El 3.000 a la XIII Terra de Remences 2010

El diumenge passat es va celebrar la XIII marxa cicloturista Terra de Remences, que vindria a ser una mena de Quebrantahuesos a la catalana, un poc més curta i amb un poc menys de desnivell. El Club Ciclista Bas és qui organitza aquesta marxa, una de les proves amb més participació de l’estat espanyol. Les inscripcions són limitades a 3.000 ciclistes… i a que no endevinau qui ha estat l’inscrit nombre 3.000 de l’edició d’enguany? Exacte! Jo mateix!

La cosa va anar més o menys així: després d’haver-li donat voltes durant uns dies, ja havia decidit que no m’hi inscriuria. El preu de la inscripció, però sobretot el malaveig d’haver de traginar la velo des de Menorca una altra vegada (i ja en van unes quantes en els darrers set anys!), finalment em van fer desistir.

Enmig de la mar, de camí cap a la muntanya.

Ja pràcticament havia oblidat el “tema Remences” quan, un capvespre qualsevol, reb un missatge d’en Tolo que deia una cosa com “2.991 inscrits, frissau que s’acaben les places!”. Al cap de pocs minuts entr a la web de la marxa, terraderemences.com, veig que ja hi ha 2.996 inscrits, i em començ a posar nerviós. Ja he dit que ja tenia la decisió presa: no hi aniria… Però, però… faig clic al botó d’actualitzar la pàgina i el nombre d’inscrits ha pujat, en un tres i no res, a 2.999! La cosa és clara: o ara, o mai!

De cop m’havia posat histèric, sense temps de pensar el que estava fent, i sense adonar-me’n ja tenia la targeta de crèdit a una mà mentre anava picant els nombres amb l’altra… El cor se m’havia accelerat de tal manera que semblava que ja hagués iniciat l’ascens al coll de Bracons! Apret el botó de “confirmar” i… inscripció feta! Som l’inscrit nombre 3.000, tot i que (i açò em va decepcionar, perquè dur el 3.000 hauria estat una forma original d’anticipar el meu 30è aniversari) el dorsal que em van assignar va ser el 2.619.

Aquesta va ser la meva primera marxa amb velo de carretera. 175 kms i prop de 3.000 metres de desnivell acumulat! No està malament per ser la primera vegada…

En Tolo i jo, representació menorquina a la Terra de Remences... tot i que amb l'equipació que duem, tothom es devia pensar que érem de Blanes.

Perfil de la marxa. El desnivell acumulat, d'uns 2.900 metres.

La prova oferia dues opcions: la curta, de 95 kms i uns 1.100 metres de desnivell; o la llarga que, com ja he dit, és la que vam fer en Tolo i jo, i que era de 175 i 2.900 de desnivell. Com es pot comprovar pel desnivell d’una i altra, la llarga no només era més llarga, sinó també molt més dura.

Aquí començava la volta llarga... estàvem al quilòmetre 90 i pocs. Per davant ens esperava el temut Coll de Bracons i una bona quilometrada abans de tornar a ser a Sant Esteve d'en Bas.

De fet, la part més dura de la marxa començava justament al moment en què la curta acabava i la llarga prosseguia en direcció al Coll de Bracons, 7 kms infernals amb rampes sostingudes del 14%, del 15% i fins i tot del 16%. El pitjor de tot, però, va ser el vent en contra, que ens va posar les coses molt difícils des del mateix instant que vam girar a la dreta i vam passar per davall de l’arc que indicava l’inici de la volta llarga.

Com sempre, ens vam aturar a tots els avituallaments.

175 kms donen per molt, així que vam tenir un poc de tot: fred, calor, sol, aigua, vent… Per sort, no vam tenir cap accident, tot i que a 500 metres de l’arribada em va venir de molt poc no fotre’m de morros damunt l’asfalt per culpa d’un que inexplicablement va frenar en sec davant meu.

Pel que fa a l’aigua, durant uns quants kms (des de Sant Pau de Segúries fins passat Ripoll) vam vogar davall d’una bona cortina d’aigua. Qui volgués anar “a roda” no tenia més remei que menjar-se l’aigua bruta que li tirava la roda posterior del de davant directament a la cara. L'aiguat que queia va fer que més d'un es plantegés seriosament si faria la llarga, en cas que seguís plovent al mateix ritme... entre ells, jo mateix.

De fotos no en vaig fer, però he robat algunes fotos d'aquí i d'allà... Aquestes són de la sortida i la part inicial de la marxa, i les he tretes de la web terraderemences.com:

Com podeu comprovar, els primers que van creuar la línia de sortida anaven en un tàndem. En Tolo i jo, que vam ser dels darrers a sortir, amb un tàndem no hi anàvem, però quasi.

La sortida va ser tranquil·la, almenys pels molts de centenars que no anàvem al davant.

Passant per davall de la nova carretera que duu al túnel de Bracons, amb el Puigsacalm al fons.

Si no m'enganyen els ulls, el que va en quarta posició és en David, que per cert va quedar quart de la curta. Ets o no ets tu, David?

Com ja he comentat, la característica bàsica de la marxa, a part dels esplèndits paisatges per on transcorre, són els QUATRE PORTS que s'han de superar:

COLL DE CAPSACOSTA (815 m). El primer de la jornada i que va servir per fer caure les primeres gotes de suor. 9 kms de llargada

COLL DE CANES (1.080 m). Relativament llarg (més de 15 kms), però suau i amb bastants de “descansos”. Va precedir la llarga baixada fins a Sant Esteve d’en Bas, on acabava la volta curta i començava el petit infern de Bracons per als que fèiem la llarga.

COLL DE BRACONS (1.115). Les darreres setmanes aquest nom ha estat rebotant dins la meva closca… sobretot els dies que he anat a pujar El Toro, aquí a Menorca, per posar les cames sobre avís. La carretera que puja al Toro és dura, molt dura. A l’Euskotour vam poder comprovar les pendents infernals de les carreteres basques, que confirmen que la fama de bèsties dels bascos és ben merescuda. El cas del Toro no sé si és el mateix… personalment, crec que escau més al caràcter dels menorquins pensar que van fer passar el camí un poc per allà on van poder, tocant al mínim la muntanya; i així va ser com va quedar una pujada de 3 kms amb pendents del 20%. El Coll de Bracons és un poc més del doble de llarg que El Toro, però tot i així jo tenia els meus dubtes de si seria més dur. Des de diumenge puc dir que els he fet tots dos, però clar, Bracons el vaig fer amb 100 kms a les cames… En definitiva, que seguesc tenint els meus dubtes sobre quin és més dur. Sigui com sigui, diuen que una imatge val més que mil paraules, i aquí en teniu una de la cara de patiment que feia a les rampes finals de Bracons:

CANTONIGRÒS I COLL DE CODREU. Tot i que la part més dura, objectivament parlant, era la pujada al coll de Bracons, la part que més vaig patir va ser la llarga pujada a Cantonigròs i al Coll de Condreu (1.010 metres), d’uns 30 kms de distància, amb una baixada d’uns 4 kms entremig, i de pendents relativament suaus. D’aquest no hi ha gràfic a la pàgina web de la Terra de Remences, però aquí sí que hi vaig tirar una foto:

En Tolo a la part final de la pujada al Coll de Condreu.

Imatge satèl•lit del traçat de la marxa llarga. Feis clic aquí si voleu descarregar-vos i/o explorar el track. Si voleu el de la curta, feis clic aquí.

Dues imatges d'en Tolo i jo a l'arribada, després de 6 hores llargues de vogar pràcticament sense treva.

I com sempre, el millor de tot, a l'arribada: menjar, beure, comentar la jugada... i que et facin un bon massatge!