Entre senglars i caçadors. Bordils i Madremanya

Les Gavarres són un massís format per un conjunt de cims de manco de 500 metres d'altitud. Les seves formes arrodonides, que Josep Pla va definir com a “elefantíaques”, permeten que la immensa majoria dels seus camins i corriols siguin ciclables, convertint-lo en un territori ideal per a la pràctica del mtb. A la web del Consorci de les Gavarres hi trobareu molta informació i imatges sobre aquest espai natural. Aquí en teniu un parell de mostres:

Les Gavarres enmig de boira.

Panoràmica des de la carretera de Madremanya.

La zona del castell de Sant Miquel, els Àngels, el Montnegre, etc. és el destí de bona part de les sortides amb btt que faig, sobretot entre setmana, perquè està a tocar de Girona. Com que aquest cap de setmana començaven les Fires de Sant Narcís tocava fer alguna cosa més "familiar", així que ració doble de Gavarres!

Dissabte, per la banda de Girona i Quart: uns 30 quilòmetres ressenguint les fletxes que marcaven l'itinerari d'una caminada que es feia l'endemà. Tot i que hi havia un tram de pujada marcada com a "molt difícil" per als que van a peu (imaginau-vos per noltros), en general va ser una volta interessant. Ens va sorprendre gratament sobretot la baixada, per corriols ràpids i estrets.

Diumenge, per Bordils i Madremanya: uns 40 quilòmetres guiats per en Xevi, que és de noltros qui millor es coneix aquella vessant de les Gavarres. La ruta va començar gairebé sense temps per l'escalfament, amb uns 10 quilòmetres de pujada gairebé sostinguda fins a dalt de tot dels Àngels. Tot d'una ja vam patir les conseqüències del canvi d'hora, del desnivell, i -alguns- també de les cerveses de la nit abans a "barraques": roba fora! Una vegada a dalt dels Àngels ens vam dirigir cap a Montnegre, però abans d'arribar-hi vam agafar un camí de baixada a l'esquerra que en un moment donat es transforma en un corriol humit i cobert de vegetació, preciós. Aquesta va ser la millor part de la ruta, i la més desconeguda per tots excepte en Xevi. En aquesta part de la ruta vam gaudir de la càlida companyia dels caçadors de senglars i els seus gossos. Com que de senglars no n'havíem vist, fent broma comentàvem que és com si noltros ocupéssim el seu lloc. Un poc més refinats, però tampoc no gaire. Després d'uns quilòmetres de puja i baixa, a estones per pistes amb vistes privilegiades al Montgrí i altres per corriols sinuosos i ràpids, arribàvem a la Font Picant de Madremanya. Aquest indret deu ser un dels racons més humits de les Gavarres, és com un petit oasi de verdor, aigua... i runes. Sí, sí: runes. Resulta que la font en qüestió raja en el que temps enrere degué ser el pati -interior o exterior?- d'una casa.

A partir d'aquí la ruta ja no ens deparava cap sorpresa: tornada cap a Bordils per l'estreta carretera de Madremanya i cap a dinar!

M'he oblidat de comentar que ahir era també un dia d'invents. Vaig fer una "xapussa" per fixar la càmera al manillar, però quan ho tenia tot a punt va començar a fallar la càmera. Quan no és una cosa, és l'altra. Amb els pocs vídeos que vaig poder gravar he fet aquest muntatge dedicat als senglars i als seus caçadors. Que visquin tots, però enfora. ;)

Per acabar, el perfil de la ruta: