Vogant damunt el blanc del Montseny

Hi ha dies que el quilometratge, el desnivell acumulat o qualsevol dada per l'estil són informacions completament irrellevants per donar compte d'una ruta. Si vos dic, sense més, que ahir vam fer 30 i pico quilòmetres amb un desnivell acumulat d'uns 1.700 metres, és pràcticament impossible que vos vengui al cap la sortida que vam fer. Segurament seria bastant millor que vos digués que és, amb diferència, la sortida més estranya que he fet mai. La raó d'açò: la neu.


L'objectiu de les nostres vogades va ser el Montseny, on les nevades havien estat generoses durant les darreres setmanes: a dalt del Turó de l'Home s'hi havien acumulat entre 1,5 i 1,7 metres. Vam sortir de Gualba en direcció a Campins, guanyant alçada de forma progressiva fins que, en un moment donat, van començar unes fortes rampes que, amb la mescla de fang i fulles desfetes que cobria el camí, es feien bastant exigents.

Perspectiva des de la carretera que puja a Santa Fe, que diumenge era talment l'Avinguda Meridiana en hora punta.

Quan vam arribar a la carretera que puja al pantà de Santa Fe vam patir el primer xoc del dia: aquesta anava plena a vessar de cotxes de domingueros barcelonins -com tots sabem, també tenen altres noms- que pujaven a veure la neu. Res en contra dels barcelonins, i ni molt menys dels domingueros -res més faltaria, que noltros també ho som!-, però... és necessari carregar l'estrès al cotxe quan es va a passejar per la natura? El tall de carretera que ens tocava fer per prosseguir la nostra ruta va ser un autèntic infern, ja que molts de cotxes, molt nerviosos ells, ens adelantaven sense deixar pràcticament cap distància de seguretat.

Potser és per la nostra frissera d'abandonar l'asfalt, o potser simplement per la nostra freqüent mala pata, la qüestió és que vam enfilar un camí que no tocava. I no només no tocava, sinó que es tancava; cada vegada més, i un poc més, fins que vam decidir que era més fàcil avançar directament per entremig dels arbres del bosc que no pel camí. Així vam passar una bona estona, pujant per la falda de la muntanya amb la velo al coll, fins que la gana ens va guanyar i vam decidir omplir el gavatx.

Típica foto que fas quan trobes la primera clapa de neu... i és que en aquell moment no fiàvem acabar trepitjant-ne tanta!

Després de dinar i comentar un poc la jugada, vam reprendre la marxa disposats a seguir arrossegant ferro cap amunt... però no havíem tingut temps de fer les primeres alenades i ens trobam el camí, una ampla pista, just al nostre davant. Però les complicacions no acabaven aquí; de fet, acabaven de començar: al cap de poc começàvem a trobar neu, i més neu, i cada vegada més neu. Així que, tornam-hi que hem fet bo, a empènyer velo s'ha dit! Com diria en Toni, una autèntica marató de "BT a pié".

En Xevi, feliç com un gínjol. Aquí feia tot just uns minuts que havíem entrat en territori nevat.

Tanmateix, era precisament neu el que anàvem a cercar. En Xevi ja l'havia trepitjada enguany, i ben trepitjada; ell no era neu el que cercava, sinó simplement la meva companyia. Jo hi havia fet tímides rodades, i me n'havia quedat amb les ganes... així que, tot i que la companyia d'en Xevi a estones em feia un poc de nosa, vaig disfrutar com un al·lot petit! I és que rodar damunt la neu és una experiència completament diferent: fer una pujada és completament impossible, un pla és una pendent empinada i una costa per avall a vegades pot ser pitjor que un pla. A més, la sensació d'inestabilitat és constant, però amb l'avantatge que si caus no et fas gaire mal. Francament, vogar damunt la neu és pràcticament impossible, sobretot si hi ha els gruixos que diumenge ens vam trobar. En el nostre cas, vam tenir sort de poder resseguir durant molta estona les rodades d'algun 4x4 que, segons vam sentir a dir, havia quedat tirat de camí cap al Turó de l'Home (i és que hi ha gent que té unes idees més rares... Què? Que les nostres també ho són, rares?). En resum, la sortida més estranya que he fet mai i una experiència ben divertida que ben segur que repetirem!

El pantà de Santa Fe estava completament gelat.

El bosc nevat a la llum del capvespre.

Aquesta va ser segurament la millor part, ja que avançàvem pel mig del bosc amb una lleugera baixada que ens permetia quasi sempre aguantar-nos damunt la velo.

A més del paisatge nevat, un cel esplèndit va acabar d'arrodonir una molt bona jornada.

Açò de la imatge és la carretera que va de Santa Fe del Montseny al Turó de l'Home. No ens vam adonar que avançàvem damunt l'asfalt fins al cap d'una estona de ser-hi.

Ja de baixada, resseguir la rodada d'un 4x4 era una tasca més difícil del que podria semblar a la imatge: la neu seguia essent-hi, tot i que estés un poc més premsada.

Un dels talls del camí on s'havia acumulat més neu.

Vogar damunt la neu és realment complicat; entre altres coses, perquè la roda del davant pot desplaçar-se lateralment o quedar-se clavada en qualsevol moment, sense previ avís. Resultat: ciclista enterra.

Com es pot observar en totes aquestes imatges, vam tenir sort que un parell de 4x4 havien passat abans que noltros per allà, ja que avançar per damunt de 30 centímetres bons de neu hauria estat completament impossible, almanco de pujada i per pla.