dilluns, de juny 09, 2008

X Tramunbike, aniversari dins el fang

Escric amb un bon rotllo al cos d'aquells que només et deixen rutasses com la d'ahir. Vas a fer feina, o surts al carrer, i tot t'ho mires d'una altra manera, com si les coses les veiessis a través del tel de les imatges i emocions que se t'han incrustat als ulls i a la pell. Recordes la remor d'aquells rierols, l'olor intensa de terra banyada, la llum d'un verd irreal que es filtra a través de capes i més capes de fullam dels arbres, la magnífica panoràmica des de dalt d'un cingle, el punt d'adrenalina descarregat en baixar aquella trialera fangosa, la pau que infon vogar per aquells paratges envoltat de bona gent... Tot açò podrà semblar romanticón, a alguns potser fins i tot els hi sonarà cursi, però tenc la convicció que la majoria dels que ahir van participar en la Tramunbike entendran perfectament de què estic rallant.





Aquest 8 de juny es celebrava la desena edició de la Tramunbike, l'única marxa lineal que conec. Potser se'n fa qualcuna més, però en qualsevol cas és una rara avis. Els mateixos organitzadors la presenten de la següent manera: "L'edició de la desena Tramunbike consisteix en fer la ruta des de Les Preses, un poblet al costat d'Olot, fins a Salt, per camins i corriols en gran part inèdits i preparats per a aquesta edició, que volem que tingui un regust especial. Hem acondicionat i fet ciclables camins, molts d'ells perduts, de la història rural d'aquestes contrades. Aquests ens porten, per entre cims i valls d'indescriptible bellesa, al punt d'arribada. Si us agrada el BTT en estat pur, no us la podeu perdre!". I no ens la vam perdre!


Un participant d'anteriors edicions, per la seva banda, tant o més romàntic que un servidor, la descriu així: "Aquí a Girona, hi ha una frase feta que identifica als tocats per la tramuntana com a llempats; bé podríem dir doncs, que els que vàrem participar a la tramunbike no som gent normal, som una mica llempats. Llempats pels corriols interminables, trialeres, paisatges idíl·lics; formàvem part de la natura, com si fóssim un senglar més, dins d'aquella espessa boscúria interminable. Els surfistes surten a la mar a la busca de l'onada perfecte, per poder fer aquella filigrana que sempre han somiat; Jo ja l'he trobat i és al costat de casa, llàstima que vingui només un cop cada 365 dies. Mentre passen els 364 dies que resten per a la propera pedalada perfecte, somiaré amb el que he viscut i que mai oblidaré". Bàsicament açò és la Tramun, una onada perfecte. És un autèntic plaer haver vogat per segona vegada d'Olot a Girona enfilat a la seva cresta.


Imatge del matí, a Salt, poc passades les 7. Una trucada perquè ja n'hi ha que fan tard. Quan hi som tots i hem arribat a l'alçada de Bescanó, un de nosaltres s'adona que s'ha descuidat les sabates, així que tornam a rere a cercar-les... aquest inici de jornada accidentat recorda a les grans gestes, que comencen amb descuits i incidents, com ara aquesta o aquesta altra. Els nervis afloren, comença el formigueig a la panxa.



Aquests companys de Bicioci (que va rebre el trofeu a l'equip amb més participants), els de la foto, van amb les seves velos embolicades amb plàstic i cartrons perquè no prenguin mal en el seu transport en camió cap a les Preses. Nosaltres vam decidir anar-hi amb transport privat, aquesta furgo de la imatge, tot i que la millor opció és sens dubte pujar cap al punt de sortida amb l'autobús que brinda l'organització (a canvi dels corresponents euros, és clar). En primer lloc, perquè l'ambient que es forma dins el bus és un dels elements que converteix la Tramubike en una pedalada diferent a la resta. L'any passat hi vam experimentar sensacions que no havíem viscut des que anàvem a l'escola. A més, el trajecte cap a Olot sempre és un bon moment per conèixer gent; es dóna la casualitat que vaig seure al costat d'un dels que surten a la foto! En segon lloc, el bus és una opció recomanable perquè haver de pujar cap a Olot després de fer la marxa i omplir-se la panxa d'entrepà de botifarra i cervesa fa molta i molta vessa! Tot i que també hi ha una tercera opció, pròpia de Ciclohilaritecus com en Llorenç de Cal Petit, sí, sí, aquell del Brasil, o dels 101 dàlmates de les Gavarres, o de... de tantes altres, que va pujar vogant pel carrilet fins a les Preses i a més va quedar en una posició prou digna! N'Albert de Quart, l'altre ideòleg dels 101 quilòmetres de les Gavarres (però que va tenir una falta d'assistència) va acompanyar en Llorenç per un tros de carrilet i va quedar en 9a posició.


Al primer avituallament, a Sant Iscle, és en el que es formaven les majors aglomeracions.


La Serra de Finestres. L'any passat la vam travessar pujant des de Santa Pau fins a les restes d'un poblat íber, si no m'equivoc, punt a partir del qual iniciàvem una trialera de fantasia fins a Sant Aniol de Finestres, poblet al peu de la serra que no surt per ben poc a la imatge.



Aquest de la imatge és un dels punts més alts de la Tramunbike d'aquest any, a uns 800 i pico metres. Diria que també forma part de la Serra de Finestres, però no n'estic del tot segur.



El bosc, vist de lluny, se'ns presenta com una monotonia de montículs vegetals, tots si fa no fa del mateix color, relativament avorrit quan les muntanyes no tenen cap forma espectacular. Ara bé, quan ens hi endinsam, descobrim tot un gran univers de sotabosc: pedres, plantes de tot tipus, verdet, animalons, arrels esculturals, llums irreals... Els amants de la btt, a més, hi descobrim els més diversos carreranys: sinuosos, empinats, rocosos, suaus, etc. Per totes aquestes raons, el tòpic dels "paisatges de postal" no fa justícia a la riquesa dels paisatges del territori tramun (tal com resava un cartell penjat en una branca enmig d'un corriol), que no es deixen reduir en una simple imatge estàtica. Una de les principals virtuts de la Tramunbike és idò aquesta: guiar-nos en un petit viatge a través de l'obaga d'entre Olot i Girona, un autèntic luxe.



Alguns punts del traçat de la Tramun d'enguany passava ben a prop de vertiginoses parets de pedra... aquesta de la foto n'és una. Sí, sí, tal qual ho veis: el camí passa per damunt aquesta roca. En qualque moment pedalàvem per una cresta afilada que queixava entreveure, entre la vegetació, magnífiques panoràmiques a banda i banda: Rocacorba, Sant Roc, etc. a l'esquerra; i el Puigsacalm, el Far, etc. a la dreta.



I, eslcar, donats els precedents de relliscades en els quilòmetres anteriors, la majoria hi passàvem amb la velo al costat, que encara som joves i a n'aquelles alçades de la marxa ja no teníem opcions de quedar primers!



Detall de la roca en qüestió, amb una senyera solitària onejant al vent.




Sant Roc, amb el seu cingle gairebé totalment invisible des d'aquí, i Sant Grau, més a la dreta i més allunyat (efectes enganyosos de la perspectiva, sembla més petit quan són pràcticament iguals).




Un tobogan enfangat (sí, enfangat, com quasi tot el dia d'ahir) que enllaçava amb una passarel·la de llenya per sobre d'una riera. N'hi havia, com en Llorenç, que estaven temptats d'alliberar-se de les normes de la bona educació per rebolcar-se com un animal dins el fang.



Les rieres i rierols anaven caramulls. El bosc, esplendorós, exhibia amb orgull la seva màxima frondositat i exhuberància. Qui ho diria, just fa unes setmanes no xerràvem d'altra cosa que de la ditxosa sequera.



Així és més o manco com han quedat les nostres velos. Més o manco enfangades. En qualsevol cas, en el moment de la foto, a l'arribada, les rodes ja havien escopit la major part del fang que s'havia anat acumulant al llarg del matí.


I així és com ens van quedar les cames d'enfangades. La de l'esquerra és la cama esquerra (ho sembla, però no hi ha redundància) d'un servidor... si està més neta és simplement perquè no feia gaire havia creuat una riera passant tranquil·lament pel mig... ja no venia d'aquí.



A l'arribada hi havia dues mangueres per netejar les velos (i, de pas, les cames i sabates enfangandes dels ciclistes). També ens va sorprendre un carxer en una masia enmig de la muntanya. M'hi vaig aturar a fer cua, més que res per xerrar amb el senyor de la masia, un vellet que, acostumat a viure sol enmig d'aquells paratges, estava alabat de tenir tota aquella gentada passant per ca seua. La velo va sortir d'allà ben neta, però no va durar més que un minut o dos, ja que al cap de pocs metres havíem d'enfilar un corriol pel qual regalimava una gruixuda llengua de fang pastós.



A l'arribada hi sol haver bon rotllo. La gent, satisfeta, comenta la jugada mentre enfunda un entrepà de botifarra o es beu un bon refrigeri.



La Tramunbike compta sens dubte amb una bona organització que es palesa en petites diferències respecte altres marxes. Al cap de pocs minuts de l'arribada, per exemple, ja pots consultar el teu lloc a la classificació. Tot i que el preu pot semblar excessiu a simple vista, dubt que n'hi hagi gaires que es quedin amb aquesta sensació després d'haver-hi participat, sobretot tenint en compte els preus que cobren en altres marxes.


Com que una imatge val més que mil paraules, aquí teniu la cara de felicitat que se'ns ha quedat després de fer la Tramun:

Els observadors atents hi descobriran un parell de cerveses a les nostres mans. Qui diu un parell diu... quantes eren, Llorenç? Hip! (Per cert, ara que m'hi fix: Xevi, què collons estàs fent? Que t'has quedat clavat en la "pose" d'anar amb velo o què? Et resisteixes a assumir que ja s'ha acabat?).


En aquesta ocasió, a la web de la Tramunbike es demanava que no es fes públic el track de la marxa. No seré jo qui incompleixi aquesta demanda... més que res perquè, per descuit, al meu GPS tenia desactivat el "track log" i no em va gravar res de res. Així idò, vos pos el perfil que podreu trobar a la mateixa web de la Tramun. El desnivell positiu acumulat va ser d'uns 1.450 metres; el negatiu, uns 1.800.



Per cert, felicitats al nostre Homo Ciclens Xevilensis, que va fer una molt bona posició! A més, sembla que ja s'ha convertit en una institucio en la Tramunbike, ja que a les Preses l'esperava un dorsal personalitzat amb un porquet dibuixat a mà.


Ah, i salutacions als companys César i Narcís de Sant Feliu de Guíxols, amb qui vam compartir un bon tros de marxa!


Companys tramunbikers, fins l'any que ve! Ens veim fent filigranes damunt la cresta de l'onada!

6 comentaris:

Unknown ha dit...

juaniiiii!!!!

ostres! ets un super-friki de la velo! confirmat!!! amb toooot el carinyo del món, eh! Tinc un amic que s'està fent famós per un blog sobre el rugbi català, és tan friqui com tu, però en lo seu, i tu, entre les teves sortides espectaculars, la qualitat de les fotos, i la teva bonica prosa poètica... (de debò, escrius molt bé!) segur que et faràs famós a la catosfera o en el món dels pirats per la bici!!! jejeje

una besada molt forta des de barna!

la teva compi,
marionxa :D

Xevi ha dit...

je, Juani.

Ara que dius lo de la foto. Si, sembla que fagi algo raro, eh. Si et fixes en la cara i la posició podràs deduir que m'estava tirant un pet calent!!

j o a n f t ha dit...

Ei marions!!! Quina sorpresa! Moltes gràcies pels compliments! M'ha agradat especialment allò de "pirats"! ;)

Xevi, al tanto, juani m'ho diu na mariona, i mira que no m'agrada gaire, eh, però que quedi clar que com provis de dir-m'ho tu... mmm... com provis de dir-m'ho... mmm... ja ho veuràs! El pet calent, ara ho entenc tot, jo que em pensava que la botifarra estava passada!

Unknown ha dit...

ostres joanft!
espero no haver-te enfonsat en la misèria fent public l'apel·latiu carinyós (i conyón ;-) que et dic! jijijiji... XD

i per cert, quines converses profundes i d'alçada que teniu els ciclistes un cop acabada una cursa, eh... que si la frondositat dels boscos, la calidesa de les obagues... i els pets calents... bufa! quin nivell! JAJAJAJA XD

una abraçada,
m :-D

Anònim ha dit...

YO SOY LA JUANI

BICIOCIMAN ha dit...

EI JOAN,SOM ELS DE BICI-OCI!!
FELICITATS PEL TEU REPORTATGE DE LA TRAMUN,AIXÒ SI K T MÈRIT,PEDALAR PER AQUELLES CINGLERES I A SOBRE FER FOTOS!!!ENHORABONA!!TENIM EL TEU REPORTATGE PENJAT AL NOSTRE BLOG :
BICIOCIBLOGSPOT.COM