Lanzarote (1) El nord-est: d'Arrecife a la Graciosa

Divendres 3 de desembre, poc passades les 5 del capvespre. El vol JK5789, amb la meua velo i jo mateix a dins, s'enlaira puntualment de l'aeroport de Menorca en direcció Barcelona. Minuts després, els controladors aeris d'arreu de l'Estat decideixen aixafar les vacances de milions de persones. Aquí no es mou ningú!

Jo no m'adon de tot el sarau que s'ha muntat fins que som dins el tren en direcció a Girona. Per sort, els maquinistes de la Renfe atenen obedients les seves obligacions laborals; almenys de moment... Diumenge 5, a l'hora d'agafar el vol en direcció a Lanzarote, tot ha tornat a la normalitat: els controladors han acotat cap i, a punta de pistola, fan per fi la seva feina.

Una vegada a Arrecife, un altre ensurt a l'aeroport: la caixa amb la velo que he facturat a Girona no apareix per enlloc. Uns altres passatgers del mateix vol, en Quim i na Marisa, també esperen davant la cinta d'equipatges especials: a ells tampoc no els surten les bicis que han embarcat a Girona. No podia ser que tot anés tan bé! A poc a poc comença arreplegar-se gent davant la cinta, molts provinents d'Itàlia... la majoria o tots ells esperen taules de surf. A veure si els maleteros hauran pres el relleu dels controladors!!!

Arrecife des del Castillo de San Gabriel.

El proper avió provinent de Girona no arriba fins dimecres. Açò em canvia completament el pla de viatge... Em començ a plantejar alternatives: llogar una moto és la que té més nombres. Almenys també té dues rodes. Finalment la cinta comença a moure's i apareixen les bicis d'en Quim i na Marisa. És bon senyal. Al cap de poc apareix la meva: quin alè!

Carregat amb la caixa que conté la velo i bona part del meu equipatge me'n vaig a agafar un taxi que em dugui fins a la pensió San Ginés d'Arrecife. Em deixen guardar la caixa i muntar la velo al taller que tenen just al costat de la pensió. A més, podré deixar-hi la caixa fins el dia d'agafar l'avió de tornada... Ni fet expressament!

Taller al costat de la pensió San Ginés.

A que no endevinau què és el primer que sobta quan surts de l'aeroport de San Bartolomé? Efectivament! No fa fred! Tot i que ja sabia que seria així, fins que no ho experiment no m'ho acab de creure. I és que la nit abans estàvem a 0º a Girona, a la matinada probablement encara menys...

No sé si és pel contrast o perquè és dins ciutat, però aquella primera nit em semblarà la més calenta de totes les que vénen. Muntant la velo els regalims de suor em baixen pel front. Resultat: una de les dues camisetes que m'havia enduit pel viatge ja queda inservible.

L'endemà, dilluns 6 de desembre, dia de la Constitució, és festiu. Pel que m'ha dit la gent amb qui he pogut parlar fins ara, sembla que he comès un petit error: no dur la tenda de campanya. Mira que vaig dubtar si agafar-la o no... Decidesc fer una volta per Arrecife per veure si en trob una d'econòmica. Tot i que és festiu, els comerços en teoria obriran... aquí, encara que no hi faixi fred, celebren el Nadal ben igual. Açò sí, es veu que la puntualitat no és el seu fort: a les 10 i mitja moltes botigues encara no han obert. Vaig donant voltes als carrers cèntrics i al passeig marítim, fent temps... la ciutat em decep. Cansat d'esperar, decidesc partir.

Tenc previst passar la nit a la Graciosa. Per arribar allà, resseguiré la costa nord-oriental per la ruta nº 9, que dóna la volta a l'illa majoritàriament per pistes i carreranys de terra i roques. El curiós del cas és que en tota una setmana no veuré rastre de les altres 8 rutes...

Balisa de la ruta nº 9 marcada pel Cabildo insular.

Tot i que amb una bici de muntanya es pot fer sense gaires complicacions, no és gaire recomanable fer la ruta nº 9 amb alforges, ja que en alguns moments és molt pedregosa, a vegades massa estreta, altres té escalons o obstacles mals de salvar amb la velo carregada... Tot i així, es pot fer, i la prova és que jo en vaig fer molts de talls.

Els primers quilòmetres són els menys atractius del viatge, o almenys es disputen aquesta condició amb els darrers que faré, d'aquí a una setmana. Discorren per Costa Teguise, quasi sempre pel passeig marítim, on s'ha de fer un veritable esforç d'agilitat al volant per no endur-se algun dels molts turistes de l'edat que en diuen "tercera" que hi passegen relaxadament... En aquest tram coincidesc amb uns ciclistes que més endavant em tornaré a trobar.

Des de Costa Teguise, girant la vista cap a Arrecife, al sud, es pot contemplar aquest paisatge tan bucòlic.

En tota aquesta primera part, l'única cosa que em crida realment l'atenció és un barco embarrancat a pocs metres de la costa, en una zona de molt poca fondària. Abans de veure'l amb els ulls, els meus narius l'havien detectat per la forta olor de ferro rovellat que desprèn.

Amb marea baixa, el barco queda a molts pocs metres de la vorera. Si feis una cerca al google amb les paraules "barco encallado costa teguise" podreu veure'n moltes imatges, algunes d'elles de nocturnes i bastant espectaculars.

Al cap d'una bona estona de vogar, per fi surt de la civilització. No és que la gent em faixi nosa, però a Lanzarote no hi he vingut a cercar urbanitzacions plenes de turistes. Quan entr en el primer camí de terra, tot canvia. De cop, s'estén un pont per sobre l'espai i el temps i connect amb quatre mesos abans i 4.000 quilòmetres més al nord: agost, pista F35, centre d'Islàndia.

Abans de partir, m'havia informat a la pensió San Ginés sobre les característiques de la ruta nº 9, i m'havien intentat dissuadir de ficar-m'hi amb les alforges. Sembla ser que alguns clients que han tingut s'havien queixat de l'estat del camí. A part, el propietari de la pensió parlava també per experiència pròpia. Per tant, jo anava amb un poc de desconfiança sobre el que em trobaria: tenia por de començar el viatge havent d'arrossegar la velo, carregada com anava, durant una partida de quilòmetres. Ja m'arribaria, ja, el moment de fer-ho! I seria molt pitjor del que em podia imaginar... Però no encara: la primera etapa, excepte alguns talls més o menys curts, la vaig fer tota dalt velo, a poc a poc, anant alerta de no trencar res.

Dues imatges dels camins de terra pels quals discorre la ruta nº 9 en els primers quilòmetres després de Costa Teguise.

Els trams més durs no són els que tenen més desnivell, sinó els que transcorren per damunt zones arenoses. Amb una velo de muntanya normal es faria difícil avançar, però amb les cobertes més primes que duu la meva i tot el pes que carrega a les alforges és pràcticament impossible que la roda de darrere no quedi irremeiablement enfonsada.

Una cosa que em sobta de tota aquesta zona arenosa és el color de l'arena: és blanca, o almenys daurada, el qual contrasta amb el color negrós de la roca volcànica. Pensant en l'explicació d'aquest fet m'ha vingut al cap la imatge de l'arena d'una platja menorquina a través del microscopi: un conglomerat de minúsculs caragolets i restes d'organismes diversos. L'arena de les platges menorquines és d'origen orgànic en un 80%, si no record malament, el qual es veu que és un percentatge elevadíssim. Només el 20% restant és d'origen geològic. En el cas de Lanzarote m'imagin que deu passar quelcom semblant. La següent imatge potser ens en dóna un poc de pista:

També podria ser, de totes maneres, que l'arena de Lanzarote tingués el mateix origen que la del desert del Sàhara, tan proper. Però aquí ja m'hi perd... Aquí teniu dues imatges on es veu perfectament el contrast entre el color de l'arena i el de la roca:

El tram entre Costa Teguise i Arrieta passa per tres nuclis poblats: la urbanització de Los Cocoteros, el poble de Guatiza i l'urbanització Charco del Palo. La primera té la peculiaritat de ser nudista: tothom va completament despullat, fins i tot quan seria més còmode anar vestit, com per exemple a l'hora d'aclarir el jardí. A més, les casetes i apartaments tenen les portes i finestres obertes de bat a bat, fet que fa sospitar sobre les motivacions profundes dels nudistes.

El poble de Guatiza té una de les atraccions turístiques més conegudes de l'illa: el Jardín de Cactus, la darrera obra de César Manrique, nom propi per antonomàsia a Lanzarote. No és que tengui res en contra d'en Manrique, però pas de llis atravessant l'aparcament atapeït de cotxes i autobusos.

Al cap de Charco del Palo decidesc agafar camí asfaltat: la carretera LZ-1. No tenc del tot clar per on segueix la ruta nº 9, ja que en aquest tram la carretera passa molt a prop de la costa. De fet, no gaire més endavant la ruta nº 9 es desvia cap a Ye, quan jo he d'anar més a l'est, a Orzola, per agafar la barca que em durà fins a la Graciosa.

Camí entre les salines i la font de la sal: l'oceà.

Blanc sobre negre.

Que bé que es roda per asfalt! Una de les dades més irrellevants per donar compte de la duresa d'una ruta en velo és el nombre de quilòmetres. No és res nou, però ho constat una vegada més, i ja en van moltes. Ara els quilòmetres pugen al GPS amb una facilitat sorprenent: vaig el doble de ràpid i m'estic cansant la meitat.

En un tres i no res som a l'encreuament amb l'estreta carretera LZ-205. A la dreta hi ha els Jameos del Agua; a l'esquerra, de pujada, s'arriba a la Cueva de los Verdes. M'aprop primer a los Jameos del Agua, que em queda més a prop i fa baixada. Si el Jardín de Cactus era la darrera, Els Jameos són la primera atracció arquitectònica dissenyada per César Manrique. Hi ha un gran aparcament que, com el del Jardín, està ple de cotxes i autobusos. Faig una ràpida inspecció des de l'exterior i decidesc no entrar: preferesc dedicar les dues hores que tenc de marge a visitar la Cueva de los Verdes.

Cueva de los Verdes.

La Cueva de los Verdes, que pren el nom d'una família que vivia a la zona, pertany a un tub volcànic de 6 quilòmetres de llargada, un dels més llargs del món. En una de les erupcions del volcà Monte de la Corona, fa només 4.000 anys, un riu de lava subterrani va donar lloc a aquesta gruta que comença a l'entrada de la Cueva de los Verdes i que avança fins al cor del mateix volcà. Per desgràcia, la visita guiada només comprèn una petita part de la gruta, en concret fins a l'auditori... sí sí, heu llegit bé: l'auditori. En una galeria una mica més ampla se les han enginyat per instal·lar-hi un senzill però espectacular auditori on es fan concerts una vegada al mes.

Darrers quilòmetres de la carretera LZ-1 abans d'arribar a Orzola.

Aquest és el moment del viatge en què veuré la mar més plana. Tanmateix, no us deixeu enganar per les aparences: les profunditats de l'oceà amaguen inèrcies submergides que, a l'apropar-se a la costa i perdre profunditat, s'aixequen en forma d'espectaculars onades. L'illot que s'aixeca sobre l'horitzó és el Roque del Este: tot i que no en sé res, no cal ser gaire espavilat per suposar que, com quasi tot en aquestes contrades, també és d'origen volcànic...

Després de sortir de la Cueva de los Verdes, i una vegada les pupil·les han recuperat el diàmetre oportú, reemprenc la marxa en direcció a Orzola. Hi queden pocs quilòmetres, tots per asfalt i, si no record malament, amb lleuger vent a favor. Si dubt, devia ser a favor, perquè quan és en contra (com serà la resta del viatge) no en tens cap dubte.

Quan arrib a Orzola, petit poblet costaner, que per lògica també deu haver estat, històricament, pescador i mariner, em dirigesc cap al moll per mirar d'embarcar-me en la primera barca que salpi cap a la Graciosa. Una vegada allà no fa falta ni que pregunti: em trob una munió de ciclistes que esperen per embarcar-se cap allà mateix que jo: tres barcelonins que m'he anat trobant al llarg del dia i un grup de dos gironins de nom Jordi, dos olotins que nomen Toni i una olotina que es diu Laura. Tots ells fan els Pedales de Lava, ruta organitzada per una empresa de l'illa, i me'ls aniré trobant en diversos moments del viatge.

Fins aquí la primera etapa del viatge. A la pròxima entrega, l'illa de la Graciosa i la zona muntanyosa d'Haría.

Barca vermella i barca blanca amb el Roque del Este flotant sobre l'horitzó.

Petit port d'Orzola, des d'on salpen les barca que connecten constantment la Graciosa amb Lanzarote.

Travessant l'estret que separa Lanzarote de la Graciosa a bord d'una de les barques de Líneas Romero.

Imatge satèl·lit d'aquesta primera etapa per Lanzarote, entre Arrecife i Orzola. Podeu descarregar-vos i/o explorar el track a wikiloc.