Marató garrotxina de pulsacions, fulles caigudes i tempestes

Títol enrevessat per a una ruta un poc barroca.

Fa dues setmanes ja vaig cedir a la temptació d'anar a vogar per Girona, més concretament a Amer, en la prova de la Copa Gironina que s'hi celebrava. Tot i que açò em va alleujar un poc, el mono de muntanya seguia essent massa fort i aquest cap de setmana passat hi he tornat. Ara bé: no ha estat casualitat, sinó un viatge ben premeditat: fa dues setmanes ja vaig deixar la velo allà amb la intenció de tornar-hi per fer dues rutes de les bones. I de bones, les rutes, ho han estat; molt bones, de fet. Ara bé, també molt diferents al que inicialment podíem preveure.

La primera, la de dissabte, consistia en repetir la marató BTT Vall d'en Bas de l'Artec que es va disputar l'11 d'octubre. Ja en aquell moment em vaig plantejar de posar la velo dins l'avió i volar cap a la península a vogar. Però resulta que a Menorca, aquells mateixos dies (el pont del Pilar) s'hi celebra, des de fa cinc anys, la Volta a Menorca en BTT. En les anteriors edicions no hi havia pogut participar, però aquesta vegada no tenia excusa, així que vaig quedar a Menorca a vogar tres dies seguits. En Xevi i en Josep sí que van anar a la marató de l'Artec; el primer la va acabar, però en Josep va haver de retirar-se per un problema mecànic greu.

La marató de l'Artec és una cursa de 117 kms i més de 4.000 metres de desnivell acumulat. Tanmateix, té la peculiaritat d'oferir tres possibles variants: la primera, fer-la tota, el 100%; la segona, fer-ne el 66%, o sigui uns 80 kms i 2.400 de desnivell; i la tercera, fer només el 33%, o sigui uns 44 kms i 900 metres de desnivell (clicau damunt els percentatges per veure'n els tracks al wikiloc). Aquí podeu consultar la classificació. Noltros vam triar la segona opció, tenint en compte les hores que s'hi va estar la gent i que en aquesta època hi ha molt poques hores de sol.

La tardor probablement no és l'època de l'any més alegre ni la més espectacular. La natura tanca el seu cicle i es prepara per a la letargia hivernal. Els rajos de sol, cada vegada més obliqus i febles, es van fent escassos... Tanmateix, la tardor ofereix estampes fascinants. És un poc el tipus de fascinació que pot oferir en un moment donat un cementiri. Perquè... què és el que veis en la següent foto si no mort?

Estora de fulles de roure i d'altres arbres que no m'atrevesc a classificar.

Perdonau si vos estic aixafant els ànims amb tanta prosa poètica barata; no era la meva intenció. A la tardor no tot és decrepitud i putrefacció; és l'hora també que sorgeixin algunes formes ben peculiars de vida. Aquí van un parell de fotos més, amb una mostra de vida un tant fàl·lica per ajudar a aixecar els ànims (almanco els d'elles):

Aquest no és l'únic exemplar que ens vam trobar enmig del camí d'aquest bolet de forma fàl·lica.

Un altre exemple de vida de tardor: un grèvol de fullatge nadalenc.

Sigui com sigui, l'ensopiment de la tardor sembla que també afectava en Josep. Ja des que vam entrar a la seva furgoneta, a Salt, vam veure que feia mala cara. Una grip, o potser un fort refredat... El cas és que, per desgràcia, va haver d'abandonar a mitjan ruta. I vas fer bé, Josep, perquè el que venia era la part més dura. Li hem d'agraïr, però, que decidís esperar-nos mentre noltros acabàvem de fer la ruta.

En Josep engrassant-se les cales de les sabates, cosa que jo mai no he provat de fer. A la foto no és nota, però en aquell moment teníem mooolt de fred!

Primera pujada del dia. Al fons, les muntanyes per les quals ens perdríem unes hores més tard...

La primera part de la ruta, de Sant Esteve d'en Bas a les Preses donant la volta a la Serra de Finestres, la vam fer tots tres junts. Encara que fos aproximadament un terç del total que ens havíem proposat de fer, només per aquesta part de la ruta ja valia la pena aixecar-se prest i passar un poc de fred. Ens ho vam prendre amb bastanta calma, però almanco de moment no ens vam perdre (només record una vegada que vam enfilar un corriol que no tocava). Dic "almanco" perquè a la segona part de la ruta, a partir de les Preses, crec que vam passar tanta estona en el camí correcte com en camins equivocats.

En qualsevol cas, estava cantat que ens perdríem. L'encarregat de guiar-nos era en Xevi amb el seu GPS de la primera guerra mundial (ja ho sé que no n'hi havien, però si així fos haurien estat igualets al seu) carregat amb piles de poca durada. Però en Xevi, ai de noltros, estava més pendent de les seves pulsacions que no de la fletxeta del GPS que indica la direcció del camí, com podeu comprovar a la següent foto:

En Xevi consultant les seves pulsacions per minut en el pulsòmetre de canell que, pobres de noltros, qualcú li va regalar.

Aquesta primera part de la ruta va ser la més variada en quant a camins i diversitat de paisatges, com pot observar-se pel contrast de les fotos següents:

Roca, vegetació baixa i cel blau.

Camí cobert de fulles dins d'una fageda.

Pujant i deixant rastre damunt l'estora de fulles caigudes.

Fageda d'en Jordà. El recorregut de la marató de l'Artec té tots -o gairebé tots- els components que defineixen una bona ruta. Un dels punts forts és sens dubte l'entorn.

Encara que aquí semblin estar molt resguardades, segur que aquestes bales de palla van acabar ben xopes.

Un dels moments entranyables de la ruta va ser el pas per davant de l'ermita de Sant Martí del Corb, una mena de mescla entre una ermita romànica i un temple hindú, amagada dins d'una fageda espectacular.

Perspectiva garrotxina. Foto tirada des de prop del volcà del Racó, mirant cap al pla del Ferrers i el pla de Mitjans.

Quan vam arribar a les Preses duiem uns 30 kms. Aquí en Josep va decidir abandonar-nos i tornar xino-xano cap a Sant Esteve d'en Bas, on va dir que ens esperaria. Així idò, en Xevi i jo vam prosseguir amb la ruta, ignorant el que ens esperava per davant.

Després d'un tall de planejar per carretera, el camí es va començar a enfilar fort cap amunt. Primer de tot vam vogar per damunt d'un camí formigonat i amb talls per facilitar la tracció. Al cap d'una estona, el formigó va cedir pas a la terra i les pedres d'un camí molt irregular, amb rampes molt fortes però sense descansos, que anava pujant per entre alzinars. A poc a poc el terreny va anar canviant: els faigs i altres arbres caducifolis van prendre el lloc a les alzines, i el camí va tornar-se un poc menys pedregós. A estones el camí s'estrenyia i es convertia en un corriol sinuós, per acabar desembocant novament en un camí més ample.

No record quantes vegades ens vam desviar del camí correcte, però ja havíem errat la marxa diverses vegades quan vam arribar a una cruïlla de cinc camins. Teníem al davant quatre alternatives: dos camins que s'enfilaven fort cap amunt, un camí ample que baixava i un corriol que també anava cap avall. Noltros, que som així d'espavilats, vam provar sort amb els dos camins de pujada, primer un i després l'altre, i no ens vam adonar del nostre error fins al cap d'una bona estona de patir. Val a dir que les dues pujades eren realment dures, d'aquelles que t'obliguen a posar el culet damunt la punta del seient perquè la velo no se t'aixequi del davant. Entre pujar un camí, adonar-nos que anàvem malament, tornar a rere, provar l'altre, comprovar per segona vegada el nostre error, refer altra vegada el camí fet i decidir quin era el pròxim que havíem de provar, va passar bastant més d'una hora. El millor del cas -o tal vegada hauria de dir "el pitjor"- és que la cruïlla on ens vam equivocar tantes vegades era molt a prop del mas Fajula i, també, de Riudaura, cosa que ignoràvem en aquell moment i que acab de descobrir ara mirant el mapa.

A mitja pujada vam passar per Sant Joan de Balbs, ermita romànica, o pre-romànica -no ho sé del cert-, del segle X.

Carrerany.

Vogant entre faigs.

La qüestió és que, a més del temps perdut entre una cosa i l'altra, el cel cada vegada es posava més amenaçador: de darrere les muntanyes del davant guaitava un gran núvol negre que feia cara de pocs amics i que, al cap de poca estona, ens va ben demostrar que, en efecte, d'amic no en tenia cap. Les temperatures havien caigut en picat i tot s'havia tenyit de color de pluja. A més, teníem en Josep que ens esperava en algun bar d'Olot. Cada vegada era més evident que la cosa no anava bé. "Què feim, Xevi?", "Tornam a rere, però direm que el que s'ha rajat ets tu".

Així és com vam fer marxa enrere i vam desistir d'acabar aquella ruta que tantes ganes ens feia. Però ep!, no penseu que aquí s'acaba la història! Tots sabeu com és de fàcil perdre's quan vas de baixada, avances tan ràpid i tot sembla tan fàcil. Idò sí, de tornada a les Preses ens vam tornar a desviar del camí. No tenim remei. I no vegeu com pujava la cosa, quan tornàvem -per enèssima vegada- enrere! Sort que, ben mirat, perdre't per aquelles fagedes és un autèntic luxe.

Mentre fèiem aquesta darrera pujada van començar a caure les primeres gotes. Les primeres de moltes que en caurien, també en forma de pedra. La tornada fins a les Preses va ser ràpida, ja que era tot baixada i després pla per asfalt. A devers mig quilòmetre de les Preses ens va enganxar la tempesta. Sentia en Xevi al darrere que m'anava dient: "corre, corre, que la tenim aquí, és qüestió de segons!". No ho acabava de dir i ens va envestir un vent molt fort i va començar a caure aigua a poalades.

A prop de la collada del Macià, a uns 825 metres d'altitud, amb la Serra de Finestres al fons. Tot i que per la foto pugui semblar que va fer un dia esplèndit, en realitat aquests són els darrers raigs de sol que vam veure dissabte, ja que després de passar per aquest prat vam endinsar-nos altra vegada en l'espès bosc i, sobretot, perquè al cap de ben poc el cel va cobrir-se de nivolats. Sembla impossible que en qüestió de tant poca estona el temps pogués canviar de forma tan dràstica.

Un dia normal haurien sortit al fons d'aquesta foto tot de muntanyes que aquí queden amagades rere una espesa capa d'aigua i pedra. Aquesta foto la vaig tirar en marxa, com la majoria de les que acostum a penjar al blog, quan ja arribàvem a les Preses. Al cap de pocs segons d'haver tirat la foto ens va agafar la tempesta. Sort vam tenir que ens vam pedre i vam haver d'abandonar la ruta!

Ens va venir d'un pèl: just posar-nos davall del toldo d'un bar la tempesta va esclatar de totes, totes. Queia una tromba espectacular, que al cap de poc més d'un minut es va convertir en una bona pedregada. Uf!, de quina una ens vam lliurar! Si no ens haguéssim perdut tantes vegades, veient-nos forçats a abandonar, la tempesta ens hauria agafat en plena muntanya, probablement en el punt més allunyat de tota la ruta. Amb el fred que feia, i amb altes probabilitats de seguir-nos perdent, poca gràcia ens hauria fet.

La tempesta va ser grossa. En sol demà, quan vam anar a pedalar pels voltants de Mare de Déu del Món, a uns quants quilòmetres d'allà, ens vam anar trobant muntets de pedra durant tota la ruta. També va fer pedra a Girona i a molts altres llocs. Davallant del Puigmal uns excursionistes es van pedre i dos d'ells, dues germanes, van morir congelades durant la nit.

Al cap de poc va arribar en Josep en la seva furgoneta. Venia vestit de carrer i, ara sí, feia més bona cara que noltros. Tot i així, encara vam haver de superar el darrer obstacle del dia: 30 metres que ens separaven de la furgoneta i que van ser suficients per quedar ben xops.

Encara que tingués poc a veure amb el que inicialment teníem previst de fer, la ruta, d'uns 60 quilòmetres, va valer molt la pena. Per suposat, ens vam quedar amb les ganes de fer-la tota; especialment jo, que no hi era dia 11 d'octubre, quan es va fer la marató. A veure si l'any que ve no coincideix amb la Volta a Menorca BTT i puc fer-les totes dues!