diumenge, de gener 20, 2008

Cap de Creus. Vogant damunt roques

El parc natural del Cap de Creus és un territori amb personalitat pròpia. Està format per paisatges àrids, amb vegetació arbúcia intercalada per pins, alzines, ullastres... i sobretot, roca, molta roca. És d'aquells paisatges que guanyen quan te'ls mires d'aprop, plens de matisos com ara roques amb formes dalinianes esculpides pel vent, alguns racons humits escassos i amagats... Però, per damunt de tot, la petjada humana gairebé omnipresent en les seves petites valls i cales: des de terrasses i camins sostinguts per parets seques fins a edificacions més majestuoses com el monestir de Sant Pere de Rodes. Hi ha moments en què el paisatge capdecreuenc recorda els trams més àrids de la costa nord de Menorca: masies emblanquinades, parets seques de pedra fosca, tramuntana, roca, solitud... i article salat! Cadaqués és, segons diuen, el reducte català del continent on millor es conserva l'article salat. I jo em deman: deu tenir alguna cosa a veure la sobreabundància de pedra amb l'ús d'aquest article?


Els voltants del Cap de Favàritx és una de les zones de Menorca que més similituds té amb el Cap de Creus. En aquesta foto, que he trobat mitjançant el google, s'hi observen les cantonades amb barrera d'ullastre que hi ha a prop del far. Al darrere, la bassa que s'hi forma a l'hivern.


En qualsevol cas, a més de totes aquestes similituds, el Cap de Creus i alguns indrets de Menorca també tenen en comú el tipus de mountainbike que s'hi pot practicar. He tingut oportunitat de vogar pel Cap de Creus en quatre ocasions, totes elles resseguint pràcticament el mateix recorregut: una ruta excel·lent d'uns 60 quilòmetres (tot i que el gps en marcava 53) amb un desnivell positiu acumulat d'uns 1.700 metres. La ruta surt de Llançà en direcció al Port de la Selva per la carretera. Són uns 10 quilòmetres que van bé per començar a amollar cames i escalfar el cos. Arribats al Port de la Selva, s'atravessa el poble en direcció a la Cala Tamariua. El tram final d'asfalt ens farà suar de valent si encara no ho havíem fet. Quan s'acaba l'asfalt, a l'esquerra ens queda Cala Tamariua i a la dreta ens queden unes meravelloses vistes al Port de la Selva i a tota la badia. Tot i que aquí sembla que s'ha acabat la pujada, és només un miratge, ja que el camí segueix guanyant altura fins arribar al Mas Puignau. A partir d'aquí comença un puja i baixa constant i força divertit on predomina l'element tècnic, que serà constant en quasi tota la ruta.


Part inicial de la ruta, a la part final de la primera pujada. Aquest dia vam anar a estirar les cames fins a Cala Tavellera i tornar pel mateix camí.


La primavera omple els paisatges de colors vius. En aquesta ocasió hi havia tantes flors que en algun moment el pol·len en suspensió ens ben embriagava... sort que per aquelles contrades no hi ha controls antidoping!


Les roques en ocasions presenten formes ben artístiques. Qui sap si en Dalí, que vivia en aquesta contrada, s'hi devia inspirar...

Després d'una baixadeta per un corriolet ràpid amb alguns escalons i pedra solta ens sorprèn un racó ombrívol i humit, amb una petita bassa envoltada d'una gran roca i d'alzines, tot plegat completament inversemblant tenint en compte l'entorn àrid on es troba. És un bon lloc per fer una curta aturada, sobretot si la ruta es fa a l'estiu. A partir d'aquí comença una pujadeta tècnica que molt pocs podran completar fins a dalt de tot. És una més d'un puja i baixa que ens menarà fins a Cala Tavellera. La darrera de les baixades, la que ens davalla fins al nivell de l'aigua, és de les més tècniques de la ruta, sobretot per la gran quantitat de pedra solta i de grans dimensions ("macs" en deim a Menorca) que hi ha enmig del camí, que fan que les rodes es desplacin lateralment al seu capritx i en el moment menys esperat. El darrer tram de baixada, literalment per damunt les roques, és només apte per als Homo Ciclens Xevilensis.


A mig camí de Port de la Selva a Cala Tavellera. El que es veu al fons diria que és el Puig dels Bufadors (433 m.).

El Cap Ravener i la Punta dels Forallons.


Cala Tavellera. Aquesta és segurament una de les cales més solitàries del litoral català.



Deixant enrere Cala Tavellera. Aquesta pujadeta s'ha de fer a peu, amb la velo al costat o al coll.



Vall per on baixa la Riera de Tavellera, que desemboca a la cala que li dóna el nom.



El Golfet, on hi ha, entre d'altres, la Cala Tavellera.



Després d'una altra aturadeta a Tavellera, no hi ha més remei que carregar-nos la velo al coll per remuntar el caminet que ens allunya de la Cala en direcció a Cadaqués. Aquesta part de la ruta és bastant més ràpida que la feta fins ara, i en part ja s'agraeix. Anam planejant per pistes en diferent estat, i a la part final passam per un camí format per lloses escalonades que es fa ben divertit. En tot aquest tram, els majors perills que ens trobam són una granja amb milions d'abelles (no m'hi vaig aturar a contar-les, però pel brunziment que feien no n'hi devia haver gaires menys) i uns cans emprenyadors però aparentment inofensius.



El poble blanc de Cadaqués, sempre amenaçat per un enorme tauró. La seva aleta és coneguda com "es Cucurucuc".



Nucli de Cadaqués. L'Església de Santa Maria s'alça per damunt d'un cúmul de cases blanques.


Quan s'acaba l'esmentat camí rocós entram de ple al poble de Cadaqués. Just arribar hi trobam una font de la qual raja una aigua acceptable. Si no hi heu estat mai, val la pena dedicar un quartet d'hora a perdre-vos pels carrerons estrets de cases blanques que formen el nucli antic de Cadaqués. En una ocasió ens vam prendre un bon cafetó amb gel a peu de platja; també és un plan recomanable. En qualsevol cas, convé no deixar-se enganyar per la candidesa d'aquest poble mariner... si una cosa té Cadaqués és que està encaixonat entre muntanyes i valls del Cap de Creus, i açò vol dir que ens tocarà suar de valent per fer-mos-en enfora.


L'anada de Llafranc a Cadaqués es fa per la banda de la mar; la tornada, idò, serà per la part més interior. El caminet que enfilam, a part de ser empinat, està format per una espècie d'estora de pedres soltes i lloses inclinades que ens acceleren les pulsacions, ens fan agafar fort el manillar i ens claven la punta del seient en una part incòmoda de dir. Tot i que pot dir-se que és ciclable, és molt difícil aconseguir pujar-lo tot sense posar ni un peu. Arribats al Corral de Ses Closes el ferm del camí es fa més regular i la pendent més suau, convertint-se en un corriolet que passa enmig d'una marina plena d'arbusts. Finalment, aquest camí s'endinsa progressivament cap a l'interior transportant-nos a la falda de la Muntanya Negra (351 m.) i del Puig de l'Infern (384 m.), un dels indrets més espectaculars dels molts que conformen la ruta. Es tracta d'una vall amb les vessants escalonades per les terrasses de pedra seca i un camí empedrat que ressegueix la falda de les esmentades muntanyes.



El pas per aquesta vall amb els vessants plens de terrasses és un dels plats forts de la ruta. El camí per on passam és construït amb la mateixa tècnica que les terrasses. Si vos hi fixau, al centre de la foto hi veureu un ciclista resseguint les esses del camí...


Passant per damunt un camí sostingut amb un mur de pedra seca. (Aquí no farà falta que vos hi fixeu tant per veure el ciclista.)


Després de rodejar la falda del Puig de l'Infern entram en una part de camí de les més entretingudes: més puja i baixes per un corriolet sinuós que posa a prova la nostra habilitat per traçar curves i més curves... A la dreta, panoràmica de la zona que hem travessat per anat cap a Cadaqués. Aquest camí va planejant una bona estona fins de sobte comença a empinar-se cap amunt, constituint la segona pujada més important de la ruta. La pujada ens eleva fins al Mas dels Bufadors, des d'on gaudim d'una ampla panoràmica. Just al nostre davant ens esguarda el plat fort de la jornada: el cim de Sant Salvador (670 m.) amb el monestir de Sant Pere de Rodes als seus peus.



Mas dels Bufados. Punt on comença la pista que ens conduirà fins al corriol de baixada cap al Port de la Selva. Aquí val la pena aturar-se uns instants per gaudir la panoràmica de gairebé 360º. Al fons, el Pení (606 m.).


Després d'un merescut descans vora el Mas dels Bufadors, reprenem el camí en direcció al Port de la Selva. El camí es converteix ara en una pista en relatiu bon estat que ens permet avançar ràpid cap a l'inici del corriol trialero que baixa fins al Port de la Selva. Es tracta d'una baixada bastant inclinada i amb molta pedra solta, fet que ens obliga a estar atents en tot moment i que no ens deixa treure els dits dels frens en cap moment. Quan arribam a baix de tot, el primer que fa tothom és tocar-se les mans adolorides.

Fins aquí, podríem dir que aquesta ruta és de quatre estrelles. Tot i que ens hem fet un fart de pujar i baixar, per tenir cinc estrelles li faltaria, sobretot, una pujada llarga, d'aquelles que et buiden, i, per suposat, la seva corresponent baixada, d'aquelles que t'extasien. Idò ni més ni menys que açò és el que ens espera al davant! Si ja hem tocat fons, o anam curts de temps, podem enfilar la carretera, que ens menarà en uns 15 minuts fins a Llançà, on finalitza la ruta. Si encara ens queden forces per seguir pedalant i reflexes per esquivar pedres i aguantar l'equilibri en la baixada, apretam dents i cames i enfilam la pujada per carretera al monestir de Sant Pere de Rodes.


La pujada al monestir, per asfalt, tot i que no és la més llarga, segurament sí que és de les més dures que he fet, tant pel desnivell com sobretot pel fet que no hi ha cap moment de descans des que enfilam la carretera a nivell de la mar fins als 500 metres d'altitud on hi ha el monestir. A més, s'ha de tenir en compte que en el moment d'iniciar l'ascensió ja duim uns 40 quilòmetres per camins complicats a les cames. Una vegada a dalt, ens espera una petita i refrescant sorpresa: una font a l'ombra d'un gran arbre als peus del monestir; l'aigua que hi raja és molt bona i fresca.


I com en tota bona ruta, per acabar ens esperen uns 7 quilòmetres de baixada trialera que ens descendiran des dels 500 metres d'altitud on som ara fins al nivell del mar. Tot i tenir alguns punts bastant exigents, aquesta baixada és d'aquelles que et permeten gaudir a fons, ja que té la dificultat justa per posar-te a prova però sense que hagis d'estar posant peus enterra cada dos per tres. És clar que açò depèn també del ciclista en qüestió.


La carretera que s'enfila cap al monestir de Sant Pere de Rodes...


A dalt de tot de la pujada, als peus del monestir, ens espera un grata recompensa, sobretot si ja fèiem curt de líquids: una font amb una aigua boníssima i molt freda.



Vista del monestir des de la font.


Perspectiva des de mitja baixada. El monestir està situat a la Serra de Rodes, a uns 500 metres per damunt del nivell de la mar, just davall de Sant Salvador, de 670 metres.



Baixada del monestir de Sant Pere de Rodes cap a Llançà. A partir d'aquest punt el camí s'inclina fort cap avall. En algun moment fa falta fer equilibris tant o més complicats que els d'aquestes pedres.


En resum: es tracta d'una ruta d'autèntic mountainbike. És de les rutes més completes que he fet fins a dia d'avui, tant a nivell físic com tècnic. La pista còmoda, que a vegades s'arriba a fer avorrida, és pràcticament inexistent, i tot i que hi ha un parell de talls que transcorren damunt asfalt, en cap moment es fan feixucs, ja que l'entorn i la duresa de la pujada (en el cas de St. Pere) compensen de sobres aquest petit defecte.



Aquest és el perfil altimètric de la ruta:




Per acabar un vídeo d'una de les ocasions en què hem resseguit aquesta ruta. El va muntar un company d'expedició, en Lluís.







Si entrau al wikiloc vos hi podreu descarregar el track que hi va penjar en Xevi.

5 comentaris:

Xevi ha dit...

Ai, quina nostalgia. De totes maneres, crec que la ruta que tinc al twinki lock ara ja no passa per el criadero d'abelles.

Bé, si mentre pedaleu sentiu un zuuuuuuuuuu de fons, es que si que hi passa.

j o a n f t ha dit...

zuuuuuuuuuu (de fons)

Xevi ha dit...

no, no. Un zuuuuuuuuuuuu de fons (d'abelles)

j o a n f t ha dit...

Com prefereixis, xevi, però parèntesi aquí parèntesi allà ve a ser el mateix... la qüestió és que hi ha abelles, i que les abelles piquen, i que si et piquen quan fa baixada, malament! Sempre has de dir la darrera paraula!
;-)

Anònim ha dit...

No vos baralleu!