Lanzarote (6) Los Ajaches i Timanfaya, terres del diable

Playa Mujeres i Fuerteventura al fons.

Avui, divendres 10 de desembre, m'he despertat a Playa Mujeres. El primer que he fet ha estat guaitar fora de la tenda... No, no sigueu malpensats! No guaitava per contemplar cap dona, sinó per veure com era la platja on vaig arribar ahir vespre, quan ja s'havia fet ben fosc. També he comprovat, més que res per curiositat, si el lloc on vaig plantar la tenda era l'adequat. I és que l'únic que veia quan vaig arribar a Playa Mujeres eren les grans ombres de les penyes, els llums de Fuerteventura reflectits a la mar i el petit cercle que abastava a il·luminar el frontal, que tenia les piles boni gastades.

He desmuntat la tenda el més ràpid que he pogut, ja que un exèrcit de voraços neòpters (mosques emprenyadores, per entendre'ns) havien decidit menjar-me viu per berenar. M'estaven posant histèric. Tenien una especial fixació, per suposat, en les ferides a les cames que em vaig fer dimecres al Risco de Famara.

Les frisseres per partir d'allà han fet que em tallés un dit mentre pelava una taronja. Tot plegat m'ha posat de molt mal humor. Berenar donant coces enlaire, com si estiguessis envoltat de pilotes de futbol i les haguessis de treure del camp en el menor temps possible, vos puc assegurar que no és gaire còmode. I menys encara si et raja sang d'un dit i estàs deixant la roba i el menjar de color vermell...

Playa Papagayo

He partit en direcció a Playa Papagayo, la platja on en teoria hauria d'haver passat la nit. M'he plantat allà en pocs minuts i he comprovat que és polida, però que tampoc no n'hi ha per tant com m'havien dit. També he comprovat que no era el millor lloc per acampar: si ho hagués fet, amb la crescuda de la marea les onades haurien arribat fins a la tenda.

Després de fer la foto de rigor he retrocedit fins agafar el camí marcat com a ruta nº 9, la que dóna la volta a l'illa i que el primer dia vaig seguir en el tram entre Arrecife i Orzola. Al principi és una pista transitable amb relativa comoditat, però a poc a poc es va embrutant de grava, de sargalls, fa puja i baixes cada vegada més marcats i, en definitiva, s'acaba convertint en un autèntic trencacames.

Tota la primera part d'avui, entre Playa Mujeres i Playa Quemada, ni més ni menys que 20 kms, he avançat molt lent. Les parts de baixada, que amb una btt hauria pogut fer molt més ràpid, havia d'anar molt alerta de no trencar res. La velo començava a fer unes renous que no m'agradaven gens...

Els Ajaches.

Riu de grava.

Playa del Paso, just abans d'arribar a Playa Quemada.

Aquesta zona es coneix com els Ajaches, el nom de les muntanyes del sud-est de Lanzarote que moren en acantilats sobre el mar. La falda de les muntanyes està travessada per barrancs, torrents i canalons de major o menor envergadura, el qual converteix el camí en un continu puja i baixa. Per paga, el llit dels torrents està cobert d'una grava gens difícil de trepitjar amb les cobertes primes i el pes que duia.

En un moment donat he vist un veler situat enmig d'una V oberta que formaven les roques, i m'he aturat a fer-li una foto:

Llavors han aparegut, retallats a contrallum sobre la línia de l'horitzó, les siluetes de 5 ciclistes, un dels quals duia una estrany objecte quadrat sobre del casc. Només podien ser ells: els gironins-olotins que m'he anat trobant al llarg del viatge. L'estrany objecte del casc no era altra cosa que la càmera que duu en Toni, el reporter oficial del grup. M'he unit al grup i ens hem posat al dia del succeït des de dimecres, quan ens vam trobar al Mirador del Río.

La calor i la duresa del camí han anat en augment. Cada vegada que passàvem pel llit d'un torrent sec cobert de grava tenia la sensació d'estar arrossegant un tràiler, encara que pràcticament no hi hagués desnivell.

En un moment donat ens hem aturat en una cruïlla de camins: al davant teníem el camí que ressegueix la costa, que és el que ells havien de seguir; a l'esquerra, una pista que feia pujada i que s'endinsava cap a l'interior per la falda d'un dels Ajaches. Aquest segon és en teoria el camí que havia d'agafar jo, però em sentia còmode amb la companyia i he decidit seguit endavant amb ells.

Un Toni, un Jordi i na Laura.

Alguna pujada no ho posava gaire fàcil...

Després de l'enèsima baixada, en un petit codolar al final del Barranco de la Casia, ens esperava una petita sorpresa: un curiós jardinet fet a base de cactus i dels elements decoratius més diversos, des de boies retallades fins a figures gegants d'escacs, passant per un joc de plats i biela de bici rovellats. Hem aprofitat l'avinentesa per fer un petit descans i hem seguit en direcció a Playa Quemada.

La velo recolzada en una barca al codolar del Barranco de la Casia.

A partir d'aquí el camí s'ha tornat més estret i empinat, a estones lleugerament trialer. Tot i així, com que havia desaparegut quasi tota la grava, m'hi trob molt més còmode. Només hi havia un petit problema: les estranyes renous que feia la velo cada vegada anaven a més. Finalment, cansat de patir, he decidit aturar-me a mirar què passava... I açò és el que passava: havia perdut un dels dos cargols que subjecten el portaequipatges al quadre per la part de baix...quasi res! No és la primera vegada que em passa açò: fa dos estius a Irlanda ja em va passar el mateix. Per sort, la solució ha estat fàcil: he agafat un cargol d'un portabidó, que he substituït per una brida.

Després d'uns quants puja i baixes més hem arribat a Playa Quemada. Els gironins-olotins estaven a punt d'acabar el seu recorregut dels Pedales de Lava: només els quedaven uns quilòmetres d'asfalt per arribar fins a Puerto del Carmen, on s'allotgen. Ens hem assegut en un bar a celebrar-ho; ells amb cervesa, jo amb Coca-Cola, que encara m'hi quedaven uns quants de kms per davant. Duia pràcticament tot el matí en ruta i havia fet només 20 kms! Me'n faltaven uns 40...

Perspectiva de Playa Quemada y el Puerto del Carmen.

Amb els Jordis, els Tonis i na Laura.

Després de despedir-nos (fins diumenge, a l'avió) he emprès la pujada per asfalt en direcció a Yaiza, molt més llarga del que em pensava. Ha estat un dels moments que he passat més calor de tot el viatge.

Un dels gironins havia comentat que Uga és famós pel salmó fumat que hi fan. Diuen que, passant-hi, en pots sentir l'olor. Així que, passant per Uga, he respirat a fons (quin remei, feia pujada!) i, efectivament, he pogut sentir l'olor del salmó fumat... o era l'olor de la meva roba? Després de tants de dies de viatge... Bé, millor deixem-ho estar.

Uga, el poble del salmó fumat.

Una vegada a Yaiza m'he desviat cap a Timanfaya per la carretera que vaig fer ahir capvespre; llavors de davallada, ara de pujada. La llum era més bona, la perspectiva diferent, i tot i que avui feia pujada, sens dubte l'he disfrutada més.

Comprovat: millor de pujada sense vent que no de baixada a contravent!

He tornat a quedar meravellat amb els camps de lava, amb les tonalitats que prenen les muntanyes... I quan dic "he tornat" no em referesc a ahir, quan ja vaig passar per Timanfaya, sinó sobretot a l'agost, a Islàndia. Pel que sembla, la lava és lava en una i altra latitud... L'efecte de les erupcions volcàniques és semblant arreu, almenys per un profà en la matèria com jo.

Just abans del trencant cap al Parc Nacional m'he creuat un ciclista que pedalava amb els braços, en una mena de tricile que no s'alçava més de dos pams d'enterra. Si ho he vist bé, duia una senyera descolorida i estripada de vella que era... ves a saber quants de kms deu haver fet ja!

He pagat 8€ per entrar al Parc Nacional. He pogut seguir pedalant durant uns pocs quilòmetres, però en arribar al restaurant/centre d'informació no hi ha hagut més remei que deixar la velo i agafar un bus. En el trajecte amb bus he contemplat els paisatges més bells de tot Lanzarote i uns dels més impactants que he vist mai: desolació, negror, mort, quietud... i lluita per la supervivència d'uns pocs éssers vius que s'aferren a la vida d'una forma admirable. És una llàstima no haver pogut fer-los dalt velo, en solitari... Ben segur que m'hauria emocionat.

Desert volcànic.

Camp de lava fins a la mar.

Paisatge negre com l'asfalt.

Terra torrada.

Cràter de dibuixos animats.

El més simpàtic de Timanfaya són els seus gèisers: els havia sentit anomenar, però se'm feia difícil imaginar-me'ls, ja que l'aigua no és que abundi en tota l'illa. Resulta que els gèisers en qüestió són prefabricats: estan formats per una espècie de tub ample clavat enterra i un senyor vestit d'uniforme verd els va omplint d'aigua amb un poal.

La configuració actual del Parc Nacional de Timanfaya, i de bona part de l'illa, és com aquell que diu de fa dos dies: dels anys 1730-1736, en què van succeir-se fortes erupcions volcàniques. Més recentment, a la primera meitat del segle XIX, van repetir-se les erupcions, aquesta vegada de menor intensitat.

Un capellà de Yaiza, Don Andrés Lorenzo Curbelo, es féu cèlebre pel relat que va fer dels esdeveniments:

"Esta isla la destruyó quasi la mitad un furioso volcán que rebentó el día viernes primero de septiembre del año de mill septecientos y treinta, a las diez de la noche en la Aldea de Chimanfaya, tres leguas de la Villa capital Teguise, que rrepitió, abriendo diversas vocas, quatro años, devorando muchas aldeas y levantando grandes montañas donde no las avía, alcansando sus arenas menudas más de seis leguas de distancia."

Recorrent Timanfaya sembla que just fa unes hores que s'ha refredat la lava... no és gens difícil imaginar-se com devia ser d'aterrador, tot allò.

Tiagua.

Esglesieta blanca al poblet de Muñique, si no record malament.

Davallant cap a la Caleta de Famara, amb un vell conegut al fons: el Risco de Famara.

El darrer tram de ruta, fins a Caleta de Famara, quasi tot amb lleugera baixada, va ser molt ràpid. Açò sí, a mitjan camí em vaig aturar a Tiagra per comprar carn per a la barbacoa del vespre. La cinquena etapa, de 60 quilòmetres, va acabar idò amb una bona barbacoa a Caleta de Famara. Cent setanta anys abans no hauria fet ni falta encendre foc.

Així va acabar la jornada... bé, no exactament així: amb una cervesa a mos en un bar de surferos.

Imatge satèl·lit del traçat de la cinquena etapa conejera. El track el trobareu, com sempre, a wikiloc.