Pla B a la Garrotxa (entre Murphy's i Damms)

Les coses no sempre surten com estaven previstes. El pla per dissabte dematí era clar: fer una volta de 70 quilòmetres per la Garrotxa que incloïa, entre altres coses, dues pujades (amb les seves posterios davallades, trialeres) a la serra de Finestres. Tanmateix, la volta que vam acabar fent poc va tenir a veure amb aquella animalada. Tot va començar a estroncar-se amb l'entrenament nocturn de divendres nit amb n'Albert (el que fa camí a Reikjavik). L'entrenament consistia, per ser precisos, en una ingesta moderada de cervesa Murphy's, preparació que un home sa com n'Albert necessita per encarar el viatge amb velo a Irlanda que tenim programat per al juliol. Resultat: mal de cap matiner, necessitat d'una bona tassa de cafè i... no pot ser, el pot de cafè està buit! Només un petit auguri del cúmul de despropòsits que es succeïrien al llarg del matí.

Finalment, la volta saturnina per la Garrotxa ha acabat essent de 54 quilòmetres i 900 metres de desnivell, res comparat amb els 70 quilòmetres i 2.600 de desnivell que teníem programats. Sortint d'Olot, ens hem endinsat en la fageda d'en Jordà, racó de món que mai no em cansaré de visitar, hem vorejat els volcans de Santa Margarida i el Croscat enfilant corriols, camins i carreteres en direcció a Santa Pau i Mieres. Una part important de la ruta passa per pistes i carreteres amb vistes panoràmiques impressionants; però al mateix temps, com si no es tractés de la mateixa ruta, alguns trams els hem fet per camins molt tècnics o, fins i tot, algun corriol mig embardissat d'aquells molt mals de localitzar i encara més difícils de transitar.

Si voleu explorar o descarregar-vos el track, feis click a la imatge.

En resum, una ruta matinal relaxada que ha tingut el merescut final a la terrassa d'un bar d'Olot, disfrutant dels darrers minuts de sol abans que els núvols foscos i plujosos cobrissin irreversiblement el cel. El que va començar amb Murphy's ho hem acabat amb Damms.

Com ja he comentat, el millor de la ruta han estat sens dubte els paisatges:

Camí asfaltat, envoltat de verd i de feixes de pedra volcànica, tot molt típic dels voltants d'Olot.

En aquesta ruta hi predominen els camins fàcils, com ara aquest de la imatge.

Durant bona part del matí el cel ha estat descobert, d'un blau radiant, només esquitxat per petits núvols que obrien el camí als seus germans grans, que s'han començat a mostrar, amenaçadors, a partir de mitjan matí.

El volcà Croscat, com un pastís amb un tall de menys.

A la vora del volcà Croscat, la terra negra fa una curiosa combinació amb el verd de l'herba.

Estampes com aquesta són les que hem duit a banda i banda del camí durant bona part de la ruta.

Un ramat d'ovelles (amb alguna cabra infiltrada, cosa que no record haver vist mai abans) ens tallen el camí... no és culpa seva, però, si no hem fet tota la ruta prevista.

Cel blau, herba verda i floretes silvestres blanques, tot molt primaveral i bucòlic.

Una de les moltes carreteres que hem transitat.

Els núvols cúmulus, amenaçadors, guaitant per damunt la Serra de Finestres. Si hi haguéssim pujat dues vegades, com teníem previst, hauríem agafat un bon xop i, probablement, també un bon me-mec.

Mieres, petit poble preciós i envoltat d'un entorn extraordinari.

Arribar i empènyer. Tots els cavalls del camí del nord

Ara fa un any, vaig arribar a Maó, com cada Setmana Santa, amb un barco procedent de Barcelona i, com sempre, al meu bitllet de transport hi deia "acomodación butaca" (d'acord amb açò de la butaca, però a veure qui m'explica l'acomodación, que se suposa que alguna cosa deu tenir a veure amb la comoditat, no?). Com que la meva destinació final era Ciutadella, vaig encolomar la maleta a una persona coneguda i vaig travessar sa roqueta de punta a punta transitant camins i carreranys a cop de pedal.

Dissabte passat feia el mateix trajecte en barco, com sempre amb molta acomodación, i enguany tenia ganes de repetir l'experiència d'arribar i empènyer, d'acabar el viatge a casa travessant l'illa de cap a cap. Però més que repetir, podríem dir que la vaig redoblar. Primer, perquè em va venir a esperar a Maó en Toni, bon amic que ens va enganxar a tots plegats en açò del mountainbike; i segon, perquè preteníem travessar sa roqueta, no per camins accessibles i planers com l'altra vegada, sinó per la seva part més exigent: el Camí de Cavalls de la costa nord.

Si voleu explorar el track, feis click a la imatge.

Després d'anys de reivindicacions i litigis, des de fa pocs mesos el Camí de Cavalls és, per fi, transitable en la seva totalitat. Tenint en compte que aquest era el primer cap de setmana de l'any amb horari d'estiu, no m'estranyaria gens que en Toni i jo fossim els dos primers aligots que feim la M-nord, tot el Camí de Cavalls de costa nord d'una sola tirada. El nom d'aquesta ruta, inspirat en el d'una famosa autopista, quasi sembla una broma de mal gust, ja que si a alguna cosa no s'assembla (ni hauria d'assemblar-se mai) el Camí de Cavalls és a una autopista.

A diferència del litoral sud de Menorca, on hi abunden les cales de postal, amb fina arena blanca i pins fins a peu de platja, el nord és abrupte i escarpat, amb arraconades i codolars de roca fosca castigada per la tramuntana. En aquest medi esquerp només hi gosen créixer plantes i petits arbres i arbusts molt adaptats a les inclemències del vent i la saladura, com ara el càrritx, els socarrells, les mates, els ullastres, etc. Alguns trams del Camí de cavalls no són ciclables en absolut, i molts d'ells només ho són per qualcú que tengui una certa experiència dalt velo.

La ruta té un total de 90 quilòmetres i gairebé 1.700 metres de desnivell acumulat, el qual, tenint en compte les dimensions i l'orografia de Menorca, no està gens malament. Per fer-la vam necessitar 8 hores en moviment, entre pedalar i, a estones, empènyer velo amunt per un coster empinat. En conjunt vam necessitar més de 10 hores, comptant aturades per dinar, fer qualque barreta i tirar qualque foto.

La primavera dóna una vistosa capa de pintura als paisatges, i per açò és probablement la millor època per fer aquesta ruta, i qualsevol ruta, tant a Menorca com arreu.

Verd fins al caire dels acantilats. Qualcú que només conegui la Menorca resseca dels mesos d'estiu podria pensar que aquesta imatge correspon més aviat a una illa atlàntica... però no.

De tant en tant, una caseta blanca i orfe d'arquitecte esquitxa el litoral verge del nord. Tot i que la imatge ens inspiri serenor, de ben segur que aquesta caseta ha conegut d'aprop la virulència de la mar.

Vogant entre parets seques i ullastres, un clàssic.

Petit pont blanc a l'Albufera des Grau.

En alguns moments, el Camí de Cavalls travessa qualque cala o codolaret just a tall d'aigua. Al fons, sa Torreta.

Cala Tortuga, si no m'equivoc. Aquesta perspectiva de la cala no m'és gaire familiar, ja que normalment s'hi accedeix des del far de Favàritx, més a ponent.

Avui més val caure cap a l'esquerra! És un dels pocs consells que vos puc donar per fer aquesta ruta.

Una de tantes cales d'arena gruixuda, en aquest cas just a la vora de Cala Tirant.

Tres imatges de les salines de Montgofre, un dels diversos racons de què havia sentit a xerrar però que mai fins dissabte no havia visitat. Sens dubte és un dels molts punts forts de la ruta.

En alguns moments el Camí de Cavalls s'interna més cap a l'interior.

Resseguint un carrerany per entre mates de càrritx, amb un punyat de muntanyoles de fantasia al davant.

Vogant entre roques.

Si el sud de l'illa és ideal per a les imatges de postal, de cales d'arena blanca, aigües transparents i frodosos pinars, el nord convida a fer fotos un poc més "artístiques" dels contrastos de colors, roques de formes estranyes, imponents penyassegats, etc.

Passant entre més roques.

Arribant a Montgofre s'intueixen les primeres casetes de Na Macaret.

Aquesta platja no l'havia vista mai, i ara ja no record quina era... és que en vam veure tantes, en un sol dia!

Petita cala a prop de Tirant. El solet del migdia ens convidava a submergir-nos en les seves aigües transparets, però no ens volíem escaldar.

Platja de Cavalleria. Ai! Si tinguéssim aquella caseta esventegada...

Moltes estones, com en aquest tram entre Cavalleria i Binimel·là, el Camí de Cavalls ressegueix els contorns de sa roqueta.

Travessant Cala Mica, entre Cavalleria i Binimel·là.

Moltes parets seques moren a la mar. Al fons, el far de Cavalleria i l'Illa dels Porros.

Bens pasturant al nord de Ciutadella.

Llum del capvespre i primeres espigues de blat a La Vall.

Els dos aligots que vam fer la travessa, amb Cala Pregonda de fons.

Perfil altimètric de la ruta. Les altures, com és evident, estan equivocades. La mínima (449 metres) correspon a 1 o 2 metres per damunt del nivell de la mar. La màxima, per tant, seria d'uns 130 metres. El desnivell acumulat és de gairebé 1.700 metres.