5a cursa de BTT del Cetig a Quart

Ahir dissabte es va celebrar a Quart la 5a cursa de BTT que organitza el Cetig (Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Girona). El recorregut era de 25 quilòmetres i uns 500 metres de desnivell acumulat. Era per tant un recorregut sense gaire exigència física, ni tampoc tècnica, i transcorria majoritàriament per camins ja coneguts.

Tanmateix, va ser una bona ocasió per espallar un poc (com es deu escriure aquell verb que els menorquins pronunciam espahar?), retrobar coneguts que feia temps que no veia i fer una prèvia a la Cavallera de Sant Joan de les Abadesses, que s'ha fet avui i de la qual penjaré crònica demà.

L'única incidència a comentar és que, ja a la part final del recorregut, un altre participant i jo ens vam sortir del recorregut i vam estar uns 15 minuts fent el Benny Hill amunt i avall intentant reenganxar amb el recorregut. Al final, ja cansats d'anar i venir, vam decidir tirar pel dret cap a l'avituallament de final de cursa a Quart sense ni tan sols passar per meta.

Jo no vaig fer gaires fotos (en realitat en vaig fer només una, abans de la sortida), però qui sí que en va fer és en Narcís de Bicioci. AQUÍ hi trobareu moltes imatges...

Sortida neutralitzada. Aquest que mira cap a la càmara és en Quim, que es pren açò d'anar en velo com un descans de les seves maratonianes curses corrents, però que no hi ha qui li segueixi el ritme.

Perfil de la cursa. El desnivell acumulat és de 514 metres.

Clicau damunt la imatge si voleu explorar o descarregar-vos el track.

102, després del 101. Un altre miracle a les Gavarres

Una vegada més, els déus ens han estat favorables. La possibilitat més improbable, una entre centenars o milers, s'ha tornat a materialitzar. L'ametlla va caure de punta, l'ou anava carregat de vermells, vam trobar l'agulla dins el paller. Els càlculs més acurats difícilment haurien pogut aconseguir el que, per segona vegada consecutiva, ha realitzat l'atzar i la bona estrella del gran del Cal Petit: fer el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat, ni un més ni un menys, ni un metre més ni un metre menys, sense necessitat de donar rodejos o forçar el recorregut. Ara fa un any ens vam proposar fer-ne 101, i ens en van sortir ni més ni menys que 101 clavats. Si no vos ho creis, mirau la crònica d'aquella sortida: El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres. Aquell mateix dia, el 4 de maig de l'any passat, ens vam proposar de repetir l'assanya cada any, però afegint-hi un quilòmetre cada vegada per poder controlar, d'aquesta manera, per quina edició anam. Així, aquest dissabte tocava fer-ne 102, i si no creis que vam fer-los, llegiu aquesta crònica!

Abans de les 8 del matí de dissabte, 9 valents ens vam trobar a Cal Petit, centre neuràlgic d'incomptables i innombrables animalades, disposats a fer els esmentats 102 quilòmetres. Per desgràcia, dels 9 que érem al principi només 4 vam arribar fins al final de la ruta amb velo. Festes d'aniversari, pàjares i punxades, moltes punxades, van fer caure com mosques, d'un en un, els integrants del pilot.

La ruta va tenir dues parts ben diferenciades: la primera, més corriolera, més tècnica i amb un poc més de desnivell, va transcórrer per Fornells, Quart, la Vall Preona, Can Mascort, font dels Lleons, Puig Estela, Cal Mistaire, Sant Miquel, Celrà i els Àngels; i en la segona, més ràpida, majoritàriament per pistes còmodes alternades per algun corriol, vam anar dels Àngels a Fornells passant per Sant Mateu de Montnegre, Coll de Llumeneres, els Metges, Llambilles, Mas Gelats i Quart. Entremig, el moment més agradable de la jornada: l'esmorzar-dinar que va preparar i ens va pujar na Isabel a dalt els Àngels.

Un dels moments clau de la ruta va ser quan, amb ja gairebé 100 quilòmetres a les cames, al bo d'en Llorenç, molt amic dels reptes ell, no se li va acudir res més que desafiar-nos a pujar l'empinada, molt empinada rampa, que s'enfila literalment fins a dalt del dipòsit que hi ha darrere de l'església de Santa Margarida de Quart. No hi pensàvem, en aquell moment, en els 102. Però va ser precisament gràcies a aquella petita desviació imprevista, aliena als càlculs, que vam arribar a Cal Petit amb els 102 quilòmetres exactes. Així idò, als 101 dàlmates s'hi va afegir, en aquesta ocasió, un pitt bull ben rabiós que ens clavava la dentadura afilada a les cames mentre ens enfilàvem al maleït dipòsit.

En resum: 101 dàlmates + 1 pitt bull = 102.

Els nombres de la ruta:

102 kms (108 si feim cas dels comptaquilòmetres)
Desnivell acumulat: 2.477 metres.
Temps de ruta (en moviment): 6 hores 45 minuts.
Velocitat mitjana (en moviment): 15 kms/hora.
Punxades: que recordi, 7 en ruta (i almanco 2 més de capuccino: en arribar a casa).

Tres imatges del pilot en moviment. Per desgràcia, al llarg del dia vam anar caient com mosques, i al final érem només quatre.

Pantalla del GPS a l'arribada, la prova del delicte. Ens mostra els 102 kms exactes, la velocitat mitjana en moviment (15 kms/hora), el temps en moviment (6 hores i 45 minuts) i el temps total de ruta (9 hores i 18 minuts).

Instant de l'arribada, captat per en Josep, que ens esperava mig endormiscat davall l'ombra d'un noguer.

Foto a l'arribada, davall el noguer de Cal Petit.

Perfil altimètric. El desnivell acumulat, 2.477 metres.

Imatge a vista d'ocell, treta del Google Earth.

Si voleu explorar o desacarregar-vos el track, feis click damunt la imatge.

Dimarts de corriols per les Gavarres

Avui, dimarts, dos afortunats amb matí lliure hem anat a fer un voltoi per les Gavarres. Hem intentat enllaçar al màxim de corriols, tots ells perfectament ciclables, i ens ha sortit una ruta prou interessant. Sortint de Girona hem tirat molt directe cap als Àngels, enllaçant dos corriols bastant llargs, un tall de carretera i el darrer tram de la pujada "a peu". De baixada cap a Sant Martí Vell hem alternat pistes molt diferents, algunes d'elles ja bastant estretes per l'avanç de la vegetació, i també alguns corriols i alguns talls bastant bruts de camí. De Sant Martí Vell hem tirat per carretera cap a Madremanya, on hem entrat per repostar aigua i, a partir d'aquí, hem pujat cap a Montnegre, primer per pista i, després, per un llarg corriol que ens ha elevat fins gairebé dalt de la pujada. Una vegada a dalt de tot hem fet un tros de la carretera de Montnegre fins a la pista d'enllaç cap als Àngels. A mitjan pista ens hem desviat a l'esquerra per agafar el corriol que baixa cap a la Vall Fetgera i, una vegada a baix, hem resseguit la Vall Fetgera per una pista molt agradable. Finalment, hem remuntat per pista fins a l'alçada de Can Mascort, on hem agafat el corriol que hem fet a l'inici de la ruta i que ens davalla fins al "Bicentury". En la direcció en què hem fet la ruta la majoria de corriols s'agafen de pujada... o sigui que tal vegada us recomanaria fer-la a l'inrevés; tot és qüestió de gustos. En total ens han sortit 55 quilòmetres amb un desnivell de 1.243 metres. No està malament per ser dimarts.

Perfil. El desnivell acumulat és de 1.243 metres.

Imatge del Google Earth de la vista aèrea de la ruta...

* Si voleu explorar o descarregar-vos el track, clicau damunt d'aquesta imatge.

Ciclorgasme a Rocacorba

El Puigsou (990 metres), a la serra de Rocacorba, és la muntanya més alta dels voltants de Girona. Tenint en compte que Girona està a uns 80 metres d'altitud, anar a Rocacorba significa fer un desnivell de com a mínim 900 metres. Des que visc a Girona hi he pujat unes cinc o sis vegades, sempre per la pista que surt d'aprop de Canet d'Adri, però ahir, mentre empenyia els pedals cap avall, pensava que potser mai més no tornaria a fer totes aquelles rampes, ja que d'aquí a un parell de mesos me'n torn a viure a Menorca. Tanmateix, a mitja baixada vaig canviar d'idea: segur que sí que hi tornaré.

El cas és que aquesta vegada vam davallar resseguint la riera de Rocacorba, corriol del qual sabia l'existència però que mai abans no havíem enfilat. Sense cap dubte, és el millor descens, el millor corriol, que he fet mai en una ruta sortint de Girona. Té bona part dels ingredients que ens agraden d'un camí: estret, exigent però ciclable (si més no de baixada), bastant salvatge (en alguns moments sembla que el camí es vol tancar), i amb un entorn natural formidable. Quasi tota l'estona teníem la sensació de ser en plena Garrotxa. Vaig intentar fer-ne fotos, però és impossible captar amb imatges de mòbil la bellesa d'aquests paisatges de sotabosc, amb la llum que esdevé verdosa a través del fullam, el so de l'aigua que baixa per una riera, uns metres més avall, i els ocells que aletegen i canten dalt els arbres, uns metres més amunt. Quan a tot açò hi sumam el plaer que proporciona baixar per aquest tipus de corriol trialer, es produeix inevitablement el "ciclorgasme".

Es dóna la casualitat que tres dels companys de ruta més habituals, en Josep, en Xevi i jo, ens hem conegut pujant a Rocacorba, així que aquesta muntanya té un significat especial també per açò.

Des d'aquí, Rocacorba no sembla gaire més que una ondulació del terreny. Coses de la perspectiva.

Vistes en direcció a Girona des de mitjan pujada.

El darrer tram de la pujada es fa per asfalt.

El santuari de Rocacorba des de la baixada del Puigsou.

El santurari de Mare de Déu de Rocacorba està encaixonat dins d'aquesta roca... corba.

Vistes des del cim en direcció a Banyoles (just darrere les muntanyetes es veu la ciutat i el seu estany), amb la rampa de llenya per a prendre el vol en ala-delta en primer pla.

Alguns talls de la baixada, més que res al principi, s'han de fer a peu... o com bonament es pugui.

A la primera part de la baixada es fa un tall de pista, però és d'aquelles pistes que no sap gens de greu de fer.

Furgoneta Renault 4 aparcada al llit de la riera. Perquè arribés fins aquí havia de baixar molta aigua per la riera, moltíssima.

Creuant la riera, ja a la part final de la baixada.

Pedres completament recobertes d'una capa de verdet. El camí passa per entremig.

Alguns moments de la baixada, no especialment complicats en comparació a molts altres.

Feis clic a qualsevol de les dues imatges per anar al wikiloc i explorar o descarregar-vos el track.