Aiba txirrinda! (2) De Deba i Mutriku cap a l'interior

L'endemà de la pallissa per entre Donosti i Zarautz, i sense gairebé donar marge al cos per descansar, tornàvem a muntar les velos damunt del cotxe d'en Coke i fèiem camí cap a Deba, un poblet costaner situat a uns 45 km de Donosti.

Perfil de la ruta. Ni més ni manco que 2.200 metres de desnivell en 65 km.

Imatge satèl·lit del traçat de la ruta. Si voleu descarregar-vos i/o explorar el track, el trobareu com sempre al Wikiloc.

A Deba havia de començar la més dura i tècnica de les rutes de l'Euskotour. 65 km amb un desnivell acumulat de 2.200 metres. Quasi res. Però el que la va fer més dura va ser, sense dubte, el cansament acumulat del dia anterior que, almenys en el meu cas, em va passar factura fins al punt que, a mitjan ruta, vaig decidir abandonar l'aventura.

Passejant vestit de paisà per damunt de l'espigó amb la platja de Deba a un costat, després d'haver abandonat, per primera vegada, en una sortida de BTT.

Uep es Cantàbric!

Estàvem només al km 30, a prop del poble de Mendaro. Era la primera vegada que em retirava d'una sortida de BTT, i us puc ben assegurar (en Xevi n'és testimoni) que alguna l'he acabada més mort que viu. Tot i no estar tant pàjaro com ho he estat altres ocasions, amb el temps un es va coneixent i, veient el que es coïa, era clar que es rifava una pàjara descomunal i jo tenia totes les butlletes de la rifa. Hi ha una petita gran diferència entre notar-se cansat, rebentat, exhaust... i notar-se simplement buit; i jo notava que m'estava buidant a marxes forçades. Què hauria passat si no hagués trobat una escapatòria a Mendaro? Bé, supòs que hauria arribat cap-cot i blanc com la paret, com he fet alguna altra vegada. El que no sé és si l'endemà hauria pogut fer la ruta que teníem prevista...

Pedalant per la GI-368, que, encara que ho sembli, no és una carretera gironina, sinó guipuscoana. El poble de Deba, on començava la ruta, al fons.

El traçat de la ruta el vam dissenyar a partir de diferents rutes del Debabarrena BTT Zentroak, més un track que vaig arreplegar a Wikiloc. Ja abans de començar la crònica, una cosa puc avançar: els centres de BTT bascos són... ben bascos.

Vogant encaixonats entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques que al cap de poc tastaríem.

Costa escarpada.

Una altra imatge de la poc gironina GI-638. Si aquesta caseta parlés segurament ens podria explicar una o dues històries de por...

La platja de Deba al fons. La carretera, altra vegada, és la GI-638, que va resseguint el litoral d'aquesta zona. En Xevi té tota la raó del món quan diu que és per anar-hi amb la velo de carretera...

Començar una ruta a nivell de la mar sempre és perillós. I més quan ho fas a Euskadi, on la mar dóna pas a la muntanya sense la més mínima treva. Per sort, en aquest cas la ruta començava resseguint la costa per la carretera GI-638, que no és precisament planera, però que almenys no guanya la mateixa altura que suposaria endinsar-se directament cap a l'interior.

Sortint del poblet costaner i molt animat de Mutriku.

Una vegada arribats al poble costaner de Mutriku, molt animat per cert, és quan la cosa es va començar a posar lletja, ja que aquí la ruta començava a endinsar-se cap a l'interior. Encara dins el mateix poble els carrers ja començaven a enfilar-se fort cap amunt.

Imatge que il·lustra perfectament el que suposa començar una ruta de BTT al País Basc a ran de costa: pujar o pujar.

La ruta, per tant, començava enfilant-se per amunt amb unes rampes ("ràmpigues", segons el català clàssic parlat per en Xèvigu i en Coku) considerables. Les cames, força carregades per l'esforç del dia anterior (com ja vaig comentar a l'anterior crònica, la ruta va acabar quan ja era fosc i per tant havíem tingut ben poc temps de descansar), responien amb penes i treballs a les ordres que els enviàvem de prémer els pedals avall... Curiosament però, jo realment no vaig notar la fatiga fins que vam ser a dalt de tot i vam començar a planejar. Llavors vaig tocar fons.

La cosa es va anar enfilant i enfilant, passant per zones de bosc, per prat, per corriols més o menys tècnics, per terres més o menys fangosos, més o menys humits, amb més o menys tracció... però sempre, sempre, amb molta inclinació (el rodolí és fortuït).

Dos moments de la pujada per camins perfectament ciclables. Molts d'altres moments no vam tenir altre remei que empènyer ferro amunt.

En alguns moments fins i tot vam haver de rendir-nos a l'evidència i no vam tenir altre remei que empènyer ferro amunt. No era ni la primera ni la darrera que ho fèiem, per suposat. Sigui com sigui, l'alternança del pedalar amb l'empènyer ferro t'acaba carregant sobremanera les cames; no era precisament el millor que necessitàvem per començar aquella ruta... Però bé, no tenc a qui queixar-me perquè som jo qui l'havia dissenyada!

Rampes terribles que ens feien vogar al límit de les nostres forces per, finalment, acabar posant el peu a terra. Com sempre, a les fotos no s'acaba d'apreciar la inclinació real del terreny.

Un dels diversos trams que vam haver de fer empenyent la velo (o directament carregant-la a l'espatlla). A la foto s'aprecia perfectament l'altitud que havíem guanyat respecte el mar en molts pocs quilòmetres.

En Josep sempre ens ha retret que tenim la mania de fer les rutes a l'inrevés (Coku, mira-ho al diccionari i veuràs com sí que és correcte!): pujar per camins picats o corriols tècnics i davallar per pistes o camins asfaltats. Açò no és ben bé cert, ja que sempre hem intentat que les baixades també valguin la pena. Aquesta primera part de la ruta, tanmateix, sí que la vam fer a l'inrevés (Coku, ja ho saps): la baixada va ser tota per pista i asfalt.

Ermita dalt la muntanya de Kostolamendi (acrònim de "kostó la hostia subir la mendi").

Verd, blau i blanc (i en Coku posant el culet en punta).

Part final de la ruta que, com ja he dit, em vaig perdre. La foto és d'en Xèvigu.

Llum irreal per a un paisatge increïble.

Per cert, una de les coses que vaig fer mentre esperava en Coke i en Xevi a Deba va ser una llarga telefonada a en Xavi, que estava amb el nas que li borinava per acompanyar-nos a en Xevi i jo a Islàndia (vegeu el blog o el post) però que finalment no es va decidir. Deuen ser els 30, que li han posat seny... ;) A la pròxima serà!