Uep sa velo!

Tour-tour a Pirineus (2) Col d'Aubisque i Soulor

2012-01-30T20:46:00.000+01:00

Com més tens per explicar, més costa posar-te a escriure. Açò passa sobretot quan vas curt de temps: saps que no tens prou estona per fer-ho prou bé com es mereix la ruta, i en lloc de fer una crònica aigualida prefereixes directament no fer cap tipus de crònica.

Més o menys açò és el que em va passar amb el viatge a Islàndia de 2010. El que hi vam viure era tan especial que la pressió a l'hora de fer la crònica em paralitzava i feia que posposés un dia rere altre les cròniques del viatge. Fins a dia d'avui, només he estat de penjar un vídeo d'aquell viatge.

Abans que passi açò amb el viatge als Pirineus d'aquest estiu, em posaré a fer una crònica resumida de la segona jornada, amb la confiança que les imatges expliquin un poc el que jo no diré o bé que finalment m'acabi enrollant, que és el més probable que passi.

Octave Lapize, guanyador del Tour del 1910, empenyent la velo port amunt.

El protagonista de la segona etapa del nostre Tour-tour a Pirineus era ni més ni menys que el Col d'Aubisque, a 1.709 metres d'altitud, un dels colossos del Pirineu francès i un port mític del Tour de França. De fet, és el segon port més visitat pel Tour de França: 42 ascensions des del 1947.

La primera visita del Tour va ser l'any 1910. El guanyador d'aquella etapa i del Tour del 1910, Octave Lapize, va dir a l'arribada que els organitzadors del Tour eren uns assassins. I probablement tenia raó, ja que l'etapa d'aquell dia va tenir 326 km i va incloure l'ascensió, per aquest ordre, del Peyresourde, l'Aspin, el Tourmalet, l'Aubisque i l'Osquich. Per aquella època, per suposat, cap d'ells no estava asfaltat, de manera que allò devia ser més semblant a una carrera de ciclocross d'ultra-fons -si és que açò existeix- que altra cosa. Supòs que molts altres corredors que venien darrere de Lapize devien dir coses més lletges que "assassins", però com que no ho va enregistrar cap periodista, els seus improperis s'han perdut en l'oblit dels temps, com se sol dir.

Sigui com sigui, avui en dia la carretera del Col d'Aubisque està asfaltada (el mateix Tour de França va pagar en el seu dia la primera asfaltada), i els corredors ja no hi arriben amb prop 300 km a les cames. Al Tour del 2011, unes hores després de passar-hi nosaltres, hi va passar en primer lloc el francès Jeremy Roy, que anava escapat i que va mantenir la primera posició fins a pocs metres de meta, al centre de la ciutat de Lourdes. Tots ens vam compadir d'ell, i especialment en Xevi, que es va sentir molt identificat des de llavors amb el ciclista francès.

Quan succeïa tot açò nosaltres sèiem còmodament en un bar, cervesa a mos, només a uns centenars de metres de la meta. Havíem fet 133 km i ja feia una bona estona que havíem coronat el Col d'Aubisque, probablement el port que ens ha deixat més bon record de tots els que vam fer aquells dies: Tourmalet, Luz Ardiden, Aubisque, Soulour, Horquette d'Ancizan i Aspin.

Poble de Laruns, on comença l'ascensió a l'Aubisque.

La part inicial de la pujada la vam fer esperonats per un ciclista amb equipació "casual". Val a dir que el més esperonat de tots era el que duia el mallot d'Irlanda.

El que duia el mallot d'Irlanda, que ja pujava tot sol i es tirava fotos a ell mateix per matar l'avorriment, passant per les galeries del km 9, poc abans de les segones rampes al 12%.

La cara bona de l'Aubisque és la que comença al poble de Laruns, i aquesta és per suposat la que vam fer nosaltres. El port té una distància de 17,3 km sostinguts a un promig del 7%, amb algunes rampes prou llargues del 12% i 13%.

La primera part, com és habitual, transcorre a l'ombra d'una densa massa boscosa. De tant en tant es travessa algun rierol i un estret barranc al qual m'agradaria tornar per aturar-me a contemplar-lo, ja que no ens vam aturar per res des de Laruns fins a dalt... bé, a excepció d'una vegada que ens vam desviar, a l'alçada de la Gourette, per una rampa extra que no portava enlloc.

És justament a partir de l'estació de la Gourette que comença la part més espectacular del port: la carretera es torna més estreta i avança aferrada a la paret de la muntanya. La vegetació ja és més escassa, i s'obre un panorama espectacular de cims i profundes valls. Impressiona veure Laruns, allà baix, tan avall...

Però a partir d'aquí comença també la part dura, amb rampes sostingudes del 12% i el cansament acumulat a les cames. Paisatges que tallen l'alè (que per cert ja ens en queda ben poc, després de 14 km d'ascensió), l'ambient festiu del Tour de França, un dia esplèndid, aquella sensació de "uf açò no s'acaba mai!"... Els quilòmetres finals del Col d'Aubisque probablement ens quedaran a la memòria per molt de temps, potser per sempre.

Els darrers dos-cents metres, amb la meta a la vista, el pendent un poc suavitzat i els aficionats que ens animàvem com si fóssim els mateixos Faber i Lapize que es disputàven la victòria el 1910, tot açò ens va donar ales per fer un esprint final que en Xavi, que havia arribat bastant abans, va immortalitzar en aquesta foto:

Velos gegants a dalt de l'Aubisque, en homenatge als gegants que tantes vegades han coronat aquest port.

Tot i que si m'hagués de quedar amb una part de la ruta serien com ja he dit els darrers quilòmetres d'ascensió, s'ha de dir que la part inicial de la baixada, de fet el que és pròpiament el descens de l'Aubisque en direcció al Soulour, no desmereix per res la vessant de Laruns. El paisatge és altra vegada espectacular, amb l'afegit que la carretera no té cap tipus de protecció de l'abisme que s'obra a la seva esquerra.

També hi ha un altre petit detall: un túnel picat a la pedra, sense il·luminar, innundat per centenars de goteres, que, incomprensiblement, els corredors del Tour van creuar sense pràcticament reduir la velocitat!

Sigui com sigui, aquesta va ser la part de la ruta que va merèixer més fotos:

A partir d'aquí, no podem dir que hi quedés poca cosa (teníem uns 60 km per davant), però en qualsevol cas el millor i més dur ja havia passat. Ens restava coronar el Soulour, port que des d'aquesta vessant és realment curt, i la llarga baixada en direcció a Argelès-Gazost, divertida com totes les baixades però no especialment atractiva si la comparam amb altres que vam fer.

Coronant el Soulour, que des d'aquesta vessant és ben poca cosa.

Si alguna cosa podem destacar de la part final de la ruta va ser que a 15 km de Lourdes l'organització del Tour ens va obligar a desviar-nos per una carretera secundària i fer un portet que, psicològicament, va ser el més dur del dia.

El final ja el sabeu: un parell de cerveses en un bar de Lourdes veient per la tele el pas del Tour per allà on just feia unes hores havíem passat nosaltres.

Lourdes, ciutat on ens allotjàvem, i ciutat que en Jeremy Roy i el nostre Xevi per sempre duran en el record.

Francesos voladors

2012-01-19T09:43:00.003+01:00

De tant en tant m'arriben vídeos que conviden a aixecar-se de la cadira i anar a a fer l'animal per allà fora... I molt de tant en tant penj algun d'aquests vídeos al blog.

Avui en penjaré dos: el primer us tallarà la respiració. Em va arribar per primera vegada a través de n'Albert, un tiu amb molts de blogs (té aquest d'Islàndia, aquest de Noruega, aquest dels Pirineus i aquest altre de Nova Zelanda que ben segur que prest omplirà de contingut).

Amb el segon hi he topat per casualitat avui remenant el Facebook, i és semblant al típic que els aficionats a la btt hem vist moltes vegades però que no deixa de sorprendre'ns i provocar-nos admiració i un punt d'enveja.

En comú tenen que són fets i protagonitzats per francesos, i també que tots ells, d'una manera o altra, volen. Aquesta és l'excusa que he trobat per penjar-los junts, tot i que la vertadera raó és que estic segur que us agradaran:

I Believe I can Fly ( flight of the frenchies). Trailer from sebastien montaz-rosset on Vimeo.

INTENSE by VTOPO : 2012 EN FRANCE from Éditions VTOPO on Vimeo.

Castell de Sant Salvador i Serra de Rodes

2011-12-29T00:34:00.001+01:00

Dues setmanes de feina a Figueres (que va acabar essent només una) van servir de pretext per escapar de sa roqueta durant uns dies i poder fer alguna ruta per les velles conegudes muntanyes gironines. Tanmateix, les presses per preparar la maleta i partir (l'antelació és un concepte desconegut al departament d'ensenyament) no em van donar temps per agafar la velo, així que em vaig haver de conformar amb dos parells de sabates: les de caminar i les de córrer.

Em vaig vaig allotjar a casa d'uns amics a Palau-Saverdera, al peu del Cap de Creus. Per tant, hi havia com a mínim una víctima segura dels meus passos: el castell de Sant Salvador, fins al qual no havia pujat mai, sobretot perquè amb la velo no fa gaire bon pujar, i en part també perquè quan arribàvem fins al monestir de Sant Pere de Rodes, als peus del castell, ja teníem ganes de començar la davallada!

Girant la vista enrere a mitjan pujada cap a l'ermita de Sant Onofre.

Castanyers amb vestit de tardor.

Així idò, el primer dia que vaig poder, que va ser ni més ni menys que un bon divendres dematí, em vaig calçar les "chiruques" i vaig enfilar el caminet que puja de Palau-Saverdera, a uns 40 m. per damunt la mar, cap a la blanca ermita de Sant Onofre, a 414 m., que ressalta ja de lluny pel contrast amb el fons de la fosca paret de roca.

Des d'allà es gaudeix d'una esplèndida panoràmica sobra la badia de Roses, com en dóna fe la següent foto (m'imagin que un dia de tramuntana, amb l'aire net, les vistes deuen ser encara més espectaculars).

El camí continua planejant per una pista en bon estat que ressegueix la falda de la muntanya en direcció al Mas Ventós. Una vegada allà, s'entén immediatament que, donat el seu emplaçament, no podrien haver-li posat un nom millor.

A partir del Mas Ventós el camí torna a enfilar-se cap amunt fins que arribam a l'ermita de Santa Helena, a 538 m., punt on decidesc aturar-me a fer un mos.

Ermita de Santa Helena amb el Port de la Selva al fons.

Arribant al monestir de Sant Pere de Rodes.

Des de Santa Helena al monestir de Sant Pere de Rodes hi ha només uns centenars de metres per un camí encimentat sense gaire desnivell. Una vegada al monestir, vaig dubtar per uns minuts de si entrar. Totes les vegades que he pujat fins allà ha estat dalt velo, i mai no vaig entrar-hi per por de deixar la velo defora sense lligar. Finalment, vaig decidir seguir. Si fa mil anys que és aquí, segur que m'esperarà alguns anys més perquè hi pugui entrar!

El monestir de Sant Pere de Rodes (500 m.) des de mitjan pujada cap al castell de Sant Salvador (676 m.).

Torres del monestir.

Vaig seguir el camí cap amunt per l'estret i empinat corriol que duu fins al castell de Sant Salvador (també anomenat de Verdera o de Sant Salvador de Verdera), a 676 m. per damunt la mar. Una vegada dalt, tot l'esforç de la pujada es veu recompensat amb escreix per una panoràmica magnífica de 360º: des d'allà es domina perfectament la plana de l'Empordà, el Cap de Creus, la serra de l'Albera i les muntanyes de l'Alta Garrotxa, etc. No és per atzar que van construir un castell justament allà dalt!

Ser al castell tot sol envoltat de tot allò, i no el sou, era l'autèntica recompensa pels dies de feina a Figueres. Sé que sona molt romàntic, però exactament açò és el que vaig pensar: "només per açò ja valia la pena venir!".

Castell de Sant Salvador (676 m.) des del cim de Rodes (670 m.).

Panoràmica de la badia de Roses i de la serra de Rodes des del Castell de Sant Salvador.

I tanmateix, encara hi quedava potser el millor de la ruta: carenejar per la serra de Rodes per un camí amb talls tècnics i amb més i més vistes mirés cap on mirés. Cap a l'est, a l'esquerra, s'estenia tot el Cap de Creus; cap a l'oest, a la dreta, la plana -des d'allà dalt, més plana que mai- de l'Empordà; al davant la cresta de la serra de Rodes amb la badia de Roses al fons.

La badia de Roses vista des de la part final de la serra de Rodes, a punt de començar davallar final cap a Mas Fumats.

Quan la serra va pedre altura, el camí em va abocar a una urbanització, Mas Fumats. Des d'aquí fins a Palau-Saverdera només hi quedaven uns pocs quilòmetres molt plans per entre terrasses de pedra seca i camps d'oliveres.

Part final de la ruta per entre parets seques i oliveres. A dalt es veu la serra de Rodes, que des d'aquí sembla ben poca cosa.

Si voleu descarregar-vos el track podeu anar a la pàgina de Wikiloc.

Perfil de la ruta, amb una distància de 15 km i un desnivell acumulat de 820 metres.

De Menorca a Escòcia

2011-11-08T23:14:00.001+01:00

No... no és que me'n vagi de viatge a Escòcia, que ja m'agradaria! Tot i que, ben mirat, aquests dies no crec que hi hagi gaire diferències entre Menorca i Escòcia, a part d'uns graus de temperatura, és clar!

De Menorca a Escòcia és el viatge audiovisual d'aquest article: d'un vídeo de la Volta a Menorca amb BTT que es va celebrar la setmana passada a un vídeo d'un aficionat al ciclocross (i a l'edició de vídeo) de Peebles, a Escòcia.

Per cert, molt breument, per qui no conegui la Volta a Menorca amb BTT:

És una marxa cicloturista en tres etapes que es caracteritza en primer lloc per no ser competitiva (sí, ja sé açò ho diuen totes, però en aquest cas és de ver: fins i tot hi ha returades per fer reagrupaments), i en segon lloc per tenir una figura insòlita: els guies, unes quantes desenes de participants vestits amb un malloc estampat amb pell de vaca que, com el seu nom indica, tenen la funció de guiar la resta de participants (i, no menys important, d'aguantar-los les barreres, que a Menorca no n'hi ha poques!).

I una tercera peculiaritat (en teoria només havia de penjar dos vídeos, però ja m'estic enrollant altra vegada): una de les activitats que han envoltat la Volta a Menorca amb BTT són unes jornades... sí, heu sentit bé: unes jornades, amb conferències, xerrades, taula rodona. Les jornades, dedicades als camins, sota el lema "recuperar el passat per gaudir del futur"; un tema prou sensible a Menorca...

Un dels conferenciants, en Rafael López Monné, va fer al respecte aquest excel·lent comentari al seu blog:

"Les jornades no les organitzen pas l’Administració, sinó un club ciclista, el de Ciutadella. M’encanta. I no sols pel que té de demostració de l’empenta de la societat civil (més indispensable ara que mai) sinó perquè, a més a més, ajuda a trencar els tòpics dels ciclistes de BTT com a ansiosos adrenalínics només preocupats per llançar-se muntanya avall. La realitat sempre és més complexa i és fantàstic que des d’aquesta petita illa ens arribin noves lliçons de cultura. No és estrany que hagi estat aquí on diputats s’hagin posat al davant de marxes per enfrontar-se a terratinents per reclamar la titularitat pública del seu magnífic camí de ronda, el camí de Cavalls."

I ara sí, els vídeos promesos! El primer, d'en Joan Allés sobre la Volta amb BTT (aquí i aquí n'hi ha més d'altres edicions):

I el segon, d'un tal Andy Wardman des d'Escòcia, a bord d'una velo de ciclocross:

Uep es quart aniversari! (amb Danny MacAskill)

2011-10-31T17:23:00.001+01:00

Se m'ha tornat a passar, i aquesta vegada per quasibé dues setmanes! El passat 18 d'octubre va ser el teu aniversari, i una altra vegada me'n vaig tornar a oblidar. L'any passat ja et vaig fer un escrit per disculparme de l'imperdo- nable descuit, però aquesta vegada ja he passat tota mesura... No sé què dir-te ni amb quina cara t'he de mirar.

Per si no fos poc, fa més d'un mes que no t'explic cap història. I no perquè no hi hagi res a explicar, sinó per simplement per deixadesa. Des que vam començar la nostra relació, aquell 18 d'octubre de 2007, hem tingut els nostres alts i baixos, durant alguna època t'he tingut mig abandonat...

Tot i així, tu has seguit fidel com sempre, i sempre que vénc a veure't segueixes aquí, tal qual et vaig deixar la darrera vegada.

Promet que aquesta mateixa setmana tornaré amb una historieta de btt i de Menorca. Mentre, et deix amb aquest petit regal d'aniversari. És un vídeo preciós que segur que t'agradarà:

Per molts anys, Uep sa velo!

Tour-tour a Pirineus (1) Tourmalet i Luz Ardiden

2011-09-18T19:00:00.000+02:00

La primera etapa del Tour-tour-a Pirineus es pot resumir en dos noms: Tourmalet i Luz Ardiden. La nostra primera coincidia amb 12a etapa del Tour de França, que sortia de Cugnaux, passava pels ports d'Hourquette d'Ancizan (que nosaltres vam fer a la 3a etapa), Tourmalet i acabava en alt a Luz Ardiden.

Amb l'emoció del primer dia d'escola (o més ben dit, del primer dia de vacances), vam començar a vogar de bona hora des de Lourdes, on ens allotjàvem. Ben prest ens vam posar a roda d'un grupet d'anglesos que feien el mateix que nosaltres: vogar primer per esperar els corredors després. Tanmateix, o bé estaven més forts o bé no tenien prou present el que els venia al davant, així que els vam deixar fer al seu ritme i vam seguir amb un ritme un pèl més suau. No vam tardar gaire a avançar-los...

Els primers quilòmetres els vam fer amb uns anglesos que feien més o menys el mateix que nosaltres i que molts altres: vogar primer, i esperar els corredors després.

Tot i que la primera ascensió del dia, el Tourmalet, comença oficialment a Sainte-Marie de Campan, a 18 km de la "sommet", o bé a Campan, a 23, en realitat ja vam anar guanyant altura des de Lourdes mateix, a 50 km de coronar el Tourmalet. Per tant, no era qüestió de gastar cartutxos abans d'hora. Així ens ho mostra el perfil:

Perfil dels 135 km i 3.200 metres de desnivell de la ruta, amb dos pits un poc descompensats: el de l'esquerra és el Col du Tourmalet, el de la dreta Luz Ardiden.

Sigui com sigui, allà on comença vertaderament la pujada és a Sainte-Marie de Campan. L'animació del poble i la pancarta d'inici de port del Tour de França així ens ho indiquen. Després d'uns puja-i-baixes inicials, la carretera s'enfila cap amunt de forma moderada però amb ferma decisió, sobretot a partir del poblet de Gripp. A partir d'aquí no hi haurà cap descans fins que coronem el port.

Tampoc no hi haurà grans rampes que ens faixin posar drets. N'hi ha un parell al 10%, a Sainte-Marie de Campan mateix, un parell al 12% a l'estació d'esquí de La Mongie, i una al 13% a 2 km per coronar. Tanmateix, la sensació que tenim és que el port es deixa fer si no s'hi va amb frisseres i s'agafa un ritme que no ofegui. Una cosa ben diferent deu ser fer-ho en carrera...

Inici de l'ascensió al Tourmalet, al poble de Sainte Marie de Campan. Fins a dalt hi manquen més de 17 km per superar 1.268 metres amb una pendent mitjana del 7,5%.

En una ascensió de 18 km, la qual demana més d'una hora al ritme tranquil a què la feim nosaltres, poden passar moltes coses. Al principi el que ens crida més l'atenció és la gentada que ja és al carrer, a peu de carretera, veient la continua processó de cicloturistes que s'enfilen Tourmalet amunt. Són gent dels pobles dels voltants, gent major, fillets, famílies... Per ells és un dia de festa, i com a tal sembla que el viuen.

El segon que ens crida l'atenció és la gran quantitat de cicloturistes que emulen (a càmera lenta) els corredors del Tour. En sorprèn la quantitat i la qualitat; en concret, la diversitat. N'hi ha de les més diverses procedències... N'hi ha, com nosaltres, que van amb velos més o menys noves, lleugeres, ben equipades... Però també n'hi ha que qualquen autèntiques relíquies de carretera, altres que s'hi aventuren amb velos de muntanya, fins i tot es veu alguna velo de passeig. El que més ens sorprendrà, davallant el Tourmalet, serà creuar-nos amb una parella de japonesos amb velos de ciutat d'aquelles amb rodes petites i tija llarga, que es pleguen.

En Xevi i en Xavi, els Zipi-Zape gironino-menorquins que m'acompanyaven amunt i avall dels ports pirinencs.

El tercer que ens trobam són les caravanes. Caravanes i més caravanes que han passat la nit a la vora de la carretera. Algunes exhibeixen banderes, altres escrits i pancartes d'ànim als corredors. S'han instal·lat a la vora del camí, a un pam de l'abisme emboirat, i amb el desplegament que tenen al seu voltant (festers, taules i cadires, antenes i televisors...) és com si mai no s'haguessin mogut d'allà.

En Xavi pujant al Tourmalet, en la zona on els arbres ja havien deixat pas a la boira.

La quarta cosa que ens surt al pas és la boira. A partir de certa altitud entram literalment dins els núvols, fet que confereix un cert aire èpic a l'ascensió però que, per altra banda, ens impedeix gaudir de les vistes espectaculars que ben segur hi deu haver a banda i banda de la carretera. El fet que hi hagués boira donava més protagonisme a una altra cosa molt característica de qualsevol port ciclista: les pintades sobre l'asfalt. Entre algunes de més previsibles animant els ídols nacionals i forans (Voeckler, germans Schleck...), de tant en tant fan aparició d'altres més divertides, com una que deia "Perico yonki".

La cinquena cosa que marca l'ascensió és ni més ni menys que aquest senyor:

En efecte, aquest és el famós dimoni del Tour, l'autèntic i original, el que tantes vegades ha tret el cap a les nostres pantalles, fent aparició espontània en el moment més inesperat d'una etapa. Com no podia ser d'altra manera, ens vam aturar a fer-nos una foto amb ell. És l'únic moment de la pujada que posarem un peu a terra, però no hi ha dubte que era per una bona causa.

A dalt del Tourmalet, a 2.115 metres sobre el nivell de la mar.

Per acabar, arribam a l'anunciada "sommet". A dalt hi ha tal gernació que en els darrers metres hem de fer equilibris per entre la gent que innunda la carretera. Aquí podeu veure un vídeo del darrer quilòmetre d'ascensió:

Després de la foto de rigor al costat de l'estàtua d'Octave Lapize, ens abrigam (a més de 2.000 metres i amb boira hi fa fred) i iniciam el llarg descens cap a Luz-Saint-Saveur. Al cap de ben poc els núvols deixen pas a un cel ben blau i s'obre al nostre davant l'espectacular paisatge muntanyós que ens hem perdut a l'ascensió. Passen pocs minuts fins que la roba ens comença a fer nosa.

En sentit contrari hi circulen també multitud de cicloturistes, inclosos els dos japonesos amb velos plegables que he esmentat abans, que pugen al Tourmalet a esperar-hi el pas de la carrera. Tot i que el descens es fa molt més ràpid que la pujada, ens esteim una bona estona traçant curves i gaudint de la sensació de velocitat.

En un tres i no res som a Luz-Saint-Saveur, concorregut poble al fons de la vall, punt on acaba el descens del Tourmalet i s'inicia l'ascens a Luz Ardiden. Abans de començar a pujar, però, ens aturam a fer un mos i a carregar aigua.

En Xevi, en Xavi i jo al poble de Luz-Saint-Saveur, al peu del descens del Tourmalet i a l'inici del port de Luz Ardiden.

Quan ja hem recuperat forces emprenem la marxa en direcció a l'estació d'esquí de Luz Ardiden. Tot i que no és tan cèlebre com el Tourmalet, l'ascensió a aquest port ha viscut també alguna jornada històrica del Tour de França. Els seus 14 km a una pendent mitjana del 7'5% permeten superar un poc més de 1.000 metres de desnivell fins arribar als 1.715. Un dels atractius principals de la pujada són les 34 -tal com ho sentiu, 34!- corbes en ferradura que caracteritzen el traçat sinuós de la carretera a Luz Ardiden.

Altra vegada ens trobam amb molta gent, fins i tot més que al Tourmalet, i és que aquest és el primer final en alt important del Tour 2011. Unes tres hores abans de l'arribada de la carrera la gendarmerie ja ens convida a posar peu a terra i seguir pujant amb la velo al costat, cosa que nosaltres feim només fins que arriba una corba i ens perden de vista. Venim de molt enfora com per deixar-nos perdre aquesta pujada!

Aquesta és la perspectiva que teníem dels quilòmetres finals l'ascensió a Luz Ardiden, que vam fer unes quatre hores abans que hi arribessin els corredors.

Així com avancen els quilòmetres anam trobant més i més gent d'arreu, però sobretot bascos vestits del característic color carabassa de l'equip Euskaltel-Euskadi. Poc després de la pancarta de 2 km per meta, veient que seria difícil trobar un forat lliure des d'on tenir una bona perspectiva, decidim aturar en un punt on podem contemplar ben bé uns 2 kms d'ascensió.

Aquí esperam, morts de fred, asseguts a l'asfalt que encara aguanta un poc d'escalfor del sol del matí. L'espera és llarga, però finalment arriba la caravana comercial, "caravana friqui" com la vam batejar nosaltres fa un parell d'anys, que almenys ens amenitza un poc l'espera.

Abans del pas dels corredors passa la tradicional caravana comercial del Tour ("caravana friqui", com l'anomenam noltros) per amenitzar l'espera dels aficionats.

I l'espera arriba al seu final amb l'aparició de dues taques a la llunyania, sobre l'asfalt, rodejats de motos i cotxes oficials, i anticipats pel vol dels tres helicòpters que capten aquelles meravelloses estampes que ens ofereix la retransmissió de la carrera. Una de les taquetes que apareix és carabassa, el qual fa embogir els centenars d'aficionats bascos que omplen les vores del camí. És com si la muntanya fos un gran ésser viu que de cop rugís com un monstre enfurismat... diria que se'ns va posar la pell de gallina si no fos perquè ja feia un parell d'hores que li teníem per culpa del fred.

Aficionats bascos animant els escapats Vanendert i Samuel Sánchez, asturià de l'equip Euskaltel, que acabà guanyant l'etapa.

Després del pas de la carrera, vam iniciar el descens amb la multitud de cicloturistes que havien anat pujant durant tot el dia i, també, amb alguns corredors que, ja acabada la carrera, devien dirigir-se a l'hotel. Vam haver de davallar molt a poc a poc ja que la carretera estava completament col·lapsada, i és una llàstima perquè hauríem disfrutat d'allò més de traçar les 34 famoses corbes de Luz Ardiden.

Una vegada a Luz-Saint-Saveur, vam agafar la directa cap a Lourdes, a bon ritme, sempre en lleuger descens o planejant. Els primers quilòmetres, infiltrats dins de la "caravana friqui"; després ja tots tres sols fins arribar al càmping, amb 135 kms i 3.200 metres de desnivell a les cames.

Només hi quedava descansar i recuperar-se, que l'endemà ens esperava una altra etapa de més de 130 quilòmetres i amb un altre colós pirinenc pel mig: el Col d'Aubisque.

Camí de cavalls de migjorn (M-Sud)

2011-08-30T11:09:00.002+02:00

Un parell de bones sortides amb kayak (aquesta i aquesta) i la vessa de posar-me a escriure han endarrerit la publicació d'aquesta ruta que vaig fer a principis d'agost, quatre dies després de fer la M-nord.

Aquest estiu he fet només tres sortides amb btt: una d'uns 60 km; el camí de Cavalls de tramuntana, la M-nord, d'uns 97 km, i que ja va sortir al blog; i el camí de Cavalls de migjorn, la M-sud, de 90 km, que és la protagonista d'avui. En dues de les tres sortides, idò, he fet tot el camí de Cavalls.

Poc abans de les 8.30 h del matí vaig sortir de la colàrsega del port de Maó. 7 hores i un quart després, cap a les 15.40 h, vaig arribar a Ciutadella acalorat, cremat pel sol i amb el cul madur de passar per damunt les roques de vora la mar. Res de nou. Segons les dades del track, en moviment vaig fer unes 6 hores i mitja, comptant les estones que vaig fer desviat del camí.

El millor de la ruta van ser probablement les estampes de la mar plana, clara, transparent a la meva esquerra... el millor, o el pitjor? Com ja vaig comentar a la crònica de la M-nord, vogar amb la temptació tan a l'abast afegeix un punt de duresa psicològica! Sobretot si la calor apreta!

En realitat, el pitjor de la ruta són els trams per damunt roca, sobretot a la part final, a partir de Cala'n Turqueta fins a Ciutadella. En molts d'aquests trams hi ha un camí un poc més endins, a vegades a molts pocs metres, que és infinitament més còmode i ràpid; no té res a veure. Però per alguna raó s'ha traçat el camí de Cavalls per damunt les roques i, si es tracta de fer-lo tot, és per allà on s'ha de passar.

Una altra part un tant farragosa és la que transcorre entre Punta Prima i Binissafúller, quasi tot per asfalt o per trams molt rocosos.

Però ep!, no vull donar una imatge equivocada de la ruta! La M-sud és una gran ruta; no està al nivell del nord, però té trams fantàstics. El meu preferit és sens dubte el que va de Binigaus a Cala Mitjana, el que té més desnivell del sud i el més interior de tot el camí de Cavalls, però també és agraïda tota la part que va des de Binisafúller fins a Son Bou, o el tall més curt entre Macarella i Cala'n Turqueta.

Si tot va bé, una de les properes sortides serà per fer altra vegada tot el camí de Cavalls d'una tirada.

Aquest és el perfil de la ruta, d'un poc més de 1.100 metres de desnivell acumulat:

Aquí podeu explorar el traçat de la ruta:

I aquí teniu l'enllaç al track al wikiloc.

Kaiac amb llamps i lluna d'agost: de Fornells a cala Morell

2011-08-14T17:57:00.005+02:00

Ahir vespre en Jaume, en Pau i jo vam anar a testar un remei anti-estrès infal·lible: remar a la llum de la lluna. Ja coneixíem aquest remei, però crec que ahir en vam provar la fórmula definitiva.

Vam sortir de ses Salines de Fornells devers les 8 del capvespre i, després d'aturar-nos a Pregonda i el Pilar per fer un mos i unes cervesetes, vam arribar a cala Morell passada la 1 de la matinada.

La fórmula del remei consisteix en un conjunt d'ingredients no sempre fàcils de reunir: mar en calma, costa escarpada i verge (i per tant sense contaminació lumínica), una bona embosta de milles (prop de 16, o sigui uns 30 quilòmetres), nevereta amb cerveses, un poc de menjar, bona companyia, lluna plena, cel esquitxat per alguns nivolats aïllats i temperatura ideal per no patir ni fred ni calor.

Tot açò, ben remenat i condimentat amb una tempesta elèctrica a la part final de la ruta, s'ha d'aplicar a cos i ànima durant unes cinc hores.

Si després del tractament encara teniu símptomes, és que patiu un estrès és crònic i, proveu el que proveu, mai no el podreu curar.

Enllaç al track

Un tros de nord amb kaiac: de Macaret a cala Viola

2011-08-07T11:50:00.005+02:00

Si dijous passat vaig recórrer en solitari tot el nord amb btt, dissabte va ser l'hora de fer-ne un bocí amb kaiac, amb la companyia d'en Pau i en Jaume. Devers les 17 h vam començar a remar de la platgeta de na Macaret, amb els kaiacs ben carregats d'aigua, menjar, roba de recanvi, sac i màrfega.

Vam anar resseguint la línia de costa, saltant-nos alguna entrada com s'Arenal d'en Castell o sobretot Fornells, i fent entrada en algunes arraconades i cales: ses Olles, cala Pudent, cala d'en Tosqueta; en algunes coves: cova de ses Bruixes, cova dels Anglesos; i fins i tot en el torrent de Cala Tirant (o més ben dit, de Lluriac) fins que la vegetació ens va impedir de seguir més endavant.

Torrent de Lluriac, que desemboca a la platja de cala Tirant.

El més divertit va ser sens dubte travessar la bocana de Fornells, amb les grans onades que aixecaven les llanxes que hi entraven i en sortien. El més bucòlic, la posta de sol que ens va sorprendre just després de superar el cap de Cavalleria.

La idea inicial era quedar a dormir a cala Viola, a prop de Cavalleria, i seguir remant en sol demà matí fins a Cala Morell. La previsió incerta del vent, però, ens va fer desistir a darrera hora i vam tornar cap a Ciutadella, després, açò sí, d'esvair les merescudes cerveses i bona part del menjar que dúiem.

Ens van sortir 14'7 milles (27'3 km), que vam fer en unes 4 hores en moviment, 4:30 en total.

Enllaç al track

Camí de cavalls de tramuntana (M-Nord)

2011-08-05T15:00:00.005+02:00

Fa un poc més de dos anys vam fer, amb en Toni, tot el Camí de cavalls del nord d'una tirada. Almenys tot el que en aquell moment estava obert. Devíem ser dels primers que ho fèiem, perquè hi havia trams que es notava que encara hi havia passat molt poca gent. Aquí podeu llegir la cònica d'aquella ruta i veure les fotos que hi vaig penjar.

Fa més o menys un any hi vam tornar, amb en Jaume, però ens vam deixar el darrer tall, des Grau a sa Mesquida. Al cap de dues setmanes vam fer tot el Camí de cavalls "non-stop", i aquella va ser també la primera vegada que recorria tot el Camí de cavalls del nord amb el traçat actual sencer.

Ahir, sense res millor per fer, em vaig aixecat dematinet i devers les 7 h vaig sortir de Ciutadella en direcció a la Torre del Ram. Vuit hores més tard, poc passades les 15 h, arribava a la colàrsega del port de Maó, on havia deixat el cotxe el capvespre abans.

El comptaquilòmetres marcava 97 km; el GPS, 95'8. Pel que fa al temps en moviment, el GPS marcava 7 h 12 min, mentre que el CompeGPS em diu 6 h 44 min. En qualsevol cas, vaig estar al voltant d'una hora aturat, el just per obrir barreres i barretes, agafar aigua a la font de sa Teula, a Cala Tirant i a Addaia (feia molta calor: vaig beure uns 10 litres), canviar les piles del GPS, treure'm les sabates per creuar els torrents de Binimel·là i Cala Tirant (no volia banyar les cales d'aigua salada) i espolsar-me l'aranya enorme que em vaig endur amb la cara i que es va refugiar en la meva esquena.

Però si una cosa puc destacar de la ruta d'ahir és la calor, molta calor, que vaig patir. Els que coneixeu el Camí de cavalls sabeu que les ombres són escasses, sobretot al nord. A més, el fet de tenir la mar al costat durant quasi tota l'estona, amb imatges temptadores com la de la foto de més amunt, fa que psicològicament sigui més dur...

Us deix amb el perfil i l'enllaç al wikiloc:

El desnivell acumulat és d'uns 2.200 metres.

Enllaç al track

Tour-tour a Pirineus. Encalçant el dimoni

2011-07-29T18:40:00.008+02:00

Des de fa cinc anys, a l'estiu hi ha almenys una cita obligada amb la velo, ja sigui la de roda prima, la de roda gruixada o la de càrrega. Durant tres estius vam fer el que anomenàvem Girotour, un conjunt de bones rutes de btt per diferents indrets de les comarques gironines. Un d'aquells estius també vaig vogar en solitari pel nord de Sardenya, carregat amb les alforges. L'any següent vam fer el mateix per Irlanda; aquella vegada vam ser vuit. L'estiu passat va tocar el torn a Islàndia, viatge que a dia d'avui encara espera la seva crònica al blog.

I a la fi, després de molt d'endarrerir-ho, aquest estiu ha arribat l'hora de la roda prima. I per celebrar-ho hem decidit peregrinar a Lourdes. Lourdes, com tothom sap, és un indret procliu als miracles, i més o menys açò és el que em feia falta si volia resistir cinc dies seguits amb en Xevi i en Xavi, una mena de Zipi i Zape catalano-menorquins.

Lourdes, com també deveu saber -i no ho sabeu, no patiu que ara us ho explic- és al departament francès d'Hautes-Pyrénées, on hi ha alguns dels ports de muntanya més cèlebres dels Pirineus: Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque, Peyresourde, Hautacam, Luz Ardiden i tants d'altres. El nostre objectiu, per tant, era ni més ni menys que escalar uns quants de colossos pirinencs i, de pas, veure-hi passar aquells que els han convertit en mítics: els corredors del Tour de França. Però no només els corredors: també el famós dimoni del Tour que tantes vegades hem vist a la pantalla, des de ca nostra.

En principi havíem previst fer quatre rutes, de les quals finalment només en vam fer tres. Els propers dies n'aniré penjant les cròniques:

1) Lourdes - Bagnères de Bigorre - Campan - TOURMALET - Luz-Saint-Saveur - LUZ ARDIDEN- Argelès-Gazost - Lourdes: 135 km.
2) Lourdes - Louvie-Juzon - Laruns - COL D'AUBISQUE - COL DU SOULOR - Argelès-Gazost - Lourdes: 133 km.
3) Sainte-Marie de Campan - HOURQUETTE D'ANCIZAN - Ancizan - Arreau - COL D'ASPIN - Sainte-Marie de Campan: 60 km.

El quart dia, diumenge 17 de juliol, teníem previst fer els ports de Val Louron i de Peyresourde, en una ruta d'uns 130 km. Per desgràcia, el temps, que fins llavors ens havia respectat bastant, es va embrutar: el dissabte a vespre es va posar a ploure i no va aturar en tota la nit i tot l'endemà. Açò significava que, si fèiem la ruta, a part de banyar-nos, passar fred i patir a les baixades, tampoc no veuríem gaire cosa dels ports que teníem previst pujar, ja que estarien coberts pels núvols. Finalment vam decidir tornar cap a Girona, on vam fer un parell de rutes pels voltants de Tossa i per les Gavarres; després, açò sí, d'haver-nos premiat amb un bon "chuletón" a Besalú.

Uep sa velorució!

2011-07-01T15:31:00.011+02:00

Ara que és temps de crisis, evolucions i revolucions, també n'hi ha que proposen que faguem la velorució, la revolució més pacífica i neta que hom pugui imaginar.

Açò és el que pregona aquesta pintada en un mur d'una ciutat francòfona: "Evolution, revolution... velorution!". Podria ser París, Brusel·les, Montreal, tantes altres...

Sigui com sigui, a Ciutadella, on no tenim "carril bici" sinó "carril velo", també ens podríem permetre aquest joc de paraules: evolució, revolució, velorució. Només el joc de paraules?

Prèvia de Sant Joan (també) dalt el Toro

2011-06-22T19:17:00.004+02:00

Ahir explicava que dilluns, per celebrar el meu aniversari, vaig pujar al Toro amb en Jaume. No estava previst, sinó que va ser a causa d'un rampell que em va agafar al passar per davant del trencant, as Mercadal. Avui hem tornat a sortir amb en Jaume, i me l'ha tornada, tal vegada per celebrar que esteim de festes. Quan passàvem pes Mercadal, en tost de prendre cap al camí de Tramuntana, com també havíem de fer dilluns, en Jaume s'ha desviat cap a la muntanya (així l'anomenam) més alta de Menorca.

Ja que hi érem, hem aprofitat per fer quatre fotos per completar la crònica d'ahir. Com ja vaig comentar, la pujada al Toro són tres quilòmetres d'ascens ininterromput, amb rampes de fins al voltant del 20%, com resa una pintada a l'asfalt abans de la primera rampa forta:

En només tres quilòmetres es passa dels aproximadament 60 metres d'altitud des Mercadal als 362 metres de dalt el Toro, el qual suposa una pendent mitjana de l'11%. A més, la pujada és molt irregular, de manera que és impossible mantenir un ritme constant i còmode. Segurament és per açò, i per les fortes rampes que s'han de superar, que la pujada al Toro es pot convertir fàcilment en un autèntic infern:

Una vegada a baix, hem seguit amb la ruta inicialment programada: camí de Tramuntana, carretera de Fornells a Maó, pujada a sa Roca, camí de sa Cucanya, camí d'en Kane, es Mercadal i altra vegada cap a Ciutadella. En total, 90 quilòmetres amb un bon desnivell per ser Menorca.

Una de les corbes empinades de la pujada al Toro.

Açò és ell! Si l'arribau a veure, és que heu arribat a dalt.

Aniversari dalt el Toro

2011-06-21T19:39:00.006+02:00

Ahir dilluns vaig fer 31 anys. Oficialment, aquesta és l'edat en què un deixa de ser jove. Per celebrar-ho, vaig treure a trotar el cavall de ferradura prima amb en Jaume... Ja ens entenem: la velo de carretera.

Quan passàvem pes Mercadal, i en un rampell completament irracional, em vaig desviar i vaig enfilar la pujada cap al Toro quan en principi havíem de seguir recte cap al camí de Tramuntana. En Jaume, sense pensar-s'ho gaire, em va seguir amb cara de fillet malcriat.

Tal vegada volia desafiar el pas del temps, o les lleis que em fan vell, no ho sé. El que sí us puc assegurar és que el Toro, amb els seus 3 quilòmetres de pujada ininterrompuda i les seves rampes de fins al 21% (almanco açò resa una pintada damunt l'asfalt, al costat d'una altra pintada que diu "l'infern"), és un port molt dur per fer amb velo de carretera. Molt més dur que altres de més llargs... i més si fa calor, ja que no espereu trobar-hi una ombra.

Sigui com sigui, en les properes setmanes em tocarà pujar-hi qualque altra vegada si vull arribar més o menys preparat a la cita d'aquest estiu amb l'Alt Pirineu francès. Hi vaig acompanyat d'en Xevi i en Xavi, que vindrien a ser una mena de versió catalanomenorquina dels Zipi i Zape. Aprofitarem per veure el pas del Tour de França pels mítics Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque i companyia, després d'haver-hi fet la nostra corresponent pujada.

L'harmonia dels 104 dàlmates de les Gavarres

2011-06-10T12:05:00.006+02:00

Després dels 101, els 102 i els 103, enguany tocava fer els 104. Per quart any consecutiu, uns quants amics i coneguts ens vam trobar dissabte a Fornells de la Selva, a Cal Petit, can Llorenç, per intentar complir l'objectiu de fer 104 quilòmetres exactes, ni un més ni un menys. Els tres anys precedents ho havíem aconseguit, en gran part gràcies a la bona estrella del gran del Cal Petit.

Quan aquest diumenge, cap al final de la ruta, més o menys per Llambilles, en Llorenç va agafar la davantera del grup i va començar a calcular mentalment els camins que havíem de recórrer per aconseguir la nostra fita, tot feia indicar que ho aconseguiríem altra vegada. Per quarta vegada consecutiva aconseguiríem fer els quilòmetres exactes que ens havíem proposat sense fer afegits al final per arribar-hi.

El lloc, el dia i l'hora ja feia mesos que estaven fixats: a Cal Petit, el 4 de juny a les 7 h del matí. Aquesta vegada, no només faríem més quilòmetres que les altres vegades, sinó que també seríem més per a fer-los: 14 ciclistes per fer 104 quilòmetres. Ja ho deien els grecs: la música és l'harmonia del nombre... 14, 104... Podia haver-hi més harmonia? Tot i que no vam sentir ni una cançó, els 104 dàlmates van ser més musicals que mai.

Una de les novetats d'enguany va ser la presència d'una dàlmata, la Fernanda, en el pilot de dalmatians. Alguns com en Xevi, en Josep, en Tolo, els Joans o n'Oriol, a part d'en Llorenç i de jo mateix, ja som habituals de la cita. Altres com en Ricard, en Jaume, n'Albert o n'Arnau era la primera vegada que hi participaven. Val a dir que els dos darrers els vaig sentir anomenar per primera vegada a la primera edició dels dàlmates, a la qual finalment van faltar.

Vam fer més pistes que altres vegades, en part perquè alguns corriols que vam intentar o bé estaven molt embardissats o bé directament la vegetació i els arbres caiguts per la nevada de l'any passat els havien tancat per complet.

Vam anar sumant quilòmetres a un ritme bastant suau i, sobretot al principi, sense gaires aturades ni cap incidència. Açò sí, quan devers les 11.30 vam arribar dalt els Àngels, on havíem d'aturar a berenar (esmorzar pels continentals), n'hi havia un parell que els havien sortit unes curioses plomes damunt el casc i amenaçaven seriosament amb abandonar. Per sort, les llesques de pa amb oli i tomàtiga fregada i un bon assortit d'embotits ens van donar forces i van fer reviscolar els nostres dos ocellots!

Havíeu vist mai uns cicliestes tan senyorets? Tots ben assegudets en una cadira... bé, tots no: n'hi ha un que, estirat enterra, es resisteix caparrudament a civilitzar-se.

Després d'un bon berenar, tots 14 dalmatians vam prosseguir la marxa amb la ferma intenció d'enllaçar pistes ràpides i completar els 104 quilòmetres quan abans millor. La ferma intenció, però, va durar ben poc: a la primera que vam trobar un corriol ens hi vam llençar sense dubtar-ho. Al cap de poc vam comprovar que ens havíem equivocat: la primavera, que és molt dura amb els corriols, l'havia omplert de bardisses que ens van deixar els braços i les cames ben marcats. Almenys va ser molt divertit sentir la coral de crits que fèiem per culpa de les punxes i les branques que se'ns anaven clavant. Va ser el moment més musical del dia.

Quan vam sortir del corriol vam dir: "a partir d'ara sí, només pistes!", fins que en Josep, al cap d'uns minuts, va proposar agafar el corriol que davalla, davallava més ben dit, del Montnegre cap a Madremanya. Aquesta vegada no només ens vam trobar bardisses, sinó arbres caiguts i vegetació de tot tipus que s'havien apropiat del caminet.

Així com altres anys havíem patit una plaga de punxades, aquesta vegada ens va afectar el virus dels canvis romputs, el qual és encara més devastador que el primer. El gran afectat pel virus va ser n'Oriol, que va trencar ell tot sol més coses que tots els altres junts. De fet, em sembla que darrerament li surt a canvi romput per setmana, més o menys. Aquesta vegada el va salvar per ben poc, i gràcies a la manya de n'Arnau, que va redreçar la patilla i va solucionar no sé prou bé com un problema amb una molla del canvi. Açò sí, tot el que quedava de ruta, 40 i pico quilòmetres, n'Oriol els va haver de fer amb el plat mitjà i uns quants pinyons del mig.

Al cap d'uns quants quilòmetres, i aquesta vegada per la pista ben ampla que davalla de Montnegre cap a la carretera de Santa Pellaia, en Josep va perdre una rodeta del canvi. Ara sí que l'hem feta bona! Vam reunir altra vegada el comité de crisi i finalment vam solucionar el problema gràcies a la idea (em sembla que d'en Ricard o de n'Arnau) de posar-hi un trosset de plàstic perquè aguantés la cadena. El plastiquet va aguantar miraculosament fins al final.

Després d'uns quilòmetres per pistes (ara sí) que ens van dur als Metges i a prop del Puig d'Arques, vam decidir emprendre la tornada cap a Fornells. El meu GPS marcava uns 80 quilòmetres, i volíem evitar sobretot passar-nos de rosca. Havíem de clavar els 104! No havíem fallat les tres primeres vegades, i tampoc no podíem fer-ho aquesta.

Arribant a Llambilles en Llorenç va reviscolar, va treure forces de no se sap ben bé d'on i es va posar davant a estirar del grup. Anava calculant en veu alta, però per si mateix, els camins que havíem d'agafar per fer els 7 o 8 quilòmetres que ens faltaven. Fins aquí un, fins allà dos, fins no sé on, tres... I així fins als 104. Exactament igual que les altres vegades. Tot semblava indicar que una altra vegada els clavaríem.

Travessant no sé quina riera, a prop de Fornells, per damunt d'uns troncs que estaven instal·lant en aquell precís instant i que us assegur que patinaven molt perillosament!

Després d'aquesta riera es van formar dos grups: el d'en Llorenç, que guiava els darrers quilòmetres de la sortida, i la resta, que ens vam entretenir travessant la riera. Al principi el camí no tenia pèrdua possible, així que vam pedalar a bon ritme per intentar agafar els altres. Tanmateix, en un tram que el camí anava pel costat de les vies del tren, van aparèixer unes rodades que travessaven les vies davall un pont amb el terra ben efangat. Teníem per tant dues possibilitats: seguir recte al costat de les vies, o creuar-les seguint les rodades marcades al fang.

Finalment vam optar per la segona opció, però no vam estar gaire a començar a dubtar, ja que un poc més endavant el camí es dividia en dos més i havíem de decidir altra vegada quin agafar. Després de telefonar en Llorenç, vam confirmar el que ens temíem: ens havíem equivocat, hauríem d'haver seguit recte.

Així idò, amb aquest tram de més que vam fer (d'anada i tornada) afegíem uns centenars de metres que podien ser nefastos per complir l'objectiu de fer ni més i menys que 104 quilòmetres. Si els càlculs d'en Llorenç eren acurats, per primera vegada fallaríem en el nostre intent i faríem més distància de la que ens havíem proposat. I pel que sembla, els càlculs d'en Llorenç mai no fallen. Quan li vaig dir que ens havíem desviat un poc de la ruta, em va contestar convençut: ens passarem.

I així va ser. Poc abans d'arribar al punt de sortida el 105 va saltar al meu GPS, l'encarregat, des d'aquells primers 101 de fa quatre anys, de mesurar la distància recorreguda.

El més important, però, va ser que per primera vegada vam acabar tots els que havíem començat. Tot i les importants avaries que van patir en Josep i n'Oriol, tots 14 vam arribar junts al punt de sortida. No és més que suficient açò per compensar el fet que uns pocs metres ens fessin superar la barrera dels 104? Al cap i a la fi, de 14 a 104 només hi va un zero, i ja se sap que el zero no val res!

Els 14 caçadors de dàlmates... 14? I n'Albert, on és?

Com sempre, un dels moments més esperats va ser la paella al final de la ruta que ens va preparar n'Anna.

Per cert, a qualcú li sona aquest 600?

Si voleu explorar o descarregar-vos el track, el trobareu com sempre al wikiloc.

Inspirats per Islàndia

2011-05-27T20:40:00.006+02:00

Els darrers dies es torna a sentir parlar molt d'Islàndia... de la revolució islandesa, de l'erupció del volcà Grismvoetn i les seves conseqüències per al tràfic aeri, etc. En Xevi i jo aquests dies també tenim Islàndia al cap, perquè fa justament un any començàvem els preparatius del viatge que hi vam fer l'agost passat.

En tretze dies, deu de pedalar, vam fer més de 1.200 quilòmetres per donar la volta a un bon tros d'illa. El balanç final va ser d'una velo i diversos components trencats, alguna nova lesió, però sobretot un bon feix de vivències, sensacions i paisatges impressionants gravats a la retina.

Mentre preparàvem el viatge vam amenitzar l'espera amb un vídeo, Inspired by iceland, que va marcar el nostre periple islandès. I si no, jutjau-ho vosaltres mateixos:

Marroc sense velo

2011-05-05T16:41:00.006+02:00

Acostumat a viatjar a ritme de pedal, el ritme amb què passen els quilòmetres quan viatges amb cotxe sembla desnaturalitzar, allunyar, les coses que vas veient pel camí. Els sorolls, les olors, les pendents i els elements queden en un segon pla davant de la frenètica successió d'imatges de paisatges, persones i animals.

Quan veus un ciclista, i a Marroc se'n veuen molts que tenen la bicicleta com a mitjà de transport quotidià, tens un sentiment contradictori: per una banda, t'agradaria ser al seu lloc; però per l'altra agraeixes ser dins un cotxe que et permet vèncer les distàncies i els elements sense vessar ni una gota de suor. En qualsevol cas, els quilòmetres guanyats sense esforç són com una tagina sense espícies... també són bons, però tenen un punt d'insipidesa.

Una velo recolzada damunt un mural, al poble de Boumalne Dadès.

Dos minarets i terrats de la medina de Fes.

Mesquita a la medina de Fes, a l'hora de l'oració.

Medina de Fes.

Macacos de l'Atles.

L'animat poblet de Rissani.

Dues dones, se suposa.

Paisatge semi-desèrtic.

Un altre paisatge semi-desèrtic.

Posta de sol d'un capvespre ventós.

En les zones rurals els mitjans de transport més comuns són les bicicletes i els ases, amb carro o sense.

Imatge de postal que no representa la realitat del Marroc: l'animal més comú és l'ase; camells i dromedaris són per als turistes... i per a uns pocs habitants del desert.

Aigües transparents del riu Todrà.

Garganta del Todrà. Les parets que es veuen a baix tenen uns 300 metres d'alçada.

Vall del Dadès.

Estranyes formacions rocoses a la vall del Dadès.

Els marroquins no tenen gaire manies a l'hora de fer les carreteres, ni tampoc, per cert, a l'hora de conduir per elles.

Típic poblet de l'Altlas, amb cases fetes d'adob.

Vall de l'Ounila.

Poblet a la vall de l'Ounila, un petit paradís.

Carnisser amb la destral al poblet de Telouet, a l'Alt Atles.

La concorreguda plaça Djema El Fna de Marrakech, just una setmana abans de l'atemptat al cafè Argana.

Tramuntana i migjorn des d'Alaior

2011-04-10T10:08:00.002+02:00

Açò és el que aquí a Menorca solem anomenar "una nord-sud", una ruta que recorre part de la costa nord i part de la costa sud. En aquest cas, més nord que sud.

La ruta, d'uns 80 kms (75 de gps), comença a Alaior i ressegueix un tram del Camí de Cavalls del nord (entre Addaia i sa Mesquida) i un tram més curt del sud (entre Cales Coves i la Torre Vella). La resta és per camins "d'interior", alguns de terra, alguns carreranys estrets i també alguns camins rurals asfaltats. Té trams més tècnics que altres, però és tota ciclable excepte algun petit tall de pujada.

Un dels objectius de la ruta era enllaçar el nord i el sud trepitjant al mínim de camins asfaltats. Tenint en compte que aquella no és la zona de Menorca que coneguem millor, i que hi ha trams d'asfalt pràcticament inevitables, ens en vam sortir prou bé.

Mongofre.

Ses Salines Noves (noves ho devien ser ja fa temps) de Mongofre.

Cala Tortuga amb l'aigua com un mirall.

Davallant a Cales Coves.

Imatge satèl·lit de la ruta. Podeu descarregar-vos i/o explorar el track del wikiloc.

What's next? Caure i tornar-se a aixecar

2011-03-30T19:35:00.009+02:00

Com en la vida, saber caure és tant o més important que evitar fer-ho.

Primer de tot, les caigudes:

I què és el que ve després de caure? What's next? Ni més ni menys que tornar-se a aixecar! Aquí teniu 44 minuts de precioses filigranes, després de caure i haver-se tornat a aixecar:

Un diumenge qualsevol: Mitjana i Llucalari

2011-03-21T23:09:00.002+01:00

A l'anterior article hi penjava unes quantes fotos d'un dimarts qualsevol de fa dos anys...

En aquest, tres fotos d'aquest mateix diumenge.

Vaig recórrer el Camí de Cavalls des de Macarella fins a Cala'n Porter i em vaig aturar a tirar unes quantes fotos en dos punts: Cala Mitjana, lloc de pas habitual, i el barranc de Llucalari, pel qual havia passat només una vegada, i de nit.

Cala Mitjana.

Llucalari.

Davalladeta a Cala Llucalari.

Un dimarts qualsevol de fa dos anys

2011-03-18T19:45:00.005+01:00

Fa dos anys tenia els dimarts dematí lliures i solia aprofitar per fer el que ja deveu suposar: escapar-me amb la velo per les muntanyetes dels voltants de Girona.

Un dimarts qualsevol de fa dos anys, idò, vaig anar a vogar per Sant Grau i vaig fer unes quantes fotos amb el mòbil. En arribar a casa (us podeu estalviar la broma del capuccino) les vaig pujar al blog amb la idea de fer-ne un poc de crònica, però la feina i altres ocupacions em van impedir d'escriure la historieta que les havia d'acompanyar, i aquí es van quedar, "omplint-se de pols"...

Com que darrerament tenc poc per explicar i el que s'està omplint de pols és el mateix blog, aprofitaré i penjaré aquelles fotos amb algun comentari. Aquesta vegada us salvau d'haver de llegir la crònica!

La Devesa de Girona.

Des de dalt de Sant Grau, mirant cap a les Guilleries i el Montseny.

Per entre castanyers.

Sant Grau.

A punt de creuar el Ter.

Sant Grau i una estora de flors grogues (ja veis que m'hi esforç, en fer els comentaris).

El carrilet i el Ter.

Les Deveses de Salt.

Lanzarote (7) Punt i final a la Geria, terra de vi

2011-02-23T18:29:00.004+01:00

Així de bé va començar el darrer dia de viatge a Lanzarote, que va ser el més relaxat de tots: tenia per davant 55 kms fins a Arrecife, passant per la zona de vinya coneguda com la Geria. Per primera vegada, vogaria només per asfalt i amb estones de vent a favor. Açò és el que vaig apuntar a la meva llibreteta el capvespre, quan vaig arribar a Arrecife:

Avui matí quan m'he aixecat he anat a berenar tranquil·lament al bar "Las Bajas". L'aire fresquet del matí era agradable, però es notava a l'ambient que seria un dia de molta calor. En aquesta hora del matí el poble de Caleta de Famara té un ambient ben curiós: pels carrers de terra hi corren cans amollats, i s'hi veuen passejar senyors majors equipats del corresponent capellet o, indistintament, joves surfistes provinents de qualsevol indret del món. La mescla de gent dóna un aire ben peculiar -i agradable- a Caleta de Famara.

Un senyor passeja de bon matí pels carrers sense asfaltar de Caleta de Famara.

Després de berenar he agafat la velo i he arribat fins a la platja. He passat una estona observant els surfistes... sembla que avui no hi havia molta sort amb les onades: la majoria d'ells s'estaven estirats amb la panxa damunt la taula, esperant que s'aixequés una onada que els tregués de l'ensopiment.

Al fons a la dreta s'alçaven majestuosos els acantilats del Risco de Famara. Entre i entre els ulls se m'hi desviaven i em causava una sensació ben estranya: han passat poc més de dos dies des que el vaig creuar i des de llavors no he deixat de pensar-hi... de pensar en com d'aprop vaig estar d'estimbar-me. Tot i així, mirar al Risco no em provocava cap sensació desagradable; al contrari: em seduïa, m'atreia...

Sortint de Caleta de Famara, amb la Graciosa al fons.

Poble de Mozaga, si la memòria no em falla.

Quan semblava que ja no podia fer més calor m'he enfilat a la velo i he partit en direcció a Teguise. No hi he entrat perquè tenc previst anar-hi demà al matí a veure el mercat que hi fan els dissabtes. En arribar a l'encreuament de Teguise he girat a la dreta en direcció a Yaiza, per la carretera que travessa la zona coneguda com la Geria.

La Geria és una zona vitícola molt característica pels tancats de paret en semicircumferència anomenats "abrics". Aquestes parets tenen la funció de protegir les parres dels forts vents que assoten l'illa. L'arena negra, provinent de cendra volcànica i anomenada "picón", permet recollir la rosada de la nit i evita que el sol evapori la poca humitat de la terra durant el dia. És impressionant com aconsegueixen que d'aquella terra negra, completament estèril, en broti un esquitx de verd.

També impressiona veure les figueres que neixen dins els forats o coves de camps de lava que sembla que s'han refredat just fa unes hores, protegits també per trams de paret seca. Aquest terreny seria descartat d'entrada pels agricultors d'arreu, però quan és l'únic de què disposes, d'alguna manera te les has d'enginyar per fer del defecte virtut.

A Menorca també en sabem un poc, d'açò: al llarg dels segles hem aprofitat la ingent quantitat de pedra solta que cobreix l'illa per a construir un entramat de parets seques amb la doble funció de tenir el bestiar fàcilment controlat i, de pas, d'alliberar la terra de tanta pedra per fer-la més conreable. A part, les parets seques tenen altres benecifis indirectes, com ara servir de refugi a tota mena de bestioles o fer redossa a plantes i arbusts; precisament com les parets d'abric de Lanzarote.

Travessant aquests camps de vinya he vogat amb el vent a favor, crec que per primera vegada en tot el viatge. Quan fa vent, els ciclistes sempre el duim de cara. És una d'aquelles lleis inexorables que regeixen el món. Una altra és aquella que afecta als pescadors i fa que els peixos siguin més i més grossos com més temps fa que van ser pescats. També n'hi ha de similars que afecten els cercadors de bolets i molts altres recol·lectors de gestes.

En arribar a Uga, el poble del salmó fumat, he girat a l'esquerra en direcció a Arrecife. M'hi quedaven els darrers quilòmetres del viatge, que són més de tràmit que altra cosa. En el que m'hi quedava de camí el paisatge no ofereix res d'especial: tota la zona del sud-est està bastant urbanitzada...

Per paga, com que he girat quasi 180º, tornava a dur el vent de cara. El peix era així de gros...

Arribant a Arrecife, a punt de tancar el cercle.

Com a colofó al viatge, el cel m'ha regalat un ruixat de gotes grosses i fredes, d'aquelles que amenacen amb convertir-se en un fort aiguat però que, pel que sembla, a Lanzarote el costa deixar-se anar.

Una vegada a Arrecife, he vingut directament cap al carrer León y Castillo, el més cèntric i comercial, i m'he premiat amb una Dorada i una tapa de pop per celebrar el final del meu periple conejero. Quan escric açò, amb la segona cervesa a mitges, no tenc la sensació d'estar dient "adéu" a Lanzarote, sinó "fins la pròxima". No sé quan, però tenc la certesa que hi tornaré.

La qüestió ara és: quin serà el proper destí de les meves alforges?

Imateg satèl·lit de la darrera etapa de la volta per Lanzarote. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

Lanzarote (6) Los Ajaches i Timanfaya, terres del diable

2011-02-04T18:25:00.001+01:00

Playa Mujeres i Fuerteventura al fons.

Avui, divendres 10 de desembre, m'he despertat a Playa Mujeres. El primer que he fet ha estat guaitar fora de la tenda... No, no sigueu malpensats! No guaitava per contemplar cap dona, sinó per veure com era la platja on vaig arribar ahir vespre, quan ja s'havia fet ben fosc. També he comprovat, més que res per curiositat, si el lloc on vaig plantar la tenda era l'adequat. I és que l'únic que veia quan vaig arribar a Playa Mujeres eren les grans ombres de les penyes, els llums de Fuerteventura reflectits a la mar i el petit cercle que abastava a il·luminar el frontal, que tenia les piles boni gastades.

He desmuntat la tenda el més ràpid que he pogut, ja que un exèrcit de voraços neòpters (mosques emprenyadores, per entendre'ns) havien decidit menjar-me viu per berenar. M'estaven posant histèric. Tenien una especial fixació, per suposat, en les ferides a les cames que em vaig fer dimecres al Risco de Famara.

Les frisseres per partir d'allà han fet que em tallés un dit mentre pelava una taronja. Tot plegat m'ha posat de molt mal humor. Berenar donant coces enlaire, com si estiguessis envoltat de pilotes de futbol i les haguessis de treure del camp en el menor temps possible, vos puc assegurar que no és gaire còmode. I menys encara si et raja sang d'un dit i estàs deixant la roba i el menjar de color vermell...

Playa Papagayo

He partit en direcció a Playa Papagayo, la platja on en teoria hauria d'haver passat la nit. M'he plantat allà en pocs minuts i he comprovat que és polida, però que tampoc no n'hi ha per tant com m'havien dit. També he comprovat que no era el millor lloc per acampar: si ho hagués fet, amb la crescuda de la marea les onades haurien arribat fins a la tenda.

Després de fer la foto de rigor he retrocedit fins agafar el camí marcat com a ruta nº 9, la que dóna la volta a l'illa i que el primer dia vaig seguir en el tram entre Arrecife i Orzola. Al principi és una pista transitable amb relativa comoditat, però a poc a poc es va embrutant de grava, de sargalls, fa puja i baixes cada vegada més marcats i, en definitiva, s'acaba convertint en un autèntic trencacames.

Tota la primera part d'avui, entre Playa Mujeres i Playa Quemada, ni més ni menys que 20 kms, he avançat molt lent. Les parts de baixada, que amb una btt hauria pogut fer molt més ràpid, havia d'anar molt alerta de no trencar res. La velo començava a fer unes renous que no m'agradaven gens...

Els Ajaches.

Riu de grava.

Playa del Paso, just abans d'arribar a Playa Quemada.

Aquesta zona es coneix com els Ajaches, el nom de les muntanyes del sud-est de Lanzarote que moren en acantilats sobre el mar. La falda de les muntanyes està travessada per barrancs, torrents i canalons de major o menor envergadura, el qual converteix el camí en un continu puja i baixa. Per paga, el llit dels torrents està cobert d'una grava gens difícil de trepitjar amb les cobertes primes i el pes que duia.

En un moment donat he vist un veler situat enmig d'una V oberta que formaven les roques, i m'he aturat a fer-li una foto:

Llavors han aparegut, retallats a contrallum sobre la línia de l'horitzó, les siluetes de 5 ciclistes, un dels quals duia una estrany objecte quadrat sobre del casc. Només podien ser ells: els gironins-olotins que m'he anat trobant al llarg del viatge. L'estrany objecte del casc no era altra cosa que la càmera que duu en Toni, el reporter oficial del grup. M'he unit al grup i ens hem posat al dia del succeït des de dimecres, quan ens vam trobar al Mirador del Río.

La calor i la duresa del camí han anat en augment. Cada vegada que passàvem pel llit d'un torrent sec cobert de grava tenia la sensació d'estar arrossegant un tràiler, encara que pràcticament no hi hagués desnivell.

En un moment donat ens hem aturat en una cruïlla de camins: al davant teníem el camí que ressegueix la costa, que és el que ells havien de seguir; a l'esquerra, una pista que feia pujada i que s'endinsava cap a l'interior per la falda d'un dels Ajaches. Aquest segon és en teoria el camí que havia d'agafar jo, però em sentia còmode amb la companyia i he decidit seguit endavant amb ells.

Un Toni, un Jordi i na Laura.

Alguna pujada no ho posava gaire fàcil...

Després de l'enèsima baixada, en un petit codolar al final del Barranco de la Casia, ens esperava una petita sorpresa: un curiós jardinet fet a base de cactus i dels elements decoratius més diversos, des de boies retallades fins a figures gegants d'escacs, passant per un joc de plats i biela de bici rovellats. Hem aprofitat l'avinentesa per fer un petit descans i hem seguit en direcció a Playa Quemada.

La velo recolzada en una barca al codolar del Barranco de la Casia.

A partir d'aquí el camí s'ha tornat més estret i empinat, a estones lleugerament trialer. Tot i així, com que havia desaparegut quasi tota la grava, m'hi trob molt més còmode. Només hi havia un petit problema: les estranyes renous que feia la velo cada vegada anaven a més. Finalment, cansat de patir, he decidit aturar-me a mirar què passava... I açò és el que passava: havia perdut un dels dos cargols que subjecten el portaequipatges al quadre per la part de baix...quasi res! No és la primera vegada que em passa açò: fa dos estius a Irlanda ja em va passar el mateix. Per sort, la solució ha estat fàcil: he agafat un cargol d'un portabidó, que he substituït per una brida.

Després d'uns quants puja i baixes més hem arribat a Playa Quemada. Els gironins-olotins estaven a punt d'acabar el seu recorregut dels Pedales de Lava: només els quedaven uns quilòmetres d'asfalt per arribar fins a Puerto del Carmen, on s'allotgen. Ens hem assegut en un bar a celebrar-ho; ells amb cervesa, jo amb Coca-Cola, que encara m'hi quedaven uns quants de kms per davant. Duia pràcticament tot el matí en ruta i havia fet només 20 kms! Me'n faltaven uns 40...

Perspectiva de Playa Quemada y el Puerto del Carmen.

Amb els Jordis, els Tonis i na Laura.

Després de despedir-nos (fins diumenge, a l'avió) he emprès la pujada per asfalt en direcció a Yaiza, molt més llarga del que em pensava. Ha estat un dels moments que he passat més calor de tot el viatge.

Un dels gironins havia comentat que Uga és famós pel salmó fumat que hi fan. Diuen que, passant-hi, en pots sentir l'olor. Així que, passant per Uga, he respirat a fons (quin remei, feia pujada!) i, efectivament, he pogut sentir l'olor del salmó fumat... o era l'olor de la meva roba? Després de tants de dies de viatge... Bé, millor deixem-ho estar.

Uga, el poble del salmó fumat.

Una vegada a Yaiza m'he desviat cap a Timanfaya per la carretera que vaig fer ahir capvespre; llavors de davallada, ara de pujada. La llum era més bona, la perspectiva diferent, i tot i que avui feia pujada, sens dubte l'he disfrutada més.

Comprovat: millor de pujada sense vent que no de baixada a contravent!

He tornat a quedar meravellat amb els camps de lava, amb les tonalitats que prenen les muntanyes... I quan dic "he tornat" no em referesc a ahir, quan ja vaig passar per Timanfaya, sinó sobretot a l'agost, a Islàndia. Pel que sembla, la lava és lava en una i altra latitud... L'efecte de les erupcions volcàniques és semblant arreu, almenys per un profà en la matèria com jo.

Just abans del trencant cap al Parc Nacional m'he creuat un ciclista que pedalava amb els braços, en una mena de tricile que no s'alçava més de dos pams d'enterra. Si ho he vist bé, duia una senyera descolorida i estripada de vella que era... ves a saber quants de kms deu haver fet ja!

He pagat 8€ per entrar al Parc Nacional. He pogut seguir pedalant durant uns pocs quilòmetres, però en arribar al restaurant/centre d'informació no hi ha hagut més remei que deixar la velo i agafar un bus. En el trajecte amb bus he contemplat els paisatges més bells de tot Lanzarote i uns dels més impactants que he vist mai: desolació, negror, mort, quietud... i lluita per la supervivència d'uns pocs éssers vius que s'aferren a la vida d'una forma admirable. És una llàstima no haver pogut fer-los dalt velo, en solitari... Ben segur que m'hauria emocionat.

Desert volcànic.

Camp de lava fins a la mar.

Paisatge negre com l'asfalt.

Terra torrada.

Cràter de dibuixos animats.

El més simpàtic de Timanfaya són els seus gèisers: els havia sentit anomenar, però se'm feia difícil imaginar-me'ls, ja que l'aigua no és que abundi en tota l'illa. Resulta que els gèisers en qüestió són prefabricats: estan formats per una espècie de tub ample clavat enterra i un senyor vestit d'uniforme verd els va omplint d'aigua amb un poal.

La configuració actual del Parc Nacional de Timanfaya, i de bona part de l'illa, és com aquell que diu de fa dos dies: dels anys 1730-1736, en què van succeir-se fortes erupcions volcàniques. Més recentment, a la primera meitat del segle XIX, van repetir-se les erupcions, aquesta vegada de menor intensitat.

Un capellà de Yaiza, Don Andrés Lorenzo Curbelo, es féu cèlebre pel relat que va fer dels esdeveniments:

"Esta isla la destruyó quasi la mitad un furioso volcán que rebentó el día viernes primero de septiembre del año de mill septecientos y treinta, a las diez de la noche en la Aldea de Chimanfaya, tres leguas de la Villa capital Teguise, que rrepitió, abriendo diversas vocas, quatro años, devorando muchas aldeas y levantando grandes montañas donde no las avía, alcansando sus arenas menudas más de seis leguas de distancia."

Recorrent Timanfaya sembla que just fa unes hores que s'ha refredat la lava... no és gens difícil imaginar-se com devia ser d'aterrador, tot allò.

Tiagua.

Esglesieta blanca al poblet de Muñique, si no record malament.

Davallant cap a la Caleta de Famara, amb un vell conegut al fons: el Risco de Famara.

El darrer tram de ruta, fins a Caleta de Famara, quasi tot amb lleugera baixada, va ser molt ràpid. Açò sí, a mitjan camí em vaig aturar a Tiagra per comprar carn per a la barbacoa del vespre. La cinquena etapa, de 60 quilòmetres, va acabar idò amb una bona barbacoa a Caleta de Famara. Cent setanta anys abans no hauria fet ni falta encendre foc.

Així va acabar la jornada... bé, no exactament així: amb una cervesa a mos en un bar de surferos.

Imatge satèl·lit del traçat de la cinquena etapa conejera. El track el trobareu, com sempre, a wikiloc.

Lanzarote (5) Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo

2011-01-21T19:59:00.005+01:00

Llar, mitjà de transport i pertinences.

El quart dia a Lanzarote m'he aixecat amb una terrible ressaca. No, no és el que pensau: ahir vespre no vaig beure ni gota d'alcohol. La ressaca era psicològica, anímica més concretament, i era conseqüència dels excessos aventurers d'ahir al Risco de Famara. De la mateixa manera que l'endemà d'un bon gat només tens ganes de beure aigua, avui dijous 9 de desembre l'únic que em venia de gust era rodar còmodament per damunt d'asfalt.

Havia passat la nit a la meva nova llar provisional, plantada a la platja de Famara, al nord-est de Lanzarote. El pla incial era travessar el Parc Nacional de Timanfaya en direcció al sud de l'illa i passar la nit allà, a la platja Papagayo. Més o menys açò és el que he fet , tot i que a l'hora d'anar a dormir finalment m'he decantat per les Mujeres. En total m'han sortit uns 70 quilòmetres.

Aquesta barricada d'arena i pedres negres és el primer que vaig veure en aixecar-me al matí. Sense jo saber-ho, durant la nit m'havia protegit de les onades que, amb la marea alta, havien arribat fins a pocs metres de la tenda.

Núvols enfilats sobre el Risco de Famara; no sé de qui devien prendre exemple...

Platja de Famara amb el Risco a la dreta i la Graciosa a l'esquerra.

Les ganes de rodar, però, ben prest s'han topat amb un vell conegut: el vent de cara. Vent de cara, pujada i carregat com un ase: la combinació guanyadora. Que ràpid que anaven els ciclistes de roda prima que circulaven en sentit contrari! Tot i així, amb el precedent d'ahir mateix en ment, vivia el simple fet de rodar per damunt asfalt com un autèntic luxe.

La primera estació del dia ha estat la Santa, un poble costaner al costat del qual hi ha el complex Club la Santa, que és una mena de meca dels triatletes. Pel que diuen, les setmanes prèvies a l'Ironman de Lanzarote allò està a rebossar de triatletes provinents d'arreu del món. Segurament no és casualitat que a la Santa hi hagi trobat la primera botiga de ciclisme que veig a l'illa. Hi he anat amb un objectiu molt concret: aconseguir una coberta per substituir la que havia tallat ahir, i que duia apedaçada amb un pegat massa petit que no inspirava gaire confiança.

La botiga en qüestió es diu Pro Bike, és a dir, exactament igual que una altra de molt coneguda però amb espai al mig. Allà hi trobareu amabilitat, velos cares i roba cara; cara no: molt cara. Cobertes també n'hi trobareu moltes: primes, gruixudes, amb tacs, sense tacs, lleugeres, feixugues... El que no hi trobareu, però, són cobertes per a una roda de 700, justament el que jo necessitava.

Carretera entre Famara i Soo, al fons al peu d'una muntanyeta.

Poble que sembla dedicat al típic crit de frenada dels westerns.

Aquí s'hi forma una famosa onada, el Quemao, que dóna nom a una botiga d'Arrecife dedicada a la venda de material de surf (a què si no?).

Única botiga de ciclisme que vaig veure en tota l'illa. Hi vaig anar a la recerca d'una coberta i uns guants, i en vaig sortir amb uns guants i una camiseta.

Després de la Santa he seguit cap a Tinajo. M'havien dit que allà hi havia una ferreteria i esperva trobar-hi algun pegat prou gros per poder tapar bé el tall de la coberta de darrere. Així ha estat: la combinació d'un bon pegat, superglue i cinta americana no destacava per la seva bellesa estètica, però m'ha permès segellar amb garanties l'insidiós forat.

He duit a terme l'operació assegut en una parada de bus, a redossa del vent i el plugim que començava a caure. Per davant passaven grups de ciclistes estrangers molt ben equipats, igualets als que en el seu dia em vaig creuar per Mallorca, exactament igual d'antipàtics que aquells. Curiosament, en tota l'estona que hi he fet, no ha passat ni un sol autobús.

El matí era nivolat, humit i ventós. Sortint de Tinajo ha caigut un xàfec que em m'ha deixat en qüestió de segons completament xop. Les temperatures havien baixat un poc, però no prou com per fer-me agafar fred, així que he seguit seguir pedalant cap a Timanfaya sense treure el plumes que, de fet, crec que ja no empraré.

Tinajo tapat per un cel gris.

Anunci en una parada de bus de Tinajo.

Pegats i superglue per adobar la coberta tallada al Risco de Famara.

Els següents quilòmetres han estat com reviure l'etapa Vík - Kirkjubæjarklaustur del viatge amb en Xevi l'agost passat a Islàndia. El camí de Vík a Kirkjubæjarklaustur (que es pronuncia d'aquesta manera tan fàcil: [ˈcʰɪrcjʏˌpaɪjarˌkʰlœɪstʏr]) van ser 75 quilòmetres pràcticament rectes entre camps de lava, amb fred, pluja i vent de cara constants. Tot era negre i gris, un paisatge completament buit i desolat.

Quatre mesos després, m'he trobat altra vegada vogant per entre camps de lava, amb pluja i vent de cara. Només 20ºC em separaven d'Islàndia, com si la distància d'espai i temps s'hagués dissolt; 20ºC i la companyia d'en Xevi, que no era allà per tallar-me el vent. Per sort, la pluja ha durat poc i les temperatures més amables han tret gravetat al fet d'anar ben xop.

Aquesta és, exceptuant el Risco de Famara, amb el qual no puc ser objectiu, la part que m'ha impressionat més de Lanzarote. I esper que m'impressioni encara més... Avui he passat de llis l'entrada del Parc Nacional; m'ho he reservat per l'endemà, esperant que millori el temps. De moment només he creuat Timanfaya de passada en direcció a Yaiza i al Golfo.

En qualsevol cas, el paisatge de Timanfaya és espectacular; no té la immensitat del paisatge islandès, és cert, però tampoc no li té molt a envejar. Açò sí, al cap de poc apareix Yaiza al davant i es desfà l'encanteri, almenys per uns instants, fins que, agafant la desviació cap al Golfo, et tornen a envoltar els paisatges volcànics.

La mascota oficial del Parc Nacional de Timanfaya és ni més ni menys que el dimoni amb coa. N'hi podria haver alguna altra de més apropiada?

Camp de lava amb un dels molts volcans que hi ha en aquesta zona, al fons.

Dissolts l'espai i el temps, només 20ºC em separaven d'Islàndia.

Només algunes poques plantes, alguns fongs i microorganismes aconsegueixen tacar el negre de la lava recremada.

Fa ganes de saltar-hi amb la velo de carretera, eh?

Camells per als turistes.

Cràter.

Carretera de tobogans que davalla fins a Yaiza.

Girant la vista enrere, des de Yaiza, amb el sol que comença a obrir-se pas entre els nivolats.

La primera part del dia ha estat grisa i humida. Sortint de Timanfaya, però, els nivolats han desaparegut i han deixat pas a un capvespre radiant. Açò sí, el vent, més caparrut que ningú, no ha menguat fins al vespre. La davallada cap a Yaiza, per una carretera de continus tobogans, hauria estat molt més divertida si no hagués estat pel maleït vent de cara...

Una vegada a Yaiza, he girat a la dreta en direcció al Golfo. Del Golfo, com de la majoria d'indrets que vaig visitant, només sabia que era un punt en el mapa. Supòs que aquesta manera de viatjar fa que les primeres impressions siguin molt més intenses. Puges una costa i, just abans d'arribar a dalt, et concentres expectant en el que hi haurà al darrere del canvi de rasant. En el cas del Golfo, m'hi esperava un poblet de cases petites i blanques a ran de mar, cobert pel polsim de les onades que rompien contra les roques.

Però la sorpresa més grata m'esperava just al costat del Golfo: per un caminet de terra tancat per baranes de llenya s'arriba a una platja encaixonada entre parets volcàniques i amb un llac, el Lago de los Clicos, d'intens color verd, al peus de la paret posterior.

El poblet mariner del Golfo, just al sud del Parc Nacional de Timanfaya.

El Charco de los Clicos o Lago Verde, al costat del Golfo, és possiblement la platja més peculiar de l'illa.

Quan he reemprès la marxa la carretera passava per suvora la mar. Aquest tall, envoltat de lava solidificada completament negra, ha estat espectacular, sobretot amb el sol de cara i el polsim d'aigua marina en suspensió. La lleugera ondulació de la carretera i el permanent zig-zag la fan sinuosa i entretinguda. Malgrat el vent de cara, m'he divertit. He pensat que en aquesta carretera hi deuen haver gravat més d'un anunci de cotxe.

He passat pel costat de Los Hervideros sense ni adonar-me'n i, quan he arribat a les Salinas de Janubio, m'ha temptat altra vegada el diable de Timanfaya i he decidit sortir de la carretera per fer drecera passant per la platja. Més curt ho deu haver estat, però no més ràpid, açò segur. El vent de cara, l'arena que s'enfonsa de forma espantosa i el feixuc viatge de les alforges han fet díficil l'avanç. La platja era més llarga del que semblava des de dalt... un dia més, he tornat a anar curt de llum. És que no n'aprendràs mai!

Al cap de 15 minuts d'empènyer velo he aconseguit arribar a l'altre cap de la platja. He aprofitat per tirar unes quantes fotos i, sobretot, per buidar-me les sabates d'arena. Encara m'hi quedaven uns quilòmetres amb el vent en contra fins a Playa Blanca, i uns quants més fins a Playa Papagayo, on tenia previst passar la nit.

Carretera d'anunci que passa pels Hervideros.

Platja del Janubio a la llum del capvespre.

Llacuna del Janubio, rere la qual hi ha les salines del mateix nom.

En arribar a Playa Blanca he fet una aturada obligada al supermercat. Playa Blanca és una urbanització immensa amb tots els típics establiments turístics i plena a vessar de turistes de la tercera edat.

Una vegada he tingut les alforges plenes m'he posat el frontal i he reemprès la marxa. Se m'ha fet fosc abans de poder escapar de Playa Blanca i he comprovat el que ja em temia: les piles del frontal s'estan acabant. No he tingut més remei que aturar a la primera platja que he trobat, intuint quasi a les palpentes el traçat de la que, a la llum del dia, deu ser una ampla i evident pista.

He plantat la tenda allà on m'ha semblat més convenient i he comprovat al mapa que la platja en qüestió és Playa Mujeres, on som ara, dins la tenda, escrivint açò.

Imatge satèl·lit de la quarta etapa del periple conejero. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

Lanzarote (4) Jugar-se la pell al Risco de Famara

2011-01-05T13:40:00.004+01:00

El camí protagonista d'aquesta crònica ofereix unes viestes magnífiques (quin remei!). Per començar, aquesta perspectiva del Bajo Risco, l'esplanada al fons de la qual hi ha les antigues salines del Río i, a l'altra banda de la mar, l'illa de la Graciosa.

A la darrera entrega deia que el dimecres 8 de desembre vaig acabar el dia amb la sensació d'haver tornat a néixer. Tanmateix, la crònica s'acabava a la meitat de la ruta, just en el moment abans de ficar-me a la gola del llop.

La que ve ara és l'única part de la crònica del viatge que no vaig escriure a Lanzarote mateix. Em venien massa coses al cap i no sabia per on començar; de fet, no tenia gens clar que ho hagués d'explicar al blog, per la vergonya que em feia haver-me jugat la pell de la manera que ho acabava de fer. Unes setmanes després, a casa, còmodament assegut davant l'ordinador, tot es veu diferent i la cosa fins i tot pren aquella aura de gesta...

Ens havíem quedat a les Salinas del Río, a l'inici del camí que s'enfilava cap als acantilats anomenats Risco de Famara. Segons els mapes que havia consultat, tot semblava indicar que havia de ser un camí fàcil que m'havia de permetre plantar-me a Playa de Famara en un tres i no res. Tanmateix, des d'un bon principi va quedar clar que res d'açò no em trobaria: el camí no era més que un corriol brut entretallat pels sargalls, els rocs i la vegetació.

Però la cosa no havia fet més que começar. Així com el caminoi s'enfilava pel penyassegat, s'anava embrutant de roques que, unides al desnivell i al pes que carregava, feien impossible avançar muntat a la velo. A partir d'aquí m'esperaven cinc llargues hores i més de 10 quilòmetres a peu, arrossegant i a estones carregant tot el pes de la velo i les alforges, a 300 metres per sobre el nivell de la mar i amb encara 100 o 200 metres més d'acantilat al meu damunt.

En efecte, és impossible no fer-se aquesta pregunta: per què vaig seguir? Primer de tot, vaig seguir perquè el que m'esperava si tornava a rere tampoc no era poca cosa, tal com vaig descriure a l'article anterior. A més, un enganyós efecte òptic em feia creure que el tram de penyassegat que havia de vèncer seria molt menor al que fou en realitat. Sabia que tenia poca aigua, que probablement ho hauria de fer tot a peu, però tot i així creia que no seria tan dur com tornar a rere i enfilar-me fins al Mirador del Río. En qualsevol cas, desconeixia completament el que m'esperava al davant... Sigui com sigui, per què ens hem d'enganyar? També hi havia un punt d'orgull en la decisió de seguir endavant, en el fet de no donar-me per vençut.

Girant la vista enrere, veia com s'allunyava, molt a poc a poc, l'illa de la Graciosa. Que petits que semblaven, des d'allà dalt, els acantilats de la Montaña Amarilla! La foto l'he treta de la web Cuadernos de Viaje de Juan Holgado.

Cercant informació per internet sobre aquest camí he topat amb una excel·lent descripció feta per un tal Juan Holgado. Tot hauria estat molt diferent si l'hagués llegit abans de partir... El seu relat comença així:

El camino une la Caleta de Famara y las Salinas del Río justo enfrente de la Isla la Graciosa, fue construido para el servicio de mantenimiento de una vieja conducción de agua a través de una tubería subterránea hoy en desuso. La falta de cuidado de dicho camino ha provocado un profundo deterioro en los lugares de cruce de vertiginosos barrancos que han arrasado el firme en diferentes puntos. Por una parte el agua y por otra los desprendimientos de rocas han convertido el camino, en esos puntos, en lugares muy peligrosos para su cruce, son rocas muy inestables que incluso se desprenden con solo tocarlas con las manos. Quede aquí pues la advertencia del riesgo que entraña este recorrido siendo solo recomendable para personas habituadas a caminar por itinerarios con ciertos riesgos y naturalmente, sin miedo al vértigo en profundos desniveles y cortados ciertamente peligrosos.

Perspectiva del Risco amb la badia de Caleta de Famara, on em dirigia, al fons.

Heu sentit a parlar mai del mite de Sísif? Diu el mite que Sísif va ser castigat pels déus a empènyer muntanya amunt una enorme pedra, però just abans d'arribar al cim la pedra sempre li rodolava pendent avall, veient-se obligat a començar altra vegada de bell nou.

Idò jo em vaig sentir aquell dia com una mena Sísif castigat pels déus a carregar la meva velo amb les alforges plenes a rebossar. Com que anava curt d'aigua, el primer objectiu va ser l'ombra dels penyassegats, on esperava no suar tant i, per tant, no perdre tants de líquids. Una vegada a ombra, vaig anar resseguint l'enorme paret de roca fins que el camí, seguint la forma de l'acantilat, feia el primer gir a l'esquerra. Des d'allà vaig tirar la foto que surt al principi de l'article.

A partir d'aquell moment va començar el càstig dels déus: rere el proper plec d'acantilat, llunyà, sempre en venia un altre, en una successió lenta i inacabable. En el punt més enfonyat del zig-zag hi esperava sempre una sorpresa, normalment en forma d'esllavissades i enormes enderrossalls que formaven tarteres, llengües de terreny inconsistent o, en el pitjor dels casos, petits barrancs que es precipitaven penyassegat avall.

Aquests eren els punts crítics, i rere cada plec d'acantilat, en trobar-me al meu davant la repetició del mateix, temia trobar-me amb un obstacle insalvable. A partir de cert moment, la impossibilitat de seguir endavant significaria haver de passar la nit allà dalt, mig deshidratat i amb només dos glops d'aigua al bidó.

En general, el camí estava cobert d'enormes roques amuntegades l'una damunt l'altra, el qual m'obligava a suspendre contínuament la velo per superar els obstacles que s'anaven obrint pas. Ben prest vaig perdre el compte de les vegades que em vaig picar amb el pedal contra la tíbia o el bessó de la cama dreta; encara avui tenc alguna crosta que mig penja...

Altres vegades, el camí simplement havia desaparescut, veient-me obligat a avançat amb el cos aferrat a la paret de roca, amb la velo i les alforges mig penjant a un costat. En algun punt no vaig tenir més remei que carregar tot el pes amb una mà, mentre amb l'altra m'ajudava per aferrar-me millor a la paret.

En un parell d'ocasions vaig estar a punt de deixar-ho caure tot cap avall per evitar anar-hi jo al darrere... vaig fer-hi tan prop que encara m'agafa un ensurt quan hi pens. Si vaig conservar la velo i l'equipatge va ser per pura casualitat.

El Roque i, a baix, les -des d'aquí, silencioses- onades rompent contra les roques.

Molt concentrat en seguir endavant a tota costa, vaig anar superant aquests obstacles... Aquests obstacles i, per si no n'hi havia prou, també alguns altres que anaven fent la seva aparició. El primer, una coberta tallada; la coberta i la càmera, per ser més exactes. La roda es va desinflar en una dècima de segon quan la coberta, empesa pels més de 30 quilos que carregava, va fregar un pedrot especialment afilat.

Em vaig treure el casc i els guants i em vaig asseure en una roca ben còmoda per adobar l'avaria. Mentre anava fent la feina, una munió de gaviotes, que des de feia una estona em sobrevolava més d'aprop, va començar a llençar-se en picat damunt jo, desviant-se a molt poca distància del meu caparró. La decisió de treure'm el casc no havia estat del tot encertada, així que me'l vaig tornar a posar per protegir-me de les urpes dels antipàtics ocellots.

Quan vaig tenir la feina enllestida i vaig reprendre la marxa, el temps havia canviat. Fins llavors havia estat un dia assolellat, molt calurós, però de cop s'havia ennuvolat i s'havia aixecat un vent incòmode i fresquet, el qual no m'anava gens malament tenint en compte que anava molt curt d'aigua.

Al cap d'una estona va començar a ploure. En un primer moment em vaig sentir alleujat, ja que vaig pensar que amb un poc de sort podria pescar aigua d'alguna basseta que es formés a la roca. Tanmateix, ben prest vaig veure que també hi havia una altra conseqüència gens alentadora: el terreny estava més llenegadís.

L'estampa d'un ciclista carregant més de 30 quilos de velo i alforges per aquells penyassegats devia ser del tot surrealista. I més ho devia ser quan va aparèixer, al bell mig del camí, un cotxe que semblava caigut del cel, completament deformat per l'impacte. Segons explica en Juan Holgado, el conductor d'aquest cotxe va ser un dels molts que trien aquests paratges per deixar enrere aquest món... En qualsevol cas, no em feia falta que ningú m'ho expliqués, ja que la cosa era prou evident. A més, per desgràcia, aquí a Menorca també coneixem bé aquest mètode de suïcidi. Tot plegat acabava d'afegir un punt de tragèdia a la situació. Sort que almenys no sabia, encara, que no fa gaire van haver de rescatar-hi amb helicòpter un jove que no podia fer avant ni arrere...

Un cotxe, o més ben dit, les restes del que havia estat un cotxe, al bell mig del camí.

Però el més dur encara havia d'arribar. Quan vaig donar la volta a l'enèsim sortint de penyassegat vaig veure, a la paret que s'alçava al meu davant, unes lletres ben grosses pintades en blanc a la roca que deien: ONLY EXPERTS. En aquell moment devia fer prop de quatre hores que caminava i grimpava per aquell maleït camí, i per força havia de faltar-hi poc per arribar. Des de feia una estona el meu ànim havia millorat perquè semblava que el final era a prop... Aquella inscripció, però, em va fer aterrat de cop de peus a terra. Cada vegada era més evident que hauria de quedar-me allà dalt a passar la nit, amb poca aigua, quasi gens de menjar i les meves amigues les gavines amenitzant la vetllada.

Amb aquestes perspectives tan descoratjadores vaig seguir avançant fins arribar al primer -no seria el darrer- barranquet format pel pas de l'aigua i per successius desprendiments de terreny. Així com m'hi aproximava només veia al meu davant el camí tallat per un forat sense fons; uns metres més endavant, el camí seguia com si res... Quan vaig ser-hi al davant, i després d'estudiar la situació, vaig prendre l'enèsima decisió arriscada del dia: intentaria creuar.

El problema és que necessitava les mans per agafar-me a la paret. Hi havia dues opcions (la de no creuar ja l'havia descartada): deixar-ho tot darrere i ja veuria l'endemà com ho anava a cercar, o intentar-ho travessar d'alguna manera. Açò segon és el que vaig decidir: desmuntar les alforges i ho passar-ho tot per parts i en tres viatges, el qual significava creuar un pas molt delicat, de terreny molt inestable, cinc vegades en lloc de només una.

Primer vaig creuar la velo, intentant en tot moment no mirar cap avall. Quan vaig ser a l'altra banda, vaig veure que el camí estava en més o menys bon estat, així que vaig continuar un tros més per veure què m'esperava al davant. Al lluny va aparèixer un sortint de penyassegat que, ara sí, semblava donar inici al camí de davallada. Emocionat per la idea, vaig accelerar el pas, impacient per comprovar que el tràngol arribava a la fi.

Dues imatges del camí tretes del Google Earth.

Tanmateix, encara m'hi faltava la darrera i probablement la pitjor de les proves: un barranquet que es precipitava vertiginosament cap al mar en una pendent empinadíssima de 300 metres de desnivell. Per acabar-ho d'adobar, el barranc es dividia en dos just al meu davant, deixant al mig part del terreny del camí original, formant una paret que també calia escalar. Si hagués fet el camí a l'inrevès, només arribar allà hauria girat cua sense dubtar-ho. El problema és que m'ho trobava ara, gairebé al final, i havent superat ja un bon feix d'obstacles en les darreres quatre hores. Em trobava, com aquell qui diu, entre l'espasa i la paret: sense aigua, amb poc temps de llum, i amb obstacles de perill evident tant al darrere com al davant.

Com ja deveu suposar, vaig decidir tirar endavant. Vaig llençar la velo avall, amb la máxima delicadesa per evitar rompre res, i vaig davallar aferrat a les roques, estudiant en cada moment quina era la posició més segura per peus i mans. Quan vaig ser a baix em trobava davant del més difícil: grimpar per la paret que tenia al davant carregant la velo. Per sort, la roca feia bastants de sortints on podia deixar la velo penjant, pujar per un costat, pescar-la amb una mà i deixar-la penjant un poc més amunt. No cal dir que la dificultat sense carregar la velo hauria estat molt menor...

Quan vaig ser a dalt, tenia al davant un altre barranquet similar al que acabava de passar, així que vaig repetir l'operació ja estudiada. Una vegada a l'altra banda, em vaig enfilar a la velo amb les cames encara tremoloses i vaig avançar muntat uns 300 metres fins al sortint de penyassegat que havia vist d'enfora. En efecte, a partir d'allà començava un còmode -còmode comparat amb el que tenia al darrere- descens cap a Playa de Famara. Ho havia aconseguit! O gairebé...

En el moment que vaig tombar el sortint d'acantilat rere el qual m'esperava el còmode descens, un raig de llum irreal foradà els ennivolats i il·luminà l'esplanada de Caleta de Famara. En un moment com aquell, el darrer que penses és que aquella llum sigui accidental...

Sí: gairebé ho havia aconseguit. Havia deixat les alforges al darrere i no estava disposat a deixar la feina a mitges. Així que vaig tornar a refer el camí, vaig superar els tres barranquets en sentit invers, i vaig agafar les alforges. En tost de fer dos viatges més (un per alforja), vaig agafar un pop elàstic i les vaig envoltar ben fort, deixant-les ben unides. No seria fàcil tornar a fer el camí, però amb les alforges anava més còmode i, a més, ara ja sabia on havia de posar mans i peus.

Mitja hora o tres quarts més tard vaig arribar on havia deixat la velo. Ara sí que s'havia acabat. En aquell moment vaig enyorar els amics, tots aquells que una o altra ocasió semblant hem acabat donant-nos una abraçada. Ells no hi eren, però al davant m'esperava Famara, on plantaria la tenda, banyada per una llum irreal.

Caleta de Famara banyada per una llum irreal.

Girant la vista enrere, amb els acantilats on acabava de passar llargues hores al fons.

Imatge satèl·lit del camí. El track el trobareu, com sempre, al Wikiloc.

Lanzarote (3) Mirador i Salinas del Río

2010-12-24T00:25:00.005+01:00

"Avui he tornat a néixer. Sé que sona exagerat, però aquesta és la sensació que tenc ara mateix al cos...". Així vaig començar la crònica d'aquesta etapa de viatge el dia 8 de desembre, devers les 10 del vespre, estirat dins la tenda a Caleta de Famara, al nord-oest de Lanzarote. El relat seguia més o menys així:

El dia ha començat de la manera més plàcida possible. He berenat tranquil·lament al pati interior de la casa on he llogat l'habitació, he preparat amb parsimònia el meu equipatge i he arribat fins a la ferreteria d'Haría, just unes quantes cases més avall. No necessitava cargols, ni "superglue" (ja arribarà el moment) ni cap eina per adobar la velo. Necessitava una tenda de campanya, i resulta que allà en tenien una de molt barata i lleugera, justament la que necessitava!

Abans de partir m'he despedit de la senyora alemanya que m'ha llogat l'habitació. A propòsit d'aquesta senyora, fa tota la impressió que l'única raó per la qual viu a Haría és el clima, ja que segueix veient la televisió alemanya, parla amb gent alemanya per telèfon i, com es pot comprovar al llibre de visites, els seus hostes, i fins i tot els seus moixos, també són alemanys:

Abans de sortir del poble he passat per la plaça. Ahir vespre no hi havia prou llum per fer-hi una foto... i, coses que passen, resulta que avui matí n'hi havia massa!

Plaça León y Castillo d'Haría.

Sortint d'Haría he tornat a passar per Máguez i, una vegada allà, m'he desviat a l'esquerra en direcció a Ye, passant pel costat del volcà Helechos. La carretera travessa la zona més muntanyosa de Lanzarote, i una de les zones de l'illa on es poden observar més cultius. Des de Máguez fins al Mirador del Río, primer objectiu del dia, es va guanyant altitud progressivament. Com sol passar, he tornat a tenir el vent de cara, malgrat anar en la direcció oposada que ahir al capvespre, quan també el duia de cara...

En un moment donat he vist una senyal a l'esquerra que m'indicava el Mirador del Río, però he decidit seguir recte i passar per Ye. Ye és un petit poble de cases blanques que té l'aire de tots els pobles d'aquesta zona. A més, té la curiositat de compartir el nom amb la que fins fa poc s'anomenava "i grega" castellana. Just passat el poble he tombat a l'esquerra (ara sí) en direcció al Mirador del Río.

Volcà d'Helechos, de 581 metres.

El més peculiar de Ye és que la senyal a l'entrada del poble és quadrada.

Una família treballant el seu tros de terra negra, aparentment erma.

El grup gironí-olotí de Tonis, Jordis i Laura.

A dos-cents metres de Mirador del Río ha aparegut a l'horitzó la silueta familiar de cinc genets de bístia de doble roda. Els he saludat amb una mà i he somrigut posant bona cara, intentant dissimular el patiment dels darrers metres de pujada a contravent. Açò de trobar-nos en un moment o altre de la ruta s'està convertint en tradició, i hem decidit celebrar-ho fent-nos una foto junts (per si de cas no ens tornam a veure, ha dit algú...).

M'han comentat les espectaculars vistes que hi ha des del mirador que tenim a tocar, i cap al qual em dirigia. Hem comentat també els plans que teníem per la resta de la ruta. Els he comentat la meva intenció de dormir més enllà de Caleta de Famara, on ells passaran la nit. Il·lús! Gràcies puc donar que som aquí, ara mateix, a Caleta de Famara, abans que m'hagi agafat la fosca o m'hagi passat quelcom pitjor.

Ens hem despedit una vegada més i cadascú ha emprès el seu camí: ells, cap a Guinate; jo, cap al mirador. El Mirador del Río, situat a l'extrem nord de Lanzarote, a 479 metres d'altitud, és un balcó d'excepció damunt l'illa de la Graciosa. Quasi dóna la impressió que si agafessis prou embranzida podries saltar fins a la terrassa d'un bar de Caleta de Sebo... Bé, segurament açò és un poc exagerat, però ja ens entenem. En qualsevol cas, des del mirador he pogut resseguir a la perfecció, quasi com si fos un mapa o el Google Earth, el recorregut de la ruta del dia abans.

La Graciosa des de Mirador del Río.

Després de fer les pertinents fotos he reemprès la marxa decidit a trobar la pista (açò és el que jo cercava) que voreja els acantilats per la banda de la mar i que m'havia de dur sense gaires dificultats fins a Famara. Aquest camí surt al mapa turístic que em van donar diumenge al vespre a l'aeroport, i també l'havia vist al Google Maps. Per tant, havia d'existir i, amb tota lògica, estar en condicions suficients perquè hi pogués transitar un cotxe... sí, "amb tota lògica".

Al cap de poc he vist un cami empedrat, ample, que abandonava el camí asfaltat: havia de ser aquest, no podia ser altre! El camí feia baixada cap a les Salinas del Río, com havia de ser. Al cap de poc es transformava en unes escales empedrades, molt incòmodes de fer amb la velo carregada, que davallaven fins a un petit mirador al bell damunt dels acantilats. Una vegada allà, he vist a la meva esquerra les figures diminutes dels gironins-olotins que s'enfilaven cap a dalt resseguint acantilats amb les velos a l'esquena.

En el meu cas, i segons el que m'indicava el mapa, ara tocava davallar fins a les Salinas del Río, que tenia als meus peus, 350 metres més avall. El camí que tenia al davant, o més ben dit al davall, seria una trialera ben interessant -a estones, prou difícil- de fer amb una bicicleta de muntanya normal, però no amb el trasto feixuc que jo passejava; amb prou feines podria baixar a peu arrossegant els 30 quilos bons que deu pesar.

Vistes al Bajo Risco, a les Salinas de Río i a la Graciosa des del petit mirador on comença l'empinat descens.

Després de reflexionar uns minuts he decidit davallar, fent bona aquella màxima nostra, mai escrita i ni tan sols pronunciada, que resa: "davant el dubte, tira cap endavant!". He començat el descens amb el clar pressentiment d'estar-me ficant a la gola del llop. A baix en teoria havia de trobar el camí més o menys transitable que m'indicaven els mapes. Si no el trobava, o el camí era inexistent, refer aquell camí de pujada seria dur, molt dur. Possiblement hauria de pujar les coses per parts: primer la velo i després les alforges, el qual significava vèncer 700 i pico metres de desnivell ben carregat, i baixar entremig, altra vegada, 350 metres per anar a cercar les alforges.

Una vegada a baix, i amb aquestes perspectives tan descoratjadores en ment, m'he posat a cercar el suposat camí, descartant els que a primera vista semblava que s'acabaven tancant. Al cap d'uns 10 minuts ja he els havia descartat tots. El darrer camí pel qual he optat desembocava en unes dunes per les quals es feia molt difícil avançar.

El Bajo Risco, que forma part del Parque Natural del Archipiélago Chinijo, és un espai completament verge i solitari (a expcepció d'una cabana i les antigues salines, actualment en desús) on s'hi poden trobar platgetes com la de la foto.

No sé exactament quant de temps he estat donant voltes per la planície de les Salinas del Río, el Bajo Risco, encaixonada entre penyassegats i la mar. Allà baix no hi corria l'aire; la calor oprimia el meu cos, poc acostumat a les temperatues estivals. Per paga, l'aigua començava a escassejar... He estat a punt de rendir-me i ja m'estava mentalitzant per pujar el l'empinat camí cap al Mirador del Río. "Per una vegada vencerà el sentit comú, encara que sigui de forma obligada", m'he dit.

Llavors he vist, d'enfora, una línia que resseguia les parets dels immensos acantilats i que s'anava elevant fins que, al més lluny que aconseguia veure, a trossos ja no s'advertia. Convençut que aquell havia de ser el camí correcte (era l'única opció), m'he dirigit cap allà, cercant per entre els camps de lava i les dunes un pas mínimament transitable. Quan l'he trobat, resulta que era ni més ni menys que el primer camí que havia descartat en arribar a baix. Al cap de poc es transformava en un estret corriol pedregós, tallat per sargalls i cobert per la vegetació. I açò era només el començament...

Aquí hauria d'haver decidit tirar enrere; agafar-m'ho amb calma i tornar a cercar el còmode camí d'asfalt que m'esperava més amunt. "Hauria d'haver", quina conjugació verbal més punyetera! El seu sol ús pressuposa reconeixement de l'error, penediment, impotència per no poder tornar a enrere i corregir l'error comès...

El "còmode camí d'asfalt" que m'esperava més amunt, amb els acantilats del Risco de Famara al davant i, més enfora, la badia de Caleta de Famara.

Vista satèl·lit del camí fet en la tercera etapa del viatge, entre Haría i Caleta de Famara. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

(continuarà...)

Lanzarote (2) La Graciosa i Haría

2010-12-19T10:00:00.001+01:00

Deixant enrere la Punta Fariones, camí de la Graciosa.

La primera etapa del viatge a Lanzarote va acabar amb la curta travessa d'Orzola a Caleta de Sebo, a l'illa de la Graciosa.

Caleta de Sebo m'impacta, potser pel desconeixement del que hi trobaria. Carrers sense asfaltar, gent cuinant al bell mig del carrer, senyors i senyores majors amb el capell autòcton, de forma molt peculiar, tot de casetes blanques i baixes... Sembla com si el temps s'hi hagués aturat fa unes dècades. O almenys és aquesta la sensació que provoca al turista acabat d'arribar, jo en aquest cas.

Caleta de Sebo, que té uns 700 habitants, depèn del municipi de Teguise, a l'illa de Lanzarote. La Graciosa, al seu torn, forma part de l'arxipèlag Chinijo, juntament amb les illes Montaña Clara, Alegranza i els dos petits illots Roque del Este i Roque del Oeste.

La Caleta en qüestió.

Carrers sense asfaltar i cases blanques.

L'esplanada del moll, on hi ha la majoria (tres o quatre) de bars i restaurants del poble.

Després de fer una aturada en un petit supermercat per aprovisionar-me de menjar i beure, em dirigesc a la Pensión Enriqueta. Me l'ha recomanada n'Albert, que hi va ser el Nadal de fa dos anys. N'Albert, per cert, és un tiu amb molts de blogs (té aquest sobre Islàndia, aquest sobre Noruega, i aquest altre sobre els Pirineus).

L'Enriqueta és tota una personalitat aquí al poble. M'atén descalça, amb gest franc. Salvant les distàncies, em recorda una persona estimada que vam perdre fa exactament tres anys. Sense dir-m'ho directament, em dóna a entendre que si no ferm bé la velo corr el perill de no trobar-la al seu lloc l'endemà al matí. Com que no trobam la manera d'assegurar-la, em deixa que la tanqui a un petit magatzem als baixos de la pensió, al costat d'una petita fruiteria.

Per allà hi corre la que deu ser la seva néta, una filleta petita de cara graciosa (no és cap joc de paraules) que també va descalça, camina amb el cap alt i passeja dos fils de moc que li pengen dels narius. Em demanana "cómo te llamas?", "cuántos años tienes?", i em presenta el seu petit gos, anomenat Goofy. La globalització ha fet estralls.

Pensión Enriqueta.

Vaig a dormir prest, almenys per l'hora local, que arrossega la famosa "hora menos".

L'endemà matí m'aixec abans de les vuit, beren del que havia comprat el vespre anterior al petit supermercat del poble i guait per la finestra. Veig uns ciclistes que enfilen en camí que surt del poble en direcció al nord de l'illa. Pel nombre, supòs que deuen ser els gironins-olotins; més tard confirmaré que anava ben encaminat.

Jo m'ho prenc amb més calma. El primer que faig és anar a veure l'Enriqueta per demanar-li si em pot guardar les alforges fins al migdia. Així podré anar a voltar l'illa sense haver de carregar un pes innecessari. La crid des de fora casa seva, però ningú no em respon. He d'entrar pràcticament fins a la cuina, on m'atén la que supòs que deu ser la seva filla i per tant mare de la néta.

Abans de posar-me en marxa arrib fins al moll, on hi ha els bars i restaurants del poble, per prendre un cafè amb llet. El cafè, tot sigui dit de pas, no és el fort d'aquestes illes. El tracte de la gent, en canvi, compensa amb escreix aquesta i altres possibles mancances.

Paisatge semi-desèrtic de la Graciosa.

Em pos en marxa en direcció a l'extrem nord-est de l'illa, on hi ha un nucli de cases anomenat Pedro Barba. Tot i que les cases podrien acollir molts més habitants, només n'hi ha dos d'empadronats, el qual em fa suposar que deu ser un nucli vacacional.

En lloc d'agafar la pista que comunica Caleta de Sebo amb Pedro Barba em decant per un caminet estret que ressegueix els límits de l'illa. Al principi s'hi avança amb facilitat, i fins i tot té dues fileres de pedres a banda i banda per delimitar-lo. Arribat un punt, però, on hi ha una senyal que indica perill per despreniments, el camí es comença a complicar i, durant un bon tros, em veig obligat a carregar la velo al coll. Que ho ets beneit! Tu ves jugant... ja veuràs, ja!

Òbviament, la senyal està a l'inrevés.

Petites caletes i codolars amb els acantilats que s'alcen per sobre les Salinas del Río al fons.

Tot i que és molt més lent que l'altre, val la pena agafar aquest camí. Es passa per un parell d'arraconades prou polides, a part de comptar sempre, a l'altra banda de la franja d'aigua, amb la visió dels acantilats que s'aixequen sobre les Salinas de Río. Me'ls mir d'enfora amb admiració, ignorant que, d'aquí molt poc, hi viuré alguns dels moments més delicats de la meva vida.

Després de Pedro Barba, encar la part nord de l'illa, intentant en tot moment passar al màxim d'aprop de la costa. El paisatge em sedueix. El vent en contra i l'arena del camí, que dificulten enormement l'avanç, encara ajuden a donar-li més personalitat. Per sort, en general no hi ha gaire desnivell...

Pedalar per aquí és com reviure, fusionades, les sensacions viscudes a la Maddalena i Caprera, a Sardenya, amb d'altres de més recents a Islàndia.

Isla Alegranza sobre l'horitzó.

La petita illa de Montaña Clara, a tocar de la Graciosa.

El moment culminant de la volta a la Graciosa és, probablement, quan, després d'una pujadeta curta i picada, se m'estén al davant la imatge majestuosa de la solitària Playa de las Conchas, rere un tel de polsim d'aigua en suspensió, assetjada per les incansables onades. Deix la bici recolzada en una roca, obr els braços i respir profundament.

La velo, alleugerida del pes de les alforges, amb la Playa de las Conchas i les siluetes de la Montaña del Mojón, la Montaña Amarilla i el Risco de Famara al fons.

Després de creuar la platja em trob el grup de barcelonins amb qui havia coincidit el dia anterior. Al cap de poc em trob els gironins-olotins. Tots ells fan la ruta organitzada Pedales de Lava i, per tant, segueixen el mateix pla: avui els toca dormir a la Graciosa.

La meva intenció, en principi, és agafar la barca cap a Orzola de les 12:30, ja que la propera no és fins a les 15 hores. Són les 11:30 i en principi vaig bé de temps. Quan som als peus de la Montaña del Mojón tenc dues opcions: seguir recte de davallada i plantar-me a la Caleta de Sebo en pocs minuts, o agafar el camí de la dreta, que voreja la muntanya per la part occidental, més a prop de la costa. Un graciosero que passa caminant pel camí m'informa que l'opció de la dreta acaba tallada per la Montaña Amarilla, a l'extrem sud de l'illa. Si és així, no seré a temps d'agafar la barca de les 12:30; res greu, en tot cas.

Agaf cap a la dreta i arrib fins a la Punta del Pobre amb un molest vent en contra. Una vegada allà, corrobor el que m'ha dit el graciosero: és impossible resseguir la Montaña Amarilla per la banda de la mar. Sé per n'Albert que és possible creuar per damunt les seques, als peus de la muntanya, fins a l'espectacular Playa de la Cocina, però no avui: la marea és massa amunt i les onades se m'endurien com un trosset de suro.

La Montaña Amarilla cau a la mar en forma de penyassegats que impedeixen creuar fins a la Playa de la Cocina.

Montaña del Mojón, amb el seu característic dibuix.

Com que, per molt que corri, ja no seré a temps a agafar la barca de les 12:30, m'assec tranquil·lament a menjar fruits secs i galetes. Una vintenta de gaviotes aixequen el vol i es posen a planejar a pocs metres al meu davant, jugant amb el vent... Me les qued mirant una bona estona; de petit sempre deia que, quan fos gran, volia ser ornitòleg. Un ornitòleg com els dels documentals. Alguna cosa me n'haurà quedat, d'aquella primerenca vocació.

Al cap de poc apareix, a la punta que hi ha als meus peus, el grup de barcelonins que fan la Pedales de Lava. Jo ja m'he cansat de mirat gaviotes i emprenc el camí de tornada a Caleta de Sebo, passant pel petit coll de la Peña Laja, entre la Montaña del Mojón i la Montaña amarilla, un camí entre dunes en el qual es fa molt difícil avançar.

Les onades són la víctima predilecta dels nombrosos surfistes que visiten aquestes illes.

Una vegada a Caleta de Sebo, recull les alforges de casa de n'Enriqueta, menj un poc, faig un cafè al Café de la Tierra en companyia dels gironins-olotins i m'embarc cap a Orzola. La Graciosa m'ha agradat; me n'enduc un bon record...

Quan arrib a Orzola, em pos a pedalar tranquil·lament en direcció a Haría. Som al nivell del mar i he de pujar fins als 300 i pico metres sense descansos, amb alguna rampa molt forta i a contravent. Al darrere hi duc 8 pinyons, el més gran crec que de 32 dents, i en un moment donat fins i trob a faltar un 34. Al meu davant, un cotxe té grans dificultats per avançar: el conductor ha de posar el fre de mà i, amb grans esforços, tornar a començar.

A la dreta del camí s'alcen dos volcans: La Quemada de Orzola i Monte Corona. Aquest segon, de 605 metres d'altitud, és un dels punts més elevats de Lanzarote. Després de passar el trencant cap al Mirador del Río (me'l guard per demà, amb l'esperança que hi hagi més visibilitat), agaf una carretera -encara més- secundària que travessa zones de voluntariosos cultius. Voluntariosos per les condicions tan adverses a què han de fer front els agricultors d'aquesta zona: relleu, terra pràcticament erma, vent, aridesa... El resultat de la seva feina al llarg dels segles és tot un entramat de retícules de paret seca que proporcionen un mínim refugi perquè una figuera o un cep tenguin el coratge de brotar i alçar-se uns pams d'enterra.

Entramat de paret seca.

Creuant el petit poble de Máguez veig al davant una paret vertical d'asfalt; una més, o potser la pitjor de totes. Les alforges estiren fort cap enrere... Per sort, una vegada dalt, descobresc que acab d'arribar al meu objectiu: Haría.

La vista del poble des de dalt és preciosa: encaixonat entre muntanyes negroses, amb tot de palmeres que sobresurten per entre les cases impecablement blanques. A la perruqueria del costat de l'Ajuntament m'informen que hi ha una senyora alemanya que lloga una habitació; és l'únic lloc que hi ha en aquest poble per passar la nit. Ni rastre de turisme. Els restaurants, a més, tanquen tots a les 21 h com a tard. L'únic que hi ha obert més enllà d'aquesta hora és el Centro Cultural, on aniré a sopar i prendre unes cerveses.

Per cert, a la ferreteria d'Haría hi veig una tenda molt lleugera i a molt bon preu; potser demà matí pas a comprar-la...

El poble de Máguez, als peus del volcà d'Helechos (581 m).

Fins i tot aquí s'adorna el Nadal amb flocs de neu... el que deia: la globalització ha fet estralls.

Haría, poble de palmeres i cases blanques.

Imatge satèl·lit de la ruta, o més ben dit, les dues rutes, d'aquesta jornada de viatge. Us podeu descarregar i/o explorar els tracks aquí i aquí.

Lanzarote (1) El nord-est: d'Arrecife a la Graciosa

2010-12-17T16:00:00.004+01:00

Divendres 3 de desembre, poc passades les 5 del capvespre. El vol JK5789, amb la meua velo i jo mateix a dins, s'enlaira puntualment de l'aeroport de Menorca en direcció Barcelona. Minuts després, els controladors aeris d'arreu de l'Estat decideixen aixafar les vacances de milions de persones. Aquí no es mou ningú!

Jo no m'adon de tot el sarau que s'ha muntat fins que som dins el tren en direcció a Girona. Per sort, els maquinistes de la Renfe atenen obedients les seves obligacions laborals; almenys de moment... Diumenge 5, a l'hora d'agafar el vol en direcció a Lanzarote, tot ha tornat a la normalitat: els controladors han acotat cap i, a punta de pistola, fan per fi la seva feina.

Una vegada a Arrecife, un altre ensurt a l'aeroport: la caixa amb la velo que he facturat a Girona no apareix per enlloc. Uns altres passatgers del mateix vol, en Quim i na Marisa, també esperen davant la cinta d'equipatges especials: a ells tampoc no els surten les bicis que han embarcat a Girona. No podia ser que tot anés tan bé! A poc a poc comença arreplegar-se gent davant la cinta, molts provinents d'Itàlia... la majoria o tots ells esperen taules de surf. A veure si els maleteros hauran pres el relleu dels controladors!!!

Arrecife des del Castillo de San Gabriel.

El proper avió provinent de Girona no arriba fins dimecres. Açò em canvia completament el pla de viatge... Em començ a plantejar alternatives: llogar una moto és la que té més nombres. Almenys també té dues rodes. Finalment la cinta comença a moure's i apareixen les bicis d'en Quim i na Marisa. És bon senyal. Al cap de poc apareix la meva: quin alè!

Carregat amb la caixa que conté la velo i bona part del meu equipatge me'n vaig a agafar un taxi que em dugui fins a la pensió San Ginés d'Arrecife. Em deixen guardar la caixa i muntar la velo al taller que tenen just al costat de la pensió. A més, podré deixar-hi la caixa fins el dia d'agafar l'avió de tornada... Ni fet expressament!

Taller al costat de la pensió San Ginés.

A que no endevinau què és el primer que sobta quan surts de l'aeroport de San Bartolomé? Efectivament! No fa fred! Tot i que ja sabia que seria així, fins que no ho experiment no m'ho acab de creure. I és que la nit abans estàvem a 0º a Girona, a la matinada probablement encara menys...

No sé si és pel contrast o perquè és dins ciutat, però aquella primera nit em semblarà la més calenta de totes les que vénen. Muntant la velo els regalims de suor em baixen pel front. Resultat: una de les dues camisetes que m'havia enduit pel viatge ja queda inservible.

L'endemà, dilluns 6 de desembre, dia de la Constitució, és festiu. Pel que m'ha dit la gent amb qui he pogut parlar fins ara, sembla que he comès un petit error: no dur la tenda de campanya. Mira que vaig dubtar si agafar-la o no... Decidesc fer una volta per Arrecife per veure si en trob una d'econòmica. Tot i que és festiu, els comerços en teoria obriran... aquí, encara que no hi faixi fred, celebren el Nadal ben igual. Açò sí, es veu que la puntualitat no és el seu fort: a les 10 i mitja moltes botigues encara no han obert. Vaig donant voltes als carrers cèntrics i al passeig marítim, fent temps... la ciutat em decep. Cansat d'esperar, decidesc partir.

Tenc previst passar la nit a la Graciosa. Per arribar allà, resseguiré la costa nord-oriental per la ruta nº 9, que dóna la volta a l'illa majoritàriament per pistes i carreranys de terra i roques. El curiós del cas és que en tota una setmana no veuré rastre de les altres 8 rutes...

Balisa de la ruta nº 9 marcada pel Cabildo insular.

Tot i que amb una bici de muntanya es pot fer sense gaires complicacions, no és gaire recomanable fer la ruta nº 9 amb alforges, ja que en alguns moments és molt pedregosa, a vegades massa estreta, altres té escalons o obstacles mals de salvar amb la velo carregada... Tot i així, es pot fer, i la prova és que jo en vaig fer molts de talls.

Els primers quilòmetres són els menys atractius del viatge, o almenys es disputen aquesta condició amb els darrers que faré, d'aquí a una setmana. Discorren per Costa Teguise, quasi sempre pel passeig marítim, on s'ha de fer un veritable esforç d'agilitat al volant per no endur-se algun dels molts turistes de l'edat que en diuen "tercera" que hi passegen relaxadament... En aquest tram coincidesc amb uns ciclistes que més endavant em tornaré a trobar.

Des de Costa Teguise, girant la vista cap a Arrecife, al sud, es pot contemplar aquest paisatge tan bucòlic.

En tota aquesta primera part, l'única cosa que em crida realment l'atenció és un barco embarrancat a pocs metres de la costa, en una zona de molt poca fondària. Abans de veure'l amb els ulls, els meus narius l'havien detectat per la forta olor de ferro rovellat que desprèn.

Amb marea baixa, el barco queda a molts pocs metres de la vorera. Si feis una cerca al google amb les paraules "barco encallado costa teguise" podreu veure'n moltes imatges, algunes d'elles de nocturnes i bastant espectaculars.

Al cap d'una bona estona de vogar, per fi surt de la civilització. No és que la gent em faixi nosa, però a Lanzarote no hi he vingut a cercar urbanitzacions plenes de turistes. Quan entr en el primer camí de terra, tot canvia. De cop, s'estén un pont per sobre l'espai i el temps i connect amb quatre mesos abans i 4.000 quilòmetres més al nord: agost, pista F35, centre d'Islàndia.

Abans de partir, m'havia informat a la pensió San Ginés sobre les característiques de la ruta nº 9, i m'havien intentat dissuadir de ficar-m'hi amb les alforges. Sembla ser que alguns clients que han tingut s'havien queixat de l'estat del camí. A part, el propietari de la pensió parlava també per experiència pròpia. Per tant, jo anava amb un poc de desconfiança sobre el que em trobaria: tenia por de començar el viatge havent d'arrossegar la velo, carregada com anava, durant una partida de quilòmetres. Ja m'arribaria, ja, el moment de fer-ho! I seria molt pitjor del que em podia imaginar... Però no encara: la primera etapa, excepte alguns talls més o menys curts, la vaig fer tota dalt velo, a poc a poc, anant alerta de no trencar res.

Dues imatges dels camins de terra pels quals discorre la ruta nº 9 en els primers quilòmetres després de Costa Teguise.

Els trams més durs no són els que tenen més desnivell, sinó els que transcorren per damunt zones arenoses. Amb una velo de muntanya normal es faria difícil avançar, però amb les cobertes més primes que duu la meva i tot el pes que carrega a les alforges és pràcticament impossible que la roda de darrere no quedi irremeiablement enfonsada.

Una cosa que em sobta de tota aquesta zona arenosa és el color de l'arena: és blanca, o almenys daurada, el qual contrasta amb el color negrós de la roca volcànica. Pensant en l'explicació d'aquest fet m'ha vingut al cap la imatge de l'arena d'una platja menorquina a través del microscopi: un conglomerat de minúsculs caragolets i restes d'organismes diversos. L'arena de les platges menorquines és d'origen orgànic en un 80%, si no record malament, el qual es veu que és un percentatge elevadíssim. Només el 20% restant és d'origen geològic. En el cas de Lanzarote m'imagin que deu passar quelcom semblant. La següent imatge potser ens en dóna un poc de pista:

També podria ser, de totes maneres, que l'arena de Lanzarote tingués el mateix origen que la del desert del Sàhara, tan proper. Però aquí ja m'hi perd... Aquí teniu dues imatges on es veu perfectament el contrast entre el color de l'arena i el de la roca:

El tram entre Costa Teguise i Arrieta passa per tres nuclis poblats: la urbanització de Los Cocoteros, el poble de Guatiza i l'urbanització Charco del Palo. La primera té la peculiaritat de ser nudista: tothom va completament despullat, fins i tot quan seria més còmode anar vestit, com per exemple a l'hora d'aclarir el jardí. A més, les casetes i apartaments tenen les portes i finestres obertes de bat a bat, fet que fa sospitar sobre les motivacions profundes dels nudistes.

El poble de Guatiza té una de les atraccions turístiques més conegudes de l'illa: el Jardín de Cactus, la darrera obra de César Manrique, nom propi per antonomàsia a Lanzarote. No és que tengui res en contra d'en Manrique, però pas de llis atravessant l'aparcament atapeït de cotxes i autobusos.

Al cap de Charco del Palo decidesc agafar camí asfaltat: la carretera LZ-1. No tenc del tot clar per on segueix la ruta nº 9, ja que en aquest tram la carretera passa molt a prop de la costa. De fet, no gaire més endavant la ruta nº 9 es desvia cap a Ye, quan jo he d'anar més a l'est, a Orzola, per agafar la barca que em durà fins a la Graciosa.

Camí entre les salines i la font de la sal: l'oceà.

Blanc sobre negre.

Que bé que es roda per asfalt! Una de les dades més irrellevants per donar compte de la duresa d'una ruta en velo és el nombre de quilòmetres. No és res nou, però ho constat una vegada més, i ja en van moltes. Ara els quilòmetres pugen al GPS amb una facilitat sorprenent: vaig el doble de ràpid i m'estic cansant la meitat.

En un tres i no res som a l'encreuament amb l'estreta carretera LZ-205. A la dreta hi ha els Jameos del Agua; a l'esquerra, de pujada, s'arriba a la Cueva de los Verdes. M'aprop primer a los Jameos del Agua, que em queda més a prop i fa baixada. Si el Jardín de Cactus era la darrera, Els Jameos són la primera atracció arquitectònica dissenyada per César Manrique. Hi ha un gran aparcament que, com el del Jardín, està ple de cotxes i autobusos. Faig una ràpida inspecció des de l'exterior i decidesc no entrar: preferesc dedicar les dues hores que tenc de marge a visitar la Cueva de los Verdes.

Cueva de los Verdes.

La Cueva de los Verdes, que pren el nom d'una família que vivia a la zona, pertany a un tub volcànic de 6 quilòmetres de llargada, un dels més llargs del món. En una de les erupcions del volcà Monte de la Corona, fa només 4.000 anys, un riu de lava subterrani va donar lloc a aquesta gruta que comença a l'entrada de la Cueva de los Verdes i que avança fins al cor del mateix volcà. Per desgràcia, la visita guiada només comprèn una petita part de la gruta, en concret fins a l'auditori... sí sí, heu llegit bé: l'auditori. En una galeria una mica més ampla se les han enginyat per instal·lar-hi un senzill però espectacular auditori on es fan concerts una vegada al mes.

Darrers quilòmetres de la carretera LZ-1 abans d'arribar a Orzola.

Aquest és el moment del viatge en què veuré la mar més plana. Tanmateix, no us deixeu enganar per les aparences: les profunditats de l'oceà amaguen inèrcies submergides que, a l'apropar-se a la costa i perdre profunditat, s'aixequen en forma d'espectaculars onades. L'illot que s'aixeca sobre l'horitzó és el Roque del Este: tot i que no en sé res, no cal ser gaire espavilat per suposar que, com quasi tot en aquestes contrades, també és d'origen volcànic...

Després de sortir de la Cueva de los Verdes, i una vegada les pupil·les han recuperat el diàmetre oportú, reemprenc la marxa en direcció a Orzola. Hi queden pocs quilòmetres, tots per asfalt i, si no record malament, amb lleuger vent a favor. Si dubt, devia ser a favor, perquè quan és en contra (com serà la resta del viatge) no en tens cap dubte.

Quan arrib a Orzola, petit poblet costaner, que per lògica també deu haver estat, històricament, pescador i mariner, em dirigesc cap al moll per mirar d'embarcar-me en la primera barca que salpi cap a la Graciosa. Una vegada allà no fa falta ni que pregunti: em trob una munió de ciclistes que esperen per embarcar-se cap allà mateix que jo: tres barcelonins que m'he anat trobant al llarg del dia i un grup de dos gironins de nom Jordi, dos olotins que nomen Toni i una olotina que es diu Laura. Tots ells fan els Pedales de Lava, ruta organitzada per una empresa de l'illa, i me'ls aniré trobant en diversos moments del viatge.

Fins aquí la primera etapa del viatge. A la pròxima entrega, l'illa de la Graciosa i la zona muntanyosa d'Haría.

Barca vermella i barca blanca amb el Roque del Este flotant sobre l'horitzó.

Petit port d'Orzola, des d'on salpen les barca que connecten constantment la Graciosa amb Lanzarote.

Travessant l'estret que separa Lanzarote de la Graciosa a bord d'una de les barques de Líneas Romero.

Imatge satèl·lit d'aquesta primera etapa per Lanzarote, entre Arrecife i Orzola. Podeu descarregar-vos i/o explorar el track a wikiloc.

Lanzarote i la Graciosa

2010-12-14T21:50:00.002+01:00

D'illa volcànica a illa volcànica; de nord a sud; de parèntesi hivernal a l'estiu, a parèntesi estiuenc a l'hivern. Així es podrien resumir i comparar, en poques paraules, els dos viatges amb velo i alforges d'enguany.

La primera quinzena d'agost la vaig passar amb en Xevi recorrent Islàndia, l'illa de foc i de gel, a cop de pedal. Les cròniques corresponents a aquest viatge continuen pendents... qualque dia arribaran, supòs (només de pensar en la feinada de seleccionar les fotos ja em començ a estressar).

La primera setmana de desembre ha estat el torn d'una altra illa; una altra illa volcànica. La vinculació entre un i altre viatge és no és casual: la decisió d'anar a Lanzarote la vaig prendre a l'avió de tornada de Reykjavík. A Islàndia no en vaig tenir prou, sobretot perquè no vaig poder completar tots els quilòmetres previstos a cop de pedal, així que vaig decidir treure'm l'espina en una altra illa volcànica de clima més amable.

La Graciosa des de Mirador del Río.

Ara mateix, a l'avió de tornada d'Arrecife, escric amb la mateixa sensació al cos: m'he quedat amb ganes de més. No perquè no hagi completat el pla previst, perquè aquesta vegada viatjava sense pla, sinó per una estranya necessitat de seguir pedalant dia rere dia, arrossegant amb la sola força de les cames tot l'equipatge, decidint cada dia on dormiré a la nit, cada una en una raconada diferent.

Evidentment, hi ha la sensació de no voler que s'acabin les vacances; però no només açò... És probable que ara, quan acabi d'escriure, i després de respondre les preguntes encuriosides que, per la cara que fa, m'acabarà fent el passatger del costat, em posi a pensar en quin serà el proper destí de les meves alforges. Esper que el proper viatge sigui més llarg, i esper, tanmateix, que se'm torni a fer curt...

Els meus dos companys de viatge.

Com a illenc que som, m'agrada conèixer altres illes i comparar-les amb Menorca. Totes tenen alguna cosa en comú; com a mínim, el fet de ser unitats territorials amb límits definits i inamovibles. A les illes, a diferència del continent, el dins i el fora no són tema de discussió.

Lanzarote és la sisena illa per la qual he pedalat. Les altres són Menorca (evidentment), Mallorca, Sardenya, Irlanda i Islàndia. Si hi afegim les illes petites, que no per ser petites deixen de ser illes (la Maddalena, Caprera i la Graciosa) puc dir que he pedalat per nou de diferents. Evidentment, entre els destins possibles per a futurs viatges hi ha alguna illa més...

Imatge satèl·lit de Lanzarote amb el rastre de sis dies de pedaleig marcat.

Segons la Viquipèdia (qui se'n recorda, ja, de la Laurousse?), Lanzarote "és l'illa més oriental de l'arxipèlag i s'identifica pel mantell volcànic que s'estén al llarg de gran part de la seva superfície a causa de la gran activitat volcànica de principis del segle XVIII. Es troba a una distància de 1.000 km de la Península Ibèrica i a 140 de la costa africana. Té una superfície de 845,93 km² i una població de 132.366 habitants, sent els nadius de l'illa gairebé la meitat dels que són arribats des d'altres llocs. Peñas del Chache amb 670 m d'altitud és el pic més elevat de l'illa. Lanzarote està sota la protecció de Reserva de la Biosfera de la UNESCO. A més la Xarxa Canària d'Espais Naturals Protegits recull en aquesta illa un total de 13 entorns naturals entre els quals destaca el Parc Nacional de Timanfaya. Lanzarote compta també amb el túnel volcànic submarí més llarg del món, l'anomenat Túnel de l'Atlàntida."

Açò és el que diu la Viquipèdia sobre Lanzarote. El que en dic jo, ho podreu llegir en les següents set entregues:

1 - El nord-est: d'Arrecife a la Graciosa

2 - La Graciosa i Haría

3 - Mirador i Salinas del Río

4 - Jugar-se la pell al Risco de Famara

5 - Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo

6 - Los Ajaches i Timanfaya, terres del diable

7 - Punt i final a la Geria, terra de vi

Uep sa gent!

2010-12-01T23:30:00.004+01:00

Mentre faig preparatius per anar a recórrer a cop de pedal Lanzarote, la Graciosa i qui sap si Fuerteventura, penj un dels millors vídeos que he vist darrerament. Me'l va enviar el bon amic n'Evarist i es diu "people are awsome", que es podria traduir, un poc forçadament, per "uep sa gent!".

Si trob temps i inspiració, d'aquí a unes setmanes pot ser que pengi alguna crònica del tour canari...

Uep sa guerra!

2010-11-24T19:50:00.005+01:00

Com que darrerament faig més honor al "Uep" que a "sa velo", i com que m'he conjurat per no deixar el blog a la deriva, m'he posat a cercar imatges per a la sèrie "Uep sa plàstica!" que vaig començar a publicar en una altra època de sequera vogadora. Botant de web en web he anat a parar a una d'interessant -és un dir- dedicada a l'ús de la velo com a màquina de guerra: combatreform.

Les eines, els utensilis, les màquines en si mateixes, no són bones ni dolentes. No tenen un ús predeterminat, o almenys solen ademetre usos diferents segons la intenció de qui les fa servir. Si bé és ver que qualcunes, con ara un ventall, tenen un ús en aparença més innocent, l'expressió "fotre un ventall" ens dóna entendre que, tradicionalment, també ha tingut un ús més malintencionat...

És per açò mateix que moltes de les investigacions que s'han fet en temps de guerra han tingut després, en temps de pau, aplicacions positives en el camp de les comunicacions, el transport, la sanitat, etc. El que va inventar-se per matar acaba salvant vides o facilitant les relacions entre persones... Internet mateix és un clar exemple d'açò. De fet, fins i tot una arma de foc, que d'entrada sembla que només admet usos destructius, també s'empra per a fins més constructius, com donar el tret de sortida en una cursa, fer renou en vistes a una celebració, etc.

Tot i que mai no m'ho hauria pensat, amb la velo sembla ser que passa el mateix que amb la resta de màquines: tant pot ser emprada per al bé com per al mal. I si no us ho creis, entrau a la web de combatrefom i ho veureu! Hi trobareu textos, fotos i vídeos sobre diversos usos militars de la velo, alguns de ben reals i altres en projecte.

Aquí teniu alguns exemples del que hi podeu trobar:

A la velo, en definitiva, li passa una cosa semblant al que històricament ha passat a moltes bísties com l'ase de la foto:

Kaiac, peix i esclatasangs

2010-11-19T17:00:00.003+01:00

Kaiac, peix i esclatasangs: aquest va ser diumenge passat el nostre particular "sexe, drogues i rock'n'roll".

Després de remar quatre hores bones i que en Jaume agafés dos verderols, jo vaig decidir que no podia tornar a casa amb les mans buides: vaig arraconar el cotxe -amb el kaiac damunt- a un costat de la carretera i vaig córrer cap a uns pinets joves molt tocats per la tramuntana. Vaig tenir el pressentiment que alguna cosa amagaven, i efectivament: davall del primer d'ells, a pocs metres del camí, m'esperaven cinc esclatasangs ben grossos i completament sans. Els vaig agafar i me'n vaig tornar cap al cotxe; peix no en duia, però ara almenys ja no tornava amb les mans buides...

Sigui com sigui, el mèrit no és gaire gran: fa poc, en una sortida amb btt, vam omplir d'esclatasangs el cul d'una bossa de plàstic; val a dir que els vam trobar tots des de dalt mateix de la velo... Tal vegada és per açò que diumenge, quan ma mare em va veure arribar amb esclatasangs, em va dir: "amb kaiac i tot que trobau esclatasangs?".

Sigui com sigui, la foto que em va enviar en Jaume fa dues setmanes, amb el seu kaiac ple de peix, juntament amb el record de la llampuga que fa poc se'm va escapar quan ja l'havia treta de l'aigua, em segueixen tenint amb les dents llargues.

Oblades, verderols, espet i llampuga damunt el kaiac d'en Jaume.

Esclatasangs damunt el tambucho, "balou" en català (fa uns 35 o 40 cm d'amplada, perquè us fagueu una idea de les dimensions dels esclatasangs).

Cowboys de poca monta a Sant Aniol i Talaixà

2010-11-05T16:30:00.008+01:00

El Salt del Brull, on neix la riera de Sant Aniol.

El bo, el lleig i el dolent, més coneguts a ca nostra com "el bueno, el feo i el malo" de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo, i que podem identificar indistintament amb en Xevi, en Tolo i jo mateix (tots tres som, com a mínim, igual de lletjos i de dolents), som inseparables del nostre cavall de dues rodes. Amb ell hem recorregut valls i deserts, hem pujat i baixat muntanyes, hem creuat rius, ens hem plantat davant de tavernes lúgubres de pobles mig abandonats, ens hem batut en duel, hem lluitat contra els indis i, sobretot, hem fet nosaltres mateixos l'indi.

Fa poques setmanes, per primera vegada en un dels nostres barreta westerns (barreta de cereals, és clar), el trio de lletjos dolents apareix en escena sense muntura. Se'ls veu feixucs, insegurs, lents de moviments. Es miren l'un a l'altre amb cara de sorpresa i perplexitat. Avancen atemorits que se'ls apareixi, en qualsevol moment, una tribu d'indis ferotges o un xèrif amb qui tenguin algun compte pendent. Si açò succeeix, ben segur que sense la seva muntura són homes morts...

La predicció metereològica, altra vegada, va errar el seu pronòstic. La previsió era de fortes pluges, però aquests són els nivolats més amenaçadors que ens van passar per damunt...

El destí de les seves passes no és altre que l'Alta Garrotxa, una terra que ja han recorregut en diverses ocasions a ritme de ferradura.

Com els passa quan van dalt cavall, en un moment donat es desvien del camí que tenien previst de seguir, senyal que en les altres ocasions la culpa no era dels cavalls sinó seva i només seva. Quan són a Talaixà, en tost d'agafar cap a la Quera i el Salt de la Núvia, que hauria estat el més raonable, decideixen fer camí cap al Comanegra.

Rètol que assenyala el camí cap al Comanegra i que els tres cowboys d'estar per casa no van veure sinó a la tornada, després d'haver-se desviat del camí correcte.

El que els tres cowboys no tenen en compte és que el Comanegra, a pas d'humà, no queda precisament aprop. Llavors, per acabar-ho d'adobar, ve quan es desvien del camí i arriben a un coll que no saben ben bé si és el de la Balmeta. Conscients que no saben el que es fan, decideixen tornar a rere en direcció a Talaixà per agafar, ara sí, el camí cap al Salt de la Núvia. El puja i baixa fins al coll desconegut els ha servit, almenys, per gaudir d'una esplèndida perspectiva del Bassegoda (1.373 metres):

Després de passar per diversos presumptes salts de la núvia (la núvia en qüestió, en el camí cap al casament no desitjat, va tenir diverses ocasions de saltar al buit), els tres genets sense cavall inicien el descens. Com que no saben fer altra cosa, emprenen la davallada al galop, com si qualquessin les seves muntures, fent moviments semblants als que normalment fan a les davallades.

Posen el cul cap enrere a l'encarar un escaló o un tobogan pronunciat, frenen abans de les corbes i acceleren a dins; aprofiten els peralts quan n'hi ha, i si no, les tallen per l'interior...

Acostumats a fer camí a les esquenes dels seus cavalls, no se'n fan creus d'haver fet només 20 quilòmetres en tot un matí de caminar. Notes les cames adolorides, no allà on és habitual, sinó en zones que a dalt del cavall no pateixen desgast.

Ermita de Talaixà.

Després d'unes hores de caminar sols, arriben altra vegada a la riera de Sant Aniol, on havien iniciat la caminada, però un poc més amunt. Allà coincideixen amb molts altres habitants del solitari oest, la majoria d'ells de la subespècie coneguda popularment com a dominguero. El que va començar com un spaghetti western i que ja s'havia transformat en un barreta western desemboca finalment en un pícnic western, per dir-ho de qualque manera.

Sigui com sigui, aquesta part del recorregut és preciosa, amb algunes gorges, o rescloses, o jo què sé com es diuen, que fan moltes ganes de fer-hi una calada...

...amb l'ermita romànica de Sant Aniol d'Aguja...

...i sobretot amb el Salt del Brull que, tot i no estar en el seu moment més esplendorós, captiva els tres cowboys de poca monta:

Il brutto e il cattivo, o a la inversa...

De retorn, uns pseudo-galops fins a la furgoneta i cap a casa a descansar les cames! En el meu cas, cap al tren, camí de Menorca...

Imatge satèl·lit de la ruta per la riera de Sant Aniol i Talaixà. Aquí podeu furonar i/o descarregar-vos el track.

Migjorn menorquí en un capvespre i un matí

2010-10-27T16:44:00.008+02:00

Public la crònica d'una ruta amb kaiac feta a principis de setembre. La vaig començar a escriure fa un mes i mig, però fins ara no l'havia acabada:

Com tots els que poblen aquest blog, el rodolí del títol és fortuït. Tenia altres opcions: "Migjorn menorquí en dues etapes" o "Migjorn menorquí en 24 hores", però els dos casos donaven lloc a equívoc. Ni xerram de dos dies sencers, ni de 24 hores remant sense aturar, sinó de dos mitjos dies: del migdia de dimecres al migdia de dijous. El més exacte era, idò, dir-ho pel seu nom: un capvespre i un matí és el que vam necessitar per fer les 27'5 milles (51 kms) que separen Biniancolla, a prop de Punta Prima, a l'extrem sud-oriental de l'illa, de Santandria, a la banda de Ponent.

La idea inicial era sortir de la Cala d'Alcaufar, a la banda de llevant, i passar la nit a Atalis. Tanmateix, ja des d'enfora, mentre avançavem per la carretera, vam veure que el llevant que havia bufat tot el dia havia aixecat massa mar, així que vam optar per guaitar a Punta Prima per si hi havia més sort i podíem sortir d'allà

Degut a l'estat de la mar no vam tenir més remei que sortir de Biniancolla, racó redossat de les onades que rompien arreu.

A Punta Prima, però, la cosa estava igual o pitjor: a les onades que entraven per llevant s'hi afegien les -més grans- de migjorn del temporal dels dies previs. Tot i que anava a menys, la mar de fons era considerable; suficient almenys perquè descartéssim sortir de Punta Prima i anéssim a cercar una raconada més redossada. Probablement l'únic racó on podíem fer-nos a la mar era Biniancolla, un poc més cap a ponent. Tot i que a la boca de la raconada s'hi veia un bon remenot, des d'allà almenys podíem pujar tranquil·lament al kaiac i començar a remar.

Imatge satèl·lit del traçat del primer tram, de 14 milles mitja. Podeu explorar i/o descarregar-vos el track aquí.

Així idò, amb els kaiacs carregats d'aigua, menjar, sacs, tenda i roba de recanvi vam encarar decidits la sortida de Biniancolla; en el meu cas, que som menys experimentat que en Jaume, remava decidit, però he d'admetre que també amb un cert temor...

Una vegada a fora, l'espectacle de les onades vistes de tan a prop em va impactar. En Jaume n'ha viscudes de tot color dins el kaiac, però a jo aquesta sensació d'estar pujant i davallant contínuament petits -i no tan petits- desnivells de líquid se'm feia ben estranya... Quan encaràvem una onada, venga a remar cap amunt!; i una vegada a dalt -amb unes precioses vistes, per cert-, venga remar cap avall lliscant per damunt l'aigua! De cop, ho perdia tot de vista, en Jaume inclòs: tot eren parets d'aigua al meu voltant. Al cap d'uns segons, a dalt de l'onada, m'envoltava altra vegada el paisatge de la mar ondulada i, al fons, la costa esquitxada de blanc.

Vam avançar direcció ponent allunyats dels penya-segats. A poc a poc la mar s'anava encalmant, però les onades venien més juntes i, en realitat, feia més mal navegar. Sobretot, per culpa de les onades que rebotaven a les immenses parets de roca i que feien que mai sabessis per quina banda t'havien de venir.

Aquesta part de costa sempre ha estat la més desconeguda per jo. De fet, l'havia vista només des de l'avió o des del barco que va a Barcelona, que dóna la volta pel sud quan al nord hi fa mal temps. Vistos d'aprop, els acantilats d'entre es Canutells i Son Bou són impactants, amb trencs i coves immensos que un altre dia de més calma hauríem d'anar a explorar.

Quan dúiem unes tres hores de remar sense aturar i ja érem per davant de la cala de Sant Llorenç em va succeir un fet insòlit: quan vaig clavar la pala esquerra, en un moviment ja completament rutinari, aquesta no es va enfonsar dins l'aigua, com era d'esperar, sinó que va topar amb un cos feixuc i relativament dur que surava -o nedava- a pocs centímetres del kaiac. Tot d'una em vaig girar per veure què era, però el reflex del capvespre no em va deixar veure més que una part del seu cos (la cua? una aleta?) que sobresortia per defora l'aigua i, acte seguit, una ombra que s'endinsava cap a les profunditats...

Quin animal era? No ho sé. Tot d'una em va semblar més bé un esqual o semblant, però al cap d'uns minuts em vaig convèncer que era una tortuga de dimensions considerables. Seguesc tenint els meus dubtes, i segurament ja no ho sabré mai. Si es tractava d'una tortuga, vos podeu imaginar quina deu ser la probabilitat de donar un cop de pala enmig de la immensitat del mar a una tortuga que està flotant a la deriva? Només que l'hagués tinguda a la meva dreta hi hauria passat pel costat sense ni adonar-me'n. També podria tractar-se d'un animal que, encuriosit, nedava al costat del kaiac. Tot i la meva curta experiència amb el kaiac, no seria la primera vegada que ho veig, però tot i així costa d'imaginar que estés remant una estona amb un peixot al meu costat...

Ja està! Ara hi caic! Mentre ho posava per escrit he vist clar del que es tractava: només podia ser un dofí curiós que em seguia d'aprop, com tant els agrada fer! I el que vaig veure era la seva cua... de cop ho veig ben clar! Tal vegada si la mar hagués estat més plana l'hauria vist, d'enfora, fent els típics saltirons que acustumen a fer.

Un palista mirant un dofí que neda a prop. La imatge l'he treta d'Internet. Cercant al google "kayak+dolphin" o similar trobareu algunes imatges més de kaiacs amb dofins a prop. En el meu cas, tot i que el vaig tenir molt més a prop, no vaig arribar a veure'l; açò sí, li vaig pigar un cop de pala!

Encara em tenia pensatiu l'anècdota del -ara ho sé- dofí quan vam arribar a Son Bou. Hi vam passar de llarg: es feia fosc i les onades, tot i que en aquesta zona eren molt més petites que a la part de llevant, rompien amb força a la platja. Només ens quedava remar un poc més de mitja hora per arribar a Cala Fustam, lloc escollit per passar-hi la nit.

Vam tenir sort que Fustam, cala estreta i redossada, ens queia just en el punt on ens tocava posar peus a terra. En primer lloc, perquè ja que estava a punt de fer-se fosc i no hi havia lluna. En segon lloc, perquè des de Biniancolla fins a Cala Fustam no hi havia ni un sol racó on hagúessim pogut desembarcar sense perill de volcar i ser arrossegats per les onades.

Dues imatges dels kaiacs i la tenda (islandesa d'adopció, per cert) a Cala Fustam.

Quan vam haver desembarcat, vam fer un petit bany per treure'ns la sal aferrada a la pell, vam muntar la tenda (quins records d'Islàndia!), vam ben sopar (amb cervesetes fresques incloses, gentilesa d'en Jaume) i ens vam estirar a contemplar el cel estrellat fins que el fred i el cansament ens van fer entrar a la tenda.

Imatge satèl·lit de la segona part de la ruta, amb 13 milles. Podeu explorar i/o descarregar-vos el track aquí.

En sol demà no record a quina hora ens vam aixecar. Sé que em vaig aixecar amb la sensació d'haver dormit bé. Vam berenar i, si no record malament, fins i tot vam fer un cafè (gentilesa d'en Jaume, altra vegada). Quan ho vam tenir tot aclarit, ens vam posar a remar amb la idea de ser a Santandria, on havíem deixat el cotxe el migdia del dia abans, més o menys damunt la una.

Imatge de Cala Fustam a primera hora del matí. Com es pot comprovar, la mar s'havia encalmat moltíssim durant la nit.

Tres hores i 45 minuts més tard, a la una exactament, tal com ens havíem proposat, vam arribar a Santadria. Per enmig, unes 13 milles amb nivolats amenaçadors que venien del nord. Si el capvespre abans l'anècdota va ser el dofí, el moment més destacat del tram matinal va ser sens dubte l'aiguat espectacular que ens va amollar a l'alçada de la Cova des Pardals.

Anant cap allà, va aparèixer un seguit de barques que anaven en sentit contrari a noltros, i que ens recomanàven amb gestos que giréssim cua. Al davant teníem una fosca cortina d'aigua, i la força del vent començava a augmentar. Al cap d'uns minuts van començar a caure gotes de les grosses, d'aquelles que fiblen. Impactaven amb una força tal damunt la mar que en un tres i no res es van aplanar les onades que el vent havia aixecat. A més, els esquitxos i el polsim que provocaven les gotes s'afegien a la cortina d'aigua que queia del cel per crear un escenari irreal, com si hi hagués una continuïtat entre el cel i la mar; com si s'haguéssin unit, no en sentit figurat, sinó de forma ben visible. D'un veler que passava enfora no en vèiem més que de mitja vela per amunt, i encara de forma borrosa...

Foto que em va tirar el meu germà en Lluís uns dies abans dins el torrent de Trebalúger. Amb en Jaume hi vam passar de llarg...

El matí va acabar amb un cel ben net i la mar ben plana a la banda de ponent. Arribant a Santandria, exactament a la una, tal com havíem calculat, ja quedava enfora el mal temps del dia abans i d'aquell matí mateix.

Com sempre, les darreres milles (o quilòmetres, quan ho feim dalt velo) ens les vam passar tramant un parell o tres d'animalades més grosses que aquella que estàvem a punt d'acabar.

Ben mirat, ara que acab la crònica, no pensau que hauria estat millor titular-la "migjorn menorquí amb una aiguada i un dofí"?

Uep es tercer aniversari!

2010-10-21T22:04:00.001+02:00

Darrerament m'he portat molt malament amb tu.

Ja fa tres mesos que pràcticament no xerram. Tot i que seguesc fent coses, ja no et cont res.

Ja fa estona, quan aquí encara feia calor, vaig anar amb sa velo (uep!) a donar la volta a Islàndia, un país verd, negre i blanc on tot és molt extens, tot està molt quiet i tot és molt fred o molt calent.

En aquella illa llunyana va succeir un fet dramàtic: va morir la que fins llavors havia estat la protagonista de quasi totes les històries que t'explicava, i ni açò em vaig dignar a comunicar-te.

Però tota notícia trista cedeix pas a una de feliç... Una nova velo ha pres el relleu, amb la innocència i la il·lusió d'un fillet del cel. Té molt de camí per recórrer, i s'haurà d'esforçar de valent si vol emular la seva precedent! Tu saps bé que ho tindrà difícil... Tal vegada si te l'hagués presentada abans, cosa que no he fet i que ben segur em retrauràs, hauries pogut explicar-li alguna història èpica i molt didàctica protagonitzada per la seva avantpassada.

Entretant també he fet alguna sortida amb el meu nou joguet, el kaiac. Una d'especial va ser la que vam fer amb en Jaume: tota la costa sud de Menorca en un capvespre i un matí, aturant a dormir a cala Fustam. Ens van passar anècdotes dignes d'explicar-te, com l'animal que sense voler vaig copejar amb la pala (era una tortuga, o era un esqual?) o l'aiguada que ens va caure prop de la Cova des Pardals i que ens va fer sentir com si voléssim molt amunt, enfora de la línia de l'horitzó.

Un altre dia, fent curricant amb el kaiac, es va agafar una llampuga ben polida que finalment se'ns va escapar... hauries d'haver sentit els crits de ràbia que em van sortir! Ens vam prometre tornar-hi, però la feina i altres coses ens ho han impedit.

Però tu de tot açò no n'has sabut res...

Tampoc no t'ho vaig dir quan vaig anar a veure en Tolo i en Xevi, assidus personatges d'aquest blog, i per primera vegada vam anar a la muntanya sense velo, així tal qual, amb les cames i prou, a caminar. Ens sentíem com despullats! Tot i que ens semblava impossible haver fet només 20 quilòmetres, vam veure racons que amb la velo normalment ens queden amagats:

Ja ho veus, estimat blog: tenim un greu problema de comunicació.

I per si no n'hi havia prou, ara va i se'm passa el teu aniversari! No hi he caigut fins avui: era dilluns, el 18 d'octubre! Em sap molt de greu, esper que un dia o altre m'ho puguis perdonar.

Hi ha dies que pens si aquesta deixadesa no serà indicativa que la nostra relació ja ha arribat a la fi; que millor seria deixar-ho estar, que cada ú fes el seu camí...

Però llavors, de cop, m'entren unes ganes incontenibles de contar-te coses; i a vegades, fins i tot, de fer coses per poder-te-les contar!

Si no t'importa, em prendré uns dies més de reflexió; els necessit. Però promet tornar-te a explicar històries plenes d'anècdotes i fotos ben polides! Sí, ja ho sé, serà difícil que tot torni a ser com abans, però que nos quiten lo bailado!, no ho trobes?

Molts anys de part del teu millor i únic cronista!

Están mal de la cabeza

2010-09-20T17:50:00.001+02:00

Qualcú de vosaltres no s'hi veu reflectit?

Kaiac a llum de lluna

2010-08-26T18:07:00.002+02:00

El dia comença a fer-se curt. Ja ens entenem: segueix tenint les mateixes hores de sempre, però el sol en treballa cada vegada manco... Açò és una mala cosa pels que ens agrada fer activitat a l'aire lliure, i pitjor és encara pels que, a més, ho deixam tot per darrera hora. Aquests tenim molts de nombres que ens agafi la fosca a mig camí, i per açò ens acostumam a carregar a l'esquena un llum per si de cas...

Diumenge passat en Pau i jo, que som de l'espècie dels enredats, vam anar a remar una estona i no vam agafar llum. No comptàvem haver-lo de necessitar i, de fet, no el vam necessitar. El senyor que viu als cels i que vetlla per aquestes coses (i que, per sort, no fa vacances) ens va encendre un llum ben gros, blanc, rodó i de baix consum, que ens va fer la llum suficient perquè arribéssim sans i estalvis fins a la Vall, d'on havíem sortit.

Com passa sovint, els imprevistos com aquest (que t'agafi la nit a mitjan sortida amb kaiac), més que empitjorar les coses el que fan és provocar situacions molt millors de les planejades. D'aquesta manera, el que havia de ser una sortideta per estirar els braços entre la Vall i ets Alocs es va convertir en un vespre màgic.

Ho va acabar d'arrodonir un altre imprevist: un grup d'unes vint persones que celebraven la lluna quasi plena i el final de l'estiu amb un soparet a la platja des Tancats. Quan ens van veure sorgir de la foscor a bord dels kaiacs, ens van convidar a fer un mosset i prendre una cervesa. Després ho vam rematar amb quatre braçades dins l'aigua netíssima i transparent a la llum de la lluna... Va ser un gran final a un fosquet fantàstic.

Ens va agradar tant que avui he decidit tornar-hi, aquesta vegada amb en Jaume. Així que penj aquest article i me'n vaig cap a Cala Morell a fer un trosset més de costa nord a les fosques...

El sol està a punt de beure aigua i encara tenim un bon tros de camí per davant...

Esteim de sort. Mentre es pon el sol al nostre davant, la lluna quasi plena comença a aixecar-se al nostre darrere, damunt la Muntanya Mala...

Pocs minuts més tard, ja suvora el cap Gros, el cel de ponent es tenyeix d'un blau intens...

...i al cel de llevant la lluna cada vegada està més alta i intensa.

Finalment es fa de nit, i sort tenim que la lluna ha sortit prest i és boni plena!

(Cinc hores més tard...)

Acab d'arribar de la remadeta amb en Jaume entre Cala Morell i Faro Nati. Aquesta vegada ho hem fet un poc millor i hem remat amb la posta de sol de cara a l'anada i hem vist sortir la lluna, també de cara, a la tornada... Una altra vegada, s'ha confirmat que remar de vespre és encara més relaxant que fer-ho de dia. Avui però no ens ha rebut ningú amb un plat ple de menjar ni amb una cervesa, sinó unes gavines molt simpàtiques a la part final de la ruta que ens volien treure els polls del cap.

He tirat un parell de fotos arribant a Cala Morell. Aquesta és la que ha quedat menys moguda (com podeu comprovar, es veu que era fosc i poc més...):

Camí de Cavalls NON-STOP (4 de 4). Binissafúller - Ciutadella

2010-07-13T18:00:00.002+02:00

Imatge satèl•lit del tram de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.

Perfil del tall de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.

L'hora de la veritat havia arribat. Físicament ens havíem dosificat bé, però mai havíem fet tantes hores d'exercici ininterromput i no sabíem com podia reaccionar el nostre cos. En qualsevol cas, la clau era mantenir-se fort a nivell psicològic: de res serveix tenir forces a les cames quan el cap diu "prou".

Part 1 de 4
Part 2 de 4
Part 3 de 4

Havíem deixat el relat a Binisafúller. Acabàvem de passar la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller. Dúiem un parell d'hores d'endarreriment respecte l'horari previst i ens quedava aproximadament una hora de llum. En principi teníem previst arribar fins a Cala Tomàs amb llum natural, però açò ja es veia que seria impossible. El nostre repte era ara arribar a Son Bou, on en Toni i en Xavi ens havien de dur el sopar i els llums que en Toni havia recollit al matí.

Fins aquí sabíem que hi podíem arribar, i el repte havia estat en tot cas fer-ho el més sencers possible. Dúiem a les cames uns 120 kms, prop de 15 hores de ruta, bona part d'aquestes amb temperatures molt altes, i poc menys de 2.000 metres de desnivell acumulat. Per davant teníem però encara 70 quilòmetres: 15 d'ells els podríem fer amb llum natural, però els 55 restants, que incloïen una de les parts més poc ciclables de la ruta, els hauríem de fer en la foscor més absoluta. El gran dubte era si seríem capaços d'aguantar fins al final fidels al que ens havíem proposat: fer absolutament tot el Camí de Cavalls.

A partir de Binissafúller el Camí de Cavalls s'endinsa un poc cap a l'interior. De fet, a partir d'ara fins a Ciutadella el camí passa prou allunyat de la costa, excepte algun tram més o menys breu, fins que entram al terme de Ciutadella, a Cala Galdana, on anam resseguint un poc més d'aprop la línia de costa.

Aquest és el ritme a què vam avançar durant bona part de la ruta. La foto me la va inspirar una de semblant que vaig veure al fòrum Es Darrer Que Tanqui.

El tram de Binissafúller fins a la Torre Vella (la d'Alaior) va ser probablement el que vam fer a més velocitat (a excepció dels trams d'asfalt que havíem fet just abans, és clar). Per primera vegada en tot el dia vam intentar anar el més ràpid possible, sense gastar tota la pólvora, per suposat, però intentant imprimir un bon ritme. Açò sí, hi havia un obstacle que anava guanyant pes per moments: el mal al cul. A partir d'aquí fins a Ciutadella cada pedreta, cada petita irregularitat del camí, es van convertir en un petit suplici. I ja sabeu que el Camí de Cavalls no és precisament pla...

As Canutells vam fer una petita aturada per telefonar en Toni. Havíem quedat amb ell que a les 9 o 9:30 seríem a Cala Tomàs, on ens havia de dur el sopar i ens havia de tornar els llums que havia recollit el matí. Ara era clar, però, que no tindríem temps d'arribar-hi. Intentaríem, en tot cas, arribar amb llum a Son Bou. El problema és que pràcticament no coneixíem aquesta part del Camí de Cavalls, i ens era molt difícil calcular el temps que necessitaríem per arribar allà.

Al cap de poc de sortir des Canutells arribàvem a un dels millors trams del sud, la davallada trialera a Cales Coves, curta com totes les davallades a Menorca, però divertida i perfectament ciclable amb un poc de destresa. Una vegada a baix, vam travessar el camí ample que davalla a Cales Coves i vam seguir la marxa cap a Cala'n Porter. No teníem temps per perdre, i no ens podíem permetre desviar-nos uns metres del camí per fer una ullada a la cala... En tot cas, he pescat una foto d'Internet perquè voltros sí que la pogueu veure:

Imatge de Cales Coves pescada del blog menor-k.blogspot.com. Tot i que a la imatge no s’aprecia, les parets d’aquesta cala estan foradades de coves que en el seu temps van servir d’enormes tombes, convertint la cala en una necròpoli, una ciutat de morts.

Vam arribar a Calan Porter a les 21 hores. Ens trobàvem davant d'una difícil disjuntiva: intentar arribar a Son Bou, o almenys a la carretera de Llucalari, amb el perill que se'ns fes fosc abans d'arribar-hi (dia 5 de juny hi havia molt poca lluna, i a més aquesta sortia molt tard); o bé esperar a Cala'n Porter i dir a en Toni i en Xavi que ens duguessin els llums i el sopar allà. En aquest segon cas, estaríem endarrerint encara més la nostra arribada, amb el perill que l'excessiva fatiga finalment ens fes renunciar al nostre objectiu... així que vam decidir seguir vogant, augmentant encara més el ritme, per intentar arribar a Son Bou o almenys a la Torre Vella.

Era clar que no teníem llum suficient com per arribar a Son Bou, però amb un poc de sort sí que en tindríem per arribar a la carretera de sa Torre Vella.

Una de les notes característiques d’aquell dia van ser les orugues peludes. Ara mateix, un mes més tard, Menorca està coberta de papallones, però dia 5 de juny les orugues encara no havien fet la seva metamorfosi i es balancejaven ufanoses, penjades d’un fil de seda, dels arbres de bona part de l’illa. A les 9 del vespre ja feia moltes hores que esquivàvem i decantavem orugues, però a partir d’aquesta hora, amb la fosca que anava caient, les orugues i els seus fils es van començar a fer invisibles.

Així és com ens vam passar (més concretament jo, que em va tocar anar davant molta estona) unes quantes hores vogant a les fosques amb la sensació d’estar trencant teranyines i més teranyines. En ocasions sí que es tractava d’una teranyina, però normalment eren orugues peludes amb els seus fils de seda que se’t quedaven aferrades a la cara i que, en ocasions, no podies treure’t immediatament ja que el camí obligava a tenir les dues mans agafades al manillar…

Sigui com sigui, aquesta desagradable sensació almenys va servir per combatre la son, un dels enemics que ens havia de sortir forçosament al pas. Com diuen en castellà, “no hay mal que por bien no venga”.

Quan vam arribar al camí de sa Torre Vella era pràcticament de nit i era més que evident que no teníem temps d’arribar fins a Son Bou pel Camí de Cavalls (agafant la carretera ens hauria vingut just). Vam telefonar a en Toni i en Xavi, que ens esperaven a Son Bou, per demanar-los que ens duguessin el sopar allà. Després d’unes quantes anades i vingudes (no ens vam acabar d’entendre i els va costar trobar el lloc on érem) van arribar i ens vam servir l’esperat plat (més ben dit, els esperats plats) de pasta. Per menjar no vam tenir més remei que seure enmig del camí, que semblava una estora vivent d’orugues peludes.

Girant la vista enrere, hi ha dos aspectes que ens van fer perdre bastant de temps: primer, el ritme que voluntàriament ens vam imposar a les hores de més calor per evitar fatigar-nos en excés, i segon, el fet que ens passéssim prop d’una hora i mitja esperant el menjar. En cap dels dos casos, ni en el dinar ni en el sopar, la culpa no va ser de qui ens l’havia de dur, sinó nostra, per haver calculat malament l’horari que seguiríem. En qualsevol cas, en cap moment no ens vam estressar per aquest fet, ja que el nostre objectiu no era en cap cas fer un temps o un altre, sinó simplement aconseguir-ho i ser els primers a fer-ho sense saltar-se cap tram del Camí de Cavalls.

Després de sopar va començar la part realment decisiva de la ruta. Fins al sopar teníem clar que hi podíem arribar. Els dubtes venien a partir d’ara. Amb els llums instal·lats al front i al manillar, amb el cos entumit, i amb més ganes de seure en una cadira còmoda i prendre una cervesa que no de tornar a seure damunt el dur seient i haver de vogar, vam prosseguir la nostra marxa en direcció al barranc de Llucalari.

Aquesta era una part desconeguda per en Tolo i jo, i també era la primera vegada que davallàvem una trialera mitjanament exigent a plena nit. Si duus un bon llum, la diferència amb fer-ho de dia tampoc no és gaire, ja que quan fas una davallada tècnica centres tota l’atenció en uns pocs metres al teu davant, que en aquest cas és l’únic que està il·luminat. Si de cas, la diferència principal, sobretot si no coneixes el camí, és que no saps gaire què vindrà a continuació o si hi falta molt o poc perquè la davallada s’acabi.

Per cert, dins el barranc de Llucalari vaig poder comprovar que el meu lleuger i econòmic llum, enviat a dur ni més ni menys que de Hong Kong, té un focus capaç d’il·luminar (ni que sigui de forma tènue) la paret d’un barranc que està a més de 50 metres de distància. Quasi no m’ho podia creure… Ara ja no tenc excusa per no sortir de nit si és que de dia no tenc temps per fer-ho.

Imatge del barranc de Llucalari extreta del blog imatgesdemenorca-magda.blogspot.com. Quan vam passar per aquí, tot el que es veia era el que enfocàvem amb els nostres llums... A partir d’aquí, totes les imatges que surtin seran òbviament d’altres dies; algunes de meves, ja penjades en el blog anteriorment, i algunes d’extretes d’Internet.

Quan vam arribar a Son Bou, la platja més llarga de Menorca (fa uns 3 quilòmetres), el Camí de Cavalls no ens va dur per darrere la platja, com jo em pensava, sinó que ens va dur cap endins, per enmig dels aiguamolls que, si no vaig errat, s’anomenen el Prat. Dels aiguamolls, tanmateix, només en vam veure la típica vegetació de joncs, etc. i, sobretot, en vam sentir el concert eixordador de les granotes i els galàpets.

Son Bou. La foto l'he robada de la web www.cincinnatimenschorus.org.

Després d’una bona endinsada cap a l’interior vam tornar a recuperar la línia de costa fins a Cala Tomàs, i més enllà, resseguint tota la platja de Binigaus. A patir d’aquí venia la part més familiar. Fins a Cala Galdana ho havíem fet en Jaume i jo, tot i que en la direcció contrària i a plena llum del dia. El tram entre Binigaus i Trebalúger, que passa per s’Heredat des Duc, ha estat històricament el més conflictiu de tot el Camí de Cavalls, i és dels darrers (si no el darrer) que s’ha fitat. Finalment, després de diferents modificacions, el traçat transcorre molt més per l’interior del que ho feia el Camí de Cavalls original.

Tanmateix, aquest és un dels millors trossos del Camí de Cavalls des del punt de vista ciclista. El terreny no és excessivament pedregós i el camí, que fa puja-i-baixes constants, passa moltes estones per dins de bosc bastant tancat. En alguns moments s’assembla a corriols que hem fet en moltes ocasions per allà a Girona…

Un dels atractius d’aquest tram és que el camí travessa el barranc de Trebalúger, on sempre hi ha els oportuns concerts de granotes i galàpets. En un moment donat, el camí ressegueix per dalt la paret del barranc de Trebalúger, sols que, amb la fosca negra que feia, era pràcticament impossible adonar-se’n…

Binigaus (foto manllevada de menorcaweb.com).

El tram entre Binigaus i Cala Galdana se’ns va fer llarg. El desnivell era considerable, la fatiga era important, i psicològicament se’ns feia costa amunt ja que encara ens veiem molt enfora de Ciutadella. Quan vam arribar a Cala Galdana, vam decidir fer una aturadeta per descansar i recuperar un poc de forces. Seria la darrera que faríem.

Moltes vegades les grans qüestions es decideixen per un petit detall. No sé si açò nostre era una gran qüestió o no, però sí sé que va haver-hi un petit detall que, almenys des del meu punt de vista, va ser decisiu. Quan estàvem asseguts a les escales davant l'hotel Audax, gaudint (si és que es pot dir així) el que seria el darrer descans de la ruta, en Jaume va dir, ben convençut: "Al·lots! Ho farem, eh!". Jo sabia el que ens quedava per davant, suposava que en Jaume també ho devia conèixer, i em va ben estranyar que estés tan convençut que ho aconseguiríem. Sigui com sigui, se'm va contagiar la seva empenta i em vaig desfer de la idea que ja feia una bona estona que em rodava pel cap: prescindir d'alguns talls del Camí de Cavalls i acabar la volta a Menorca seguint camins més ciclables, el qual significava renunciar al repte que ens havíem proposat.

A Cala'n Turqueta vaig entendre el que en el seu moment m'havia sorprès: la convicció amb què en Jaume havia dit que ho aconseguiríem. La diferència principal entre jo, que em mostrava pessimista, i en Jaume, més optimista, era que jo coneixia el que ens esperava al davant i ell no. Si en Jaume hagués sabut el que suposava seguir estrictament el Camí de Cavalls a partir de Cala'n Turqueta, segurament no hauria dit amb convicció "ho farem, eh!", no m'hauria encomanat el seu optimisme ingenu i probablement no ho hauríem aconseguit.

Cala'n Turqueta. Quan vam passar per aquí, damunt les 3h de la matinada, ens vam trobar dos homes ciutadellencs que ens van mirar com si estessin davant d'uns d'extraterrestres quan els vam dir que veníem de Ciutadella... sols que havíem allargat la volteta fins a Maó.

Es Talaier, cala petita i tranquil·la entre Cala'n Turqueta i Son Saura.

Son Saura. A aquelles alçades de la ruta, no podeu imaginar com s’agraïa vogar damunt l’arena amb una tova capa d’algues. Aquestes tres fotos, per suposat, són d'una altra ocasió.

Sigui com sigui, una vegada vam començar a caminar per damunt les roques, entre Cala'n Turqueta i Es Talaier, el qui va veure clar que ho aconseguiríem vaig ser jo. No estava disposat a acceptar que caminar tanta estona per allà damunt amb la velo al costat no servís de res.

Com ja he comentat al principi, era la primera vegada que fèiem exercici físic durant més de 20 hores ininterrompudament, i no sabíem com reaccionaria el nostre cos ni el nostre cap. El que va passar, almenys en el meu cas, és que a partir del moment que em vaig convèncer que ho aconseguíem el cos se'm va fer lleuger i vaig començar a disfrutar altra vegada el camí. Em van venir forces no sé ben bé d'on... O sí que ho sé: del cap.

Per fer aquest tipus de ruta, i més encara en les animalades més llargues com la de n'Arnau, és important tenir una condició física mínima, però l'element que acaba decidint és el cap. Nosaltres no esteim especialment forts, però dins de les nostres possibilitats teníem una bona predisposició mental per a fer-ho. Molts que estan més forts físicament potser no ho aconseguirien (o ni tan sols ho intenten) perquè els mancaria la preparació psicològica.

La predisposició mental és no frissar d'arribar, sinó pensar que la ruta es fa metre a metre, quilòmetre a quilòmetre, i que l'important és anar avançant. És un poc com allò del "qui dia passa, any empeny". L'element psicològic és bàsic també per posar entre parèntesi (dins dels possibles) els molts mals que et van sorgint així com avança la ruta. Un d'especialment dolorós va ser a les anques, on fins i tot em vaig fer ferida... En moments com aquest, si no ets capaç d'abstraure't d'un mal intens, estàs cuit. Per acabar, la predisposició mental és també no demanar-te "què collons faig aquí?" o "qui em mana fotre'm en aquests marrons?" o "és que hi perdria res, si ara me n'anés cap a casa?", sinó simplement esforçar-te per avançar, sense donar-hi més voltes. Si has arribat fins aquí, alguna raó devies tenir; per tant, simplement pedala.

Molta gent es demana per què feim aquestes coses. Quan m’ho demanen directament, no sé gaire què respondre. No hi ha una raó concreta… hi ha moltes raons, però enumerar tots els motius conscients no expliquen perquè exposes el teu cos al patiment que suposa estar assegut durant 24 hores en un seient dur, vogant a ple sol per damunt de les roques, o a plena nit per enmig d’una interminable cortina d’orugues peludes.

Tot i que em costa explicar-ho en paraules, vos puc assegurar que vaig fer els darrers quilòmetres de Camí de Cavalls, del cap d’Artrutx a Cala Blanca, amb un somriure a la cara. Havia dormit dues hores de les darreres 48, els genolls em volien explotar, ja no podia recolzar més el cul sobre el seient i vogava dret, em queia (per partida doble) damunt les roques quan, amb els reflexos debilitats, intentava superar un obstacle massa exigent… Tenia unes irresistibles ganes d’arribar, però alhora desitjava que allò que sentia en aquell moment, molt semblant a la felicitat, no s’acabés mai.

Quan, entrant a Cala Blanca, vam trepitjar asfalt (a partir d'aquí ja no l'abandonaríem), em fa sortir un crit d'eufòria que en Jaume, que venia un poc més enrere, va emular en arribar al mateix punt. Ho havíem aconseguit! Sincerament, jo no donava un duro per nosaltres... Pensava que ho faríem, però no creia que tinguéssim prou moral com per posar-nos a caminar damunt les roques a la part final del sud. A més, el darrer tram, entre el cap d'Artrutx i Cala Blanca l'havia fet absolutament tot a cop de pedal, només posant un parell de peus i, tot sigui dit, patint també un parell de caigudes.

Després de separar-nos amb en Jaume (en Tolo se'ns havia escapat abans, però açò si de cas ja ho explicarà ell en un comentari...), vaig fer un esforç de voluntat per no anar directament a casa, sinó a la plaça del Born, allà on havíem donat sortida a aquesta aventura i allà on forçosament havia d'acabar. Envoltat de mirades d'incomprensió dels que pujaven del port després d'una nit de festa, em vaig dirigir, ara sí, cap a casa...

24 hores després de la sortida, la llum de l'auba tornava a despuntar per damunt les cases, al port de Ciutadella.

Havia arribat el moment tan llargament esperat: després de 48 hores en les que n'havia dormit menys de 3, el meu llitet m'esperava tou i net per rebre el meu son profund! Però en tost de caure rendit, no hi va haver manera de conciliar el son: donava voltes dins el llit nerviós, amb el cor encara accelerat i una allau d'imatges de les darreres 24 hores que desfilaven desordenades per dins del meu cap...

Com que al cap d'una hora de donar voltes dins del llit encara no m'havia adormit, vaig decidir enviar un missatge de mòbil a tots aquells que d'una manera o altra estaven al cas del nostre repte (molts d'ells, per cert, havien estat a la "llista provisional" de participants):

"Missió complerta: camí de cavalls integral non-stop, sense dreceres ciclables. 200 km, 24 h"

Per acabar, faré un llistat de coses el recompte de les quals ens donaria una idea bastant aproximada de la ruta (més que no el nombre de quilòmetres o el desnivell, posem per cas), el nombre de les quals desconeixem però que en tots els casos s’haurien de comptar per desenes, centenars, o fins i tot milers (estan més o menys per ordre de freqüència):

N? litres orinats
N? barretes menjades
N? lites de suats

N? litres d’aigua beguts
N? temes de conversa

N? vegades que ens hem demanat si ho aconseguiríem

N? tocs de la tíbia amb el pedal
N? platges i arraconades travessades

N? espècies animals i vegetals vistes

N? telaranyes trencades

N? acudits dolents

90 portells

190 quilòmetres recorreguts

N? (en el meu cas) punxades de mal al genoll

N? peus posats enterra

N? vegades que hem dit que el cul ens feia mal

N? fites

N? clavades / desclavades de pedal
N? frenades

N? canvis de marxes
N? orugues

N? metres cúbics d’aire respirat

2.800 metres de desnivell acumulat

N? passes anant a peu
8.348 punts del track de GPS
N? pedalades
N? batecs de cor
N? vegades que ens hem demanat a qui se li ha acudit fer passar el Camí de Cavalls per aquí
N? vegades que ens hem demanat qui ens mana fer açò

Si us voleu descarregar i/o explorar el track, anau al wikiloc.

Perfil de la ruta seguint la forma del track.

Perfil "estil clàssic" de la ruta.

Solcant el ponent menorquí

2010-07-12T22:51:00.004+02:00

Mentre no acab d'enllestir la interminable quarta part de la crònica del Camí de Cavalls NON-STOP, penj unes quantes fotos d'una de les diverses sortides amb kaiac que he fet darrerament. De pas aprofit per presentar-vos el meu nou juguet (al darrer article que vaig penjar hi sortia el d'en Pau):

El company de remades va ser en aquesta ocasió en Jaume, una mala infuència que darrerament apareix massa per aquest blog... Diu que ja fa anys que té una sèrie de males pensades per fer amb kaiac, i que ara té les males pensades i a més també un boig disposat a dur-les a la pràctica. A que no endevinau de qui es tracta...

Vam sortir des Platjals (o Son Xoriguer) en direcció al cap d'Artrutx, on vam virar a la dreta resseguint la línia de costa. Abans de partir havíem anat a deixar el meu cotxe a la platja de Cala'n Blanes, a l'altra punta de la badia, per poder fer així una ruta lineal. Una de les diferències entre el kaiak i la bici és, en efecte, que amb el kaiak has de tornar forçosament per allà on has passat ja abans, a no ser que estiguis prou fort i sonat com per donar la volta a l'illa sense aturar... cosa que, per altra banda, no penseu que no se'ns ha passat pel cap.

Al girar el cap d'Artrutx ens vam trobar la mar un poc moguda, suficient com per posar a prova en un parell d'ocasions el meu equilibri sobre el kaiac i suficient, també, com perquè agraïssim quan, més o menys cap a cala Blanca, la mar es va encalmar un poc.

Vam anar entrant en totes les cales i arraconades, cosa que allargava sensiblement el recorregut... però en teníem ganes i, previsiblement, també prou temps. Un dels moments més estranys va ser al passar per l'interior del dic que s'està construint defora el port de Ciutadella. Tot i el cert malestar que em va provocar, almenys vaig poder comprovar que la cova en què havíem passat tantes estones a l'època de l'institut encara segueix intacta.

Tot i que havíem deixat el cotxe a Cala'n Blanes, quan vam arribar allà, després de resseguir bona part de la badia, vam decidir arribar fins al cap de Banyos, resseguint d'aquesta manera tota la badia i un bon tros del litoral del ponent menorquí. En total ens van sortir més d'11 milles i ens hi vam estar unes 2 hores i mitja, si no vaig errat.

Al cap de Banyos, per cert, vam poder contemplar des dels nostres kaiacs una plàcida posta de sol:

Vogar a la mallorquina

2010-06-27T17:11:00.004+02:00

El kaiac d'en Pau descansant damunt l'arena del Pilar.

Ja fa temps que em rondava la idea pel cap. Fa cinc anys, per ser més exactes. Vogar m'agrada, però a vegades m'arrib a cansar de fer-ho només amb les cames. Per açò m'he decidit vogar a la mallorquina: comprar un kaiac i emprar d'una vegada el tronc superior, que per alguna cosa el devem tenir, també.

En Jaume, company del Camí de Cavalls NON-STOP (per cert, la quarta entrega de la crònica és a punt de sortir del forn), des de fa anys és aficionat a remar. Amb ell ja tenim alguna mala pensada...

Però temps al temps! De moment, un primer tast de crònica salada. A partir d'ara en vindrà qualcuna.

Penyals del Cap Gros, entre Cala'n Carbó i el Pla de Mar.

Ahir, mentre sopàvem, en Pau em va oferir el seu kaiac perquè avui matí pogués anar a matar un poc el cuc mentre no tenc el meu propi. No vaig dubtar gaire a acceptar, i avui matí he tingut el plaer de remar per una de les parts més escarpades i verges de la costa menorquina: de la Vall fins al Pilar, i tornar, és clar.

A mitjan camí s'ha aixecat un poc de mar. De cara, o a 45%, no he tingut cap problema per tallar les onades. Ara bé, a l'hora de tornar, amb les onades que em venien del darrere, he rebut la primera lliçó: si et despistes, quan t'enfiles damunt una onada acabes clavant la punta del kaiac a l'onada del davant; o, quan et quedes frenat, una altra onada se t'enfila damunt el kaiac de per darrere...

Qui necessita suspensions?

2010-06-19T12:30:00.009+02:00

Faig un petit parèntesi entre una entrega i una altra de la crònica del Camí de Cavalls NON-STOP per penjar un vídeo que m'ha enviat en Toni, crec que el millor vídeo relacionat amb la velo que he vist en molt de temps.

A part de demostrar (una vegada més) que el que compta de ver és el genet, no el cavall, ens planteja un dubte (o un repte que en qualsevol cas no afrontarem): seria possible fer el Camí de Cavalls amb una velo de carretera?

Ben mirat, qui necessita suspensions?