dilluns, de novembre 30, 2009

Amb alforges per Irlanda (7 de 9). Galway - Kinvara

És diumenge a capvespre i tornam a reempendre el viatge dalt velo. En Jordi és a Dublin, on l'hem deixat amb una caixa de cartró, una velo per desmuntar, un rotllo de precinto i tres fans d'u2 madrilenyes. Feis el favor, que ja sé què esteis pensant: el precinto és per la caixa de cartró, no per les madrilenyes. Noltros som a l'estació de tren de Galway, amb la roba de ciclista que ens acabam de posar dins del mateix vagó, amb les frontisses que xerrisquen i les cames que no acaben d'assumir que els ha arribat l'hora de tornar a vogar.

A Galway fa vent i l'aire és més fresc que a Dublin. Just sortir de l'estació començam a veure al·lots d'uns tretze o catorze anys... Galway és ple d'espanyols i catalans, però no és açò el que havíem vingut a cercar, així que no ens entretenim gaire i sortim de la ciutat sense posar un sol peu enterra. L'etapa d'avui és de mera transició: ens ha de servir per anar de Galway a Kinvara, on suposadament hi ha l'alberg que tenim reservat. En total, tenim previst fer uns 30 quilòmetres; poca cosa.

Dibuix de la ruta vist des de l'espai. Com sempre, ja sabeu que fent clic a la imatge anireu a parar al wikiloc, on podeu descarregar-vos i/o explorar el track i/o el mapa de la zona.

Fa vent i l'aire és fresc; ja ho he dit. A més, al cap de poc es posa a ploure. Enrere queda l'ambient urbà i el temps agradable de Dublin. Fa escasses hores érem a l'estadi Croke Park cantant "Mag-ni-fi-ceeeent!", o bevent una Guiness en una de les moltes tavernes del barri Temple Bar. Però ara som a l'altra banda d'Irlanda, a l'oest, tornam a ser enmig del camp, vogam per carreteres més o manco secundàries i els elements s'entesten a envestir-nos la pell sense descans.


Menorca o Irlanda?


De camí a Kinvara hi havia moments en què el paisatge és clavat al de Menorca: verd, parets seques, terreny lleugerament ondulat, arbusts i arbres baixos, bestiar amollat... Només hauria fet falta canviar els arbres baixets per ullastres i hauria estat idèntic a sa roqueta a l'hivern... Fins i tot el vent teníem!



Vogant a contravent, entre ploguda i ploguda.


Els sis membres (set si comptam el cronista, que duia les banderes) que hi quedaven del pilot després de deixar en Jordi, àlies Cancelara, a Dublin.

Com ja he dit, aquesta era una etapa de transició de només trenta quilòmetres. Tot i que el vent i la pluja la van fer un poc incòmoda, en un tres i no-res vam ser a Kinvara, on fiàvem trobar l'alberg. Però a Kinvara no hi havia rastre del Doorus House Hostle. Vam demanar indicacions a una al·lota pèl-roja que podria tenir família llunyana a Ferreries i ens va dir que havíem de passar el poble, seguir per la mateixa carretera unes quantes milles, tombar a la dreta, seguir avançant i estar atents a alguna senyal. Semblant al que ens van dir a Annascaul, però amb la diferència que aquesta al·lota mig ferrerienca no ens va fer cap pregunta per cobrar-se els serveis.

Vam fer cas a l'al·lota pèl-roja (com és sabut, és difícil resistir-s'hi) i vam seguir tirant. Vam veure un supermercat, però no sé qui (val, d'acord, vaig ser jo) va dir que seria millor arribar a l'alberg, buidar les alforges i tornar a rere com havíem fet a Annascaul. El temps anava empitjorant. De tant en tant queia una ruixadeta, el vent no amainava i cada vegada era més fred. Al cap d'uns vuit quilòmetres vam arribar al Doorus House Hostle, un alberg amb aparença de casa abandonada perdut en una punta de la badia de Galway, enmig de llacunes i fang. Mirant al mapa he vist que allà a prop hi havia qualque cosa (perquè un poble pròpiament no podia ser-ho) anomenada Tracht.



Típic castell irlandès, o potser escocès, molt a prop de Kinvara.


Entrant a Kinvara, a mà dreta.

Com que el cronista havia tingut la brillant idea de seguir tirant fins a l'alberg i tornar a rere després per fer la compra, a en Xavi, n'Albert i jo ens va tocar banyar-nos i suar un poc més. Al final a noltros tres ens van sortir més de 50 quilòmetres enlloc dels 30 que teníem prevists de fer. Després de la compra, quan tornàvem cap a Tracht amb les alforges plenes, uns kivarresos (es deu dir així?) molt xistosos van passar amb el seu cotxe a un pam meu i van estirar la bandera d'Irlanda com qui fa la broma més graciosa del món. Quan vaig sentir el "crec" de la canya a jo no me'n va fer gaire, de gràcia; supòs que m'ho van veure a la cara...

Per cert, que Kinvara s'escriu a vegades també Kinvarra, amb dues erres. Supòs que la versió amb una sola "r" deu ser l'anglicitzada, ja que als anglòfons els costa pronunciar la "r" sonora. El que no sé ni vull suposar és si allà també es tiren els plats pel cap amb disputes de l'estil Maó-Mahón (o Mahó, o Mô, o jo què sé...).

El millor del dia, i també un dels moments més entranyables del viatge, va ser trobar-nos dos al·lots d'uns 12 anys que jugaven a hurling (iomáint en irlandès) enmig del camí. El hurling és l'esport irlandès per antonomàsia; vindria a ser per ells l'equivalent de la pilota basca al País Basc. Es juga amb uns sticks a mig camí entre un pal de bèisbol i un stick de hockey (per dir alguna cosa), amb una pilota semblant a la del bèisbol i amb unes porteries que recorden les del rugby. Tot i aquestes semblances, el hurling diria que no és mescla de cap d'aquests esports. El que m'ha sorprès molt quan n'he cercat informació és descobrir que va néixer a finals del segle XIX ni més ni menys que a Argentina, de la mà d'irlandesos que havien emigrat allà.



Al veure aquells al·lots, no ens ho vam pensar ni un segon i vam estalonar les velos a la paret. En Xavi semblava que acabava de perdre quinze anys de cop, de la il·lusió que l'envaïa. Va demanar el pal a un dels al·lots, confiat en rememorar els seus temps de bon tenista, però tot d'una va comprovar que allò no tenia res a veure amb el tennis. Després ho vam intentar n'Albert i jo. La recepció de la pilota és realment difícil, i aquells al·lotets se'n sortien prou bé. Es veu que eren molt educats, perquè tot i que noltros ho fèiem tan malament en cap moment no se'ls va escapar un riure de burla. A més, a part de ser molt simpàtics i uns bons mestres de hurling, resulta que sabien parlar irlandès. És la llengua que feien servir per parlar entre ells, tot i que semblava que els feia vergonya fer-ho davant noltros. Fa il·lusió trobar-te parlants d'irlandès tan joves.


Vistes a mà dreta del camí entre Kinvara i Tracht, on hi havia l'alberg.



Quan el dia ja s'acabava se'n va anar la llum a l'alberg. L'al·lota que es cuidava de l'alberg ens va treure unes espelmes i, entre açò i que tothom estava un poc entendrit per la marxa d'en Jordi, just semblava que fèiem un sopar romàntic.



Demà matí, cap a The burren...

diumenge, de novembre 29, 2009

Amb alforges per Irlanda (6 de 9). Dublin

Per primera vegada en la història d'aquest blog, penjaré una crònica que no va de velos. I com que el que hi hauria per explicar no ve al cas i segons què fins i tot és millor que no es posi mai per escit, em limitaré a un poc d'introducció i unes quantes fotos amb breus comentaris. L'únic important de ressaltar és que a Dublin acabava el viatge per en Jordi, àlies Cancelara, de manera que el pilot de l'Eiretour perdia un dels principals components.

Com ja vaig explicar a la primera crònica, el nostre plan de viatge era anar baixant de Shannon fins a Killarney (que és el que fins llavors havíem fet), arribar en tren a Dublin (on passaríem el cap de setmana), viatjar també en tren de Dublín a Galway, i prosseguir el viatge dalt velo fins arribar a Shannon.

Així idò, encara som a Killarney. A l'anterior crònica ens vam quedar en el moment que anàvem a agafar el tren... un tren en el qual, com ja vaig avançar, mai no vam arribar a pujar. Resulta que als trens irlandesos, o a la majoria d'ells, només hi deixen pujar dues velos. Només dues en tot un tren? Quasi no ens ho podíem creure... Després de molt regatejar amb l'encarregat de l'estació, van acceptar que en poséssim quatre en el primer tren que passés i quatre més, si hi havia prou espai, en el següent. Ara bé, açò no ens garantia arribar tots a Dublin aquell mateix vespre.

Al final, vam fer càlculs i, pel mateix preu, vam llogar un bus sencer per a noltros vuit perquè ens dugués fins a Dublin. Vam tenir sort d'un senyor espanyol (no sabem ben bé d'on era) que va veure els problemes que teníem i va telefonar a a l'encarregat del lloguer d'autobusos, un amic seu. Així que ja teniu el pilot de l'Eiretour, acostumat a avançar amb les velos carregades i a cop de pedal i suor, sota la pluja i el vent, entrant a dins d'un mini-bus particular. Ens sentíem com si estéssim entrant en una limusina...

La tornada, o més ben dit, el viatge de Dublin a Galway, també va ser un poc accidentat, tot i que, altra vegada, vam tornar a tenir sort. Acostumat a demanar les coses de vuit en vuit durant tota una setmana, a l'hora de comprar els bitllets de tren no vaig dubtar gens a demanar-ne eight. No va ser fins que ens van revisar els bitllets per entrar a l'andana que em vaig adonar que n'havia comprat un de més, ja que ara, després de "l'abandó" d'en Jordi, no érem vuit, sinó set.

Si el bitllet hagués costat menys, no hauria passat res, però resulta que valia més de cinquanta euros. No hi quedaven gaire més de cinc minuts perquè partís el tren, però vaig creuar tota l'estació fins a les guixetes, vaig tornar a fer tota la cua, vaig esperar a que una senyora major hagués comentat el temps que feia i les notícies del dia amb la venedora, vaig rebre una telefonada dels companys que em deien que el tren estava a punt de sortir, vaig haver de donar explicacions del meu descuit, vaig esperar que la venedora ho comentés amb el seu superior, que m'agafés la targeta i em fes el retorn amb tota la parsimònia del món... Quan ho vaig tenir aclarit, vaig pujar damunt la velo i vaig tornar a creuar l'estació tot escopetejat; la gent, òbviament, em mirava amb mala cara. Per molt poc, però vaig ser a temps d'agafar el tren.

El millor del cas és que el tren anava quasi buit i vam tenir un vagó sencer per noltros. Amb els cinquanta i pico euros que costava el bitllet, no m'estranya! Açò sí, el tren era nou de trinca i infinitament millor dels que tenim noltros per aquí...

Vos deix amb unes quantes fotos de Dublín i dels viatges en bus i en tren. No sé perquè, però en vam fer ben poques...


Mini-bus particular. Acostumats a moure'ns a cop de pedal i a estar amuntegats en albergs de mala mort, ens sentíem com si anéssim amb una limusina...


El conductor del mini-bus, un al·lot eslovac un pèl tímid, al·lucinava amb noltros. No acabava d'entendre perquè havíem de viatjar amb velo, havent-hi mitjans molt més descansats...


El divendres va fer el capvespre més polit de tot el viatge... i el vam passar justament a la carretera, a dins i també a fora del bus, com podeu observar a la següent imatge.

A una mitja hora de Dublín vam trobar una llarga retenció a l'autovia (provocada si no record malament per un accident), i vam decidir que faríem més via si anàvem a peu.


Al Brown's Hostel no acceptaven velos. Ens van proposar deixar-les fermades defora de l'hostal, a ple carrer. Dit d'altra manera, ens oferien de regalar-les als lladres, que es fregarien les mans en veure algunes de les nostres estimades allà abandonades...


Habitació mixta de 20. No ens queixarem de res, perquè els que devíem donar motiu de queixa som més bé noltros.


Foto de guiris. Vam anar al barri Temple Bar per trobar-hi la taverna/bar/pub (ja no sé s'aclarícia) que duu el mateix nom: "Temple Bar". Quan vam ser allà, però, vam comprovar aturdits que tots els locals del barri duen aquest nom, amb petits matisos. Més d'un, a més, presumeix de ser "l'original". Però no vam donar la batalla per perduda i vam estar cercant l'original i autèntic, que ja no record si vam arribar a trobar o no. En qualsevol cas, quan ens vam fer la foto estàvem convençuts que aquest era el bo.


Per tota la ciutat es respirava U2. Pubs amb música d'U2 en directe a qualsevol hora del dia, o amb altaveus apuntant al carrer, els carrers plens de gent bevent Guiness... Era la una del migdia però semblava que el concert estava a punt de començar. Supòs que allò deu ser el més semblant a les nostres festes majors que viuen a Dublin.


[Aquí havia d'anar-hi una foto
de n'Albert i en Xavi
que hauria pogut danyar
la reputació d'aquest blog
i sobretot la seva...
Al·lots, si voleu que la posi,
només ho heu de dir]


Un carrer i una església de Dublin; no em demaneu quins perquè ni ho sabia en aquell moment ni ho sé ara...


Un pont sobre el river Liffey, que divideix la ciutat de Dublin en dues.


El mateix pont sobre el mateix riu, des de més enfora.


El pitjor de Dublín va ser, sens dubte, que vam perdre una peça clau en el pilot de l'Eiretour: en Jordi, àlies Cancelara. Se'n tornava cap a l'illa petita, on el reclamava el deure. A la foto veníem de cercar una caixa perquè hi pugués posar la seva velo per facturar-la a l'avió.


Estadi Croke Park, on tocaven els U2.


De camí al concert d'U2. Aquí en Jordi devia estar demanant a n'Albert:
"Albert, em deixes el ganivet?" (amb "e" oberta).



Si a l'anada vam tenir tot un bus per noltros, a la tornava disposàvem d'un vagó sencer d'un luxós tren.



Estació de Galway. Tancam el parèntesi de Dublín i tornam als pedals, la pluja, la suor, el vent... i els preciosos paisatges irlandesos.


I per acabar amb la crònica del pas per Dublin no hi podien faltar un parell de vídeos del concert d'U2. El primer és del concert del dia abans, de divendres, però podria perfectament ser del de dissabte. Aquí els teniu:


U2 sunday bloody sunday dublin 24/07/09



magnificent 25/07/09

diumenge, de novembre 22, 2009

Amb alforges per Irlanda (5 de 9). Killarney National Park

Imatge satèl·lit del recorregut de la cinquena etapa de l'Eiretour, al voltant del Killarney National Park. Si voleu descarregar-vos o explorar el track, clicau damunt la imatge.

Aquesta serà probablement la crònica de l'Eiretour amb més fotos. Valgui açò per fer-nos una idea de la bellesa dels paratges que vam transitar en l'etapa central i més diferent de totes les del viatge.


En efecte: la cinquena etapa no va tenir res a veure amb les altres. Bàsicament perquè, en ser circular, ens vam permetre el petit gran luxe de fer-la sense alforges. Per poc que hi hagueu anat, sabeu perfectament que una velo amb alforges i una sense no tenen res a veure. Açò sí, el que no podíem canviar són els neumàtics prims i llisos (entre 1.4 i 1.7) que havíem posat per a viatjar a Irlanda. En qualsevol cas, açò no ens va impedir que, en un moment donat de la ruta, ens desviéssim del rumb previst i féssim un poc de mal camí. En Xavi (no el confongueu amb en Xevi) fins i tot va tenir la gosadia de davallar una petita trialera enfangada...

Els vuit eiretourencs estiradots per damunt de la impecable herba del Killarney National Park, al final de l'etapa.


Aquell dia també va ser diferent perquè vam començar a vogar amb un puntet de ressaca (per alguns, els menys avesats a la nit, la ressaca més gran en molta estona), ja que la nit anterior havíem trescat un poc per Killarney, com vaig explicar a la crònica anterior.

Una de les coses que encara no havia sortit a les cròniques de l'Eiretour és el caràcter dels irlandesos. No de cada un d'ells, que amb el que jo m'enroll no acabaríem mai, sinó el caràcter dels irlandesos del sud-oest en conjunt. Ras i curt: comparats amb noltros, com a mínim són més amables i, tot i que els menorquins ja en tenim fama, també més tranquils. Però per damunt de tot, respecten més les velos: en diverses ocasions ens vam trobar amb cotxes que circulaven en sentit contrari, i que per tant no tenien perquè molestar-nos, que es van aturar i van sortir del camí per deixar-nos passar millor. Evidentment, no és el que feia la majoria, però aquí a ca nostra açò és impensable... Avui mateix, circulant per un camí estret -el de sa Cucanya- amb la velo de carretera, he hagut de sortir de l'asfalt perquè un cotxe que venia de cara no ha fet ni la més mínima variació del rumb o velocitat per deixar-me passar. Per colmo, la conductora m'ha mirat amb cara de pa torrat... ja m'explicareu quin mal li havia fet, jo!

També és ver que quan duus uns dies de viatge tot ho comences a veure més de color rosa. Bé, en el cas d'Irlanda, potser seria més apropiat dir "de color verd". I més encara al Killarney National Park.

Als anys 80 el Killarney National Park va ser declarat per la UNESCO, com Menorca, Reserva de la Biosfera. Es veu que hi creixen líquens i plantes endèmiques, així com arbres i altres vegetals difícils de trobar. Hi abunden els boscos de roure i de teix (aquest segon no em demaneu què és).


El verd, en les formes més diverses, és omnipresent a Irlanda.

Com he dit al principi, els paisatges d'aquesta etapa van ser els més impressionants del viatge i, probablement, dels més impressionants que hagi vist cap de noltros. Si no, jutjau-ho voltros mateixos:

Foto de grup. A partir d'aquí vam entrar en la preciosa vall coneguda com Gap of Dunloe.


En pràcticament cap moment dels més de 50 quilòmetres de la ruta ens van fer nosa els cotxes. N'hi havien pocs i, quan ens en trobàvem algun, normalment es decantava exageradament per deixar-nos passar i el conductor ens saludava amablement. Ben igual que aquí, eh? Fins i tot ens vam creuar un parell de carros...


Primer i més petit dels molts llacs que ens trobaríem al llarg del dia.


Les pujadetes que ens vam anar trobant eren suavitzades pel fet de no carregar les alforges i per la bellesa de l'entorn.


N'Albert, l'astronauta vogador, alt-empordanenc entre menorquins.


La cara de satisfacció diu més que les paraules.


Una velo que no era nostra i uns quants de bens enmig del camí.


Aigua i nivolats, dos elements omnipresents a Irlanda juntament amb el verd i la cervesa.


Quan estava preparant el viatge, cercant fotos per internet en vaig trobar una semblant a aquesta, amb dos ciclistes que vogaven exactament per aquest camí. Record que me la mirava mig embadalit i em venien ganes de fer un salt i colar-me dins de la foto. I açò és ni més ni manco el que vaig fer, sols que des que vaig saltar fins que vaig entrar a la fota van transcórrer uns quatre mesets.


Dues fotos tirades des de damunt del mateix pont (concretament el de la següent foto), la primera mirant cap endavant, la segona cap endarrere.


Un dels molts de ponts que vam veure aquest dia.


Un altre pont, ben diferent de l'anterior, però que acompleix exactament la mateixa funció.


Aquesta ruta ens la vam prendre amb un poc més de calma que les altres etapes, ja que la seva única finalitat era disfrutar del paisatge.


De tant en tant van sortint paral·lelismes entre Irlanda i Menorca, l'illa gran i l'illa petita. Un que encara no he comentat però que és dels més evidents és la presència de bestiar amollat, tant de vaques com de bens i cavalls, que recorda molt a Menorca.


Més o manco per aquesta zona va ser quan ens vam sortir del camí previst i vam acabar fent un poc de Benny Hill.

En un moment donat, ens vam sortir de la ruta prevista i vam acabar en un camí de terra que es perdia... No sé què passa que sempre hem d'acabar fent el Benny Hill! Pels qui no sapigueu què és fer el Benny Hill, consisteix en anar amunt i avall, una i altra vegada, cercant el camí correcte i sense acabar-lo de trobar mai... Ja m'ho deien, ja, que anàvem malament. Però jo, caparrut, ho vaig voler provar, i la cosa no va reeixir. Després de retrocedir un tros, vam enfilar un camí -també de terra, però en més bon estat- que tampoc no estava previst inicialment i que ens va permetre vogar per una zona preciosa que d'altra manera no hauríem pogut veure. Així idò, per primera i única vegada en el viatge, durant uns pocs quilòmetres ens vam aventurar a vogar fora de l'asfalt, i va valer la pena:

Vam vogar per camins de bosc envoltats de falgueres esponeroses:




I també ressseguint la vora d'aquest llac:





Arribats a aquestes alçades ja em seguien poc convençuts...



La ruta va començar i va acabar amb aigua.


La part final la vam fer per la preciosa carretera d'aquestes dues fotos.


La ruta va acabar amb un bon ruixat, un poc més potent que els que ens acostumaven a caure cada dia. Una vegada a Killarney, ens vam dirigir a l'alberg, on ens guardaven les alforges i on, per sort, ens van deixar fer una dutxa. Després de la dutxa, ho vam recollir tot i vam enfilar cap a l'estació, situada molt a prop de l'alberg, per agafar un tren en direcció a Dublin. Un tren que, finalment, mai no vam agafar... Però açò ja són figues d'un altre paner; anècdotes per a la següent crònica. Així idò,

continuarà...