dijous, de desembre 04, 2008

Girotour '08. Encalçant mosques per l'Alta Garrotxa (2 de 5)

Amb retard, amb delay aeroportuari, però complint amb la deuda, finalment aixeca el vol el primer avió de l'aventura girotourenca 2008. Com que la primera ruta del Girotour '08 ja havia aparegut al Uep sa velo per partida doble (una i dues vegades), aquesta crònica serà només un complement de les dues anteriors.

Fa unes setmanes, un company va anar a fer -més ben dit, a refer- la cèlebre ruta d'Oix, Beget i Camprodon. Per primera vegada de totes les que hi hem anat, va trobar ciclistes pel camí. Resulta que aquests ciclistes deien seguir el track d'un tal joanft i, pel que sembla, aquest és el millor comentari que aitals exursionistes van fer sobre tal persona; la resta van ser paraules de mal gust que millor deixar de banda. Sembla que no coincidien del tot en que la ruta era molt tècnica i en un x% ciclable -no record el percentatge ni on ho vaig dir-, i més tost consideraven que tot allò era una broma de molt mal gust i, en qualsevol cas, no apte per a fer dalt velo.

Així idò, en aquesta tercera i probablement darrera crònica de la ruta d'Oix, Beget i Camprodon m'he proposat de comentar-ne només els aspectes negatius, per complementar les altres dues cròniques que n'havia fet, i perquè ningú no es pugui sentir estafat. Em limitaré, per tant, a una llista d'engronys a què un es veu obligat a fer front quan es passeja per aquells paratges:

Engrony nombre u. Per fer aquesta ruta s'ha de partir de casa molt dematí, perquè es sol allargar molt i hi ha el perill que t'agafi la fosca enmig de la muntanya. A més, si no s'és d'un poblet de la zona no hi ha altre remei que arribar fins a l'inici de la ruta amb cotxe, és a dir, compartint un habitacle molt reduït amb un conjunt d'éssers humans (anomenats així per convenció, ja que en propietat podríem parlar senzillament d'homínids) que, en el millor dels casos, fa unes 24 hores que es va dutxar per darrera vegada. Si, a més a més, aquests antropomorfes -anam depurant els termes- estan de vacances, la quantitat d'aligotades i afronts que haureu de suportar cada vegada que es travessa una zona civilitzada arruïnaria sense cap dubte la reputació del més decent ciutadà.

Quatre ciclistes amb les seves respectives quatre bísties bicícliques viatjàvem dins d'aquest cotxe, amb tots els inconvenients que açò suposava. No fa falta entrar en detalls perquè vos en feu una idea.

Engrony nombre dos. Hi ha mal camí. A estones, molt mal camí. Fins i tot, hi ha moments en què, en sentit estricte, no hi ha camí. Hi ha baixades d'aquelles que en diuen trialeres que solen estan humides, i ja vos podeu imaginar la de sotes que pot arribar a pigar un ciclista agosarat. El qui sigui prudent caurà igual, perquè les sabates lleneguen quasi tant com les cobertes.

Engrony nombre tres. Quan has arribat a Beget, on tot és plàcid i idíl·lic, i on el cos baixa la guàrdia i t'agafa una espècie d'empanament integral, i quan ho veus tot de color de rosa i creus que tot serà bufar i fer bòtils -fer ampolles, se sol dir)-, resulta que en realitat comença la part dura i llarga de la ruta. Hi ha uns paisatges preciosos, uns roures mil·lenaris de tronc col·lossal, però no vos deixeu il·lusionar per aquests reclams de postal: no els podreu disfrutar perquè estareu rebentats, el canvi de la velo no vos funcionarà bé, i vos començareu a demanar quant hi queda per arribar?

A la dreta es veu part de la cresta del Ferran. Hi ha moments en què el paisatge és espectacular, però no vos deixeu enganar per les aparences: la pura i dura realitat és que no estareu en condicions de difrutar-lo.

Engrony nombre quatre. Molts de trams del camí són estrets, cal anar en fila índia -amb plomes o sense, açò va a gust del consumidor-, mirant de no sortir-se del sender, i amb els sentits atents a tots els obstacles que continuament surten al pas. Si sou gent normal com noltros vos veureu obligats a posar molts de peus enterra, i hi ha moments en què arriba a cansar. Si vos va més la marxa, com a algun company nostro, en ves de peus el que posareu enterra serà el cos sencer -o the full body, que queda més guay-.

Un tall típic de corriol per on transcorre aquesta ruta.

TOMBESSES. N'hi havia que practicaven el full body contact a tothora, en part per manca d'experiència amb els pedals automàtics i, en part, esperonats per l'enjogassament jovenívol típic dels mesos estiuencs.

Engrony nombre cinc. Vos en recordau del gran -és literal- Benny Hill? Idò aquesta és una bona ruta per emular la típica entrada del seu show, amb aquell anar i venir, passar i repassar frenètic per davant la pantalla... Fins que no vam tenir aquesta ruta apamada, ens hi vam pedre vàries vegades; i ara, quan hi vam voler fer una petita modificació, la vam tornar a esguerrar. Aprofit per dir ara el que en el seu moment no vaig tenir valor de confessar: la "lleugera disfunció cromàtica" dels meus ulls -poca broma, no és pedanteria açò, sinó el diagnòstic del metge- em va fer marcar damunt el mapa un tram de corba de nivell pensant que corresponia a un camí inexistent... Ja m'ho semblava a jo que hi havia cosa que fallava! Esper companys que m'ho pugueu perdonar, en pro de la glòria d'en Benny!


Fa una hora que donam voltes allà mateix; hi ha cosa que no quadra...

Engrony nombre sis. Sigui com sigui, el pitjor de tots els incomodos que amenacen la integritat del nostre ànim ve del fet mateix de trobar-nos en un espai natural i, per paga, en molts d'indrets també ramader. Açò es tradueix, ja ho haureu endevinat, en una quantitat gens menyspreable d'insectes, de mosques i mosquits famolencs i impertinents disposats a amargar l'existència al ciclista de pell més curtida. I si no, demanau-li al nostre apreciat amic en Toni: un exèrcit de voraços neòpters dípters van fer prop a reduir al no-res les seves carns. S'al·lot va començar la ruta molt serè i amb la pell com el culet d'un fillet del cel, i la va acabar histèric perdut i embolcallat per un continu de cúmuls de faves vermelles provocades pels fiblons afilats dels malintencionats neòpters. Val a dir que en Toni, vist a uns pocs metres de distància, era talment un àtom d'aquells que ens feien estudiar a l'escola, tot rodejat d'electrons que no aturaven de voltar-lo nerviosament. La seva cara era un poema.


Les nostres companyes de ruta.


Es culet d'en Toni quan encara tenia la pell com un fillet del cel.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ueeep ueperos!
alta garrotxa significa per a mí alta ostiotxa, alta culadotxa, alta "espinilla" copetadotxa, alta un altra òstia...sí efectivament ho has encertat jo sóc el que practicava intensament el ben anomenat Full Body Contact! Els meus consells: 1-no deixar-te emportar per l'eufòria de tres megacracks però boixos del trekking. 2-portar pràctica amb els pedals automàtics (punt molt important). 3-no fer-la si ha plogut!. 4-que el guia no pateixi "lleugera disfunció cromàtica" o similar!
conclusió: Beget és molt polit però....ahh! arriba-hi!!!
Una de les aventures més genuines, intenses i desgraciadament solitàries (aquesta darrera només per la meva part clar) que hagi viscut mai.
No te la perdis i no t'hi hi perdis ehh...

Jo_oN ha dit...

Collons... després d'aquesta super crònica encara em venen més ganes de fer-la! Visca el MTB Senglaril!!!