D'illa volcànica a illa volcànica; de nord a sud; de parèntesi hivernal a l'estiu, a parèntesi estiuenc a l'hivern. Així es podrien resumir i comparar, en poques paraules, els dos viatges amb velo i alforges d'enguany.
La primera quinzena d'agost la vaig passar amb en Xevi recorrent Islàndia, l'illa de foc i de gel, a cop de pedal. Les cròniques corresponents a aquest viatge continuen pendents... qualque dia arribaran, supòs (només de pensar en la feinada de seleccionar les fotos ja em començ a estressar).
La primera setmana de desembre ha estat el torn d'una altra illa; una altra illa volcànica. La vinculació entre un i altre viatge és no és casual: la decisió d'anar a Lanzarote la vaig prendre a l'avió de tornada de Reykjavík. A Islàndia no en vaig tenir prou, sobretot perquè no vaig poder completar tots els quilòmetres previstos a cop de pedal, així que vaig decidir treure'm l'espina en una altra illa volcànica de clima més amable.
La Graciosa des de Mirador del Río.
Ara mateix, a l'avió de tornada d'Arrecife, escric amb la mateixa sensació al cos: m'he quedat amb ganes de més. No perquè no hagi completat el pla previst, perquè aquesta vegada viatjava sense pla, sinó per una estranya necessitat de seguir pedalant dia rere dia, arrossegant amb la sola força de les cames tot l'equipatge, decidint cada dia on dormiré a la nit, cada una en una raconada diferent.
Evidentment, hi ha la sensació de no voler que s'acabin les vacances; però no només açò... És probable que ara, quan acabi d'escriure, i després de respondre les preguntes encuriosides que, per la cara que fa, m'acabarà fent el passatger del costat, em posi a pensar en quin serà el proper destí de les meves alforges. Esper que el proper viatge sigui més llarg, i esper, tanmateix, que se'm torni a fer curt...
Els meus dos companys de viatge.
Com a illenc que som, m'agrada conèixer altres illes i comparar-les amb Menorca. Totes tenen alguna cosa en comú; com a mínim, el fet de ser unitats territorials amb límits definits i inamovibles. A les illes, a diferència del continent, el dins i el fora no són tema de discussió.
Lanzarote és la sisena illa per la qual he pedalat. Les altres són Menorca (evidentment), Mallorca, Sardenya, Irlanda i Islàndia. Si hi afegim les illes petites, que no per ser petites deixen de ser illes (la Maddalena, Caprera i la Graciosa) puc dir que he pedalat per nou de diferents. Evidentment, entre els destins possibles per a futurs viatges hi ha alguna illa més...
Imatge satèl·lit de Lanzarote amb el rastre de sis dies de pedaleig marcat.
Segons la Viquipèdia (qui se'n recorda, ja, de la Laurousse?), Lanzarote "és l'illa més oriental de l'arxipèlag i s'identifica pel mantell volcànic que s'estén al llarg de gran part de la seva superfície a causa de la gran activitat volcànica de principis del segle XVIII. Es troba a una distància de 1.000 km de la Península Ibèrica i a 140 de la costa africana. Té una superfície de 845,93 km² i una població de 132.366 habitants, sent els nadius de l'illa gairebé la meitat dels que són arribats des d'altres llocs. Peñas del Chache amb 670 m d'altitud és el pic més elevat de l'illa. Lanzarote està sota la protecció de Reserva de la Biosfera de la UNESCO. A més la Xarxa Canària d'Espais Naturals Protegits recull en aquesta illa un total de 13 entorns naturals entre els quals destaca el Parc Nacional de Timanfaya. Lanzarote compta també amb el túnel volcànic submarí més llarg del món, l'anomenat Túnel de l'Atlàntida."
Açò és el que diu la Viquipèdia sobre Lanzarote. El que en dic jo, ho podreu llegir en les següents set entregues:
5 - Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo
6 - Los Ajaches i Timanfaya, terres del diable
7 - Punt i final a la Geria, terra de vi
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
1 comentaris:
Comencen els dies de reneixença en el bloc. Ja friso!!!
Publica un comentari a l'entrada