Volta solitària per Mallorca (2 de 3). Serra de Tramuntana occidental

Tot i haver-ne fet un bon tast, divendres, a la primera etapa de la meva volta solitària per Mallorca, em vaig quedar amb ganes de més serra de Tramuntana. Així que dissabte de bon matí vaig qualcar damunt la velo amb altes expectatives per la ruta que m'esperava, de 100 kms i uns 1.650 metres de desnivell per la part occidental de la serra. A més, a dins de Palma semblava que faria un dia plàcid i primaveral... ben diferent del que em vaig trobar una vegada a la cara nord de la serra!

Imatge des del cel del traçat de la 2a etapa de la volta solitària per Mallorca. Si voleu explorar i/o descarregar-vos el track, ho podreu fer al wikiloc.

El que menys m'agrada de les ciutats són les seves entrades i sortides, especialment si les has de fer en velo, ja que rarament estan pensades per fer-les a cop de pedal. Quan no coneixes la ciutat en qüestió, com és el meu cas amb Palma, la cosa es complica bastant. Donant voltes per carrers desconeguts vaig veure un ciclista que partia tot dret cap a les afores, així que m'hi vaig aferrar darrere: aquest sap bé on va!, vaig pensar. I sí que ho devia saber, però el problema és que no anava allà mateix que jo...

Després de travessar un polígon industrial, una mena de suburbi molt acollidor i una riera carregada d'aigua, vaig veure un petit pilot de ciclistes alemanys, d'aquells tan ben equipats i poc donats a saludar als altres ciclistes. M'hi vaig posar darrere, i cap a Calvià s'ha dit! Ja és greu que m'hagin d'orientar uns alemanys a Mallorca...

Tres imatges de part del traçat de la ruta per la zona de la serra. Com és obvi, aquestes fotos no les vaig fer jo amb el meu mòbil...

Una vegada fora de Palma, vaig enfilar per fi la carretera cap a Puigpunyent. Que bé, per fi tenc la sensació d'estar fent quilòmetres! Al cap de ben poc, gir a l'esquerra per agafar la carretera cap a Calvià, iniciant la primera pujada de la jornada. Aquesta carretera, la MA-1016, tot i no oferir uns paisatges espectaculars, està plena a rebossar de ciclistes i no hi passen gaires cotxes.

De pujada vaig saludant els ciclistes que baixen a tota velocitat... però cap d'ells no em retorna la salutació. Almenys em consola el sorollet tan agradable que fan les seves bicicletes quan tallen l'aire. Arribats més o menys als 250 metres d'altitud (s'ha de tenir en compte que havia sortit pràcticament del nivell de la mar) comença la baixada. Llavors comprov per enèssima vegada que anar de baixada et fa superior al que puja, que encara està immers en el petit tràngol que tu acabes de superar.

I com es comprova açò? Molt fàcil: ara la majoria de ciclistes em tornen la salutació. Clar que també hi ha un altre factor important a tenir en compte: de pujada és més o menys fàcil alliberar una mà per saludar, però de baixada a vegades més val passar per antipàtic! L'opció és saludar amb un gest de cap, però quan et creues tants de ciclistes també arriba a cansar... Sigui com sigui, molt voluntariós jo, els vaig saludant d'un en un.

4 kms per arribar a Calvià, vogant per la MA-1016.

Arribant a Calvià.

Calvià em va sorprendre positivament: m'imaginava un poble molt més gran i lleig. Tot i açò, no m'hi entretenc gaire: faig una foto a l'església de Sant Joan Baptista i seguesc fent camí cap as Capdellà, un poble petitó situat entre Calvià i Andratx. Arribats a aquest punt de la ruta em vaig começar a trobar malament: tot d'una el sentiment no era desagradable del tot, tenia una mena d'al·lucinacions i a poc a poc anava entrant en un somieg plàcid... Però açò no era més que el principi, ja que prest em van començar a envair unes nàusees insuportables i un fort olor a plàstic cremat. Fent grans esforços vaig seguir vogant, fins que finalment vaig entendre què em passava: m'estava aproximant a ántrax (no era així que li deien als informatius de la tele?):

Just passat el petit poble des Capdellà, pujant un collet en direcció a Andratx.

Curves i més curves...

Andratx ("ántrax" segons els serveis informatius de les cadenes de televisió espanyoles).

Per sort, no em va fer falta entrar a ántrax, o Andratx, o com se digui... ja que just a la rotonda d'entrada hi havia el desviament cap a Estellencs, proper poble en la meva ruta. Aquí començava, a més, la part realment interessant de la ruta: pujada llarga per entrar de ple en la serra de Tramuntana. Ara bé, hi havia un petit problema: la carretera estava tallada per una valla groga amb un cartell que deia precisament açò, que la carretera estava tallada. Al davant de la valla, tres grups de ciclistes alemanys intentaven desxifrar un idioma per ells completament il·legible; més o menys igual d'il·legible com ho és per nosaltres el seu. Així que, com podeu imaginar, em va tocar fer d'intèrpret, i no només açò, sinó també de guia en una terra que no conec.

Després d'informar-me preguntant a un parell de lugareños, que em van dir que amb la velo es podia passar sense problemes, i que, a més, el dissabte no hi havia cap màquina treballant. Vaig dir als alemanys que jo provaria d'anar cap amunt, i els vaig demanar si algú s'animava a venir. Llavors em van mirar tots amb cara de sorpresos, es van mirar entre ells, i em van tornar a dirigir una mirada encuriosida. Vaig entendre que, segons marca el tòpic, aquella bona gent era incapaç d'infringir la més mínima prohibició, i tot que em van fer sentir un poc malament, vaig tirar cap amunt.

I vaig fer bé, ja que fins a Estellencs (aproximadament uns 15 quilòmetres) no em vaig creuar amb cap cotxe. A partir d'aquí va començar també la part dura de la jornada. Primer de tot per la pujada, relativament llarga, però sobretot pel fort vent, quasi sempre de cara, que m'acompanyaria fins a la part final de la ruta.

Carretera tallada a dalt del petit port entre Andratx i Estellencs.

Vista des de dalt del coll entre Andratx i Estellencs.

Túnel foradat, o sigui: túnel amb vistes a la mar. No us l'esperàveu aquesta eh? Idò jo tampoc!

Vessant nord de la serra de Tramuntana, mirant cap a oest.

Vessant nord de la serra de Tramuntana, mirant cap a est. Amb la imatge així aturada, i amb la mar plana, sembla com si fes un matí completament plàcid, quan en realitat bufava una ventada que feia moure violentament els arbres d'una banda a l'atra.

Antiga torre de guaita, vinguda a menys des que els pirates ja no amenacen les nostres costes... o més ben dit: des que hi ha tants pirates que no fa falta una torre de guaita per veure'ls solcar les nostres costes.

La carretera d'Estellencs i Banyalbufar és probablement la millor de les que vaig transitar en tota la volta solitària per Mallorca. No puc dir ben bé que disfrutés de vogar amb aquell vent, però sí que vaig tenir uns sentiments poc usuals pel fet d'anar completament sol per una carretera que penja damunt d'immensos penyassegats, envoltat d'arbres que es bateguen d'una banda a l'altra amenaçant d'arrencar d'enterra les seves arrels i amb la banda sonora de l'inquietador i continu xiulet del vent.

Tota aquesta part, fins arribar a Valldemossa, va ser físicament però sobretot psicològicament dura. No m'havia passat mai haver de vogar a les baixades per no quedar-me aturat. Vaig arribar a patir més per davallar que per pujar! No és broma: en alguns moments desitjava que arribés el final de la baixada, on hi havia un revolt tancat després del qual començava la pujada, moment en el que podia permetre'm de baixar uns quants pinyons. El vent m'empenyia amb força i de cop em semblava que havia recobrat totes les meves energies... fins que arribava a dalt, venia un revolt a la dreta, i tornava a començar la baixada!

Però el pitjor va començar a Banyalbufar. Açò de la "banya" no sé d'on deu venir, però la part del "bufar" us la puc ben explicar! Aquí començava la pujada més llarga de la ruta, i em tocava fer-la quasi tota amb el vent de cara, que no només em frenava i em molestava per respirar, sinó que també m'impedia posar-me dret... perquè llavors sí que quedava completament clavat!

Inici de la pujada més dura de la jornada, de Banyalbufar en direcció a Esporles i Valldemossa, amb uns quants quilòmetres a les cames i amb el maleït vent en contra.

Dues imatges de Banyalbufar.

Oliveres a prop de Valldemossa. Aquestes sí que resistien impassibles la força del vent...

Només un exemple de les formes que arriben a agafar les soques-tronc d'aquestes velles oliveres...

Dues imatges de Valldemossa, segurament el poble més emblemàtic i amb més glamour de la serra de Tramuntana...

Per acabar, un tram ràpid, primer de baixada i després planer, fins arribar a Palma. El temps assolellat i plàcid de Ciutat feia difícil d'imaginar la força amb què bufava el vent a tants pocs quilòmetres d'allà.

De retorn a Palma, on feia un capvespre plàcid i càlid, res feia pensar en la ventada d'hores abans en plena serra de Tramuntana... Res, excepte les meves cames cansades.

Continuarà...