L'infern és a les Guilleries. GP la Selva Sant Hilari Sacalm

Hi ha dies que t'asseus davant l'ordinador per escriure la cònica de la sortida i no saps per on partir; altres vegades, en canvi, ho tens molt clar. Avui és un d'aquests dies. Acab d'arribar de Sant Hilari i em vénen al cap multitud d'adjectius per qualificar la cursa que s'hi ha disputat i els que l'han organitzada. Volgués, en dos minuts tindria la crònica enllestida i podria dedicar la resta de diumenge capvespre al famós descans del guerrer. El problema és que podria ferir sensibilitats, i seria una llàstima fer malbé amb un rampell de sinceritat tota la formalitat que de moment ha caracterizat el Uep sa velo!. Així que intentaré expressar les meves sensacions a base de rodejos i eufemismes.

Comencem pel nom de la cursa. És la VI Guilleries Expres, tot i que s'emmarca dins el Gran Premi la Selva 2008: n'és la darrera prova, i no sé enguany, però diria que normalment puntuava doble. Aquí i aquí en trobareu informació. El primer a destacar és l'imperdonable error d'imprempta que va posar un "btt" allà on hi anava un "triatló" (mountainbike, senderisme i escalada). Esper que ho corregeixein de cares a l'any que ve. Amb els companys ja hem xerrat de comprar-nos unes cordes i uns arnesos, a part de treure el plat gros per alleugerir un poc la velo. Una altra opció a estudiar és fer la cursa directament a peu: la mitjana de velocitat ben segur que hi sortiria guanyant, sobretot si tenim en compte que el primer i segon classificats de la marató senderista han arribat abans que el segon classificat de btt.

Una de les poques referències que teníem de la cursa d'avui deia el següent:

La última de La Selva, la de Sant Hilari de Sacalm, sólo para bikers hechos y derechos, duros de pelar, que se comen una vaca cruda o una encina a mordiscos... La marathón de 42 km es una salvajada de autentika Marathón. Los mejores la hacen a unos 10-12 km/h de media si no llueve o nieva, con más de 2.200 metros de desnivel positivo y un biker terrenal a 5-6 km/h de media ya cumple. La corta de 21 km ya se las trae de verdad y quedas como un gran BTTero haciéndola en unas tres/cuatro horas a tu ritmo, pero es durilla de verdad.

Un altre comentari que he trobat en un fòrum diu així:

Sólo te diré que el año pasado, la gente caía ladera abajo, porque resbalaban con el hielo de una subida contraperaltada en mitad de una montaña. También comentar que si en algún tramos te encuentras sólo, tendrás que lanzar (literalmente) la bici para luego bajar tu detrás agarrándote dónde puedas. También debes tener en cuenta que tienes ratos de pateo con la bici a cuestas (literalmente), y con la otra mano libre, agarrándote a ramas o troncos. También debes saber que el recorrido es espectacular, bonito y duro como pocos. También te digo que hay bajadas que se llaman así porque tienden hacia abajo, no porque sean bajables... aunque si lo intentas te reirás un rato. Llévate un calzado cómodo y caliente, más que nada para el pateo por los tramos de nieve. También confirmo mi NO asistencia este año. No están los huevos para tanto trote...

Quan sents coses d'aquestes sempre penses que s'exagera. Havíem sentit, per exemple, coses semblants de la Tramunbike que organitza el Club BTT Fornells. La Tramunbike és segurament una de les millors proves que s'organitzen en aquestes contrades, però tot i així no es pot dir que sigui tan i tan dura. En el cas que ens ocupa, però, cal admetre que qui en va fer aquesta valoració no anava gaire equivocat. En Xevi, que és vegetarià, s'ha menjat l'alzina; jo, que me decant més per un bon mos de carn, m'he demanat menú de vaca morta.

Avui tot apuntava, des del primer moment, a dia gloriós: anàvem malament de temps, un es deixava el bidó, l'altre el casc -mal dia per aital descuit!-, l'altre es donava el primer cop del dia al genoll carregant una velo a la furgoneta... I anàvem malament de temps, molt malament! A pesar del que segons qui ens volgués fer creure! ;) El cas és que hem arribat allà i els corredors ja començaven a formar darrere la línia de meta. Corregudes amunt i avall per inscriure'ns, posada a punt apressurada, canvi de roba i... merda! que ja surten! Sí, així és: hem vist la sortida des de la furgoneta, els hem vist passar tots, del primer al darrer. Açò ha fet que gastessim un excés d'energies en els primers quilòmetres per intentar guanyar posicions i sobretot per evitar els taps en els primers corriols. De posicions n'hem recuperada alguna, però els taps ens els hem menjat igualment i molts dels que feien la llarga ens han agafat un bon avantatge.

El traçat de la cursa és el punt més complicat de descriure i ensems el més fàcil de definir: una autèntica bogeria. Hi havia, com és habitual en aquestes cites, dues opcions: volta curta i volta llarga. Pel que diuen, la llarga era molt més del doble de dura que la curta, així que anirem a per ella. 43 quilòmetres consistents en una successió de pujades molt picades, sovint poc o gens ciclables, i baixades d'aquelles que t'esgoten més que la pujada: corriols tècnics i trialeres d'autèntic expert, alternats per caminets en el vessant de la muntanya, plens d'arrels i pedres amb un abisme a una banda o altra del pas. En alguns moments ens deixàvem anar per llocs que en condicions normals hauriem fet a peu (o amb el cul enterra), mentre que altres, cansats de pujar i baixar de la velo contínuament, seguíem a peu en punts que podríem haver ciclat. Els talls de pista, escassos, eren quasi sempre amb pendents importants i moltes vegades amb pedra solta, branques soltes i arena que dificultava la tracció. En total, un desnivell acumulat més propi de proves amb molt més quilometratge: més de 2.000 metres.

Malgrat tot, aquesta cursa ha estat una gran prova de superació per tots els participants que hi hem participat i que pertanyem a l'espècie humana; una experiència que et deixa aquell regust de gesta a l'esperit i aquelles marques, ferides, cops i mals diversos a tot el cos.

Com que no voldria que la meva crònica deixés un regust amarg a ningú, faré un esforç per intentar extreure els 10 punts positius:

1. La bellesa de l'entorn per on transcorre la cursa és un dels seus plats forts. Llàstima que la urgència de vigilar per la pròpia integritat no ens l'ha deixat gaudir gaire.
2. Les contínues lliçons que hem extret sobre caigudes i com evitar-les en situacions extremes. Açò a part del fet que les cicatrius són un bé preciat per qualsevol admiradora de mascles fornits (bé, almanco a jo em consola pensar-ho).
3. Si carregues la velo a be-coll durant una bona estona per pendents amunt i avall, quan et poses a pedalar de nou pot ser que t'agafi una bona rampa als isquiotibials. Et pot passar en diverses ocasions. I si veus algú decantat del camí amb la mà a la part posterior de la cuixa, podria ésser que li passés el mateix que t'acaba de passar a tu. I si en veus uns quants en la mateixa posició, no t'estranyi que també hagin estat premiats amb el mateix mal.
4. Sigui Déu, sigui Pepito de los palotes, el cert és que ha d'haver-hi algú que vetlla pel nostre bé. L'evidència irrefutable és que avui no hem pres cap mal. Si Sant Tomàs d'Aquino encara fos viu, ara mateix li faria un truc per proposar-li aquesta sisena i definitiva via per provar de l'existència de l'Ésser superior.
5. Tenia entès de feia un temps que els de Sant Hilari eren bona gent i també bastant salvatges. Avui hem pogut constatar que, a part de tot açò, també són uns catxondos mentals: munten una cursa impossible perquè venguin els domingueros d'arreu a patir per la muntanya mentre ells s'estàn al bar bevent-se la cervesa que han finançat amb el saqueig de les seves fonts.
6. El canvi climàtic està essent especialment generós amb els de les Guilleries: aquesta cursa fa quatre anys es van celebrar amb talls envoltats de neu; en fa dos, va ploure tot el dia; i enguany, amb un sol radiant, digne del mes de maig més calorós.
7. L'entrenament intensiu de carregament de velo a be-coll en les més diverses posicions, que fa que treballis tots i cada un dels músculs del cos. N'he vist un que, cansat ja de carregar ferro a l'espatlla, ha fotut cop de mandíbula i se l'ha enduita amb la barra superior entre els queixals.
8. La cura de modèstia que ha rebut avui el nostre apreciat, estimat i reverenciat exemplar de Xevilensis.
9. Descobrir que l'evolució del renge animal ha donat lloc a una espècie superior a l'Homo Ciclens Xevilensis: l'Homo Ciclens Hilarensis, altrament conegut com Cilohilaritecus.
10. I sobretot, l'enorme felicitat que provoca el fet d'arribar a meta, que et boquin una paella de dubtosa qualitat i poder degustar-la tot comprovant que segueixes viu i amb els sentits gairebé intactes.

Per acabar, un missatge a un apreciat company: Llorenç, em repensaré allò dels 100 quilòmetres de Sant Hilari. Un que hi ha participat em deia que açò d'avui ha estat més dur, però ara mateix no tenc gaire clar de qui em puc fiar... ;)

A la web de la Federació Catalana de Ciclisme hi trobareu les classificacions.