Simpatia pel diable. GP la Selva Sant Hilari Sacalm

Crònica de la VIII Guilleries Exprés, 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2010

Diuen que "l'home és l'únic animal que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra". També diuen que "el dimoni sap més per vell que per dimoni", que "no hay mal que por bien no venga" i que a vegades és "pitjor el remei que la malaltia". De tot açò va la crònica d'avui, però anam a pams.

Per començar, donau-li al PLAY!

Quan fa dos anys vam anar a fer la VI Guilleries Exprés, la 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2008, no sabíem gaire bé on anàvem. Ens havien dit que era dura, tècnica... i en qualsevol cas, sabíem que anàvem a Sant Hilari Sacalm. Aquell dia vam descobrir que l'infern, el mateix infern, llar del diable, s'ubica ni més ni menys que al cor de les Giulleries. Aquesta vegada, però, no hi havia excusa. Sabíem on anàvem, i només una cosa ens podia dur fins allà: una irresistible simpatia pel diable.

Ben mirat, no sé perquè estic xerrant en plural... perquè dels que hi havíem anat alguna vegada, només jo he repetit. I amb l'agreujant de viatjar des de Menorca per fer-la... esper que no em prengueu per foll, boig, loco o llampat (i si ho feis, triau per favor aquesta darrera; és la que més m'agrada).

Imatge que dóna un poc d'idea de la dinàmica imperant al llarg de la carrera: gent a peu, algun dalt velo, uns quants amb un pedal desclavat i molts arrossegant-se per enterra.

Aquesta vegada havíem de ser un, dos, tres, quatre... o cinc; havíem de ser quatre o cinc, però a poc a poc els quatre o cinc van anar caient com mosques i van anar quedant en tres o quatre, dos o tres, i finalment en dos. Que si m'he tallat un dit amb el disc del fre, que si estic refredat, que si... Açò sense comptar els que ja d'entrada es van fer enrere, com en Xevi, que s'ha tornat la cosa més finolis que habita les comarques gironines. Total, que al final només la delegació menorquina, en Tolo i jo, vam fer camí cap a Sant Hilari.

Calendari del Gran Premi la Selva de BTT 2010. La darrera prova, la de Sant Hilari, compta doble, i amb raó...

És impossible imaginar-se la duresa d'aquesta prova tenint en compte que només té 42 quilòmetres. Alguns afirmen que és més dura que els 100 kms de les Guilleries, que ja és dir molt! Mira que li havia dit vegades, a en Tolo, que la cosa era dura... i quan vam haver acabat em va dir: "certament, has de fer-ho per saber de què va". I bàsicament va de pujades molt picades, a vegades tant que és molt difícil o impossible fer-les dalt velo; i de baixades també molt picades i tècniques, que es poden fer a parts, depenent de la destresa de cadascú... En Xevi, que en el seu dia va ser un ballarí dalt la velo, va definir el traçat de la prova com una "ruta excessivament tècnica, que teòricament es pot fer sobre la BTT però que a la pràctica es fa amb la BTT a sobre"; molt enginyós. Si voleu llegir alguna opinió bastant il·lustrativa, feis una ullada a la crònica de la Guilleries Exprès de fa dos anys (el traçat era pràcticament idèntic al d'enguany), on vaig citar opinions d'altres i que vaig escriure just vaig arribar a casa després de la carrera, en calent.

Moments abans de la sortida. Els termòmetres marcaven -2ºC i la fina capa de gel que recobria el camí feia crec-crec sota el pes de les rodes...

Per si no n'hi havia prou amb la duresa del traçat, a en Tolo de poc que no li surt una roda del seu lloc per culpa d'un problema amb el fre de darrere. Era un mal dia per quedar-se sense fre, així que ens vam passar una estona empenyent pistons i posant i treient pastilles...

El traçat de la carrera creuava com a mínim dues vegades la riera d'Osor. La segona foto és d'instants abans de mullar ben mullats (la "ll" no sona i vol dir "sucar") els dos peus dins la riera.

Després de 35 quilòmetres d'arrossegar ferro amunt i avall, vogant per una pista que s'enfilava fort cap amunt però que almenys permetia anar vogant, se'ns apareix l'enèssima fletxeta groga, aquesta vegada apuntant pràcticament cap al cel. I aquí en Tolo, que és un homo de seny, va decidir que ja en tenia prou, que ell no estava disposat a carregar més ferro damunt l'espatlla. Jo, com que depenia d'ell en quasi tots els sentits (havia vingut amb el seu cotxe i havia dormit a ca seua), no tenia alternativa: l'havia de seguir.

Així que vam deixar la fletxeta enrere i ens vam sortir del recorregut de la carrera, tirant avall per una pista en un principi molt bona però que a poc a poc s'anava embrutant. Vam anar deixant alternatives a una i altra banda, per allò que sempre fa més ganes seguir baixant que tornar a enfilar la pujada. Sabíem quin risc corríem: podíem perdre'ns i molt, perquè estàvem orientats només a mitges... per no dir directament que no estàvem en absolut orientats.

Al cap d'una estona de davallar vam arribar al que ens temíem: un camí sense sortida. Vam tornar a rere i vam provar amb l'alternativa que havíem deixat a l'esquerra. Després d'una altra estona de davallar, el mateix que abans: un altre camí tallat. Llavors tots dos ho vam veure clar: l'opció bona havia de ser la primera que havíem deixat a la dreta, bastant més amunt d'allà on ara ens trobàvem. Així que puja qui puja vam desfer el camí que havíem fet i vam enfilar la pista que, després d'uns 10 quilòmetres més de vogar i de saltar un parell de valles, ens va dur fins a Sant Hilari.

Sort vam tenir de trobar aquells dos camins tancats, perquè ens estàvem allunyant de mala manera de Sant Hilari, i per paga davallant cap a l'altra cara de muntanya. Com deia al principi, "no hay mal que por bien no venga".

Però també hi ha una altra frase feta que podríem aplicar en aquest cas. Quan ens vam sortir del recorregut la nostra intenció era fer una tornada més ràpida, però en arribar a Sant Hilari ens vam adonar que "el remei havia estat pitjor que la malaltia": en aquell moment estaven arribant participants que havíem deixat enrere feia estona...

Almenys ens vam lliurar de la neu que algunes previsions metereològiques donaven... i que ha arribat abundantment avui migdia. Ens arriba a caure aquesta allà enmig i hauria estat divertit.

Vos deix amb unes quantes fotos de les dues darreres edicions que he trobat amb el google. El traçat era el mateix que enguany, o sigui que vos podreu fer una idea de com va la cosa:

Tobogan assequible a la part final de la carrera.

La col·laboració és vital. Enguany aquest punt estava exactament igual que a la foto. Fa dos anys juraria que encara es podia baixar si tancaves els ulls i posaves el culet enrere. Val a dir que a les fotos tot sembla més petit i planer...

Per enmig de bosc, en un d'aquells trams que es poden fer o bé a peu o bé dalt velo, depenent de la traça i de lo gelosa que tengui cadascú la dentadura.

Amb raó en Xevi i jo la vam qualificar, en el seu dia, de "triatló": bicicleta + a peu + escalada.

Si voleu el track, aquí va penjar en Xevi el de fa dos anys, pràcticament idèntic al d'enguany:


TRACK




El perfil:







Fins la pròxima, Lucifer!