Prèvia de Sant Joan (també) dalt el Toro

Ahir explicava que dilluns, per celebrar el meu aniversari, vaig pujar al Toro amb en Jaume. No estava previst, sinó que va ser a causa d'un rampell que em va agafar al passar per davant del trencant, as Mercadal. Avui hem tornat a sortir amb en Jaume, i me l'ha tornada, tal vegada per celebrar que esteim de festes. Quan passàvem pes Mercadal, en tost de prendre cap al camí de Tramuntana, com també havíem de fer dilluns, en Jaume s'ha desviat cap a la muntanya (així l'anomenam) més alta de Menorca.

Ja que hi érem, hem aprofitat per fer quatre fotos per completar la crònica d'ahir. Com ja vaig comentar, la pujada al Toro són tres quilòmetres d'ascens ininterromput, amb rampes de fins al voltant del 20%, com resa una pintada a l'asfalt abans de la primera rampa forta:

En només tres quilòmetres es passa dels aproximadament 60 metres d'altitud des Mercadal als 362 metres de dalt el Toro, el qual suposa una pendent mitjana de l'11%. A més, la pujada és molt irregular, de manera que és impossible mantenir un ritme constant i còmode. Segurament és per açò, i per les fortes rampes que s'han de superar, que la pujada al Toro es pot convertir fàcilment en un autèntic infern:

Una vegada a baix, hem seguit amb la ruta inicialment programada: camí de Tramuntana, carretera de Fornells a Maó, pujada a sa Roca, camí de sa Cucanya, camí d'en Kane, es Mercadal i altra vegada cap a Ciutadella. En total, 90 quilòmetres amb un bon desnivell per ser Menorca.

Una de les corbes empinades de la pujada al Toro.

Açò és ell! Si l'arribau a veure, és que heu arribat a dalt.

Aniversari dalt el Toro

Ahir dilluns vaig fer 31 anys. Oficialment, aquesta és l'edat en què un deixa de ser jove. Per celebrar-ho, vaig treure a trotar el cavall de ferradura prima amb en Jaume... Ja ens entenem: la velo de carretera.

Quan passàvem pes Mercadal, i en un rampell completament irracional, em vaig desviar i vaig enfilar la pujada cap al Toro quan en principi havíem de seguir recte cap al camí de Tramuntana. En Jaume, sense pensar-s'ho gaire, em va seguir amb cara de fillet malcriat.

Tal vegada volia desafiar el pas del temps, o les lleis que em fan vell, no ho sé. El que sí us puc assegurar és que el Toro, amb els seus 3 quilòmetres de pujada ininterrompuda i les seves rampes de fins al 21% (almanco açò resa una pintada damunt l'asfalt, al costat d'una altra pintada que diu "l'infern"), és un port molt dur per fer amb velo de carretera. Molt més dur que altres de més llargs... i més si fa calor, ja que no espereu trobar-hi una ombra.

Sigui com sigui, en les properes setmanes em tocarà pujar-hi qualque altra vegada si vull arribar més o menys preparat a la cita d'aquest estiu amb l'Alt Pirineu francès. Hi vaig acompanyat d'en Xevi i en Xavi, que vindrien a ser una mena de versió catalanomenorquina dels Zipi i Zape. Aprofitarem per veure el pas del Tour de França pels mítics Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque i companyia, després d'haver-hi fet la nostra corresponent pujada.

L'harmonia dels 104 dàlmates de les Gavarres

Després dels 101, els 102 i els 103, enguany tocava fer els 104. Per quart any consecutiu, uns quants amics i coneguts ens vam trobar dissabte a Fornells de la Selva, a Cal Petit, can Llorenç, per intentar complir l'objectiu de fer 104 quilòmetres exactes, ni un més ni un menys. Els tres anys precedents ho havíem aconseguit, en gran part gràcies a la bona estrella del gran del Cal Petit.

Quan aquest diumenge, cap al final de la ruta, més o menys per Llambilles, en Llorenç va agafar la davantera del grup i va començar a calcular mentalment els camins que havíem de recórrer per aconseguir la nostra fita, tot feia indicar que ho aconseguiríem altra vegada. Per quarta vegada consecutiva aconseguiríem fer els quilòmetres exactes que ens havíem proposat sense fer afegits al final per arribar-hi.

El lloc, el dia i l'hora ja feia mesos que estaven fixats: a Cal Petit, el 4 de juny a les 7 h del matí. Aquesta vegada, no només faríem més quilòmetres que les altres vegades, sinó que també seríem més per a fer-los: 14 ciclistes per fer 104 quilòmetres. Ja ho deien els grecs: la música és l'harmonia del nombre... 14, 104... Podia haver-hi més harmonia? Tot i que no vam sentir ni una cançó, els 104 dàlmates van ser més musicals que mai.

Una de les novetats d'enguany va ser la presència d'una dàlmata, la Fernanda, en el pilot de dalmatians. Alguns com en Xevi, en Josep, en Tolo, els Joans o n'Oriol, a part d'en Llorenç i de jo mateix, ja som habituals de la cita. Altres com en Ricard, en Jaume, n'Albert o n'Arnau era la primera vegada que hi participaven. Val a dir que els dos darrers els vaig sentir anomenar per primera vegada a la primera edició dels dàlmates, a la qual finalment van faltar.

Vam fer més pistes que altres vegades, en part perquè alguns corriols que vam intentar o bé estaven molt embardissats o bé directament la vegetació i els arbres caiguts per la nevada de l'any passat els havien tancat per complet.

Vam anar sumant quilòmetres a un ritme bastant suau i, sobretot al principi, sense gaires aturades ni cap incidència. Açò sí, quan devers les 11.30 vam arribar dalt els Àngels, on havíem d'aturar a berenar (esmorzar pels continentals), n'hi havia un parell que els havien sortit unes curioses plomes damunt el casc i amenaçaven seriosament amb abandonar. Per sort, les llesques de pa amb oli i tomàtiga fregada i un bon assortit d'embotits ens van donar forces i van fer reviscolar els nostres dos ocellots!

Havíeu vist mai uns cicliestes tan senyorets? Tots ben assegudets en una cadira... bé, tots no: n'hi ha un que, estirat enterra, es resisteix caparrudament a civilitzar-se.

Després d'un bon berenar, tots 14 dalmatians vam prosseguir la marxa amb la ferma intenció d'enllaçar pistes ràpides i completar els 104 quilòmetres quan abans millor. La ferma intenció, però, va durar ben poc: a la primera que vam trobar un corriol ens hi vam llençar sense dubtar-ho. Al cap de poc vam comprovar que ens havíem equivocat: la primavera, que és molt dura amb els corriols, l'havia omplert de bardisses que ens van deixar els braços i les cames ben marcats. Almenys va ser molt divertit sentir la coral de crits que fèiem per culpa de les punxes i les branques que se'ns anaven clavant. Va ser el moment més musical del dia.

Quan vam sortir del corriol vam dir: "a partir d'ara sí, només pistes!", fins que en Josep, al cap d'uns minuts, va proposar agafar el corriol que davalla, davallava més ben dit, del Montnegre cap a Madremanya. Aquesta vegada no només ens vam trobar bardisses, sinó arbres caiguts i vegetació de tot tipus que s'havien apropiat del caminet.

Així com altres anys havíem patit una plaga de punxades, aquesta vegada ens va afectar el virus dels canvis romputs, el qual és encara més devastador que el primer. El gran afectat pel virus va ser n'Oriol, que va trencar ell tot sol més coses que tots els altres junts. De fet, em sembla que darrerament li surt a canvi romput per setmana, més o menys. Aquesta vegada el va salvar per ben poc, i gràcies a la manya de n'Arnau, que va redreçar la patilla i va solucionar no sé prou bé com un problema amb una molla del canvi. Açò sí, tot el que quedava de ruta, 40 i pico quilòmetres, n'Oriol els va haver de fer amb el plat mitjà i uns quants pinyons del mig.

Al cap d'uns quants quilòmetres, i aquesta vegada per la pista ben ampla que davalla de Montnegre cap a la carretera de Santa Pellaia, en Josep va perdre una rodeta del canvi. Ara sí que l'hem feta bona! Vam reunir altra vegada el comité de crisi i finalment vam solucionar el problema gràcies a la idea (em sembla que d'en Ricard o de n'Arnau) de posar-hi un trosset de plàstic perquè aguantés la cadena. El plastiquet va aguantar miraculosament fins al final.

Després d'uns quilòmetres per pistes (ara sí) que ens van dur als Metges i a prop del Puig d'Arques, vam decidir emprendre la tornada cap a Fornells. El meu GPS marcava uns 80 quilòmetres, i volíem evitar sobretot passar-nos de rosca. Havíem de clavar els 104! No havíem fallat les tres primeres vegades, i tampoc no podíem fer-ho aquesta.

Arribant a Llambilles en Llorenç va reviscolar, va treure forces de no se sap ben bé d'on i es va posar davant a estirar del grup. Anava calculant en veu alta, però per si mateix, els camins que havíem d'agafar per fer els 7 o 8 quilòmetres que ens faltaven. Fins aquí un, fins allà dos, fins no sé on, tres... I així fins als 104. Exactament igual que les altres vegades. Tot semblava indicar que una altra vegada els clavaríem.

Travessant no sé quina riera, a prop de Fornells, per damunt d'uns troncs que estaven instal·lant en aquell precís instant i que us assegur que patinaven molt perillosament!

Després d'aquesta riera es van formar dos grups: el d'en Llorenç, que guiava els darrers quilòmetres de la sortida, i la resta, que ens vam entretenir travessant la riera. Al principi el camí no tenia pèrdua possible, així que vam pedalar a bon ritme per intentar agafar els altres. Tanmateix, en un tram que el camí anava pel costat de les vies del tren, van aparèixer unes rodades que travessaven les vies davall un pont amb el terra ben efangat. Teníem per tant dues possibilitats: seguir recte al costat de les vies, o creuar-les seguint les rodades marcades al fang.

Finalment vam optar per la segona opció, però no vam estar gaire a començar a dubtar, ja que un poc més endavant el camí es dividia en dos més i havíem de decidir altra vegada quin agafar. Després de telefonar en Llorenç, vam confirmar el que ens temíem: ens havíem equivocat, hauríem d'haver seguit recte.

Així idò, amb aquest tram de més que vam fer (d'anada i tornada) afegíem uns centenars de metres que podien ser nefastos per complir l'objectiu de fer ni més i menys que 104 quilòmetres. Si els càlculs d'en Llorenç eren acurats, per primera vegada fallaríem en el nostre intent i faríem més distància de la que ens havíem proposat. I pel que sembla, els càlculs d'en Llorenç mai no fallen. Quan li vaig dir que ens havíem desviat un poc de la ruta, em va contestar convençut: ens passarem.

I així va ser. Poc abans d'arribar al punt de sortida el 105 va saltar al meu GPS, l'encarregat, des d'aquells primers 101 de fa quatre anys, de mesurar la distància recorreguda.

El més important, però, va ser que per primera vegada vam acabar tots els que havíem començat. Tot i les importants avaries que van patir en Josep i n'Oriol, tots 14 vam arribar junts al punt de sortida. No és més que suficient açò per compensar el fet que uns pocs metres ens fessin superar la barrera dels 104? Al cap i a la fi, de 14 a 104 només hi va un zero, i ja se sap que el zero no val res!

Els 14 caçadors de dàlmates... 14? I n'Albert, on és?

Com sempre, un dels moments més esperats va ser la paella al final de la ruta que ens va preparar n'Anna.

Per cert, a qualcú li sona aquest 600?

Si voleu explorar o descarregar-vos el track, el trobareu com sempre al wikiloc.