Mandrosos i vessuts: de Bordils a Girona

Encara en procés de recuperació de la meva lesió al genoll, dissabte vam quedar un company i un servidor per fer una ruta suposadament vessuda (o "mandrosa", segons el company en qüestió). Segons ell, que se les dóna d'entès en aquest tipus de coses (bé, en el seu favor cal dir que almenys té un títol que l'avala), era una bona ruta per a la "readaptació a l'esforç", per "reproduir l'estructura d'una ruta sense dolor", etc. etc. etc. També em deia que no sé quin metge o fisioterapeuta té una teoria anomenada "del 10%". D'altres en tenen una del 3%, però ara açò no toca. La teoria del 10% diu que per sortir bé d'una lesió s'ha d'anar augmentant progressivament el nivell d'esforç de forma setmanal. És a dir: si un entrenament suau ha anat bé, la setmana següent se n'augmenta la duresa en un 10%; i així successivament fins assolir el nivell òptim. Jo, que no hi entenc gens en aquest tipus de coses, me'l crec com un beneit. I de fet, tota aquesta teoria té un no sé què de sentit comú que la fa creïble i atractiva. Així que, tot disposats a augmentar en un 10% en nivell d'esforç respecte la setmana anterior, emprenem el nostre passeig vessut per les Gavarres.

Sortim de Bordils en direcció a Madremanya per una d'aquelles carreteres secundàries que no t'importa de resseguir una estona amb la velo de muntanya. Passat Madremanya ens desviam cap a la dreta. Aquí comença una part de puja i baixes per pistes forestals, que en algun moment seràn més aviat autopistes forestals.

Una de les aturades obligades d'aquesta ruta és la Font de l'alzina, situada just a la vora del Riu Daró, reduït a hores d'ara a una làmina d'aigua de dos metres d'ample. A primer cop d'ull costa d'endevinar el sentit del nom de la font, ja que al seu costat hi esperavem trobar una alzina. Quan som a dalt de les escales que duen fins a la font es desfà la perplexitat: al costat de la font hi ha una soca ben gruixada d'una alzina que en el seu dia es devia morir i va ser tallada. Avui en dia la soca està recoberta de verdet i fongs de tot tipus i calibre.

Amb el misteri de l'alzina resolt, seguim fent camí cap a Montnegre. Aquí comença la pujada més llarga de la ruta, constant i suau, que permet rodar amb plat mitjà sense forçar la cadència. Una vegada a dalt anam planejant i pujant suaument una estona per la carretera de Montnegre, per anar a agafar l'autopista forestal que enllaça aquesta carretera amb la dels Àngels. Després de davallar per la carretera dels Àngels un parell de quilòmetres ens desviam a la dreta per anar a cercar uns corriols tècnicament fàcils però que es fan divertits per la sensació de velocitat que provoquen aquests caminets. Aquesta és, des del punt de vista del mountainbike, la millor part de la ruta.

Quan arribem a l'alçada de la Font d'en Lliure els camins d'en Xevi i els meus es separen. Jo seguesc la meva ruta vessuda cap a Girona, agafant un corriol de baixada a prop de Can Mascort; ell emprèn la part final de la seva ruta mandrosa, no sé prou per on, però en direcció a Bordils. Tombant cap a Girona surten uns 45 quilòmetres amb 950 metres de desnivell positiu; tornant cap a Bordils, 55 quilòmetres amb uns 1.000 metres de desnivell.

Ben mirat, podríem dir que l'augment del nivell d'esforç va ser més del 20% que no del 10%. Amb aquesta sensació vaig arribar a ca meua, tot decidit a fer bondat diumenge dematí amb una ruteta suau. Hi havia qui em volia entabanar per participar en la prova del Gran Premi de la Selva a Santa Coloma de Farners, però jo estava tot decidir a reprimir els meus impulsos competitius en pro de la meva curació definitiva. El desenllaç d'aital lluita entre el seny i la rauxa, en el pròxim article.

Aquest és el perfil de la meva ruta vessuda:

Aquest és el perfil de la ruta mandrosa d'en Xevi, aparentment igual però amb 10 quilòmetres més.

Aquí hi podeu explorar el track de la meva ruta vessuda:

Aquí vos el podeu descarregar.


O bé si preferiu fer una ruta circular, aquí trobareu el trak de la ruta mandrosa d'en Xevi.