Amb alforges per Irlanda (7 de 9). Galway - Kinvara

És diumenge a capvespre i tornam a reempendre el viatge dalt velo. En Jordi és a Dublin, on l'hem deixat amb una caixa de cartró, una velo per desmuntar, un rotllo de precinto i tres fans d'u2 madrilenyes. Feis el favor, que ja sé què esteis pensant: el precinto és per la caixa de cartró, no per les madrilenyes. Noltros som a l'estació de tren de Galway, amb la roba de ciclista que ens acabam de posar dins del mateix vagó, amb les frontisses que xerrisquen i les cames que no acaben d'assumir que els ha arribat l'hora de tornar a vogar.

A Galway fa vent i l'aire és més fresc que a Dublin. Just sortir de l'estació començam a veure al·lots d'uns tretze o catorze anys... Galway és ple d'espanyols i catalans, però no és açò el que havíem vingut a cercar, així que no ens entretenim gaire i sortim de la ciutat sense posar un sol peu enterra. L'etapa d'avui és de mera transició: ens ha de servir per anar de Galway a Kinvara, on suposadament hi ha l'alberg que tenim reservat. En total, tenim previst fer uns 30 quilòmetres; poca cosa.

Dibuix de la ruta vist des de l'espai. Com sempre, ja sabeu que fent clic a la imatge anireu a parar al wikiloc, on podeu descarregar-vos i/o explorar el track i/o el mapa de la zona.

Fa vent i l'aire és fresc; ja ho he dit. A més, al cap de poc es posa a ploure. Enrere queda l'ambient urbà i el temps agradable de Dublin. Fa escasses hores érem a l'estadi Croke Park cantant "Mag-ni-fi-ceeeent!", o bevent una Guiness en una de les moltes tavernes del barri Temple Bar. Però ara som a l'altra banda d'Irlanda, a l'oest, tornam a ser enmig del camp, vogam per carreteres més o manco secundàries i els elements s'entesten a envestir-nos la pell sense descans.

Menorca o Irlanda?

De camí a Kinvara hi havia moments en què el paisatge és clavat al de Menorca: verd, parets seques, terreny lleugerament ondulat, arbusts i arbres baixos, bestiar amollat... Només hauria fet falta canviar els arbres baixets per ullastres i hauria estat idèntic a sa roqueta a l'hivern... Fins i tot el vent teníem!

Vogant a contravent, entre ploguda i ploguda.

Els sis membres (set si comptam el cronista, que duia les banderes) que hi quedaven del pilot després de deixar en Jordi, àlies Cancelara, a Dublin.

Com ja he dit, aquesta era una etapa de transició de només trenta quilòmetres. Tot i que el vent i la pluja la van fer un poc incòmoda, en un tres i no-res vam ser a Kinvara, on fiàvem trobar l'alberg. Però a Kinvara no hi havia rastre del Doorus House Hostle. Vam demanar indicacions a una al·lota pèl-roja que podria tenir família llunyana a Ferreries i ens va dir que havíem de passar el poble, seguir per la mateixa carretera unes quantes milles, tombar a la dreta, seguir avançant i estar atents a alguna senyal. Semblant al que ens van dir a Annascaul, però amb la diferència que aquesta al·lota mig ferrerienca no ens va fer cap pregunta per cobrar-se els serveis.

Vam fer cas a l'al·lota pèl-roja (com és sabut, és difícil resistir-s'hi) i vam seguir tirant. Vam veure un supermercat, però no sé qui (val, d'acord, vaig ser jo) va dir que seria millor arribar a l'alberg, buidar les alforges i tornar a rere com havíem fet a Annascaul. El temps anava empitjorant. De tant en tant queia una ruixadeta, el vent no amainava i cada vegada era més fred. Al cap d'uns vuit quilòmetres vam arribar al Doorus House Hostle, un alberg amb aparença de casa abandonada perdut en una punta de la badia de Galway, enmig de llacunes i fang. Mirant al mapa he vist que allà a prop hi havia qualque cosa (perquè un poble pròpiament no podia ser-ho) anomenada Tracht.

Típic castell irlandès, o potser escocès, molt a prop de Kinvara.

Entrant a Kinvara, a mà dreta.

Com que el cronista havia tingut la brillant idea de seguir tirant fins a l'alberg i tornar a rere després per fer la compra, a en Xavi, n'Albert i jo ens va tocar banyar-nos i suar un poc més. Al final a noltros tres ens van sortir més de 50 quilòmetres enlloc dels 30 que teníem prevists de fer. Després de la compra, quan tornàvem cap a Tracht amb les alforges plenes, uns kivarresos (es deu dir així?) molt xistosos van passar amb el seu cotxe a un pam meu i van estirar la bandera d'Irlanda com qui fa la broma més graciosa del món. Quan vaig sentir el "crec" de la canya a jo no me'n va fer gaire, de gràcia; supòs que m'ho van veure a la cara...

Per cert, que Kinvara s'escriu a vegades també Kinvarra, amb dues erres. Supòs que la versió amb una sola "r" deu ser l'anglicitzada, ja que als anglòfons els costa pronunciar la "r" sonora. El que no sé ni vull suposar és si allà també es tiren els plats pel cap amb disputes de l'estil Maó-Mahón (o Mahó, o Mô, o jo què sé...).

El millor del dia, i també un dels moments més entranyables del viatge, va ser trobar-nos dos al·lots d'uns 12 anys que jugaven a hurling (iomáint en irlandès) enmig del camí. El hurling és l'esport irlandès per antonomàsia; vindria a ser per ells l'equivalent de la pilota basca al País Basc. Es juga amb uns sticks a mig camí entre un pal de bèisbol i un stick de hockey (per dir alguna cosa), amb una pilota semblant a la del bèisbol i amb unes porteries que recorden les del rugby. Tot i aquestes semblances, el hurling diria que no és mescla de cap d'aquests esports. El que m'ha sorprès molt quan n'he cercat informació és descobrir que va néixer a finals del segle XIX ni més ni menys que a Argentina, de la mà d'irlandesos que havien emigrat allà.

Al veure aquells al·lots, no ens ho vam pensar ni un segon i vam estalonar les velos a la paret. En Xavi semblava que acabava de perdre quinze anys de cop, de la il·lusió que l'envaïa. Va demanar el pal a un dels al·lots, confiat en rememorar els seus temps de bon tenista, però tot d'una va comprovar que allò no tenia res a veure amb el tennis. Després ho vam intentar n'Albert i jo. La recepció de la pilota és realment difícil, i aquells al·lotets se'n sortien prou bé. Es veu que eren molt educats, perquè tot i que noltros ho fèiem tan malament en cap moment no se'ls va escapar un riure de burla. A més, a part de ser molt simpàtics i uns bons mestres de hurling, resulta que sabien parlar irlandès. És la llengua que feien servir per parlar entre ells, tot i que semblava que els feia vergonya fer-ho davant noltros. Fa il·lusió trobar-te parlants d'irlandès tan joves.

Vistes a mà dreta del camí entre Kinvara i Tracht, on hi havia l'alberg.

Quan el dia ja s'acabava se'n va anar la llum a l'alberg. L'al·lota que es cuidava de l'alberg ens va treure unes espelmes i, entre açò i que tothom estava un poc entendrit per la marxa d'en Jordi, just semblava que fèiem un sopar romàntic.

Demà matí, cap a The burren...