Volta al Pantà de Susqueda. El vídeo

Tal com havia promès...



Gràcies Josep pels teus talls de vídeo!

Volta al Pantà de Susqueda. Molts de quads i poca aigua

A l'article anterior feia esment de les trobades que s'organitzen a través del foromtb.com i, des de fa poc, també des del fòrumbtt.com. La ruta escollida a la 1ª KDD va ser la Volta al pantà de Susqueda. Aquesta ruta, que és de qualque manera una clàssica, la trobareu ben ressenyada a la pàgina de Belmontebtt. Els companys de bttgirona també la van fer fa poc.

Com que el març em vaig perdre la trobada del foromtb.com per un contratemps a darrera hora, feia estona que tenia ganes de vogar per aquells paratges. Així que, ni curts ni vessuts ("ni cortos ni perezosos" en menorquí... què va, és broma!) en Josep, en Xevi, en Santi i jo hi vam fer cap diumenge passat. Açò sí, vam introduir algunes petites variacions al traçat "original" de la ruta. Aquesta, com el seu nom indica, consisteix bàsicament en voltar el pantà de Susqueda. Són uns 65 quilòmetres amb uns 1.400 metres de desnivell acumulat. La major part del recorregut és per una pista que voreja el pantà, fet que resta al·licient a la ruta (ja que físicament i tècnica no presenta majors complicacions) però que, per contra, permet gaudir en molts moments d'unes vistes espectaculars del pantà i les muntanyes i valls de la zona.

Des del punt de vista del mountainbike, la millor part de la ruta és precisament la que vam afegir per arribar fins a Rupit per un corriol a estones un poc tècnic i, des d'allà, fins al Salt de Sallent baixant escales irregulars, sovint excavades a la roca, gairebé sempre damunt la velo, i pujant-les amb la velo al coll (quin remei). En aquest tram, el més tècnic del recorregut amb molta diferència, ens vam trobar molts de domingueros que feien el camí a peu i que ens miraven amb cara d'incredulitat, com qui veiés, posem per cas, un ca fent-se la manicura. Alguns ens recomanaven fervorosament que giréssim enrere, mentre que algun altre, quan ens veia amb la velo al coll, inflava pit i feia mofa davant la seva parella... El millor de tots, un senyor de Rupit, ja major i poc influenciat per la moderna moda del civisme, que quan ens veia baixar les escales del seu carrer ens cridava: "molt bé nois, sense por!". El cas és que noltros disfrutàvem com al·lots petits. Influències de l'Homo Ciclens Xevilensis...

Com he comentat, un dels forts d'aquesta ruta és l'entorn pel qual transcorre. En molts de moments es tenen vistes al pantà, tot i que noltros no les vam poder disfrutar del tot. Primer de tot, perquè a primera hora del matí s'havia format una boira baixa damunt el pantà que ens impedia veure res i ens clavava el fred fins ben endins; i també perquè el nivell del pantà està molt i molt avall!

Començant a rodar per damunt la presa de Susqueda.

En els punts més elevats el pantà està pràcticament sec, deixant al descobert restes que havien estat submergides durant molts anys: ponts, masies, ermites...

En els punts més baixos, on el pantà té més fondària, s'observa clarament que el nivell d'aigua està molts de metres per davall del seu màxim.

Tot i que la ruta consisteix en voltar el pantà de Susqueda (o precisament per açò), en un punt determinat toca passar per la presa del pantà de Sau, moment que ens permet corroborar el que ja ens temíem: el de Susqueda no és l'únic pantà que està avall d'aigua. El de Sau ofereix la següent imatge, en cert moment atípica, però que ara ja ha esdevingut usual.

El pantà de Sau. L'ermita, durant molts anys submergida en les aigües del pantà (només en guaitava el campanar), torna a estar completament fora de l'aigua. Si la cosa segueix així, prest hi podran tornar a donar missa. Com diuen en castellà, "no hay mal que por bien no venga".

Ara bé, la millor de totes les panoràmiques que ofereix aquesta ruta és sens dubte la dels prats i boscos amb el rerefons dels nombrosos cingles que retallen abruptament el terreny.

Travessant un prat amb la Cinglera del Far i el Far (1.111 m.) al fons.

En alguns moments de la ruta val la pena aturar-se un parell de minuts per admirar aquests paisatges de postal.

El tros que vam afegir a la ruta per arribar fins a Rupit val la pena de fer, no només pels camins per on passa (tanta pista arriba a cansar) sinó també pel simple fet d'entrar en aquest preciós poble envoltat d'un entorn idíl·lic.

Creuant un petit pont sobre una riera seca de camí a Rupit.

Rupit té un no-se-què que inspira pau, pacifica l'ànim. Podríem fer grans salts enrere en el temps i segurament aquesta estampa es mantindria gairebé inalterada.

Des de Rupit ens vam dirigir al Salt de Sallent per un mal caminot, amb molts de trams que no són més que escales, ja siguin construïdes o naturals. Arribats al Salt, oh sorpresa, vam comprovar que l'aigua no hi salta. En qualsevol cas, les vistes mereixen la pena i compensen de sobres l'esforç fet per arribar fins allà.

A partir d'aquí ens queden encara uns 20 quilòmetres de ruta, però quasi tots de baixada fins al Pantà de Sau i planejant a la vora del Ter i del Pantà de Susqueda. Per acabar, quasi 2 quilòmetres de pujadeta picada fins arribar al cotxe, que (millor no demaneu perquè) havíem deixat a mig camí de pujada cap al Coll de Nafré.

I una vegada arribats al cotxe, amb el sol i els termòmetres altra vegada de cap a caiguda, encara hi quedaven forces per fer les darreres animalades per un tobogan ben picat que no se sabia prou bé d'on venia. En Xevi i jo vam fer un tros més de pujada per veure si podíem enganxar el corriol que conduïa fins al tobogan. Per sort no el vam trobar. Però en Josep, "ni curt ni vessut" (ara ja sabeu què significa), es va enfilar per la pendent amb la velo al coll... i cap avall que hem fet bo!

El millor de la ruta: les vistes i l'entorn de Rupit.

El pitjor: en primer lloc, l'excés de pista; en segon lloc, la gran quantitat de quads que fan aquesta ruta, que a part de la renou, el fum i la temeritat en alguns casos, destrossen el ferm del camí i el fan molt incòmode per passar-hi amb velo; i en tercer lloc, la poca aigua que hi ha en aquests moments en els pantans, salts i rieres que poblen aquesta ruta.

En resum: massa quads i massa poca aigua.

Aquest és el perfil de la ruta:

"Coming soon": el vídeo de la ruta.

"KDDs foreras Cat"

El mes de març d'aquest any es va organitzar a través del foromtb.com una trobada (KDD en l'argot del fòrum) de foreros d'arreu de Catalunya. Aquí hi podeu llegir com va anar la cosa, i aquí hi podeu veure les fotos de la jornada. La ruta escollida va ser la volta al pantà de Susqueda (ahir la vam fer amb uns companys, d'aquí a poc en penjaré la crònica). L'èxit de la convocatòria va ser rotund, amb gran nombre de participants i bona organització. És per açò que ja se n'està preparant una segona edició, de cares a febrer o març de 2008. De moment, s'està en període de propostes, així que si qualcú que s'hi vulgui apuntar hi vol dir la seva ho pot fer tant al foromtb.com com al fòrumbtt.cat. Encara no s'ha escollit la ruta que es farà (tot apunta a que serà pel Bages), però sí que ja hi ha logo de la trobada:

Més 8ª Roadbook Gavarres. Classificacions i crònica oficial

A l'article anterior feia la crònica del que va ser la 8ª edició de la Roadbook Gavarres organitzada pel GEiEG. Ara acab de descobrir que a la seva web ja hi ha la crònica oficial i les classificacions. Com que vam passar de llis en un control sense fer la marca corresponent en el nostre llibret, pensàvem que els Germans Gavarx no sortiríem a la classificació... però resulta que hi sortim! És una vertadera llàstima, però què hi farem.

8ª Roadbook Gavarres. Els Germans Gavarx es desorienten

Idò sí, aquest diumenge passat es va celebrar la 8a edició de la Roadbook Popular Gavarres organitzada pel GEiEG. La Roadbook és una cursa d'orientació en què els participants, agrupats en equips de 2 a 4 ciclistes, disposen d'un llibre de ruta que va indicant el camí a seguir en cada moment. Com és habitual en moltes pedalades, hi ha la possibilitat de triar entre un circuït curt i un de llarg. Aquest any, el curt era de 35 quilòmetres de dificultat tècnica baixa i amb 345 metres de desnivell acumulat. El llarg, 53 quilòmetres de dificultat tècnica mitjana tirant a baixa, amb 890 metres de desnivell.

Feia fred, molt de fred. Com ja havia passat la matinada de dissabte, els termòmetres de Girona tornaven a marcar -6ºC, i a Fornells, a prop del GEiEG, s'arribava als -10ºC! Tota la roba d'hivern no era suficient per mantenir els peus, mans i orelles calentes, de manera que l'espera de tres quarts d'hora a la línia de sortida es va fer eterna.

Participar en un Roadbook realment ha estat una experiència interessant, sobretot pel bon ambient que hi havia entre els participants. En algun moment fins i tot em va recordar a alguna gimcana que vaig fer quan era petit...

En Lluís, en Josep, en Xevi i jo ens vam inscriure com a "Germans Gavarx", que vindria a ser com els "Germans Marx de les Gavarres". Millor no explicar d'on ve el nom. El cas és que vam fer el circuït llarg, i el títol de la crònica no ens fa justícia, ja que no ens vam perdre cap vegada! Açò sí, vam passar de llis a la primera balisa, oblidant-nos de marcar el nostre llibret. Total, que després de poc més de 50 quilòmetres d'esforços d'orientació i ziga-zagues, quan vam arribar a meta ens van dir que tot el que havíem fet no servia per res. En qualsevol cas, tenim el pressentiment que no hauríem quedat entre els tres primers... més que res perquè quan vam arribar ja s'havien entregat els premis!

El recorregut en si mateix en alguns moments va ser molt divertit, per corriols sinuosos que cap de noltros no coneixíem. En altres moments, passava per camins més coneguts o per trams massa llargs de pista. En qualsevol cas, juraria que molts dels que van fer el circuït curt van quedar decebuts; entre altres coses, perquè amb prou feines es va endinsar a les Gavarres...

Açò és el que en pensa un altre dels Germans Gavarx, més incisiu que jo:
El passat 18 de novembre (ahir) vam anar a la 8ª Road-Book (mal anomenada) de les Gavarres. Malgrat haver-hi una bona organització al darrere i uns bons serveis els participants vam quedar força decebuts (sobretot els que es van cagar i van fer la curta) per l'itinerari, més propi d'una passejada en bici que d'una prova d'autèntic btt. Això es deu a la facilitat tècnica del traçat, al poc desnivell acumulat, als pocs Kms que realment es van fer per Les Gavarres (uns 15-20 a la llarga, uns 5 a la curta), a la inexistència d'algun corriol netejat per l'ocasió i d'alguna zona trialera. També dir que el primer control (balisa) estava situat tan a prop de la sortida (al 1r Km) que la diferència de temps a la sortida desaparexia a l'acte i els equips quedaven enganxats i per tant el joc deixava de ser del tot just ja que tothom veu que tu has girat per un corriolet i s'adonen que l'han cagat, giren i et segueixen.... però en fi què vols fer-hi.

Cada equip disposava d'un llibret amb indicacions del camí a seguir, és a dir, un Roadbook.

El llibret obert. La majoria d'equips, més experimentats i previsors que noltros, havien adaptat al manillar un suport per poder dur el llibret. Com que noltros som uns feliços, em va tocar fer els 50 kms. amb el llibret a la mà. Estic satisfet de saber que és possible combinar dues de les meves principals aficions, el mountainbike i la lectura. Açò sí, encara me deman com és que no vaig caure...

L'espera abans de començar es feia eterna. Feia un fred que pelava. Més d'un teníem ganes que el circuït comencés amb una bona pujadeta! La gelada va durar fins ben entrat el matí.

Els Germans Gavarx, satisfets per l'èxit de no saber quina classificació vam fer.

Si voleu descarregar-vos el track, el trobareu al wikiloc.

El FòrumBTT.cat s'enfila al Bassegoda

Des del FòrumBTT.cat s'està organitzant una sortida per estrenar la secció gironina d'aquest nou fòrum de btt dels Països Catalans. Si vos interessa, podeu apuntar-vos-hi o dir-hi la vostra aquí.

Aprofitant l'avinentesa, he muntat unes fotos i vídeos que encara tenia a l'ordinador de les dues vegades que he vogat per aquells paratges, totes dues aquest any. Aquí el teniu:



La primera ocasió, a l'abril, vam seguir la ruta nº 28 del Centre BTT de Salines-Bassegoda, que comença a Lladó i passa per Albanyà, Coll de Bassegoda, Lliurona i Sant Martí Sesserres. En algun tram ens vam desviar del camí i en total ens van sortir uns 72 quilòmetres amb més de 1.700 metres de desnivell acumulat. Va ser una gran ruta, tot i que vam quedar fins al gorro de pista pedregosa... També hauria fet falta coronar el Puig de Bassegoda (1.374) perquè la ruta hagués estat completa del tot. Aquest és el perfil de la ruta:

En la segona ocasió, el juliol, vam sortir de Sadernes, des d'on ens vam enfilar cap al Coll de Faja, Coll de Bassegoda, Pla de Bateria i, a partir d'aquí, a peu i grimpant fins al bell cim del Puig de Bassegoda, des d'on vam poder gaudir d'una magnífica panoràmica de 360º. La tornada la vam fer pel Coll de Riu fins a la Riera de Sant Aniol, aprofitant per fer una caladeta a les seves aigües cristal·lines (i fredes!). En total ens van sortir uns 50 quilòmetres amb un desnivell acumulat d'uns 1.700 metres. El perfil:

Sants i roques. Rocacorba, Santa Lena i Sant Roc

Girona és una ciutat envoltada per un punyat de petites i mitjanes muntanyes. Cap a l'est hi tenim les Gavarres, ja en vaig xerrar un poc en un article anterior. Cap a l'oest hi ha Rocacorba, Sant Grau, Sant Roc, etc. Tots aquests cims es poden fer sortint des del mateix centre de Girona amb velo, i açò és el que diumenge ens vam proposar: fer-ne almenys 3. La idea va sortir d'una ruta que hi ha publicada a la web Cicloide. És la ruta que volíem seguir, tot i que al final hi vam fer algunes variacions per culpa de dos genolls adolorits, el del company en Lluc i el meu. Perquè la jornada hagués estat completa del tot, hauríem d'haver pujat fins a dalt de tot de Rocacorba i a Sant Grau, cosa que no vam fer. Queda pendent. En qualsevol cas, podem considerar que els 3 cims que ens proposàvem els hem fet igualment: Rocacorba, Santa Lena i Sant Roc. Amb Sant Grau haurien estat 4. Un dia de sants i roques.

La ruta té uns 70 quilòmetres, tot i que el meu contaquilòmetres en marcava 79, pel tall extra fins a ca meua. El desnivell acumulat és d'uns 1.500 metres.

Vam iniciar la ruta al pàrquing del pavelló de Fontajau en direcció a Canet d'Adri per pistes i corriols que surten del barri de Domeny. Aquesta primera part de la ruta ens va sorprendre gratament. Tot i que ens l'havíem presa més com a pur tràmit, ens vam endinsar per uns corriols ben divertits. Arribant a Canet d'Adri vam poder gaudir de les primeres estampes de paisatges de tardor.

Terra llaurada.

Rocacorba des de la zona de Canet d'Adri.

Una vegada arribats a prop de Canet d'Adri, havíem anat guanyant altitud i ja estàvem a més de 300 metres. Tot i així, és aquí quan comença pròpiament la pujada a Rocacorba. Després d'un tram per pista en molt bon estat, vam tombar a l'esquerra per la pista pedregosa i amb rampes més fortes que ens eleva fins al Pla de Marti (900 m.), als peus del Puig Gros de Rocacorba (990 m.). Aquesta pujada, seguem sincers, no té cap encant especial. Com que encara teníem molts de quilòmetres i de cims per davant, vam decidir no fer el tram d'asfalt que ens faltava per arribar a dalt de tot. De totes maneres, aquest vídeo vos farà una idea de les impressionants vistes que hi ha des del Puig Gros.

La baixada cap a Granollers de Rocacorba ens va descobrir la vessant nord-oest de la muntanya, que desconeixíem. Ens va fer més bona sensació que la vessant de Canet d'Adri, sobretot la primera part de la baixada, enmig d'una fageda que en aquesta època llueix un color màgic.

Color de la tardor a Rocacorba.

La segona part de la baixada, per un camí amb molta pedra solta, es va fer bastant feixuga. Una vegada a Granollers de Rocacorba, ens vam dirigir fins al Veïnat de l'Església, envoltat d'un entorn d'allò més pacífic.

Veïnat de l'Església.

Entorn del Veïnat de l'Església.

A partir d'aquí, la ruta comparteix molts de talls -de pujada i de baixada- amb el traçat de la darrera Tramunbike, i açò és garantia de dificultat tècnica i qualitat de la ruta.

La pujada a Santa Lena (556 m.) la vam començar per una pista en molt bon estat que, a poc a poc, va anar empitjorant fins a esdevenir un camí estret i pedregós, d'aquells que fan que t'hagis de guanyar cada vogada amb una bona gota de suor. A dalt hi vam trobar gent amb més seny que noltros: havien pujat a cavall i feien un bon caliu per torrar un bon munt de botifarres. A banda d'aquesta bona gent, a dalt també ens hi esperava l'ermita romànica de Santa Lena, petita i elegant com totes les de l'estil i molt ben conservada per dins.

Exterior i interior de l'ermita de Santa Lena.

Des de Santa Lena sembla que puguis arribar amb una pedra a Sant Roc. Pura aparença, ja que per arribar-hi has de baixar un bon tros i tornar a pujar per damunt lloses que converteixen l'estret camí en una espècie d'escala interminable. A jutjar per la quantitat de rocs que hi ha, aquest sant és realment el que més mereixia que li dediquessin l'ermita. No és un tram recomanable si teniu un genoll tocat, vos ho puc ben assegurar. Açò sí, tant la baixada de Santa Lena, força trialera, com la pujada a Sant Roc, valen molt la pena.

Una vegada a dalt del cingle de Sant Roc (591 m.) les vistes són espectaculars. Drets damunt una llosa que sobresurt, amb una caiguda vertical de varis centenars de metres davall els peus, tenim una panoràmica inèdita dels cims de la zona pels qui esteim acostumats a veure-ho des de Girona estant.

Perspectives de Rocacorba i de Sant Grau des del cingle de Sant Roc.

El cingle de Sant Roc a contrallum.

Baixant de Sant Roc cap a la Vall del Llémena ahir les corbes de nivell estaven d'oferta: 3 per 1. La baixada la vam fer per una trialera bastant picada, amb trams difícils i molt entretinguda, ciclable en un 99'5% pels especímens Homo Ciclens Xevilensis i en un 95% per la resta, els exemplars d'Homo Ciclens Comunis.

Superant un petit escaló de baixada de Sant Roc.

A mitja baixada ens vam anar desviant de la ruta prevista, que seguia un camí més civilitzat i que acabava menant cap a Sant Grau; noltros li vam fotre pel dret, per un corriol trialero que ens dugué fins a la Riera de Llémena. Aquest va ser un dels moments més gratificants de la ruta, una recompensa -a través dels ulls i l'oïda- a l'esforç fet per les cames.

Travessant la Riera de Llémena.

Una vegada vam haver creuat la riera per damunt d'un tauló disposat a modo de pont, vam seguir un corriol molt humit i estret que ens elevà fins al Pla de Sant Joan, on vam agafar la sinuosa carretera que mena fins a Sant Gregori i Girona. I fins aquí va arribar la nostra ruta de sants i roques. Tots cap a casa, que tot i que no volia ploure, almanco sí que era tard.

Aquest és el perfil de la ruta:

[Uns mesos després, el 28 de març del 2008, hem repetit la ruta. Aquesta vegada l'hem feta sencera, Sant Grau inclòs. Més informació i imatges a l'article Assumptes pendents: tots els sants i les roques.]

Descartes i les rodes amb sobrepès

Cap a l'any 1628, als 32 anys d'edat, el filòsof francès René Descartes començava la redacció de les seves Regles per a la direcció de l'enginy, un conjunt de pautes destinades a "la direcció de l'enginy per tal d'emetre judicis sòlids i vertaders sobre totes les coses que es presenten". Vos demanareu: i a què ve ara aquest rotllo tan pedant? Tampoc jo no ho sé gaire, no vos penseu! Simplement, aquesta és l'única cosa que em ve a la ment quan pens en l'any 1628.

M'explic: 1628films és, segons les seves pròpies paraules, "una estructura de producció audiovisual" formada per dues persones que realitzen vídeos quasi tan bons com els meus... sí, d'acord, potser sí que són un poc millors... venga, vale, ho reconec: res a veure, els vídeos d'aquests francesos són una autèntica virgueria! Si entrau a la seva web hi trobareu material de sobres per perdre mig capvespre embadalits. Si ho preferiu, també trobareu la majoria dels seus vídeos al canal de youtube lele38.

El vídeo Chaine contre Chaine és segurament el que té més treball de producció al darrere. Tot i així, crec que tots aquells a qui ens agrada el btt i la muntanya ens decantarem pel que teniu a continuació:



Aquest vídeo ha merescut als de 1628films el primer premi en el concurs que es fa a la trobada francesa de freeride Fat Wheels. Si entrau a la web de Fat Wheels i remenau un poc hi trobareu els vídeos dels altres finalistes, tots ells magnífics.

Sembla ser que aquests gavatxos finalment han tret profit a les regles cartesianes per dirigir l'enginy... Ben segur que en René no pensava en rodes grasses quan les va idear, però què hi farem, val més açò que res!