Amb alforges per Irlanda (5 de 9). Killarney National Park

Imatge satèl·lit del recorregut de la cinquena etapa de l'Eiretour, al voltant del Killarney National Park. Si voleu descarregar-vos o explorar el track, clicau damunt la imatge.

Aquesta serà probablement la crònica de l'Eiretour amb més fotos. Valgui açò per fer-nos una idea de la bellesa dels paratges que vam transitar en l'etapa central i més diferent de totes les del viatge.

En efecte: la cinquena etapa no va tenir res a veure amb les altres. Bàsicament perquè, en ser circular, ens vam permetre el petit gran luxe de fer-la sense alforges. Per poc que hi hagueu anat, sabeu perfectament que una velo amb alforges i una sense no tenen res a veure. Açò sí, el que no podíem canviar són els neumàtics prims i llisos (entre 1.4 i 1.7) que havíem posat per a viatjar a Irlanda. En qualsevol cas, açò no ens va impedir que, en un moment donat de la ruta, ens desviéssim del rumb previst i féssim un poc de mal camí. En Xavi (no el confongueu amb en Xevi) fins i tot va tenir la gosadia de davallar una petita trialera enfangada...

Els vuit eiretourencs estiradots per damunt de la impecable herba del Killarney National Park, al final de l'etapa.

Aquell dia també va ser diferent perquè vam començar a vogar amb un puntet de ressaca (per alguns, els menys avesats a la nit, la ressaca més gran en molta estona), ja que la nit anterior havíem trescat un poc per Killarney, com vaig explicar a la crònica anterior.

Una de les coses que encara no havia sortit a les cròniques de l'Eiretour és el caràcter dels irlandesos. No de cada un d'ells, que amb el que jo m'enroll no acabaríem mai, sinó el caràcter dels irlandesos del sud-oest en conjunt. Ras i curt: comparats amb noltros, com a mínim són més amables i, tot i que els menorquins ja en tenim fama, també més tranquils. Però per damunt de tot, respecten més les velos: en diverses ocasions ens vam trobar amb cotxes que circulaven en sentit contrari, i que per tant no tenien perquè molestar-nos, que es van aturar i van sortir del camí per deixar-nos passar millor. Evidentment, no és el que feia la majoria, però aquí a ca nostra açò és impensable... Avui mateix, circulant per un camí estret -el de sa Cucanya- amb la velo de carretera, he hagut de sortir de l'asfalt perquè un cotxe que venia de cara no ha fet ni la més mínima variació del rumb o velocitat per deixar-me passar. Per colmo, la conductora m'ha mirat amb cara de pa torrat... ja m'explicareu quin mal li havia fet, jo!

També és ver que quan duus uns dies de viatge tot ho comences a veure més de color rosa. Bé, en el cas d'Irlanda, potser seria més apropiat dir "de color verd". I més encara al Killarney National Park.

Als anys 80 el Killarney National Park va ser declarat per la UNESCO, com Menorca, Reserva de la Biosfera. Es veu que hi creixen líquens i plantes endèmiques, així com arbres i altres vegetals difícils de trobar. Hi abunden els boscos de roure i de teix (aquest segon no em demaneu què és).

El verd, en les formes més diverses, és omnipresent a Irlanda.

Com he dit al principi, els paisatges d'aquesta etapa van ser els més impressionants del viatge i, probablement, dels més impressionants que hagi vist cap de noltros. Si no, jutjau-ho voltros mateixos:

Foto de grup. A partir d'aquí vam entrar en la preciosa vall coneguda com Gap of Dunloe.

En pràcticament cap moment dels més de 50 quilòmetres de la ruta ens van fer nosa els cotxes. N'hi havien pocs i, quan ens en trobàvem algun, normalment es decantava exageradament per deixar-nos passar i el conductor ens saludava amablement. Ben igual que aquí, eh? Fins i tot ens vam creuar un parell de carros...

Primer i més petit dels molts llacs que ens trobaríem al llarg del dia.

Les pujadetes que ens vam anar trobant eren suavitzades pel fet de no carregar les alforges i per la bellesa de l'entorn.

N'Albert, l'astronauta vogador, alt-empordanenc entre menorquins.

La cara de satisfacció diu més que les paraules.

Una velo que no era nostra i uns quants de bens enmig del camí.

Aigua i nivolats, dos elements omnipresents a Irlanda juntament amb el verd i la cervesa.

Quan estava preparant el viatge, cercant fotos per internet en vaig trobar una semblant a aquesta, amb dos ciclistes que vogaven exactament per aquest camí. Record que me la mirava mig embadalit i em venien ganes de fer un salt i colar-me dins de la foto. I açò és ni més ni manco el que vaig fer, sols que des que vaig saltar fins que vaig entrar a la fota van transcórrer uns quatre mesets.

Dues fotos tirades des de damunt del mateix pont (concretament el de la següent foto), la primera mirant cap endavant, la segona cap endarrere.

Un dels molts de ponts que vam veure aquest dia.


Un altre pont, ben diferent de l'anterior, però que acompleix exactament la mateixa funció.

Aquesta ruta ens la vam prendre amb un poc més de calma que les altres etapes, ja que la seva única finalitat era disfrutar del paisatge.

De tant en tant van sortint paral·lelismes entre Irlanda i Menorca, l'illa gran i l'illa petita. Un que encara no he comentat però que és dels més evidents és la presència de bestiar amollat, tant de vaques com de bens i cavalls, que recorda molt a Menorca.

Més o manco per aquesta zona va ser quan ens vam sortir del camí previst i vam acabar fent un poc de Benny Hill.

En un moment donat, ens vam sortir de la ruta prevista i vam acabar en un camí de terra que es perdia... No sé què passa que sempre hem d'acabar fent el Benny Hill! Pels qui no sapigueu què és fer el Benny Hill, consisteix en anar amunt i avall, una i altra vegada, cercant el camí correcte i sense acabar-lo de trobar mai... Ja m'ho deien, ja, que anàvem malament. Però jo, caparrut, ho vaig voler provar, i la cosa no va reeixir. Després de retrocedir un tros, vam enfilar un camí -també de terra, però en més bon estat- que tampoc no estava previst inicialment i que ens va permetre vogar per una zona preciosa que d'altra manera no hauríem pogut veure. Així idò, per primera i única vegada en el viatge, durant uns pocs quilòmetres ens vam aventurar a vogar fora de l'asfalt, i va valer la pena:

Vam vogar per camins de bosc envoltats de falgueres esponeroses:




I també ressseguint la vora d'aquest llac:

Arribats a aquestes alçades ja em seguien poc convençuts...

La ruta va començar i va acabar amb aigua.

La part final la vam fer per la preciosa carretera d'aquestes dues fotos.

La ruta va acabar amb un bon ruixat, un poc més potent que els que ens acostumaven a caure cada dia. Una vegada a Killarney, ens vam dirigir a l'alberg, on ens guardaven les alforges i on, per sort, ens van deixar fer una dutxa. Després de la dutxa, ho vam recollir tot i vam enfilar cap a l'estació, situada molt a prop de l'alberg, per agafar un tren en direcció a Dublin. Un tren que, finalment, mai no vam agafar... Però açò ja són figues d'un altre paner; anècdotes per a la següent crònica. Així idò,

continuarà...