divendres, d’octubre 30, 2009

Corriol de vertigen

De vídeos i gravacions amb càmara al casc (helmet cam) en corren molts, però ben pocs com aquest. L'han penjat els companys de BICIOCI al seu blog (on trobareu de tot i molt, quasi sempre relacionat amb el món de la bicicleta).

El vídeo en qüestió és d'un tal Phil Shep i està filmat a Moab, a l'estat nord-americà de Utah. A la web de vimeo hi trobareu altres vídeos seus que també valen molt la pena.

Així descriu el propi Phil el corriol que surt al vídeo: "A very technical trail with some major exposure that descends from the top of Poison Spider Mesa to the Colorado River". Traduït un poc lliurement, vindria a dir que el corriol, que davalla des de la Taula de l'Aranya Verinosa fins al riu Colorado, és tècnic i punyetero, perquè si et despistes un poc pots pigar una sota antològica.

Per si no n'hi havia prou, en Phil ha acompanyat les imatges amb "Where is my mind", de The Pixies. Certament, has de tenir poc seny, poca mind, per fotre't en aquests camins:






Portal Trail - Moab, Utah from Phil Shep on Vimeo.

dimecres, d’octubre 28, 2009

Copa Gironina a Amer: píndola anti-enyorança

Una de les coses que més enyor de Girona, des que no hi visc, és la muntanya. La muntanya recorreguda amb velo, per ser més concret. No és cap notícia ni em sorprèn gens; des del principi tenia ben assumit que seria així. Fa un parell o tres de setmanes em va revenir el bon record de la prova d'Amer de la Copa Gironina de l'any passat; quina llàstima no poder-hi anar i tornar-ne a fer un tastet!

No poder-hi anar? Qui ho diu, açò? Resulta que tenia previst anar a Girona per l'inici de fires i, mira quina casualitat, la carrera d'Amer es celebrava aquell mateix diumenge! Així que desmunta velo, empaqueta velo, factura velo, agafa avió, torna a muntar velo... i a pedalar! Només hi faltava convèncer en Xevi -en Tolo, en Josep i en Joan ja hi anaven de bona gana- perquè també s'apuntés a pujar a Amer. Merci, xevieret!


Sempre sortim els darrers.

Perfil altimètric de la cursa. El desnivell acumulat és de 1.170 metres en 34 kms.


Clicau damunt a la imatge i fotreu un bot a la web de wikiloc, on podreu manyuclar i/o descarregar-vos el track.

La d'Amer era la 7a prova de la Copa Gironina d'enguany, que acaba el 22 de novembre a Sant Martí Vell. Aquest és el calendari (en cursiva les que ja s'han disputat):

6 setembre - Bescanó
20 setembre - Sant Gregori
4 octubre - Cornellà de Terri
12 octubre - Porqueres
18 octubre - Salt
25 octubre - Amer
1 novembre - Castell d'Aro
8 novembre - Calonge
15 novembre - Mont-ras
22 novembre - Sant Martí Vell

Enguany hi havia menys gent que l'any passat, tal vegada perquè més d'un havia anat a barraques la nit abans i no tenia el cuerpu per gaires carreres. Jo, que som molt previsor, em vaig assegurar de quedar servit divendres i dissabte a vespre prendre'm-ho amb més calma. El cas és que pràcticament no hi va haver cap dels taps que normalment es formen en aquestes ocasions i, fins i tot, en Tolo i jo, que vam fer bona part de la carrera junts, a estones teníem la sensació d'haver sortit de ruta tots sols!

El traçat, relativament semblant al de l'any passat, recorre la zona de Santa Brígida, Santa Lena i Sant Grau. Una zona molt ben dotada per a la pràctica de la btt, ben dotada també de sants i de molts de corriols i trialeres assequibles i divertides. Alguns trossos ja els havíem recorregut en diverses ocasions: a la Tramunbike, a la Copa Gironina de l'any passat, o en ruta normal de cap de setmana. Alguns altres no els coneixíem o, com diuen en castellà, si te he visto no me acuerdo.

En total, 34 kms i 1.170 metres de desnivell acumulat.

A continuació, unes quantes fotos que he robat de la web del Club Ciclista Amer, on n'hi trobareu algunes més.


A la línia de sortida, a punt per començar.


La carrera comença amb una pujada d'uns centenars de metres per asfalt. Després d'un parell de curves, desviació a la dreta i, a partir de llavors, ja tot són camins de terra i corriols.



Arribada a la plaça d'Amer.


Aquí no el veuen, però a part de l'entrepà de botifarra i algun dolç, també hi havia un porró ben ple de vi.

dilluns, d’octubre 26, 2009

Amb alforges per Irlanda (3 de 9). Tralee - Dingle - Annascaul

Tercer dia de viatge per Irlanda i primera etapa interessant. És a dir: primer dia en què les velos ens serveixen no només de transport, que ja és molt, sinó també de mitjà per explorar i viure d'aprop paisatges d'aquells que se't claven a la retina. Hi ha cert tipus de sensació que es fa pregar, que demana, tota capritxosa, d'un acompanyament detallista i un decorat exquisit, d'olors humides i aires frescos a la pell, colors verds, blancs i blaus als ulls, renous de rierols i de fricció neumàtica als oïdes, tot amanit amb vinagreta d'alens i suor. Aquesta és la sensació que, almanco jo, anava a cercar a Irlanda, i va ser al tercer dia quan la vam assaborir per primera -però, per sort, no per darrera- vegada. Si haguéssim de batejar la sensació, Connor Pass serien els seus noms de pila; Dingle el seu llinatge (a Irlanda, recordau-ho, només en tenen un).

La tercera etapa de l'Eiretour consistia en recórrer la distància que separa Tralee, on havíem passat la nit, d'Annascaul, a la península de Dingle. Ara bé, hi havia dues alternatives: la directa, molt curta i bastant planera; o la bona, que consistia en allargar considerablement la ruta i afegir un petit port, el Connor Pass. Tot i els dubtes inicials, finalment ens vam decidir unànimement per fer la ruta llarga, que suposava endinsar-nos en la península de Dingle passant pel Connor Pass i el poble de Dingle. Després d'haver-ho fet, dubt molt que qualcú se'n penedís.

Així idò, la tercera etapa de l'Eiretour va acabar amb 77 kms i amb el desnivell acumulat més alt de totes les que faríem en el viatge.


La tercera etapa, almenys a vista d'astronauta, és la meva preferida. Com sempre, fent clic damunt la imatge fareu un viatge virtual al Wikiloc, on podeu descarregar-vos i/o explorar el track i/o el mapa.

Aquest també va ser el primer dia en què vam vogar clarament amb el vent en contra, sobretot a la primera part del camí. I, una vegada més, com és inevitable a l'oest irlandès, ens va ploure. Es veu que allà tenen una dita, que deixen anar en la típica conversa d'ascensor sobre el temps (d'ascensor, pròpiament, no en vam veure cap; però ja m'enteneu què vull dir...): "si no t'agrada el temps, espera mitja hora". Tal dit, tal fet: que plovia? Idò tranquils, que d'aquí mitja hora, i normalment bastant manco, deixarà de ploure. Però, per desgràcia, la mateixa dita es podria capgirar i emprar-se en les bones ocasions: "si t'agrada el temps, aprofita, que d'aquí ben poc ja no t'agradarà tant...".

D'aquesta manera, els dos primers dies ens aturàvem a cada moment a posar-nos i treure'ns els plumes (o paravents, o xubasqueros...), però prest vam començar a veure que no podíem fer-ho sempre així, perquè el temps canviava constantment. Així, n'hi havia que optaven per mantenir el plumes posat en les estones que no plovia o fins i tot quan sortia el sol; mentre que altres preferien arriscar-se a banyar-se un poc quan plovia, confiant que ja s'eixugaria quan, al cap de poc, tornés a sortir sol. Personalment, el que més nosa em fa de dur plumes és que acabes igualment banyat, però de la suor que s'hi va acumulant a dins, que encara és pitjor...


Brandon Bay, amb el cap de Brandon al fons.

Des de Tralee fins a Brandon Bay el camí era bastant planer, tot i que qualque repetxó i sobretot el vent en contra li van donar un puntet de duresa. Ben prest ens va començar a ploure, no fos cas que ens féssim il·lusions! Ben prest, també, vam començar a veure la petita serralada que s'alça al llarg de la península de Dingle, i que en un moment donat havíem de creuar. En molts de punts, les muntanyetes estaven tapades per densos núvols, i açò ens feia patir perquè, una vegada a dalt del Connor Pass, no puguéssim gaudir d'una de les gràcies de pujar-lo: les vistes a banda i banda de la península.

Si no record malament, va ser aquest dia que una petita frenada del qui anava davant va provocar un efecte en cadena de frenades i, donat que tots anàvem enganxats a la roda del davant per aprofitar el rebuf, vam fer prop a tenir el primer accident del viatge. En Pau va fer ben prop a caure a la cuneta. Res greu.ra que anomen en Pau.

A l'anterior crònica vaig xerrar de na Paula, la doneta sensual del manillar d'en Pau que ens feia de guia... Idò resulta que em vaig equivocar de nom, i ja m'ho pensava. El seu nom és Marta, esper que em perdoni. Per cert, que na Marta també va estar a punt de caure a la cuneta.

I així vam anar avançant, juntets, fins que una senyal que deia "Connor Pass / Dingle" ens va desviar cap a l'esquerra i la cosa es va començar a empinar. Res terrible, però tenint en compte que anàvem amb el sobrepès de les alforges, suficient per fer-nos alenar de valent i fer una bona suadeta. En qualsevol cas, com ja he dit i repetesc, va valer la pena.



En Xavi amb cara de ciclorgasme, pujant al Connor Pass.


Al cap de pocs minuts, en Xavi segueix marcant ritme en la pujada al Connor Pass, sempre per l'esquerra. A pocs metres per arribar a dalt, amb un canvi de ritme vaig fer saltar les ferratines a la seva velo i el vaig deixar ben clavat (ala, ja tens tema per fer un comentari). Per cert, en Xavi aquí ja no duu plumes: a vegades també els el trèiem o posàvem en marxa...



Un servidor circulant per la dreta (és que, si no, no sortia a la foto). A la bandereta menorquina no li faltava gaire per trobar la seva companya irlandesa, que vaig trobar -finalment- al poble mariner de Dingle.




Vistes que ens quedaven a la dreta durant tota la pujada: una vall impecablement verda, sense cap arbre ni pràcticament arbusts, tacada per uns quants petits llacs, amb nivolats a dalt i la Brandon Bay a baix, al fons.


video
Vídeo de la pujada al Connor Pass filmat per n'Albert.



Magnífica panoràmica muntada per n'Albert. El paisatge dels voltants del Connor Pass em recordava clarament el de les fotos que havia vist en el seu blog, direcció Reikyavik, sobre el seu viatge amb furgoneta, l'estiu passat, a Islàndia. Quan li vaig comentar, em va dir que sí, que era igual, sols que a Islàndia hi havia més aigua; voldràs dir "encara més" aigua, vaig pensar jo. Per cert, també val molt la pena visitar el seu altre blog, direcció Lofoten, sobre el seu viatge d'aquest estiu, també en furgoneta, a Noruega.


Una bena enfilada damunt una paret seca. Bé, açò de "seca" a Irlanda és un dir...



Tirant una foto en direcció a Dingle, el poble cap on havíem d'iniciar el descens. "Groc sobre verd", es podria titular aquesta foto tirada per en Gus.



Tots manco un, en Pau, que per lògica havia d'estar darrere la càmera.


No sé exactament quants de quilòmetres tenia la pujada, però diria que tres. Tampoc no vam controlar el temps que vam necessitar per pujar-la.

En qualsevol cas, un indicador de la llargada d'una pujada és si la davallada és suficientment llarga com perquè et faci perdre un poc la noció del temps. I en efecte, la davallada de Connor Pass cap a Dingle ens va permetre xalar una bona estona. Jo notava les banderes que aletejaven i repicaven darrere meu, tement que es rompés la canya. En Xavi i en Pau, just davant meu, es picaven per arribar el primer a baix.

Una vegada a Dingle, ens asseim en passeig suvora els molls del port i treim els entrepans preparats el vespre anterior a Tralee. Després de dinar, les estones que el sol guaitava per entre els nivolats i ens escalfava la pell ens entrava una sopor irressitible que alguns en efecte no van poder resistir, estirant-se enterra enmig mateix del passeig marítim. Els civilitzats turistes de Dingle posaven cara de pomes agres a la vista -i, tot s'ha de dir, olfacte- del grup de maleducats ciclistes mediterranis.

Després del dinar i el mig-xubec costava reempendre el viatge, així que ens vam entretenir un poc a fer el turista, cercant qualque souvenir per regalar a s'al·lota o a la família. Jo em vaig dedicar a cercar una bandereta d'Irlanda per enganxar al costat de la menorquina, ja que la idea des d'un bon principi era aquesta: fer com si la velo fos una embarcació que solqués les aigües amb les banderes del país on es navega -a dalt- i, optativament, del país d'on es prové -a baix. En aquest cas, la combinació era curiosa: dues illes de parets seques, la gran a dalt i la petita a baix.


Port de Dingle.


A Dingle, després de dinar, n'hi havia que van aprofitar els raigs de sol intermitents per escalfar-se un poc i fer un xubequet.


Els Tomassos Molina irlandesos deuen anar de cul. Feia un dia frescot, humidot, tapadot, i de cop el dia es torna clarot, calentot i amb un bon solot. Resultat: als cinc-cents metres de pedalar, primera aturada per treure'ns roba. No n'aprendrem!

Després d'uns vint quilòmetres més o manco ràpids veim el cartell d'entrada al poble d'Annascaul. Ja hi som, o almanco açò ens pensam. Annascaul sembla un poble petit; molt petit. De fet, més que un poble és un carrer, un carrer de casetes baixes amb un banc, un petit supermercat i dues o tres tavernes molt familiars. Veim un home que travessa el carrer i vaig cap a ell per demanar-li on és l'alberg. Sigui com sigui, tractant-se d'un poble tan petit, la meva pregunta només pot tenir una possible resposta: "go straight ahead, it's on the left hand", amb una possible variant: "it's on the right hand". Però no, la respota no va ser exactament aquesta, sinó: "Go straight ahead, keep going on the main road and you will see it on the right, after the grocery. It's about two miles away from here". "Two miles" ve a ser tres quilòmetres, i açò no va fer cap gràcia als membres del pilot, alguns dels quals ja estaven fins les pilotes de seure damunt la cosa dura que les velos duen per seient.

Com sol passar en aquests països on la gent és amable, després de contestar-te la pregunta amb les degudes indicacions, solen cobrar-se el servei ofert fent-te ells mateixos alguna pregunta. Interessat per les banderetes que duia enfilades en una canya rudimentàriament fixada a la meva velo, el bon home d'Annascaul va dir: "What a beautiful flag! Where is it from?". Llavors li vaig haver d'explicar tot el que ja sabeu, que som de Menorca, que venim de Shannon i ens dirigim a Killarney per després anar a Dublín a veure els U2... I aquí va i salta el bon home d'Annascaul: "Oh, really? Wich concert are you attending? I'm going to saturday's gig!". Molt bé idò, ens veim allà company!


Bandera d'Irlanda, acabada d'estrenar, acompanyant la més petitona de Menorca.


Una vegada arribam a l'alberg, constatam el que ja ens temíem: està aïlladot de la civilització, i a l'alberg tampoc no és que hi hagi un ambientàs que diguem. Com que hi ha cuina, en Xavi i jo decidim buidar les alforges i tornar a rere fins a Annascaul a comprar un poc de menjar. Aquest tercer dia vam consolidar una dinàmica que havíem iniciat a Tralee i que serà una constant al llarg de tot el viatge: arribar a l'alberg, fer compra de sopar i de berenar (esmorzar pels continentals) i dinar, i així, al vespre, mentre uns preparen el sopar, uns altres preparen uns bocates pel dinar -normalment en ruta- d'en sol demà. En aquest cas, com que no ens havíem de moure de l'alberg, vam afegir a la compra unes cerveses, patates i fruits secs. Carregats de cervesa i menjar, els tres quilòmetres d'Annascaul a l'alberg es van fer quasi tant durs com els tres del Connor Pass. (No és ver, però quedava bé dir-ho.)

El Dingle Gate Hostel estava enfora de tot rastre d'urbanitat. Tanmateix, teníem quelcom millor atesa la nostra incurable ludopatia: taula de ping-pong, un billar en estat precari i, per en Xavi Lennon, un piano amb el qual torturar els nostres refinats timpans (ala, ja tens un altre tema per comentar). Gus, es pot saber en què pensaves quan li vas mostrar la maleïda cançoneta?

En Nasi feia ja tres dies que carregava una pilota de futbol que ens vam trobar, com per art de màgia, a l'Aeroport de Girona, després que acabéssim de dir: "ostres quin descuit, no hem pensat a comprar pilota!". I és que, si una cosa sabíem d'Irlanda, és que ens oferiria camps de futbol de gespa a cada moment. Com que l'alberg tenia una parcel·la amb herba ideal per fer uns tocs, açò és el que hi vam fer.


Just arribar a l'alberg, el primer que van fer els més ludòpates, abans de dutxar-se o aclarir res, van ser uns tocs de ping-pong.


A les dues primeres cròniques hem aparegut birra a mos. No penseu, però, que tot va ser beure. Després de passar una bona part de dia vogant, quan ens assèiem a taula érem com vuit llimes acabades d'estrenar. Crec que tots, sense excepció, vam guanyar pes, tot i que, com podeu comprovar a la imatge, açò no significa que ens alimentéssim malament del tot.



Continuarà...

diumenge, d’octubre 18, 2009

Uep es segon aniversari!




Uf! Que just que m'ha vingut! Per poc se'm passa, per molt poc! Ahir mentre vogava entre Cala'n Turqueta i Macarella, de cop se'm va encendre la bombeta: "No deu tenir dos anys ja, el blog? Fa molt que no pens a comprovar-ho, però diria que era cap a l'octubre, quan el vaig engegar... Se m'haurà passat la data? Quin disgust que tindrà, si no el felicit!". Just arribar a casa, encenc l'ordinador, escric websavelo.blogspot.com i comprov: primer post, Sa velo comença a rodar, 18 d'octubre de 2007. Açò és demà mateix!

Quines coses que té la memòria, o el rellotge aquell que diuen que duim a dins i que em va avisar just a temps. Com pressentint que l'aniversari era molt proper, vaig davallar fins a Macarelleta per obsequiar la meva velo, uep!, amb una foto ben polida:


Macarelleta, 17 d'octubre de 2009.

Poc m'ho pensava, aquell dijous de fa dos anys, quan vaig escriure el primer article, que dos anys després hauria penjat més de 80 articles, la majoria d'ells cròniques de rutes; o que el blog rebria una mitjana d'unes 20 visites diàries. Ni tan sols fiava que la cosa durés tant... i és que, en realitat, era poc més que una prova sense gaires expectatives d'èxit.

De fet, fa uns mesos, quan vaig decidir tornar a viure a Menorca i, per tant, tancar l'etapa de vida -i rutes- a Girona, em vaig plantejar de tancar la paradeta. Finalment, però, vaig decidir que el blog duraria simplement mentre hi hagués coses a escriure-hi... coses que, per sort, de moment hi són. I esperem que duri.


Sa velo, uep! Encara que no ho sembli, només té dos anys.


Per molts d'anys!


dissabte, d’octubre 17, 2009

Amb alforges per Irlanda (2 de 9). Tarbert - Tralee


Imatge satèl·lit de la segona etapa de l'Eiretour, de Tarbert (al nord) a Tralee (sud), de 56 quilòmetres. Si la voleu furonar o descarregar-vos el track, feis-li clic al damunt i anireu a parar a la web de Wikiloc.


El primer dia de periple irlandès va començar amb cert estrès. Just arribar a l'aeroport havíem de muntar les velos i completar els 60 kms llargs de ruta sense distreure'ns gaire, ja que, del contrari, no seríem a temps d'agafar el ferry per travessar la badia de Shannon en direcció a Tarbert. Val a dir que, més enllà d'uns quants incidents petits, la cosa va anar com una seda (sera, pels amics).

El segon dia, en canvi, teníem tot el temps del món per fer els 56 quilòmetres que separen el petit poble de Tarbert, on havíem passat nit, de Tralee, la nostra pròxima destinació. A més, no hi havia grans expectatives pel que fa a la ruta, ni des del punt de vista ciclista ni a nivell de paisatge. M'agradaria poder-vos contar mil aventures tremendament divertides, però l'etapa del dia havia de ser de mera transició, i açò és el que va ser.

Les úniques incidències dignes de ser comentades són qualque punxada i el bon ruixat que ens va acompanyar en els darrers quilòmetres.

Ah! I una altra cosa! A la primera crònica me'n vaig oblidar i ara estava a punt de tornar-ho a passar per alt! Na Paula, fixada al manillar d'en Pau (era realment Paula, o m'he fet un embolic amb el nom d'en Pau?), ens va guiar en tot moment amb la seva veu -artificialment- sensual, donant-nos indicacions de l'estil "segunda salida a la derecha". Tot i que de tant en tant la dona s'acubava i més valia no fer-li cas, s'ha de reconèixer que va fer una gran feina i ens va estalviar moltes mirades al mapa.


Ets homos des Grunx.


Dues imatges de la carretera "tipus" per la qual vam fer els 56 quilòmetres de la segona etapa. La part final, tanmateix, la vam haver de fer per una carretera més ampla i transitada, i mig embassada de l'aigua de pluja que anava caient.


Foto de grup en una aturada qualsevol, propiciada si no record malament per necessitats fisiològiques de qualque membre del pilot...



De tant en tant, els densos núvols desapareixien com per art de màgia, deixaven al descobert el cel blau i el sol encenia tots els colors... Però amb la mateixa rapidesa que s'havien esvaït, els núvols reapareixien no se sap ben bé d'on, tornaven a cobrir-ho tot, i no esperaven gaire a deixar caure un nou ruixat. Així, al cap d'una mitja hora després que n'Agustí tirés aquesta foto, vogàvem davall d'una bona cortina d'aigua.



Dos dels carrers principals de Tralee. Al fons, la taverna de la següent foto.


La taverna-hotel Kirbys Brogue és la que feia més ganes, almenys des de fora.


Tralee té més vidilla que Tarbert, el qual no és gens difícil. Ara bé, no és que faixi llarg. La ciutat en sí no es pot dir que sigui lletja, però tampoc no té res d'especial. Aquesta església, d'estil ben diferent a les nostres, és de les poques coses que ens va cridar l'atenció per fer-li una foto.



U2 al jukebox, billar i cervesa negra. Tot molt irlandès, bastant americà.


Sí: heu comptat bé, hi ha 9 cerveses. La d'enmig, ben plena, és la d'en Toni, al qual vam prometre que tindria la seva cervesa tot i no haver pogut venir al viatge.


L'alberg on vam passar la nit: Castle Hostle.



Imatge que resumeix molt bé la germanor forçada a què em van sotmetre durant nou llargs dies. A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, i si no m'equivoc: jo mateix, en Nasi, en Gus, en Xavi, n'Albert, en Tonyo i en Pau.


La nostra habitació al Castle Hostle, una cambra molt petita per a vuit bergants i les seves robes i sabates empapades d'aigua de pluja i suor. A vegades els defectes de les coses -i de les persones- són les seves virtuts; en aquest cas, podem estar contents que les fotos no tenguin la capacitat de retenir i transmetre les olors...


Castigats cara a la paret. Després de la doble racció de kebab amb amanida i papates fregides del dinar, sembla impossible que encara tinguéssim gana per poder sopar un plat d'espaguettis, unes quantes tallades meló i no record què més...


I açò, poca cosa, és bàsicament el que va donar de sí la segona jornada de viatge. Al pròxim article, una de les etapes reina de l'Eiretour. Així idò,

continuarà...

dimarts, d’octubre 13, 2009

Amb alforges per Irlanda (1 de 9). Shannon - Tarbert

Illa gran, illa petita.


Fa uns quinze anys, quan passava el juliol a Cork, vaig pensar que un dia havia de tornar a aquell país, i a poder ser per veure un concert d'U2 a ca seua, Dublín. Fa quatre anys, després del concert dels irlandesos al Camp Nou, vaig decidir que el viatge a Dublín no podia passar de la propera gira. Fa un any, quan vaig tornar d'un viatge solitari amb velo per Sardenya, vaig prendre la determinació de repetir l'experiència de viatjar tot sol amb velo. I vet aquí que totes aquestes decisions, preses al llarg d'anys, es van fondre en una de sola quan vaig saber que U2 feia una nova gira el 2009 amb la corresponent aturada a Dublín.

Així idò, feia molts de mesos que tenia la decisió presa: solcar la verda Irlanda durant un parell de setmanes a cop de pedal, tot sol, i acabar el viatge assitint a l'assalt d'U2 a l'estadi Croke Park, a Dublín.

Tots aquests plans, que havien anat agafant forma tant a poc a poc i que em tenien tan il·lusionat, se'n van anar per enterra amb una simple telefonada rebuda un dissabte de capvespre:

-Ep Joan! Com va açò? Vas dir que fiaves anar a Irlanda amb velo, es ver? Idò mira, és que n'estàvem xerrant aquí mentre fèiem es cafè... i mos hi apuntam.

Ja la dus! Sense saber ni gens ni poc com havia anat cosa, el que havia de ser un viatge en solitari s'acabava de convertir en un viatge de germanor amb bona part dels amics de tota la vida, més n'Albert, que no és de tota la vida però no per açò li deixam de fer amic.

Irlanda, velo, U2, amics... què més podria demanar?

Com no podia ser d'altra manera, vam acabar batejant l'expedició: Eiretour. El plan era el següent:

- 20-24 de juliol: volar de Girona a Shannon i anar baixant a cop de pedal, amb voltera quan valgués la pena, fins a Killarney.
- 24 de juliol: agafar tren de Killarney a Dublín.
- 25 de juliol: concert d'U2 a Croke Park, Dublín.
- 26-29 de juliol: tren de Dublín a Galway, i anar baixant, vorejant la costa, fins a Shannon.
- 29 de juliol: avió de tornada, de Shannon a Girona.

I encara que sembli increïble a aquells que ens coneixen, açò és bàsicament el que vam fer.

En resum: vam recórrer un bon tros del sud-oest irlandès, ni més ni manco que el que es pot veure en aquest mapa:


Mostra un mapa més gran


La primera etapa, Shannon - Tarbert (del punt D a l'E del mapa), va tenir uns 70 kms., inclosos un parell que vam fer dins del Ferry per travessar la badia de Shannon des de Durrane Lower a Tarbert. Com que no hi ha gaire a dir pel que fa a la ruta en si mateixa, reduiré la crònica a unes quantes fotos comentades:


Els vuit eiretourencs pujant a l'avió de Ryanair, a la pista de l'aeroport de Girona.


Fent coa per facturar l'equipatge, vuit voluminoses caixes plenes de ferros i neumàtics. La dona encarregada d'atendre'ns no va fer bona cara precisament quan ens va veure aparèixer amb tot aquell material.


I evidentment, tot el que havíem desmuntat i empaquetat ho vam haver de desempaquetar i muntar una vegada vam arribar a l'aeroport de Shannon. Sort que no ens veia l'hostessa de facturació de Girona! Li hauria agafat cosa, mesquineta...



I ja hi som! Tothom ben equipat i a punt per a completar la primera etapa de l'Eiretour!



Primera aturada tècnica, després de 500 metres. A un servidor li van sortir volant (literalment) les dues alforges. Al cap de 500 metres més, vam haver de fer una altra aturada... i una altra... i una altra...


Circular per l'esquerra; açò, i el color verd omnipresent, és el primer que perceps d'Irlanda. A la imatge es veu la canya amb la bandereta de Menorca que vam passejar durant quilòmetres i quilòmetres. Aquí encara li faltava la mitja taronja: la irlandesa.


Badia de Shannon.



Dues fotos d'equip, travessant la badia de Shannon a bord del ferry que comunica Durrane Lower amb Tarbert.


Que no hi falti sa piloteta.


Far, cel i mar atlàntics.


Far, cel i mar atlàntics; bandereta menorquina.


Recorrent els pocs quilòmetres que hi ha des de l'embarcador del ferry fins a Tarbert. A l'esquerra es pot veure la típica imatge de la badia mig buida, o mig plena, depenent de la marea.


The Ferry House, l'hotel on vam passar la primera nit.



Tots els membres del pilot brindant amb cervesa en l'únic pub de Tarbert que no ens va tirar cap enrere quan vam guaitar per la porta d'entrada. Ja s'anticipava el que s'acabaria convertint en l'hàbit inexcusable de cada final de jornada...


Dia rere dia es van anar definint els gustos cervesers de cadascú: uns es vam decantar per les negres Guiness, Murphy's o Beamish; altres, per la més suau Harp's, i un fins i tot es va conformar amb la sidra Bulmer's de pera. Així és com, a partir del tercer dia, un servidor, encarregat del fons comú, sabia perfectament quina ronda havia de demanar a la barra d'un o altre pub: "three Guiness, four Harp's and a Bulmer's, please", el qual rebia sempre més o manco la mateixa resposta: "here you have: four Harp's and a Bulmers; you'll have to wait a little bit more for the Guiness"... i és que la negra la boquen en dues tongades, aquests punyeteros!

Irlanda, velo, U2, amics... què més podria demanar? Bona cervesa? Idò també!


Imatge satèl·lit del recorregut de la primera etapa, des de Shannon (a la dreta) fins a Tarbert (baix a l'esquerra). Si clicau damunt la imatge anireu a parar a la web de wikiloc, on podreu descarregar-vos el track.



Continuarà...