sant Aniol i Talaixà. Aquí podeu furonar i/o descarregar-vos el track.