Els camins perduts de Mare de Déu del Mont

Enfilats dalt de Mare de Déu del Mont, mirant cap al Bassegoda i el Canigó, nevat i mig tapat pels nivolats.

Ja pràcticament l'havia oblidada. La vegada que havia vogat més aprop de Mare de Déu del Mont va ser, justament, la primera vegada que vaig fer una ruta de btt un poc seriosa fora de Menorca. D'allò deu fer uns quatre anys i mig. Va ser amb en Toni, company de feina de llavors, i un amics seus d'Olot, bona gent amb poc seny. A jo, que la muntanya m'era una cosa completament desconeguda, aquella ruta em va impressionar. Quan, passant a prop de Besalú, havia vist Mare de Déu del Mont i les muntanyes del seu voltant, m'havien fet la impressió de ser un terreny reservat a gent molt més forta que jo. Mai no m'hauria pensat que aguantaria unes pujades tan llargues. Sigui com sigui, la casualitat va fer que la ruta de diumenge passat comencés exactament pels mateixos camins que aquella primera d'ara fa quatre anys i mig.

Dissabte, el dia abans, ens havíem extraviar diverses vegades de la ruta, però no es pot dir pròpiament que ens perdéssim. Diumenge sí. Ens vam ben perdre. El títol està equivocat: el que està perdut a Mare de Déu del Mont no són els camins, sinó els caminants; o els pedalants, en aquest cas. Quan escric les primeres notes del que serà aquesta crònica, fa poc més de 24 hores que vam acabar la ruta i som incapaç de recordar les vegades que ens vam equivocar de camí. Açò quan anàvem bé, perquè va arribar un moment que vam perdre per complet tot rastre del camí. Ens havíem desviat de la ruta, açò ja ho sabíem, però un caçador ens va dir que, si seguíem el mateix camí, arribaríem al nostre objectiu: Mare de Déu del Mont. "Seguir el mateix camí"... dit així semblava fàcil! Què passa quan el carrerany que seguies desapareix, es disol de sobte en petits caminois de bestiar i petites clarianes totes iguals l'una a l'altra?

Perspectiva del Mont (1.123 metres) des del Pla del Vi (1.025 metres), molt a prop del Puig Caçador, a la Serra de les Corones. A partir d'aquest punt vam avançar muntanya avall obrint-nos pas cap a través, entre arbres i bardisses.

Érem just davant del nostre objectiu, al cim d'una muntanya un poc més petita, però ens havíem sortit del camí i teníem una fonda vall entremig. Tornar a rere, quan duus dos dies tornant a rere cada mitja hora, arriba a fer vessa. Després de vagar una estona sense rumb, i esperonejats per la melodia de les campanes del santuari de Mare de Déu del Món, que ens arribava de l'altra banda de la vall que teníem al davant, vam decidir davallar la muntanya obrint-nos pas entre les branques i la bardissa d'un bosc espès que ens tapava tota possible referència visual. Així com davallàvem, el bosc s'anava fent espès, i jo temia que s'acabés tancant del tot, o encara pitjor, que allò acabés en una enorme paret rocosa d'aquelles que abunden a la zona. Si fos així i haguéssim de recuperar el camí fet, és molt probable que ens perdéssim i la foscor se'ns tirés a sobre.

Però açò va ser gairebé al final. Feim un poc de memòria i retrocedim al principi. El dia anterior, el dissabte, havíem viscut una petita aventura en el nostre fracassat intent de repetir la marató de l'Artec. La nostra desorientació primer i la tempesta després ens van fer fora de la muntanya. L'objectiu de diumenge, l'endemà, era fer la zona de Mare de Déu del Mont, muntanya que no havíem pujat mai dalt velo. Sortint del nostre camp base a Bordils tot semblava indicar que seria un dia metereològicament plàcid. La tranquil·litat, però, va durar ben poc: arribant a Besalú, se'ns alça aquesta imatge al davant:

Mare de Déu del Mont amb un núvol negre al damunt. No sé a què em recorda açò...

Tots confiats, havíem deixat els plumes a Bordils. No n'aprendrem mai, ens dèiem (comentari que, tot sigui dit de pas, em pens que vam repetir en nombre rècord de vegades). En arribar a Argelaguer, punt d'inici de la ruta, sortim de la furgoneta i ens comença a calar el fred intens. Per sort o per desgràcia, al cap de ben poc aquest fred es va convertir en escalfor i suor, ja que, passats uns primers quilòmetres més o menys planers, vam empalmar amb una pista enformigonada que s'enfilava de valent cap amunt.

La primera vegada que vaig vogar per aquesta una pista de muntanya, una pista forestal, va ser exactament per aquesta de la imatge. D'allò fa quatre anys i mig. Vaig al·lucinar amb colors, primer, perquè a Menorca és impensable una pista en bon estat i llarga com aquesta; segon, per aquesta sensació que la pujada mai s'acaba, i tercer, per l'altura que es guanya, que va enfonsant la vall de l'esquerra cada vegada més endins.

Perspectiva que ens quedava a mà esquerra en la primera part de la pujada, mirant -crec- cap al coll de Jou.

Perspectiva que ens quedava, també a la primera part de la pujada, mirant enrere cap al Puigsacalm.

Els camins perduts (els que puc recordar)

La crònica d'aquesta ruta, si he de ser fidel al que va passar, només pot consistir en una relació de les vegades que ens vam extraviar del camí. Som-hi amb el primer camí perdut:

Primer camí perdut. Ben prest ja vam començar a anar de tort. A la primera cruïlla important que ens vam trobar teníem dues possibilitats: o bé agafar cap a la dreta i continuar pujant per una pista enformigonada (el formigó sempre és un mal auguri), o bé agafar cap a l'esquerra i seguir ascendint per una pista de terra. Vam triar la dreta, la pista de formigó. I, en efecte, l'opció bona no era aquesta, sinó la de l'esquerra. Així que ja ens veis, guanyant altitud curva rere curva, mentre en Xevi feia un discurs sobre pulsacions i pulsòmetres i passava olímpicament de comprovar al seu GPS que estàvem en el camí correcte. Quan ens en vam adonar, ja feia una bona estona que pujàvem, cosa que vam poder constatar a la davallada fins al trencant on ens havíem desviat.

La primera part de la ruta vam fer-la tota per pista. Aquesta de la foto és de poc abans d'arribar a Can Bosch.

Si talléssim el tronc d'aquesta alzina, al darrere apareixeria la casa de Can Bosch.

Segon camí perdut. Just després de Can Bosch (vam passar pel costat mateix de la casa), ens desviam a la dreta per un camí un poc brut que anava cap amunt i que al cap d'una estona s'acabava tancant. Aquesta vegada no vam perdre tant de temps ni tantes forces, però sigui com sigui ens acabàvem d'extraviar per segona vegada en molts pocs quilòmetres.

Tercer camí perdut. Al cap d'una estona, en un trencant, agafam la pitjor alternativa: una pista que s'enfila de mala manera cap amunt. Casualitats de la vida, el tema de conversa tornaven a ser les pulsacions, tot i que hi hagi qui ho vulgui fer pagar al GPS. Quan ens n'adonam, tornam a rere, enfilam el camí correcte -que feia baixada!- i seguim.

Quart camí perdut. Al cap de molt poc d'haver corregit el nostre rumb arribam a la Teuleria. En aquest coll s'hi troben quatre camins; per tant, tenim tres opcions al nostre davant. La de l'esquerra, que ens duria cap al Bassegoda, queda automàticament descartada. A la dreta ens en queden dues: una pista ampla formigonada que fa lleugera baixada i una de més estreta i rompuda que puja fort cap amunt. Si us heu llegit la crònica anterior i tot el que duim d'aquesta, és impossible que falleu la pregunta del milió: quin dels dos camins vam agafar, el de pujada o el de baixada? Tatxannn! En efecte! Agafam altra vegada el que s'enfila més fort cap amunt i, per suposat, ens tornam a equivocar. Per suposat, abans de constatar l'error aprofitam per ascendit un bon trosset, no sigui cas que la ruta se'ns faixi curta!

Roure de la Font del Bac, més gruixat i vell del que les imatges deixen entreveure.

Cinquè camí perdut. Quan tornem a ser al coll de la Teuleria, prenem la pista formigonada en lleugera baixada. Que ràpid que s'avança, per fi! A veure si enganxam una bona ratxa i ens ret un poc! Ai Joan, que ho ets beneit! No fa tres minuts que avançam a bon ritme que torna a sonar l'alarma: es veu que ens devem haver saltat un trencant i anam pel camí equivocat. Tornam un poc a rere i veim una camí preciós i molt empinat que s'enfila cap amunt. A mà esquerra, a la vora del camí, s'hi alça un roure imponent que ha vist passar, com si fóssim mosques, molts éssers humans com noltros. Bé, com noltros, com noltros... no ho sé; esper que la majoria fóssin un poc més espavilats! A jutjar pel que diuen els mapes, el roure en qüestió deu ser el de la Font del Bac. A noltros ens fa falta ben poc per deixar de banda el sentit comú. Conscients que probablement ens estàvem desviant de la ruta per enèssima vegada, decidim tirar endavant per aquell camí encisador. Però ai la que ens esperava...

Quin parell de dos que esteim fets! Ja ens ho diu, ja, en Josep, que no en sabem de fer rutes... Per desgràcia ell no ens havia pogut acompanyar per anar-nos-ho recordant, però igualment és com si el sentíssim: "Si és que no en teniu ni idea, de com es fa una ruta! Sempre pujar, sempre pujar! Cagon la sang d'un burro blanc!". Josep, tens tota la raó del món. Per què ens perdem sempre per agafar el camí que puja? No havíem quedat que sol ser a l'inrevés?

Després de les dues rutes d'aquest cap de setmana, podria omplir un parell d'àlbums amb estampes de tardor. Els àlbums no els ompliré, però almenys sí que me n'he omplert les retines.

Aquesta no va ser la darrera desviació, però si la pitjor de totes, ja que ens va acabar abocant al camí que desapareixia i que he comentat al principi. Tanmateix, com passa sovint, aquesta part no prevista ni volguda va ser, probablement, la millor de la ruta. Vam passar per la baga del Ginebret, i també per la del Carig, al principi vogant, després a peu, i finalment amb el ferro al coll. Com ja he comentat, havíem seguit les indicacions d'un caçador, que ens va dir que seguissim pel mateix camí i arribaríem al Mont. Mirant damunt el mapa acab de veure que el cims on vam anar a parar són a la Serra de les Corones: Puig de Torroella, d'uns 1.050 metres; i, ironies del destí, Puig Caçador, de 1.000 (tots dos a prop de la Tossa d'Espinau, de 1.087 metres).

Vistes de l'Alt Empordà des del Pla del Vi (1.025 metres). Al fons s'hi veu la badia de Roses i el Cap de Creus. Més a la dreta, el Montgrí.

Després de perdre el camí, i una vegada arribats al Pla del Vi, tal com es pot observar a la segona foto de la crònica, la d'en Xevi amb Mare de Déu del Mont de fons, vam decidir tirar avall a través del bosc. Al principi aquest estava net, però a poc a poc s'anava embrutant. Jo patia perquè temia que allò acabaria malament: o bé que no podríem avançar més, o bé que ens trobaríem a dalt d'una paret de roca de les que abunden a la zona, i ens seria impossible seguir davallant. Si hagués estat així, no vull pensar què hauria passat, però prop hauríem fet de quedar-nos sense llum, sense dinar ni sopar, potser també sense aigua i, en el meu cas, també sense avió de tornada a Menorca, que tenia per a l'endemà dematí.

La part que més perduts vam anar va ser, per compensar, una de les millors de la ruta. En aquestes imatges encara avançàvem dalt velo, però poc ens faltava per entrar en un carrerany que s'enfilava massa per poder-lo fer qualcant.

Sisè camí perdut. Per sort, però, vam trobar un camí. En Xevi salta i diu: "Joan, he vist una cosa que t'agradarà". Tement que allò fos ironia, m'hi vaig apropar i vaig comprovar que no, que no era ironia: al davant teníem un corriol que, ben segur, a un lloc o altre ens havia de dur. El vam seguir i, al cap de poc, vam desembocar en una pista. Vam seguir la pista cap a la dreta, i de moment ho vam endevinar. Aquesta pista desembocava en una altra; ens vam mirar i, a l'uníson, vam dir: "cap aquí, no?". Tots molt ben avinguts, excepte per un petit detall: que el braç d'en Xevi apuntava cap a l'esquerra, i el meu cap a la dreta. De moment vam seguir el meu braç (tot cansa, i en Xevi ja s'havia cansat d'equivocar-se de camí), però no vam estar gaire estona a concloure que anàvem en la direcció oposada al que ens convenia. Ja sabeu el que ve ara, no? Així és: tornam a rere, una aaaltra vegada, i corregim el rumb.

Setè camí perdut. Cansats d'equivocar-nos de camí, vam seguir vogant per la mateixa pista una bona estona, obviant les senyals evidents que ens assenyalaven el PR que teníem previst d'agafar. A més, el fet de seguir les rodades d'un parell de bicis que havien passat per allà unes hores abans que noltros ens donava certa tranquil·litat. No és cap secret: el mal, quan és compartit, és més fàcil de soportar. El que no sentim a dir tant, però, i que en canvi és igualment veritable, sinó més, és que el bé, quan és compartit, no disminueix, sinó que augmenta. Açò sí, sempre que no parlem de bitllets (o millets, si són de 500). El cas és que les rodades que seguíem ens van allunyar de la nostra ruta una vegada més.

Dinousaure al Puig Caçador.

Durant tota la ruta ens vam anar trobant restes de la pedrada del dia anterior, que vam tenir ocasió de presenciar de ben aprop.

Vuitè camí perdut. Seguint les rodades -quin parell d'indios que esteim fets!- vam arribar al coll de Joncanat. Allà hi havia un rètol indicador: cap aquí, vas allà; cap allà, vas allà d'açà... Tot molt correcte, excepte per un petit detall: el cartell havia caigut al terra i la fletxa que deia "Mare de Déu del Mont" apuntava cap al cel; ens intentava dir alguna cosa, aquell rètol? Aquella vegada, cansats d'agafar camins de pujada, vam decidir tirar avall per un PR; ara bé, sense ànim de contradir els simbolismes del rètol, sinó simplement perquè se'ns havia fet més tard del compte i vam pensar que per allà faríem més via. La baixada, una trialera assequible però divertida, era preciosa. Preciosa sí, però incorrecta. No era el camí que cercàvem, ja que al cap d'una estona es començava a embrutar i s'enfilava cap amunt. Així que ja ens hi tornau a tenir, uuuuna aaaaaltra vegada, amb el ferro al coll i cap amunt s'ha dit!

Quan vam tornar a ser al coll de Joncanat, vam reemprendre la marxa damunt la velo enfilant un camí molt brut i fangós que s'enfilava molt fort cap amunt. Amb penes i treballs vam pujar una bona estona dalt velo, fins que vam haver de cedir a la pendent i carregar-nos el ferro a l'espatlla. Així vam anar avançant, la darrera part per un corriolet molt polit, fins a dalt del Mont, per fi!

Santuari de Mare de Déu del Mont. Els conjunt conforma una estampa irreal: el santuar amb els misteriosos arcs i el pou que té al davant (és un pou? Ara no n'estic del tot segur), i la impressionant perspectiva de les comarques de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, el Gironès, l'Empordà... Tenc un amic, en Nasi, que si un dia puja allà dalt es desfogarà a gust cridant "llibertaaaaat!".

Vistes des del magnífic balcó que és Mare de Déu del Mont. Des d'aquí dalt s'identifiquen molts de vells coneguts: el Montseny, Rocacorba, l'estany de Banyoles, Girona, les Gavarres... i un llarg etcètera.

Tot el que és bo es fa pregar. Açò ho devia saber en Jacint Verdaguer, que seu impertèrrit a dalt del Mont. El cap d'any del 2008 vaig pujar per primera vegada a Mare de Déu del Mont. La neu ho cobria tot; tot menys en Verdaguer, que contemplava l'espectacular darrera posta de sol de l'any exactament en la mateixa postura que ara ens contemplava a noltros.

La primera part de la davallada la vam fer per asfalt, fins a empalmar la segona part -la més llarga- del corriol trialero d'aquesta ruta, que ens va deixar a tocar de Beuda. A partir d'aquí, asfalt fins a Argelaguer i cap a can Xevi hi falta gent! Hi falta gent... per despatxar la pizza boníssima que na Meri ens havia preparat!

Per acabar la jornada només hi faltava desmuntar la velo, posar-la dins la maletassa que havia manllevat a en Xavi (no el confongueu amb en Xevi) i agafar el tren cap a Barcelona. S'havia acabat un cap de setmana intens, amb dues rutes, la de dissabte seguint -intentant seguir- el traçat de l'Artec, i la de diumenge que acab de ressenyar, que bé es valien el maldecap de viatjar i empaquetar la velo. En sol demà dematí, feina a Menorca.