El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres

Avui toca curs de dàlmates. El professor entra a classe, veu cadires buides i es disposa a passar llista. Venga idò, som-hi!

Xevi Sala de Bordils... Present!
Llorenç Parera de Fornells de la Selva... Present!
Joan Febrer de Ciutadella... Present!

Albert Roca de Quart... ABSENT!!!

Arnau Julià d'Anglès... ABSENT!!!

Miquel Collell de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Pep Permanyé de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Tobi de Girona... ABSENT!!!

Un amb excusa més o menys creïble... ABSENT!!!

Un altre d'excusat... ABSENT!!!

Un amb la mà rompuda... ABSENT!!!

Com es nota que esteim a finals de curs... Serà açò? O potser és una altra cosa?

Fa un mes vaig rebre una telefonada d'en Llorenç. Només veure el seu nom a la pantalla del mòbil vaig pensar: "Quina la deu tramar aquest ara?". Si vos dic que en Llorenç és el bèstia que s'ha passat tres mesos damunt la velo voltant pel Brasil començareu a entendre perquè vaig pensar açò. Si a més hi afegesc que l'any passat va participar en els "100 kms Camins de les Guilleries", considerada per molts una de les proves de btt més dures d'Europa, ja m'entendreu millor i potser desitjareu que no vos truqui. Però si a més de tot açò vos assegur que aquell dia va sortir de ca seua, a Fornells de la Selva, va fer 55 kms fins a Sant Hilari, on hi havia la sortida de la cursa, i després va tornar pedalant altra vegada fins a Fornells, fins i tot tindreu temptacions d'apagar el mòbil. Bromes a part, la veritat és que em va alegrar la trucada, ni que fos per donar-me una mala notícia: els 100 kms de les Sant Hilari aquest any no es celebren. Però com no podia ser d'altra manera, acte seguit em proposa una nova endemesa: els 101 kms de les Gavarres per a tots els Ciclohilaritecus que s'han quedat amb les ganes d'anar a les Guilleries. Per suposat, m'hi apunt sense dubtar-ho ni un moment! Així matarem dos pardals d'un tir: primer, pedalar 100 kms per les Gavarres sense la trampa que vam fer no gaire temps enrere; i segon, treure'ns l'espina de no poder anar als 100 kms de Sant Hilari, que ens havíem marcat com una fita al calendari (perdó pel rodolí, m'ha sortit sense voler).

Va ser pura casualitat, com fruit d'un miracle, arribar a Fornells amb els 101 quilòmetres exactes que ens havíem proposat de fer.

A les 7, hora "oficial" de la sortida, només hi havia 3 ciclistes a Fornells de la Selva. Després de la decepció incial, ens decidim a partir. Ells s'ho perden! Éren les 7:20 del matí i teníem al davant 9 hores i 25 minuts de ruta per superar un desnivell positiu de 2.671 metres. En moviment vam fer 6 hores i 54 minuts amb una mitjana de 14,4 kms/hora.

El recorregut de la ruta va constar de tres parts. La primera, de Fornells de la Selva fins al castell de Sant Miquel, un puja i baixa esgotador que vam fer a tota màquina. Les presses i la dificultat d'alguns trams van provocar diverses caigudes, sis en concret: quatre d'en Llorenç (vaig tenir la sort de presenciar-ne tres, totes elles prou espectaculars) i dues de meues (açò de caure ja amenaça amb convertir-se en tradició). Tot just partir, en Llorenç comença a posar cara de fillet malcriat. Ens mena cap a uns tobogans que ja vam fer mesos enrere a dins d'un 4x4. Ho comprovam tot d'una, no cal insistir-hi gaire: en aquests casos la velo és més àgil que el cotxe tot terreny. Com era previsible, la ruta comença forta, enfilant corriols del circuït de btt de Quart. A partir d'aquest poble començam a pujar quasi sempre per corriols cap a Castellar de la Selva, on ens desviam cap a Can Bruguera per enfilar un carrerany que voreja la Riera de Celrà en direcció a la Vall Preona. Pujant cap a Can Mascort per una pista ampla ens desviam a la dreta per anar a cercar un camí que planeja pel fons de la Vall Fetgera, molt verda per cert. El nostre objectiu és el corriol que hi ha al final d'aquest camí, que ens elevarà fins a la pista que va de Montnegre a la carretera dels Àngels. Però abans d'arribar al corriol hem de passar per Can Marcó del Clot. Els tres cans que hi ha en aquest mas comencen a córrer al darrere noltros amb actitud amenaçant, però giren cua ràpidament en reconèixer en Xevi. Al cap i a la fi, un dàlmata s'assembla a un doberman, sols que el primer té més bona fama i unes taquetes que el fan molt cursi. Quan ja som a l'esmentada pista giram a l'esquerra en direcció a la carretera dels Àngels, des d'on iniciem el descens enllaçant els camins van entrecreuant la carretera asfaltada. Després de passar per Can Pol giram a la dreta cap a Can Barrell. En Llorenç ens vol menar a una baixada trialera fins a la Font dels Lleons que en Xevi i jo desconeixem. Efectivament, la baixada és trialera, enmig de castanyers, preciosa. En Llorenç cau, jo caic, en Llorenç torna a caure, ens aixecam, arreglam una maneta de fre espatllada i seguim fent camí. Pujam cap a Sant Miquel vorejant el Galligants, passant per Can Pol i el Puig Estela (378 m.). Com una premonició del que vindria, arribam a dalt de Sant Miquel (394 m.) amb 35 quilòmetres exactes, els que ens havíem proposat de fer tot i que no hem fet el recorregut previst. Allà ens hi espera en Joan, el germà d'en Llorenç, amb un cistell ple de bon menjar: pans de pagès, botifarra, fuet, formatge, tomàtigues, oli i vi (aquest el vam reservar pel dinar, que encara quedaven molts quilòmetres per davant).

En Llorenç baixant cap a la Font dels Lleons per un corriol preciós enmig de castanyers.

El mateix instant de la foto anterior, però vist des de més avall.

En Xevi i en Llorenç intentant arreglar una maneta de fre mig espatllada. No era precisament un bon moment per anar sense frens... Com que la mecànica no és el meu fort, vaig aprofitar per tirar unes fotos.

Aquestes fotos mai no mostren la inclinació real que hi ha, però supòs que vos podeu fer a la idea de que baixar açò sense frens podria haver comportat la cinquena i definitiva caiguda d'en Llorenç. Per sort no va ser així.

Posant taula a dalt de Sant Miquel. Moltes vegades havia vist aquestes taules, però mai no m'hauria imaginat que un dia m'hi menjaria un tiberi com aquell!

En Llorenç tallant botifarra negra. En Xevi en aquest examen va treure mala nota: a diferència dels bons dàlmates, ell només menja formatge.

Els tres aprenents de dàlmata asseguts a taula amb en Joan. Gràcies a ell i a l'organització i generositat d'en Llorenç vam poder disfrutar d'aquest moment tan gratificant i totalment inèdit en les nostres sortides.

La segona part de la ruta la vam iniciar amb la panxa plena a rebentar. Davallam de Sant Miquel pel corriol paral·lel a la pista i després per un corriol tècnic que ens mena fins a les mines del Nen Jesús, a la Riera de Mavalls (no és la típica baixada a les mines, sinó una alternativa amb menys inclinació). Després de creuar un parell de torrents molt a prop de Celrà vam començar a pujar altra vegada en direcció al Puig de Batet (384 m.), molt a prop dels Àngels. En aquesta pujada vam passar per un lloc interessant que ni en Llorenç ni jo no coneixíem, Sant Joan de l'Erm. Se'ns van acudir unes quantes maneres d'aprofitar aquell espai deshabitat. Una vegada dalt, vam tornar a passar per l'amplíssima pista que va de la carretera dels Àngels a Montnegre. Després d'un tall de carretera de Montnegre iniciam altra vegada el descens donant la volta per pista al Montigalar (466 m.) i, per corriol, resseguint la falda del Puig del Suro Robat (394 m.). Quan arribam a Sant Sadurní de l'Heura duim uns 65 quilòmetres. Anam directament a cercar la font. Al damunt, ben visible, hi ha un cartell que resa: "Sistema no potable; Toxic System", però en aquell moment, amb una calor estiuenca i els bidons buits, no estàvem per sistemes.

Sant Joan de l'Erm, un racó preciós i amagat, prop de Celrà.

Omplint el bidó a la font de Sant Sadurní de l'Heura.

El rètol diu: "Sistema no potable; Aigua no potable; Toxic System". Els paquets de tabac diuen: "Fumar mata". I no sé si ho diu ningú o no, però a vegades feim coses dalt velo que bé mereixerien un rètol d'advertència.

La tercera part de la ruta estava previst que passés pel Puig d'Arques, però els mapes ens juguen una mala passada i, després de donar voltes i voltes al mateix lloc decidim replantejar la ruta. Enfilam cap als Metges (427 m.) per una pista pedregosa que s'empina fort cap amunt. A en Llorenç li surt l'instint bomber i comença a pujar amb la sirena posada... Foc! Foc! En alguna recta el veim de lluny, fins que el perdem de vista definitivament. A en Xevi li surt la vena de fisioterapeuta i comenta l'injust que és que no hi hagi cap cim anomenat Els Fisios. Havent superat els Metges ens aturam a Can Castelló de Dalt, on el propietari d'aquest antic mas ens dóna aigua i una bona estona de conversa a l'ombra de l'edifici. A partir d'aquí, sense aturades fins a l'arribada a Fornells, gairebé tot per pista alternada per algun corriol, passant per Sant Cristòfol del Bosc, la Plana d'en Sabater, Llambilles i Quart.

I vet aquí el miracle. Era gairebé impossible que passés. De fet, en alguns moments ja no comptàvem amb aconseguir-ho. Quan donàvem voltes a prop de Sant Sadurní de l'Heura tot feia indicar que faríem més quilòmetres del compte. Però va succeïr: el déu dels comptaquilòmetres, desafiant les lleis de la probabilitat, va determinar que arribéssim davant de la suculenta paella amb 101 kms clavats al gps! Aquest punt de fortuna va fer encara més gran la satisfacció per l'esforç realitzat. I com una bona pel·lícula, que ha de tenir un bon final, vam acabar la jornada atacant el magnífic arròs que en Pep ens havia preparat a l'arribada.

En Pep ens va preparar una paella deliciosa. La col·laboració d'en Pep i en Joan van fer que la jornada fos especial, més que una simple ruta amb btt.

En Xevi servint-se el seu tercer plat d'arròs.

Els tres únics alumnes, aplicats ells, que no van fer campana. Aquí els veim amb cara de satisfacció després d'aprovar amb bona nota el curs de ca amb taques.

En resum: bona companyia, aire lliure, exercici físic, un pessiguet d'emoció i molt bon menjar! Què més es pot demanar? Potser un dolmen? Els dàlmates ja m'entenen...

Ens veim a la propera edició!

Aquí teniu el perfil altimètric de la ruta:

Aquí vos podeu descarregar el track. Veureu que no té 101 quilòmetres, sinó 97. Açò és perquè l'he depurat de totes les voltes que vam fer quan no trobàvem el camí correcte.