divendres, de desembre 26, 2008

Uep sa plàstica! (de sa velo)

Amb aquest article comença una nova sèrie dedicada a la plàstica de la velo. Hi aniré penjant imatges de velos trobades per Internet i, potser, també qualcuna de pròpia. Es podran visualitzar tots els articles de la sèrie clicant a l'etiqueta Imatges.

Per començar, una velo en moviment:





dilluns, de desembre 15, 2008

Miscel·lània -no només- feinera

Des de fa un temps tenc la sospita -propera a l'evidència- que la gent que entra en aquest bloc realment no es llegeix les parrafades que hi escric, sinó que senzillament cerca qualque foto digna de ser mirada o un track interessant de resseguir. Val a dir que aquesta sospita ha crescut en paral·lel a la creixent convicció que el sentit comú, com deia en René, és la cosa més ben repartida del món. El qual no diu gaire al meu favor, però què hi farem.

Tot aquest rodeig era només per dir que a continuació penj unes quantes fotos de les Gavarres i de Girona. Són imatges robades amb el mòbil en sortides fugaces de dies feiners, però qualcuna també de cap de setmana:


En Josep assajant "ingràvides postures" enlaire, talment un "alpinista samurai".


Un dels ponts de la variant, la Vall de Sant Daniel i Girona.



Petit tobogan davant la font de l'Alau, a prop de Juià.


Terra llaurada i cel fred de tardor.


Pont d'en Gómez amb el campanar de la catedral al fons.


Riu Onyar i pont d'en Gómez des de la Rambla Canalejas.


Vall de Sant Daniel i catedral de Girona des d'un petit puig.

dimecres, de desembre 10, 2008

Cal Petit a les Amèriques. Brasil última entrega (8 de 8)

Idò sí, com deim a Menorca: "tot lo bo s'acaba; lo dolent no té acabador". Vuit mesos després de començar la sèrie Cal Petit a les Amèriques, arribam a la darrera entrega amb l'orgull d'haver acollit en aquest bloc les impagables vivències de l'Inefable aventurer (amb article determinat i majúscula, com toca). En les set cròniques que ens va fer arribar des del Brasil n'hi hem vist fer i dir de tot color. Tanmateix, com ja ens anunciava en la sisena crònica, i com ens confirma ara en aquesta última, en tot moment ens ha ocultat l'autèntic decurs del seu periple brasiler. Què devia succeir, realment, durant aquells tres mesos per terres llunyanes? Potser mai no ho descobrirem... N'hi ha que insinuen que l'Inefable es va fondre amb la mare terra, s'endinsà en les seves entranyes, es revolcà en el fang eteri de l'ésser, n'alenà els efluvis i en xuclà els secrets més íntims i inconfessables. Altres, més realistes, senzillament es decanten per la versió de les nimfòmanes de Sant Carles de la Ràpita. Jo, sincerament, ja no sé què pensar, però tenc la intuïció que la clau de tot plegat la podem trobar a la part final del vídeo que trobareu en aquest article. Qui ho sap, tal vegada és millor no arribar a saber mai la veritat...

23 de març de 2008



AULA DE PORTUGUÈS PER A PRINCIPIANTS

BOCABULARI

eu-jo
voce-tu
ele-ell
bom-bo
ruin-dolent
sim-si
nao-no
cafe da manha-esmorzar
almoço-dinar
jantar-sopar
rapaz-noi
garota-noia
minino-nen
minina-nena
praia-platja
roça-camp
coqueiro-cocoter
morro-muntanya
borracha-pneumatic
lembrar-recordar
esquecer-oblidar
barboleta-papallona
beijar-besar
beijaflor-colibri
cachorro-gos
pegar-agafar
tirar-treure
botar-posar
ainda-encara
ate-fins
bombeiro-bomber
pao-pa
pai-pare
mai-mare
irmao-germa
carro-cotxe
rua-carrer
janela-finestra
panela-cassola
garfo-forquilla
faca-ganivet
copo-got
cerveija-cervesa
loja-botiga
floresta-bosc
olhar-mirar
ouvir-escoltar




PRIMER EXERCICI

REDACCIÓ

el que faci la millor redacció li tocarà un sopar de peix a l’escala
No es premiarà la més llarga sinó la més original
mínim 3 ratlles
animeu-vos!



SEGON EXERCICI

TRADUCCIÓ

un altre sopar de peix a l’escala a la traducció més literalment fidel.
D’altres fidelitats o infidelitats ja corren a compte vostre.
El jurat serà del tot imparcial i serà algú de Brasil, que potser es fotrà un bon fart de riure...

s’ha de traduir això:

os homens perden a saude para juntar dinheiro
depois perdem dinheiro para recuperar a saude

E por pensarem ansiosamente no futuro,
esquecem do presente de tal forma
que acaban por nao viver nem o presente nem o futuro.

E vivem como se nunca fossem morrer...
E morrem como si nunca tivessem vivido.



un altre sopar per qui digui de qui son aquestes paraules:

El futur mai no arriba
i el present mai no s’acaba.




Amb una mica d’imaginació ho traureu.

Els sopars són acumulables o sigui que si nomes participa un de vosaltres, o una és clar, se’ls pot endur tots i convidar a qui vulgui.
Això sí, s’han de contestar totes les proves.
Sigueu feliços!!!!!

PD
a qui participi li envio directament la que serà sens dubte la foto del viatge.
I si m’enganxeu de bones també les memòries mai explicades i més picants d’aquest viatge.
Sou curiosos?
Doncs participeu i de moment mengeu-vos les ungles...
Fins aviat!
ja nomes em queden 400 kms per davant!!!!!!!!
Continua fotent una calor...





Per acabar, aquí teniu el vídeo promès. Si el voleu veure amb millor qualitat, clicau-hi damunt perquè se vos obri en la web del youtube i triau l'opció "watch in high quality":

dijous, de desembre 04, 2008

Girotour '08. Encalçant mosques per l'Alta Garrotxa (2 de 5)

Amb retard, amb delay aeroportuari, però complint amb la deuda, finalment aixeca el vol el primer avió de l'aventura girotourenca 2008. Com que la primera ruta del Girotour '08 ja havia aparegut al Uep sa velo per partida doble (una i dues vegades), aquesta crònica serà només un complement de les dues anteriors.

Fa unes setmanes, un company va anar a fer -més ben dit, a refer- la cèlebre ruta d'Oix, Beget i Camprodon. Per primera vegada de totes les que hi hem anat, va trobar ciclistes pel camí. Resulta que aquests ciclistes deien seguir el track d'un tal joanft i, pel que sembla, aquest és el millor comentari que aitals exursionistes van fer sobre tal persona; la resta van ser paraules de mal gust que millor deixar de banda. Sembla que no coincidien del tot en que la ruta era molt tècnica i en un x% ciclable -no record el percentatge ni on ho vaig dir-, i més tost consideraven que tot allò era una broma de molt mal gust i, en qualsevol cas, no apte per a fer dalt velo.

Així idò, en aquesta tercera i probablement darrera crònica de la ruta d'Oix, Beget i Camprodon m'he proposat de comentar-ne només els aspectes negatius, per complementar les altres dues cròniques que n'havia fet, i perquè ningú no es pugui sentir estafat. Em limitaré, per tant, a una llista d'engronys a què un es veu obligat a fer front quan es passeja per aquells paratges:

Engrony nombre u. Per fer aquesta ruta s'ha de partir de casa molt dematí, perquè es sol allargar molt i hi ha el perill que t'agafi la fosca enmig de la muntanya. A més, si no s'és d'un poblet de la zona no hi ha altre remei que arribar fins a l'inici de la ruta amb cotxe, és a dir, compartint un habitacle molt reduït amb un conjunt d'éssers humans (anomenats així per convenció, ja que en propietat podríem parlar senzillament d'homínids) que, en el millor dels casos, fa unes 24 hores que es va dutxar per darrera vegada. Si, a més a més, aquests antropomorfes -anam depurant els termes- estan de vacances, la quantitat d'aligotades i afronts que haureu de suportar cada vegada que es travessa una zona civilitzada arruïnaria sense cap dubte la reputació del més decent ciutadà.

Quatre ciclistes amb les seves respectives quatre bísties bicícliques viatjàvem dins d'aquest cotxe, amb tots els inconvenients que açò suposava. No fa falta entrar en detalls perquè vos en feu una idea.

Engrony nombre dos. Hi ha mal camí. A estones, molt mal camí. Fins i tot, hi ha moments en què, en sentit estricte, no hi ha camí. Hi ha baixades d'aquelles que en diuen trialeres que solen estan humides, i ja vos podeu imaginar la de sotes que pot arribar a pigar un ciclista agosarat. El qui sigui prudent caurà igual, perquè les sabates lleneguen quasi tant com les cobertes.

Engrony nombre tres. Quan has arribat a Beget, on tot és plàcid i idíl·lic, i on el cos baixa la guàrdia i t'agafa una espècie d'empanament integral, i quan ho veus tot de color de rosa i creus que tot serà bufar i fer bòtils -fer ampolles, se sol dir)-, resulta que en realitat comença la part dura i llarga de la ruta. Hi ha uns paisatges preciosos, uns roures mil·lenaris de tronc col·lossal, però no vos deixeu il·lusionar per aquests reclams de postal: no els podreu disfrutar perquè estareu rebentats, el canvi de la velo no vos funcionarà bé, i vos començareu a demanar quant hi queda per arribar?

A la dreta es veu part de la cresta del Ferran. Hi ha moments en què el paisatge és espectacular, però no vos deixeu enganar per les aparences: la pura i dura realitat és que no estareu en condicions de difrutar-lo.

Engrony nombre quatre. Molts de trams del camí són estrets, cal anar en fila índia -amb plomes o sense, açò va a gust del consumidor-, mirant de no sortir-se del sender, i amb els sentits atents a tots els obstacles que continuament surten al pas. Si sou gent normal com noltros vos veureu obligats a posar molts de peus enterra, i hi ha moments en què arriba a cansar. Si vos va més la marxa, com a algun company nostro, en ves de peus el que posareu enterra serà el cos sencer -o the full body, que queda més guay-.

Un tall típic de corriol per on transcorre aquesta ruta.

TOMBESSES. N'hi havia que practicaven el full body contact a tothora, en part per manca d'experiència amb els pedals automàtics i, en part, esperonats per l'enjogassament jovenívol típic dels mesos estiuencs.

Engrony nombre cinc. Vos en recordau del gran -és literal- Benny Hill? Idò aquesta és una bona ruta per emular la típica entrada del seu show, amb aquell anar i venir, passar i repassar frenètic per davant la pantalla... Fins que no vam tenir aquesta ruta apamada, ens hi vam pedre vàries vegades; i ara, quan hi vam voler fer una petita modificació, la vam tornar a esguerrar. Aprofit per dir ara el que en el seu moment no vaig tenir valor de confessar: la "lleugera disfunció cromàtica" dels meus ulls -poca broma, no és pedanteria açò, sinó el diagnòstic del metge- em va fer marcar damunt el mapa un tram de corba de nivell pensant que corresponia a un camí inexistent... Ja m'ho semblava a jo que hi havia cosa que fallava! Esper companys que m'ho pugueu perdonar, en pro de la glòria d'en Benny!


Fa una hora que donam voltes allà mateix; hi ha cosa que no quadra...

Engrony nombre sis. Sigui com sigui, el pitjor de tots els incomodos que amenacen la integritat del nostre ànim ve del fet mateix de trobar-nos en un espai natural i, per paga, en molts d'indrets també ramader. Açò es tradueix, ja ho haureu endevinat, en una quantitat gens menyspreable d'insectes, de mosques i mosquits famolencs i impertinents disposats a amargar l'existència al ciclista de pell més curtida. I si no, demanau-li al nostre apreciat amic en Toni: un exèrcit de voraços neòpters dípters van fer prop a reduir al no-res les seves carns. S'al·lot va començar la ruta molt serè i amb la pell com el culet d'un fillet del cel, i la va acabar histèric perdut i embolcallat per un continu de cúmuls de faves vermelles provocades pels fiblons afilats dels malintencionats neòpters. Val a dir que en Toni, vist a uns pocs metres de distància, era talment un àtom d'aquells que ens feien estudiar a l'escola, tot rodejat d'electrons que no aturaven de voltar-lo nerviosament. La seva cara era un poema.


Les nostres companyes de ruta.


Es culet d'en Toni quan encara tenia la pell com un fillet del cel.