Renéixer a l'Empordanet (un genoll)

Només tres setmanes sense agafar-la (la velo), però semblava que feia una eternitat! Tornar a pedalar i respirar l'aire del camp (que avui exhibia olors de fems de vaca i de porc; sempre m'he decantat per la primera) ha estat com renéixer. En la penúltima sortida que havia fet (vegeu l'entrada Més assumptes pendents: l'Alta Garrotxa amb casc i guants) em vaig tocar un genoll en una mitja caiguda. Açò era un dissabte. El dilluns vaig decidir fer-ne una de llarga però sense complicacions tècniques, que prou n'havia tingut amb les de dos dies abans. A les primeres vogades ja ho vaig notar: el mateix genoll que em va tenir el novembre i el desembre en repòs em tornava a fer mal. Però vaig fer el que no hauria d'haver fet: 65 quilòmetres amb una tramuntanada de no dir, que en alguns moments no em permetia superar els 10 quilòmetres per hora rodant per pla. Els darrers 5 quilòmetres vaig vogar sobretot amb la cama esquerra...

Si aquell dia hagués manat el seny entost de la rauxa, ahir segurament hauria anat al Cap de Creus. Sí que hi van anar els meus companys habituals de batalla, tot i que pel que he sentit a dir la cosa va ser accidentada: en Josep va tornar a trencar la patilla (la del canvi, és clar) i una abella li va injectar amb el fibló una dosi de verí primaveral al cap (només ens passen a noltros aquestes petites desgràcies, o és generalitzat?). Com que la ruta del Cap de Creus exigeix estar en plenes condicions, el dia escollit per fer el retrobament ha estat avui: hores lliures, ambient primaveral, aire net i cel blau després de la tramuntana que ha bufat el cap de setmana... ideal. La ruta escollida, la publicada per en Paulí al wikiloc amb el títol de Ruta per l'Empordanet. Una ruta de només 27 quilòmetres, pràcticament sense desnivell ni complicacions tècniques: perfecta per rodar al ritme que et marqui un genoll mig tocat.

Els camins per on transcorre aquesta ruta són amples i generalment en bon estat; sovint estan envoltats de prats, tot i que alguns també passen per dins de pinars.

Avui feia un dia esplèndit, perfecte per sortir a vogar: ni fred ni calor, aire net, cel blau, terra sense pols però tampoc amb fang... En aquesta foto s'hi veu un camp de blat amb el poble de Pals i el Puig Quermany a la línia de l'horitzó.

Al bell mig de Palau-Sator hi trobam aquest forn que avui dia fa les funcions de monument.

Una de les cases de Palau-Sator. Pensareu: "llàstima dels contenidors!". Sí, llàstima, però resulta que a Palau-Sator, encara que tenguin aquestes cases tan antigues, en açò de les deixalles estan al dia. Com tots! I d'alguna manera les han de recollir...

Tercera i darrera imatge de Palau-Sator: perspectiva de camí a Fontclarà.

Passejant per aquesta zona del Baix Empordà hi ha dos punts elevats que gaudeixen d'una gran visibilitat i que contínuament atreuen la nostra mirada: Pals, amb la seva característica torre del Pedró apuntant al cel; i el Montgrí amb el castell al cim, que n'hi ha que interpreten com un bisbe ajagut amb la mà i el seu gran anell damunt la panxa i d'altres que hi veim un pit amb el seu mugró. No sé perquè serà, però jo ho veig molt clar... Mirau la imatge i jutjau voltros mateixos.

Antic monestir benedictí de Sant Pau de Fontclarà.

Una de les moltes masies (i no precisament la més polida) que poblen el Baix Empordà.

Prats verds a prop de Pals.

Pel que llegesc a la web de l'Ajuntament de Pals, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla tenia la sensació que algú li servia aquest poble en safata quan hi passava a prop. Jo, sincerament, no he tingut aquesta sensació, deu ser que la meva imaginació és esquifida i seca comparat amb la d'en Pla. En qualsevol cas, el poble de Pals, amb el nucli antic a dalt d'un turó, sembla que estigui en el mostrador d'un comerç... Per cert, que si passant per davant del mostrador vos encapritxau d'una de les seves cases, ja podeu començar a rascar-vos les butxaques.