dimarts, de maig 20, 2008

Les Gavarres humides, obaga d'alt standing

Ho reconec: he estat temptat de descuidar-me una "a". Aquestes coses, ja se sap, donen moltes visites. Finalment he cregut que no seria necessari, perquè la vostra ment perversa ja faria el camí tota soleta i jo m'estalviaria d'embrutar el nom impol·lut d'aquest bloc -aparentement- tan seriós. Al cap i a la fi, del que volia xerrar era simplement de les Gavarres, de la part humida de les Gavarres, que després de les abundoses pluges primaverals és més humida encara. Però un dels handicaps principals del ciclisme de muntanya és que et passes moltes hores en companyia de les mateixes persones, sense veure ningú més, envoltat de minerals, vegetals i animals, fent esforços físics que et fan entrar en estat de semi-deliri... i llavors passa el que passa. Enmig de la muntanya no hi ha coacció social. Més ben dit, sí que n'hi ha: la que noltros mateixos carregam a sobre, és a dir, ben poca, perquè ens agrada anar lleugers. Amb un parell d'exemples entendríeu molt bé el que vos vull dir; per açò mateix callaré. Millor no entrar en detalls.

Aquest diumenge en teoria havíem d'anar al Cap de Creus a vogar damunt roques, però un seguit de despropòsits va fer que desistíssim d'anar-hi i optéssim per una cosa més domèstica, gavarrenca. Així i tot, ens va sortir una ruta d'alt standing! Sol passar que ens acostumam al que tenim a prop, o que simplement ho desconeixem, donant per fet que no té l'interès d'altres indrets més allunyats. Molta gent de Menorca, per exemple, desconeix molts de racons preciosos de l'illa, però en canvi ha recorregut mig món. Açò, és clar, passa arreu, no només a sa roqueta. Res a objectar, simplement ho constat. El cas és tots, poc o molt, adolim d'aquesta mentalitat, de manera que quan t'adones que tan a prop de ca teua tens racons tan polits et sembla que no pot ésser. Diumenge a estones ens va passava açò: en molts de moments comparàvem els camins per on passàvem amb d'altres que hem fet per la Garrotxa, com si fossin impropis de les Gavarres. Però la realitat és que al voltant de Sant Miquel hi ha algunes valls força humides que amb les abundoses pluges d'aquesta primavera exhibeixen una exhuberància i una verdor impressionants.

Vam sortir de Girona -al cul de la lleona, escatològic punt de trobada- a les 9 del matí. Ens va sortir una ruta d'uns 40 quilòmetres i amb 1.100 metres de desnivell. El traçat enllaça bastants de corriols i camins més o manco tècnics, tant de pujada com de baixada, la majoria dels quals ja ens éren coneguts i qualcuns -dels millors, per cert- que van ser improvisats. Si explorau el track amb el wikiloc veureu que té una forma bastant estranya, i en dues o tres ocasions es ressegueix el mateix tram en direcció contrària. També hi ha part de la ruta que passa per Celrà i Bordils, per asfalt, perquè començava a ploure fort i vam decidir dirigir-nos cap allà, cercar recer, esperar que passés el núvol i seguir vogant. Potser aquests són els únics peròs que podem posar-li a aquesta ruta. Pel demés va ser una gran sortida, tècnica com ens agraden i amb molta ombra, que en aquesta època ja es comença a agrair!


Aquesta ruta és ideal per dies calurosos, de sol estiuenc, ja que molts dels camins que ressegueix estan a l'ombra de l'obaga.


Més i més ombra... oh quina fresca!


En Coke i en Xevi comentant la jugada. Vés a saber quina la devien dir! Hi va haver un moment divertit, en la primera pujada de la ruta, en què en Xevi se'ns escapava per davant i en Coke era al meu darrere. Jo ja estava passant pena perquè em temia que en Coke també volgués escapar-se, però llavors vaig començar a sentir fortes alenades que em van reconfortar: "està patint de valent per seguir-me!", pensava jo. Tanmateix, al cap d'uns instants va aparèixer l'autor dels alens, un pastor alemany que ens seguia llengua fora... La seva acompanyant es desgargamellava: "nom-de-ca, vine aquí!", però ell tan panxo amb la seva llengua i els seus alens, talment sentís ploure.



Pedalant damunt verd. En un determinat moment de la ruta, ens haguessin dit que érem a la Garrotxa -a la Serra de Finestres per posar un exemple- ens ho hauríem cregut sense dubtar-ho ni un moment. Un esquirol -molt negre per cert- va saltar d'un arbre, caient a dos metres de la meva roda davantera, i va córrer a enfilar-se altra vegada a un altre arbre... Per què tenen aquesta estranya costum, els animals? Les sargantanes, els llangardaixos, els gats, els conills, les serps, els esquirols i -segons m'han dit- també algun senglar... tenen la mania d'esperar a tenir-te just davant per decidir-se a creuar el camí. És que són suïcides, o simplement ens estan vacil·lant? Pel seu bé, a en Josep que no el vacil·lin gaire, que amb aquelles fat wheels que passeja aixafaria un senglar i tot!


Foto tirada en marxa. Molt de tant en tant, et surt una foto moguda que té la seva gràcia.



Moment immediatament posterior a una engronada d'ous, que a Ciutadella pot ser tant un entrepà de truita francesa com una altra cosa més dolorosa per als homes. Aquesta vegada, per desgràcia d'un servidor, es tractava d'una engronada en el segon sentit. Per què riu tant, en Coke? Ja en xerrarem ja... Açò no quedarà aquí! Que avui m'engron jo, però demà li tocarà a un altre...


Fent es lero, aixecant la velo cap amunt sense motivació aparent... Clar exemple dels típics transtorns del ciclista de muntanya que es descriuen més amunt.


Les fonts tornen a rajar. Aquesta de la imatge és la Font del Borni, molt a prop del Castell de Sant Miquel.


Aquest és el perfil altimètric de la ruta:




Al wikiloc vos hi podeu descarregar i explorar el track.

4 comentaris:

Xevi ha dit...

Je, je.

He rigut llegint la crònica i els peus de foto.

T'has fixat en el color de la pedra on queia l'aigua de la font? (un color marro-caca...)

Anònim ha dit...

home Xevi no siguis marranot, aquest color de la pedra es de les fulles podrides...

Molt bé la ruta, però ara ja parlarem.., que és això de quedar a girona el dia que no puc anar-hi????

Xevi ha dit...

Si home. Això és de l'aigua que sortia de la font

(és per fer agafar oiks a en Joan)

j o a n f t ha dit...

Què són oiks, xevi??? Cada dia em sorpens més amb el teu menorquí astronàutic! No volràs dir "oi" per casualitat?

Anòmim, dóna la cara! :)