Girotour, del '07 al '08 (1 de 5)

A finals d'any passat vaig penjar un article al bloc titulat Fent balanç. Puigmal (2.913), sostre ciclable de Catalunya. Hi deia que, si m'havia de quedar amb un moment concret del 2007, aquest seria probablement l'ascensió al Puigmal el 9 de setembre amb companys del foromtb.com. Ara bé, aquella fita era seguida de ben a prop pel Girotour '07, i de fet, mirat en conjunt i amb més perspectiva, és clar que aquella setmana va superar amb escreix la pujada al Puigmal. Açò és el exactament el que vaig escriure-hi:

D'entre tots els moments màgics que em vénen al cap, faig un esforç per triar-ne alguns. Un d'ells és sens dubte la visita a mitjan juliol de dos bons amics menorquins, els principals culpables que m'aficionés al mountainbike. Venien cegats per la fe en les meves capacitats per orientar-me enmig de la muntanya, disposats a que els guiés en un tour per alguns dels indrets més interessants de la província de Girona (per açò vam batiar aquesta empresa "Girotour"). Vam vogar pels voltants de Girona, per l'Alta Garrotxa (Bassegoda), per la Serra de Finestres, Les Gavarres i el Puigsacalm. Més de 200 quilòmetres amb uns 6.800 metres de desnivell acumulat. La veritat és que ens vam pedre molt menys del que jo mateix tenia previst, ja que només en una ocasió ens vam veure totalment desamparats enmig de la muntanya. Ells van saber dissimular prou bé en els moments en què havien de reduir el ritme per esperar-me, cosa que agraesc. També ens vam autohomenatjar amb uns sopars desproporcionats; recordarem per molt de temps la cara d'incredulitat d'alguna cambrera quan veia el ritme amb què despatxàvem plats de pasta i pizzes. Potser algun també recordarà el revers de la cambrera quan se n'anava cap a la cuina a passar la comanda, però açò és gra d'un altre paller, com se sol dir. La qüestió és que en tot moment hi va haver molt bon rollo, com sempre hi ha hagut entre noltros, però amb l'al·licient afegit d'una bona setmana de vacances dalt velo. El Girotour '07 va ser tot un èxit, i més encara ho haurà de ser el Girotour '08.

Com ja explicava en aquell moment, el nom de Girotour surt de Girona+tour. Crec que el significat és prou clar i no demana aclariment; en qualsevol cas, només diré que açò de tour no significa que pretenguéssim donar la volta a la província, sinó simplement fer-hi una sèrie de rutes escollides per alguns dels seus racons més polits. Tal vegada hi haurà qualcú que es soprendrà que posem aquests noms tan grandiloqüents, que rallem d'edicions '07 i '08... com si es tractés d'una marxa per etapes important! I és que ho és, important! Que hi ha pocs participants? Bé, açò és cert, només érem tres, però no significa que sigui poc rellevant: senzillament indica que és molt selecte. ;)

Com que el Uep sa velo! encara no havia nascut, el Girotour de l'any passat no va tenir crònica; o, més ben dit, es va quedar només amb la crònica oficiosa de bar, cervesa en mà, en què compten més les batalletes que no les coses serioses que, com bé sabeu, és l'únic que interessa a qui escriu aquestes línies (i ara, de què reis?). Així que penjaré aquí unes quantes fotos de l'edició anterior per compensar aquesta mancança i, al mateix temps, per introduir la sèrie d'articles que, a patir d'aquest, es dedicaran al Girotour '08.

Els tres girotourencs, en la primera de les nombroses pujades -de camí a Bassegoda- que van fer que el Girotour '07 tingués un total de 6.800 metres de desnivell acumulat.

El juliol és una mala època per pedalar, ja que l'astre rei, sense bri de compassió, envia els seus rajos de foc amb la màxima severitat a tots els ciclistes que gosen desafiar el seu regnat migdiürn. La calor, juntament amb les interminables pujades, van endurir el Girotour de l'any passat.

Al Pla de bateria, just abans de coronar el Bassegoda. Les vistes i el sentiment superació i de feina feta una vegada has arribat a dalt compensen amb escreix l'esforç i el patiment de la pujada.

En la segona etapa vam pedalar per la Serra de Finestres, sortint de Sant Aniol de Finestres en direcció a Santa Pau, i des d'aquí altra vegada cap a Sant Aniol. La trialera final, que havíem decobert fent la IX Tramunbike, va ser un dels moments àlgids del Girotour '07.

En aquella segona etapa, la de la Serra de Finestres, vam tenir dos convidats de luxe: en Xevi, l'exemplar prototípic de l'Homo Ciclens Xevilensis, habitual d'aquest bloc; i en David, bon company que, per un dia, va arraconar la seva bici de roda prima i va treure la pols de la btt per acompanyar-nos en una ruta de poc més de trenta quilòmetres. Podeu veure en David a la imatge xiulant i aixecant el polze, senyal que allò, per a una màquina de fer quilòemtres com ell, no era més que un passeig pel bosc! ;) La bona companyia d'en Xevi i en David, juntament amb l'excel·lent qualitat de la ruta, van fer que aquesta sigui recordada segurament com la millor del Girotour '07.

Després d'un dia de transició per les Gavarres, en què vam fer quelcom més familiar, ens vam encaminar cap al Puigsacalm. Sortint de Sant Privat d'en Bas ens vam enfilar fins al coll de Siuret, vam davallar fins a Vidrà i, després de reposar forces, vam reprendre el camí per fer la pujada final fins al Puigsacalm. Aquesta va ser la ruta més completa en quant a paisatges, diversitat de terrenys i camins, quilometratge i desnivell. A part, era la que posava punt i final al Girotour '07, i açò li donava un regust especial. Per tot açò, podem dir que va ser l'etapa reina.

Del 2007 al 2008

El Girotour '07, en efecte, va ser tota una fita. El llistó va quedar amunt, i un servidor, encarregat d'idear i organitzar la segona endemesa girotourenca, tenia la pressió de no decebre en l'edició 2008. I la veritat és que, si he de jutjar pels gemecs de plaer, somriures desbordants i ulls desorbitats dels meus companys d'expedició davallant alguna de les moltes trialeres que vam resseguir, sembla que la satisfacció va ser majúscula. En qualsevol cas, esper que ells mateixos expressin les seves sensacions en els comentaris als articles de la sèrie Girotour.

El Girotour '08, que es va celebrar -és amb diferència el verb que millor s'hi adiu- la setmana del 21 al 27 de juliol, havia de constar de cinc etapes molt fortes, tot i que finalment es va veure reduït a tres. Ara bé, tot i ser poques, les tres rutes que vam fer són d'autèntic mountainbike, dures i tècniques, per paratges naturals immillorables.

La primera d'elles ja ha sortit en un parell d'ocasions en aquest bloc: aquí i assuquí. En efecte, es tracta de la ruta per l'Alta Garrotxa que va inaugurar aquest bloc, sols que aquesta vegada la vam fer sortint de Camprodon en ves d'Oix. Havia de tenir uns 54 quilòmetres però a la pràctica -mea culpa- en vam fer 65; el desnivell va ser d'uns 2.500 metres.

La segona etapa va sortir del volcà de Santa Margarida, des del qual, i a través de la Fageda d'en Jordà, ens vam encaminar cap a Les Preses per enllaçar amb el traçat de la X Tramunbike. En total ens van sortir 63 quilòmetres amb uns 2.400 metres de desnivell.

I la tercera i última ruta va ser la pujada (i posterior davallada) al Puigmal, amb promesa inclosa (que no transcendirà, per decència i higiene internàutica); hi vam recórrer 53 quilòmetres, superant 2.200 metres de desnivell. Aquesta darrera pot ser considerada l'etapa reina: per la llarga pujada de trenta quilòmetres fins al cim del Puigmal, i perquè vam modificar la ruta clàssica, que acaba recorrent bastants de quilòmetres per pista i asfalt, de manera que la davallada va guanyar molta qualitat respecte a la que s'hi sol fer.

A més, entre etapa i etapa vam intercalar sortidetes de recuperació activa -com sol anomenar-les en Xevi- o de patxanga integral -com dirien els Antònia Font. Com que ja he dit que aquest bloc només es centra en qüestions serioses, no inclouré la crònica d'aquestes jornades més disteses... En qualsevol cas, els nombres canten: aquesta edició va tenir manco etapes (3 en tost de 5), més o manco els mateixos quilòmetres (uns 200), però més participants (4 en ves de 3), més qualitat en les rutes, més esports (tennis de taula i futbol) i, sobretot, més cervesa, més menjar i moltes moltes més aligotades. Qui no s'ho cregui, o qui vulgui saber realment el que va passar, que vagi a Sant Joan de les Abadesses, on teníem la base d'operacions, i allà li ho explicaran tot. I si no en té prou, que arribi a Ogassa i allà li donaran a conèixer la resta. I si tot i així encara en vol més, que s'apunti al Girotour de l'any que ve! Com ja ha fet un tal Albert... eh company?

Dedicaré al Girotour '08 una mà d'articles, o sigui cinc:

1 Girotour, del '07 al '08 (1 de 5)

2 Encalçant mosques per l'Alta Garrotxa (2 de 5)

3 La Garrotxa a ritme de ciclorgasme (3 de 5)

4 Puigmal, l'hora del porquet (4 de 5)

5 Girotour '08. Es flim (5 de 5)

Esper aconseguir transmetre les sensacions tan especials que vam viure aquella setmana, practicant el nostre hobbie preferit, envoltats de natura i amb la companyia de grans amics de tota la vida. Què més es pot demanar? No s'assembla molt açò a la felicitat?

Si voleu veure tots els articles de la sèrie "Girotour" un darrere l'altre, simplement cliqueu l'etiqueta Girotour. Açò sí, primer haureu d'esperar que estiguin publicats!

Mentrestant, podeu anar mirant aquests dos vídeos de dues rutes del Girotour que ja havia fet amb anterioritat: el primer, de la pujada al Puigmal; i el segon, de la ruta per l'Alta Garrotxa.

EL PUIGMAL A DUES RODES




VOGANT PER L'ALTA GARROTXA

Cal Petit a les Amèriques. Continuo en aquest país tan curiós (6 de 8)

Cinquena entrega de les cròniques del Petit pel gran país americà, marcada pels grans contrastos entre la cèlebre anècdota dels cocos -feis el favor, no vos la perdeu!- i els místics sentiments de llibertat a què es sent transportat després de llargues hores veient el món sobre dues rodes.

5 de març


Dividint els estats d’Alagoas i Serguipe hi ha el riu Sao Francisco.
És el tercer més important del país.
Els últims dies de ruta pel litoral brasiler m’he fet un fart d’agafar barquetes per travessar molts dels rius que hi ha per aquí, molts dels quals, en el seu estadi més inferior es converteixen en estuaris, compartint les seves aigües amb l’oceà.
Les ribes son molt riques en fauna i flora.
Em va sorprendre la gran quantitat de manglars que composen les denses selves, impenetrables i deshabitades per la dificultat que comporta moure’s per aquest entramat d’arrels aèries que tant caracteritzen els manglars.
Vaig tenir la fortuna de sortir un matí a navegar amb una barqueta molt rudimentària d’aquestes que es desplacen per les aigües nomes fent servir una llarga canya per impulsar-se clavant-la al fons fangós.






Ja coneixia el projecte que des de principis dels anys 80, i impulsat pel govern brasiler, esta reitroduint a les costes d’aquest immens país, un mamífer marí que gairebé es donava per extingit.
O peixe boi.
Al llarg dels 7.000 kms de litoral que té el Brasil es va fer una extensa recerca del peixe boi i amb prou feines si en van catalogar 150 parelles.
El peixe boi és un manati herbívor rar que s’alimenta de plantes subaquàtiques i que freqüenta els manglars.
Pot arribar a fer de 5 a 6 mts i pesar una tona.
De moviments molt lents, era una presa molt fàcil per als pescadors que malvivien al Brasil de la primera meitat del segle 20 i que no estaven per escatimar recursos, arribant pràcticament a extingir-lo.
Va ser tan crítica la situació d’aquest animal que quan es va fer l’estudi molts dels pescadors a qui se’ls preguntava pel peixe boi no sabien ni de què se’ls parlava.
Jo vaig tenir la immensa sort de veure’n un de molt a prop.
Tant, que inclús va passar per sota de la nostra barqueta.
Si hagués volgut l’hauria tombada d’un cop de cua. Just abans de passar per sota nostre va treure el morro per respirar i li vaig poder veure la cara.
Semblava un animal prehistòric
I em preguntareu:
no li vas fer cap foto?
Doncs no, però el vaig filmar amb la càmera de fotografiar.
És una passada!
em vaig quedar amb la boca oberta.


Remuntant el riu Sao Francisco Velho Chico com li diuen per aquí, en veus molts d’animals.
Les terres de l’interior del nordest brasiler son semi-àrides. Tan sols endinsant-te 30 o 40 kms cap l’interior el paisatge canvia radicalment.
A la costa tot és exuberància i generositat.
Abunden tota classe de fruiters i arbres florits de colors llampants.

Però el que ha fet mes famoses les platges brasileres, a part de la sorra blanca i les aigües tranquil·les i transparents sovint de colors turquesa que enamoren, són els cocoters.
Els cocoters arran de mar donen una imatge de platja tropical, que et venen ganes de penjar-hi una hamaca i penjar-te tu també allà una bona temporada pescant i veient el temps passar a un ritme tan relaxat que quan penses en com es viu en el mal anomenat primer món et venen ganes de riure. O de plorar. O de fer-ho tot a la vegada.
Penjar una hamaca a sota dels cocoters, quina bona idea, pensareu.
I una merda seca lligada amb un cordill!
Estava jo l’altre dia fent una de les poques feines a què estic obligat, o sigui estava pixant a l’ombra d’un cocoter de 20 mts d’alçada quan de sobte em va estroncar la pixera una estrepitosa patacada que va ressonar a 50 cms dels meus peus.
Quan vaig recuperar l’alè, de poc no em pixo a sobre.
Bufava força vent i un dels cocos que penjava de la part mes alta de l’arbre va decidir independitzar-se de la família just en aquell precís moment.
No us imaginéssiu pas que els cocos pengen dels arbres tal i com estem acostumats a veure’ls a les botigues.
Allò de color marro només és la part interior del fruit.
Un coco quan és madur esta envoltat d’una cobertura de color verd la qual triplica el volum i el pes dels cocos que estem acostumats a veure.
Son tan o mes grossos que una pilota de handbol.
quan vaig haver acabat l’última feina que em quedava per fer aquell dia, o sigui espolsar-la i guarda-la, vaig agafar el coco i me’l vaig beure. S’havia esquerdat just pel lloc on tocava.
En solo comprar tot sovint, ja que en venen per tot arreu. Cada dia me’n bec 3 o 4. Estan boníssims i son bastant barats.
Normalment costen 1 real i 1 euro son 2,5 reals.

Un altre dia que m’havia quedat sense aigua vaig intentar pujar a dalt d’un cocoter per despenjar-ne un i hidratar-me.
Ja havia vist com es feia i semblava fàcil.
Quan ho vaig intentar em vaig ben decepcionar.
Em resultava del tot impossible fer-ho com ho feien els natius. Realment tenen una habilitat al·lucinant. S’agafen del tronc per la part del darrera i amb l’esquena blincada posen els peus per davant i pugen com si caminessin pel tronc.
Em vaig quedar assegut a terra una bona estona intentant articular algun moviment una mica graciós, pensant-me que això de fer el mico filós era fàcil.
Que n’ets de burro. Ruc, ruc. Diria el bo d’en Sisu.
Al final vaig desistir de la idea d’emular aquesta gent però no la de pujar al cocoter.
Hi ha altres maneres, no?
Sempre hi ha altres maneres per a tot...
Amb els col·legues del Graf quan ens volem enfilar a un arbre ens abracem a ell amb els braços i les cames i comencem a pujar fent uns moviments rítmics de contracció i extensió molt semblants als que fa un cuc quan es desplaça per terra.
Doncs bé, si serveix per un pi també serveix per un cocoter no?
Ja em tens abraçat al collons de cocoter i enfilant-me pel tronc vestit de ciclista amb el maillot, de colors llampants perquè els conductors em vegin de ben lluny, el culot, les botes, els guants i el camelbak inclòs amb la manguera penjant.
De sobte me n’adono que soc just al costat de la carretera i que la gent que em veu amb aquella pinta es parteix de riure.
Ja podeu riure que aquest coco me’l fotré jo!
Per sort l’arbre és bastant petit i nomes fa uns sis metres.
Quan arribo a l’alçada del fruit desitjat (no us penseu, n’he desitjats molts de cocos, però sempre solen anar de dos en dos) la cosa se’m complica molt i molt.
Com sempre sol passar amb els cocos que van de dos en dos...
Ara he d’allargar una mà i agafar-ne un. Això vol dir perdre un dels punts d’anclatge, cosa que no em fa molta gràcia en les circumstancies en què em trobo.
Bé, ara no em puc fer enrere.
Allargo la mà amb molta precaució i en grapejo un per comprovar-ne la densitat.
aquí no hi ha ningú que et piqui els dits com passa de vegades amb els cocos que van de dos en dos.
Ah manyac!!!
Això es molt mes difícil del que em pensava!
Aquest cabró està tan fermament arrapat que m’hauria pogut penjar d’ell sense que s’arranqués de l’arbre.
Amb raó els fan caure amb aquells cops de matxet tan forts.
Bé, analitzem la situació.
Ara només m’aguanto amb una mà i les dues cames.
Evidentment ara no és el moment de fer-se enrere.
De més enlaire he caigut, us ho puc ben assegurar, i en aquests moments em ve a la ment, però no puc pas desistir.
Per això soc de capricorn.
Els capricorn quan foten la banya en un forat, calceu-vos!
Per cert Oriol, el teu nano va néixer al gener, no?
que no us passi res tiu!
us farà ballar per un peu...
Al final agafo el coco i opto per cargolar-lo.
Tius, un consell:
no se us acudeixi fer mai això mateix amb els cocos que van de dos en dos.
La castanya que us caurà serà pla mes sonada que l’estruendo que fotria jo si em fallés un altre punt d’anclatge i estampés la meva carcanada directament contra el terra.
Després de molta perseverança i tenacitat aconsegueixo, amb un ample somriure a la cara, arrencar-lo.
Ja molt i molt cansat torno a abraçar-me a la mare dels cocos i intento fer el moviment de pujada però a la inversa.
Impossible.
Estic massa esgotat per retenir el meu pes en aquella ridícula situació i em deixo anar pel tronc de l’arbre talment com ho feien els antics bombers quan en els parcs hi teníem les famoses barres per baixar volant a la cotxera.
Ah noi!!!
Però l’arbre no és pas cap barra...
Arribo a baix. Tot un poema.
L’operació ha durat ben bé 12 o 14 minuts.
El ventre de les cames, la panxa, el pit i els braços esgarrapats. Suat. Exhaust.
D’una de les cuixes ja m’està sortint sang.
Això sí, content com un pèsol.
Feliç com un tornavís.
El meu primer coco!

El Sertao
Així es com es diuen les terres de l’interior del nordest del Brasil.
És un territori vast, amb alguns desnivells forts per anar amb bici, però a mi ja m’agrada.
És bastant sec i també molt rural. Aquí les distancies ja prenen una altra dimensió. No suporta la gran densitat de població del gran sud ni tampoc de les ciutats inhumanes del litoral.
És un altre Brasil. I és que Brasil té moltes cares.
Hi pedalo durant dos dies i torno cap a la costa.
Precisament perquè m’agrada.
I molt.
Me’l reservo.
Quan escullo un territori per viatjar procuro seguir una línia.
Si vaig per la costa intento conèixer-la al màxim per tenir una perspectiva prou àmplia.
Pedalar pel Sertao té un encant especial. Tot és molt tranquil perquè hi ha molt poc moviment.
Em recorda sensacions molt bones que he tingut en altres viatges.
La Patagònia em ve a la ment.
Allà pedales sense preocupar-te absolutament de res.
Allò és supervivència en estat pur.
Menjar i aigua.
I prou!
Allò és una autentica passada!
Estem parlant de milers de kms. d’absoluta llibertat.
Amb les necessitats bàsiques cobertes, surts el matí a primeríssima hora per aprofitar la màgia de la llum en aquell moment del dia.
Amb tot un infinit davant dels teus ulls.
Pedales i pedales amb la ment completament absorta per uns pensaments que només he tingut quan t’envaeix aquesta sensació que costa tant de trobar:
la llibertat.
Vas a sobre de la bici i deixes escapar la mirada.
I se’n va.
Se’n va tan lluny com vol, com pot, perquè es lliure.
Pensaments completament al·lucinants t’envaeixen, fantàstics, màgics.
Aquella terra, batuda per un vent incessant, dur, glaçat, té una força especial que t’entra cap dins.
I la ment se’n va, perquè és lliure. Es deslliga del cos i comença a volar.
Pots pedalar des de l’alba fins que es pon el sol, just allà on has perdut la vista.
Pots pedalar tant com vulguis.
Els sentits se n’han anat per una banda i els sentiments per una altra.
L’esgotament, el dolor, la son, no les busquis, van per lliure.
Un dia, a la Patagònia i després de rodar mes de 170 kms i quan ja es feia fosc, se’m va passar pel cap la idea de continuar pedalant tota la nit. Volia arribar a la Siberia, una estància que estava 80 o 90 kms mes enllà.
No pas per un repte, ni per la vacil·lada de fer no sé quina bestiesa per explicar, ni totes aquestes tonteries que de vegades ens dóna per fer.
Simplement em donava tan bon rollo girar els pedals que no volia parar.
Em sentia eufòric.
En altres circumstàncies el vent en contra em fa sortir la ràbia, les ganes de plorar o d’aixafar la bicicleta i engegar-ho tot a rodar.
Allà no.
Aquell vent és molt diferent.
Hi ha un cantautor argentí que es diu José Larralde al que considero el meu pare espiritual.
Deu tenir uns 70 anys.
Té unes lletres increïbles.
Canta sobre la vida en el camp, la vida dels gauxos, dels peons caminers, de la terra i de l’aigua dels rius.
Un dia parlant de música amb una senyora argentina li vaig preguntar per en Larralde.
Em va dir que no era capaç d’escoltar més de tres cançons seguides perquè se li posava la pell de gallina i s’emocionava moltíssim.
A mi em passa el mateix.
En Larralde és una mica com en Labordeta però a lo bestia.
En Labordeta ha fet molts viatges per l’Espanya profunda i ho ha plasmat en les seves cançons.
En Larralde ha fet el mateix a l’Argentina.
Però és que l’Argentina fa 5000 kms de punta a punta.
Ademés ha treballat en els oficis mes durs del camp argentí i sempre ha viscut de la manera més humil, moltes vegades inclús dormint al ras a la pampa, la duríssima pampa argentina.
Té una cançó que parla del vent que diu així:

Que cruz la que lleva el viento
que aunque vuela pa ande quiere
no tiene rumbo ni pago ni rancho ande alguien le espere.
Que cruz la que lleva el viento y hay gente que le envidea
cuanto espacio pa uno solo piensa el que mira de afuera.
Cuanto campo pa correrlo, cuanta sombra, cuanto sol
cuanta seca lo hizo polvo, cuanta lluvia lo empapó
cuantos tiemblan a tu paso cuantos rien por vos.
Tu llanto florece campos, tu aliento quiebra la flor.
Que cruz la que lleva el viento
que amargura hay en su voz
El que vive su destino tiene sobrada razón
la envidia mide la fuerza pero no mide el dolor.
Que cruz la que lleva el viento
ciego, invisible tendón cardinal de la distancia transparencia
del adios que se revuelca
en si mismo eterno y agónico.
Que cruz la que lleva el viento, su aliento quiebra la flor.
Que cruz caera sobre el alma de quien cuidarla olvidó.

Dedicat a la isarda mes ben parida de SHS.

Al Sertao vaig tenir una mica aquesta sensació de llibertat.
Només ho he aconseguit quan porto bastant de temps pedalant.
Deixes volar la ment al seu aire.
I se’n va, vola, vola.
Amunt, amunt.
- Hola nano, com vas?
- Tudo bom?
Sento que em diuen.
No veig res.
- Què passa tiu?
En aquesta dimensió encara em costa veure-hi amb claredat, però n’estic aprenent.
De tot se n’aprèn en aquesta vida.
- Ei, som aquí soci...
Hòstia santa, sí que he volat enlaire!
Estan tots estassats en unes àmplies hamaques de fil de coco amb els peus i les ales penjant.
Son els meus Àngels de la Guarda.
Van tots completament fumats, els putes.
- Ens has donat moltíssima feina, ho saps?
És clar, aquí al Sertao hi ha moltíssima tranquil·litat.
No hi ha els camions de les carreteres del sud ni tots els manguis ni xoriços de les grans ciutats.
O sigui que aquests rastes alats s’han agafat un descanset.
Això sí, sempre n’hi ha un de guàrdia, com a la puta mili...
Tius, me’n vaig per avall que es fa tard i m’he de buscar un cau per dormir.
Txau!
Em saluden tots amb aquest gest tan característic que al Brasil fa servir absolutament tothom, amb el puny tancat i aixecant el dit gros.
Quin bon rollo de gent, sí senyor!

Estava cantat que em passaria...
En un viatge d’aquestes característiques i en un país com aquest era quasibé impossible que no em passés.
estava cantat!
Ja m’ho havia advertit més d’un. Ves amb compte que...
Sí, realment el perill hi era, però vaig assumir el risc des del primer moment.
Qui tingui por que es compri un gos!
I he llepat.
Al final he llepat!
Les possibilitats hi eren, és clar, i molt més encara anant tot sol.
Hi ha factors que són completament aliens a la teva voluntat i no ho pots controlar tot.
Però què hi farem...
Aquestes situacions són del tot imprevisibles i quan menys t’ho esperes, ja has rebut.
Et pot passar en qualsevol lloc,
Al tombar una cantonada, en una estació de bus o en una de tren, en un ascensor, en un local nocturn, al carrer de nit, o a plena llum del dia, tant li fot.
El cas es que m’ha passat i ara n’he de pagar les conseqüències.
Aquest cop els Àngels de la Guarda no estaven a l’aguait.


Continuarà...

Cal Petit a les Amèriques. Els Àngels es queden pel camí (5 de 8)

Quarta entrega de les cròniques llorencíaques, en què l'intrèpid aventurer ens relata els sentiments contradictoris, peripècies i perills que ha d'afrontar pel Brasil.

16 de febrer de 2008


quan les granotes de Minas Gerais demanen a crits, de dia i de nit, que es declari l’estat d’emergència i que es consideri zona catastròfica casa seva, és que realment plou molt.
Aigua avall corre tot el que la riuada troba pel camí:
cotxes, cases, projectes i il·lusions i fins i tot la moral més forta que el titani de dos ciclistes catalans que no tenien ni puta idea d’on es fotien!
Ja ho deia la meva àvia:
el foc té aturador que l’aigua no.
I és Ben cert.

sempre he cregut que tinc molta sort.
Curiosament parlant del tema amb en Sisu ell em deia que coincidia bastant amb aquesta afirmació aplicada a la seva vida.
En Sisu parla dels astres, dels seus astres i de com estan alineats. Això li configura la seva sort.
D’altres parlaran de flors en el cul i hòsties varies.
A mi m’agrada parlar del meu Àngel de la Guarda.
El vaig conèixer, no en persona evidentment, sinó espiritualment a través de la meva àvia, de qui us parlava fa un moment.
Quan era petit la meva àvia em ficava al llit i em recitava:
Àngel de la Guarda
dolça companyia
no em deixeu sol
ni de nit ni de dia...
Ja de més grandet, una miqueta només, i reflexionant sobre el tema he diferit una mica sobre aquest pensament.
No és que no cregui en el meu Àngel de la Guarda, el que passa és que n’estic totalment convençut després de les moltes vivències i peripècies vàries per les que he passat i de les quals miraculosament n’he sortit il·lès o amb quatre esgarrapades, que és totalment impossible que tingui un Àngel de la Guarda.
Massa feina pobre tiu!
Jo tinc la gran sort de posseir el mes poderós exèrcit d’Àngels de la Guarda que mai se n’hagi sentit a parlar.
Es més o menys com una ONG constituïda pels més aguerrits i curtits Àngels entrenats expressament perquè un capsigrany com jo no prengui mal en aquesta empresa tan folla.
Tornem enrere.
Quan era petit ja anava en bicicleta i evidentment ja fotia moltes animalades.
No creieu que la cosa es nova, no!
Una de les moltíssimes coses de les quals he de donar gràcies als meus pares, és que en el meu temps lliure em deixaven fotre el que em donava la gana.
Arreplegava la bici i els amics i també els meus germans i anàvem on ens portava el vent.
Tan li fotia si havíem de fer una cabana al bosc, dalt d’un arbre, anar a robar préssecs o cireres o gratar una cova a la llera del riu després d’una esllavissada.
Sense cap mena de dubte és la fruita mes bona que he menjat en la vida.
Quins farts de córrer que ens fotíem amb els préssecs!
Darrere nostre sempre hi corrien els gossos de casa, vigilant que no prenguéssim mal.
Amb el temps m’he adonat que no només eren els gossos els que ens vigilaven d’aprop...
Un dia, anant pel camí que porta de casa nostra a Fornells, pedalava amb tota la colla quan va passar un tractor amb una cuba d’escampar sucs enganxada al darrera.
Per fer la gracieta em vaig agafar entre el tractor i la cuba per no haver de pedalar.
Anava amb una ma al manillar i una altra a la cuba.
No vaig veure un forat que hi havia al camí.
quan la roda del davant de la bici es va fotre dins del forat el manillar es va girar de cop i em va enviar directament a sota la cuba.
Si haguéssiu vist com va quedar la meva flamant Derby Panther diríeu que era impossible sortir-ne viu.
Hi he pensat moltíssimes vegades.
Allà vaig perdre el meu primer Àngel de la Guarda, aixafat per les 20 tones de la cuba plena de sucs.
devia tenir dotze anys.
Us podria relatar tantes peripècies d’aquest nivell que us en faríeu creus.
Si fos un gat ja faria temps que hauria esgotat tots els recursos que els fan tan cèlebres.
Imagineu-vos una carretera en tan mal estat, plena de forats i ademés plovent a bots i a barrals.
Hi ha tants forats que els camions moltes vegades per esquivar-los circulen per la vorera.
per on us penseu que anem nosaltres?
Els camions son immensos.
Moltes vegades porten un remolc amb un cartell enganxat que hi diu:
Comprimento 25 mts.
Comprimento 28 mts.
En vaig veure un de 32 mts.
Comprimento es la llargada de la bèstia sobre rodes.
Ademés van tots passats de rosca i de sobrepès.
El panorama és desalentador.





De vegades parem a dinar a les betzineres, on sempre hi ha un lloc per menjar i està prou bo.
Està tot ple de cassoles i pots menjar fins a rebentar per un preu sempre fix.
El paradís dels golafres.
Evidentment també hi paren els camioners.
Després de dinar hi ha un ritus exclusiu d’aquests tius amb els collons quadrats.
Amb el tot inclòs tens dret a fotre-li fava a una bota de cachaça que no falla mai en aquests locals de tan alta reputació culinària.
Els putes no s’estan de res.
Quan ens adelanten aquests bitxarracus ens passen fregant i fent tortes.
En Sisu diu que van tots torrats.
Jo crec que no.
Quan els veig que em passen d’aquella manera anant cardant mandaus penso que els meus Àngels de la Guarda els estan empenyent amb totes les seves forces per enviar-los de nou a la carretera.
La lluita és titànica.
N’estic fart de veure des del darrere tot de plumes que surten de sota dels monstres de ferro.
Son els Àngels de la Guarda que es queden pel camí...

A la tercera va la vençuda


Portàvem 15 dies de viatge quan en Sisu em va dir que ell ja en tenia prou.
Penjava la bici, agafava un bus i després un avió cap a casa.
Vaig anar tres dies tot sol.
Vam acordar trobar-nos a Rio Claro on ell descansaria.
Jo tenia tres dies per pensar com convèncer-lo per continuar el viatge.
Els dies a Rio Claro van ser prou divertits com perquè en Sisu recobres l’esperit de cabra boja que fa falta per dur endavant una historia com aquesta.
Creieu-me que la pluja incessant, afegida a molts d’altres inconvenients derrumba al més pintat. Després de decidir que abandonàvem definitivament la carretera en la qual ens vam jugar la pell per cap preu, vam començar a agafar camins de terra.
Les carreteres secundàries son del tot impracticables, ja que estan pitjor que les nacionals i ademés no tenen vorera.
Anant pels camins de terra et reconfortes.
No us penseu, també hi ha camions...
són una plaga!
També hi ha altres inconvenients nous.
No hi ha cap cruïlla senyalitzada.
Et fots un fart de preguntar a tothom per on s’arriba aquí o allà.
Hi ha qui creu que viatjant es millor no preguntar, perquè si preguntes estàs perdut i ets es vulnerable.
Preguntant t’acostes molt més a la gent, que tenen moltes ganes de parlar.
És la millor manera de conèixer un país, parlant amb la gent.
Boa viagem, vaja con Deus!
Et diu tothom.
Aquí la gent es molt i molt creient.
Als cotxes hi porten adhesius com ara:
Deus e fiel!
o
Deus te ama e eu tambem!
en vaig veure un de molt catxondo que deia
Deus e tremendo!
S’ha de parlar amb la gent, és fascinant!
Boa viagem, vaja con Deus!
Son les paraules màgiques a través de les quals un nou Àngel de la guarda passa automàticament a formar part de l’anàrquic exèrcit del qual en soc usufructuari.
Ara la meva àvia no hi és, perè, con certeza, com diuen per aquí, estarà gestionant i posant ordre a tot aquest guirigall d’Àngels amb rastes, xolles i tota classe de pentinats afro que corren per aquestes terres.

La selva

Continua plovent, no us penseu.
Teníem claríssim que seguint aquell laberint de caminots enfangats seria impossible arribar al nostre destí en només tres mesos.
Quan vam arribar a Ouro Preto va ocórrer un fet del tot inesperat.
La companyia més nefasta que hem conegut després d’Air Madrid, la TAM, es comunicava amb nosaltres via mail per dir-nos que les bicicletes i tot el material ja havia arribat a Asunción.
Ja...???!!!!!!!
fills de puta!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ja per nosaltres volia dir que érem 2600 kms més enlla!!!!!
A veure quan les anàvem a recollir que a l’aeroport no s’hi podien estar.
Els vam trucar i els vam dir de tot!!!!
En Sisu diu que vol que la hi tornin a Girona i jo la vull a Asunción que el pròxim viatge el començaré des d’allà.
Amb tot el follón se’ns passen les ganes de pedalar.
Entrem en una agencia de viatges i comprem dos bitllets per anar a Manaus, al cor de la selva!!!
Guai, veurem una cara ben diferent del Brasil!!!
Quan som a l’aeroport en Sisu diu que no, que ell no va a la selva i que canvia el bitllet per un altre per anar a Recife per descansar uns dies i després tornar cap a casa.
La mare que el va parir!
i ja en van dos.
La idea era que ell s’enduia les dues bicis noves, jo me n’anava a la selva a fotre l’indiu i quan me’n cansés tonaria al Paraguai, recolliria la meva bici per anar a Bariloche, per anar a Atacama, per anar a can pixa de pedret o per anar a prendre pel sac amb patinet!!!
jo què sé!
La seva bici d’Asunción la facturava de nou cap a casa.
No sabeu la de coses que et passen pel cap en aquests moments.
Es el fet d’estar a l’hora pels ous pel teu propi projecte de 3 anys de fer la volta aquest immens continent, pel fet de que et putegin d’aquesta manera o de tenir la llibertat de fotre el que et doni la santíssima gana i tenir tot el temps del món per fer-ho.
Acabes empanat.
Ja a l’aeroport ens despedim com dos enamorats, no us penseu durant el viatge ens ho han preguntat un piló de vegades...
Jo me’n vaig cap a embarcar i en Sisu cap a la Pousada.
Al cap d’una hora i mitja veig com s’enlaira el meu avió des de l’altre costat de la pista.
En Sisu és indubtablement el millor company de viatge que mai hagi tingut.
He viatjat amb molts altres amics, amb els quals he assolit un grau de compenetració altíssim, però mai havia viatjat amb ningú per tant de temps.
Ademés en Sisu té alguna cosa d’especial, un caràcter tremendament altruista i una bonhomia que fa que al seu costat et sentis egoista i individualista.
L’any passat, quan pedalàvem per la Patagònia i al ser ell conscient del que representava per mi arribar a la fi del món pedalant, ell em va confessar que sacrificaria el seu viatge per mi i si calia em deixaria la seva bici perquè jo pogués continuar.
Només es un petit exemple.
Després d’uns quants pensaments ràpids però clars engego a la merda el vol a Manaus i surto a buscar en Sisu per anar a Recife plegats per continuar el viatge cap al sud i per la costa.
Un cop més tornem a pedalar!!!!

Recife

Brasil es un país que no deixa de sorprendre’ns i moltes vegades no precisament de forma molt grata.
Portem tres dies pedalant i trobem una pensió molt senzilla però això sí just davant del mar.
L’ambient és agradable, relaxat i el peix que cuinen a la zona, la tainha, és excel·lent, per llepar-se els dits, les mans i els braços fins els colzes.
per cert, heu provat mai de llepar-vos els colzes?
el que ho aconsegueixi li pago una mariscada al Brasil!
Ara, heu de venir abans no torni...
La tainha es un peix bastant gran per una sola persona.
Fa 45 o 50 cms però ens en trinquem una cada un, acompanyat d’un bon grapat de cerveses. Bé ens hem d’hidratar, no?

És l’avantatge de pedalar tant, que et pots endrapar el que et doni la gana.
A la mateixa pensió hi ha instal·lat un suís força curiós que fa immersió i que es va casar amb una brasileira.
Qui el va parir.
Deu tenir uns 55 anys i ja en fa 8 que no torna per Europa.
Com tants d’altres que hem conegut...
També hi ha una parella de valencians que fa tres mesos que viatgen amb un nano que te un any.
Se’ls veu de molt bon rotllo.
El nano es fot tot el que troba per terra a la boca.
Absolutament tot.
Fins i tot a mi em fa cosa.
Bah!
és una etapa, ja se li passarà.
El nano va aprendre a caminar a sobre d’una barca a la selva.
Ells també han fet el comentari que el Brasil els ha sorprès de la mateixa manera que a nosaltres, com arronsant el nas.
De fet van fotre el camp i van anar a Bolívia, que els va flipar moltíssim.
També coincidim...
L’endemà al mati, després de nedar una estona i mentre estàvem esmorzant apareix el suís dels collons i s’interessa per les bicis.
Al cap de deu minuts ja li havia comprat la bici a en Sisu, els havia carregat a tots dos al seu cotxe i marxaven cap a Recife.
A la tercera va la vençuda.
Ja us ho he dit abans
els Àngels es queden pel camí...

Adéu Sisu