dissabte, de juny 21, 2008

Cal Petit a les Amèriques. Romeo i Julieta (3/8)


Aquí teniu la segona de les cròniques llorencíaques.




11 de gener de 2008


hola de nou a tots!!!!!!!!
Estem rebent hòsties de totes bandes!!!!!
ja no ens queda cap galta per parar, ni de la cara ni del cul.
Miquel, no pensis malament que això és serio, per déu!!!!
La carta als reis va resultar del tot infructuosa,tot i que semblava que en un principi els havíem encamelat...
Després de 8 dies de llarga espera i veient com passaven de llarg els reis i tot el seu sèquit, i deixant-nos sense bicicletes i encara menys sense les armes que els havíem demanat, vam haver de recórrer als barris baixos de la ciutat per comprar pel nostre compte tot l’arsenal que necessitàvem.
Al bell mig del barri mes pobre, i perfectament camuflada, hi havia una mansió molt i molt luxosa...
Si una cosa aprens viatjant és a espavilar-te solet i no dependre de ningú, al teu aire.
Un dels nostres lemes favorits és aquell que diu:
yo, como Juan Palomo
yo me lo guiso, yo me lo como.
o inclús un altre de millor
Yo como Juan Gomes...
A veure qui sap com continua, vinga!!!!





Bé, total tampoc tenien el subfusell que buscàvem, però tenien uns llançagranades que ens van fer molta patxoca i sobretot un llançaflames que a mi em va fer molt de pillu.
en aquella casa hi havia material suficient per declarar-li la guerra al mateix bin laden.
ho vam acabar de completar amb unes bombes lapa per enganxar a sota dels avions i unes traques valencianes per que sembles que allò havia de ser una festa i despistar el personal.
Tampoc vam tenir sort.
Algun collons de talp de la policia, segurament infiltrat en les capes més baixes de la xarxa de tràfic d’armes del barri més podrit de la ciutat, va copsar de ple la nostra operació i ens van fotre de mig a mig.
Merda de noves tecnologies!!!!
segur que teníem els telèfons punxats, o ens vigilaven per satèl·lit, jo què sé!!!
i això que anàvem disfressats de netejabotes...
Nosaltres, feliços, vam arribar a l’aeroport amb tota la il·lusió dels nens petits.
Què collons havíem de pensar que sospitarien de dos marrecs plens de mocs.
Els collons d’en Bamba!!!!!!
Allà hi havia més polis que el dia que va venir en Juanca a Girona!!!!!
Res, al cap d’una estona ens trobàvem tancats a la garjola i condemnats a treballs forçosos, a cavar rases per passar la fibra òptica.
Ja ho dic jo, merda de noves tecnologies!!!
el primer dia vam quedar destrossats. A l’hora de dinar ja havíem ordit un pla per fotre el camp d’aquella mena de camp d’extermini.
Ho teníem tot planejat fins l’últim detall.
Com que treballàvem en sectors diferents vam acordar retrobar-nos a la nostra cel·la portant cada un el xapo que fèiem servir per treballar.
No vulgueu ni imaginar el que ens va costar amagar-lo perquè no ens descobrissin, amb aquell mànec tanc llarg...
Miquel, que t’he dit que no pensessis malament, hòstia, que som molt petits, joder!!!





Ara parlant seriosament.
Mai m’hauria imaginat que després de rebre una de les formacions mes acurades de la meva carrera professional, altament qualificada, i ara reconeguda com a especialitat, podria posar en practica una de les tècniques més difícils d’executar.
Després de 9 anys a l’elit he entès moltes coses de la vida.
I la idea ens la va donar el putu talp...
Li vaig fer un curs accelerat a en Sisu i ho va captar en dos minuts.
I per això 9 anys vaig pensar jo???
Amb una mà agafes el mànec
Amb l’altra també.
Blinques l’esquena i ajups el cap, que et recorda això, Miquel???
i comences a picar.
Pam pam pam pam pam...
No teníem gaire temps i no podíem pas fallar.
Els plànols els teníem en un rotllo de paper de vàter que vam haver de sacrificar perquè a en Sisu li havia fet mal el ranxo del dinar.
No m’estranya gens, ja que a mi em va semblar trobar-hi una cosa llarga i prima que semblava la cua d’una rata.
A mi no em va fer mal.
Ja us he dit que he estat 9 anys a l’elit.
Ens entrenen per estar 3 mesos perduts a la Sibèria només amb una canya de pescar i un tallaungles per si ens ataca un ós. Oi Albert?
Després de perdre el nostre planell subterrani de la ciutat vam continuar a ull.
Pam pam pam pam pam...
Semblava que portàvem orelleres de ruc.
Ho teníem completament memoritzat fins l’últim centímetre.
I no vam fallar!!!!!!
Quan vam tornar a respirar fresc havíem anat a petar de ple al bell mig de l’única botiga de bicicletes de tot el Paraguai, que ja no és tan guai, no...
Vam tenir el temps just de pillar unes Scott de puta mare i 4 tonteries més i sortir volant abans no ens tornessin a descobrir i ens estaquessin una bola de ferro de 100 kgs dels ous...
només de pensar-hi vam enfilar la ruta 1 encara de nit i a la primera pedalada i amb la ràbia que dúiem a sobre la bici es va aixecar de davant i vam travessar tot el país amb la roda dreta!!!!!!
semblàvem dos míssils!!!!!!
ara ja som a l’altre costat del riu Parana, en una ciutat fronterera que ni fu ni fa que es diu Posadas, a l’Argentina.
Això sí, disfrutant de la nostra llibertat i fent botifarra als de l’altre costat del riu, sí Miquel sí, també els ensenyem el cul...
D’aquí uns mesos se celebren eleccions presidencials al Paraguai
i en un dels cartells promocionals del Partido Colorado plantats al costat de la carretera em va semblar veure-hi promocionat com a diputat, la cara del fill de puta que ens va vendre les armes...




En un dels molt viatges que vam haver de fer al putu aeroport, vam coincidir amb una noia que tan punt va baixar del bus es va enganxar amb nosaltres.
No li feia gaire gràcia anar sola.
Doncs bé, al cap de 5 minuts de xerrar amb ella ens vam adonar que era una persona molt interessant.
Es deia Ursula i era de Suïssa.
Va tenir mes sort que nosaltres i va recuperar tot el seu equipatge.
De tornada cap a la ciutat la vam acompanyar fins al seu hospedatge i allà ens va presentar les seves amigues.
El lloc on estaven les tres amigues era 1000 vegades millor que el nostre. La Ursula ens va dir que l’habitació del costat de la seva estava buida i vam decidir fer el trasllat, perquè ens imaginàvem una estada llarga i anguniosa i almenys que fos una mica agradable.
Era el dia 31 de desembre.
Vam acordar muntar una festa per la nit.
Miquel, què collons estàs pensant???
no canviaràs mai...
Els amos de la pensió ens van preparar tot el sopar, com fan cada any amb els seus hostes aquest dia tan especial.
Nosaltres ens en vam encarregar de la pirotècnia, com no.
Aquí gasten uns petards que podrien fer volar un blindat per sobre d’un edifici de 5 plantes i estampar-lo dins del pati d’un convent de monges.
Aaaaaahhhh....!!!!!!!
quins records els que ja teniu una edat, eh?
En diuen matasuegras, no vegis com peten!
jo allà ja vaig començar a pensar en la nit de l’aeroport...







La Ursula ens va explicar que és antropòloga i que venia a visitar a la seva mare que feia 40 anys que vivia al Chaco, una regió molt peculiar de l’oest del paraguai, que ja no és tan guai
El Chaco es un territori molt extens compartit entre paraguai, argentina i Bolívia, on hi viuen des de sempre els indis guaranís, que no hi entenen de fronteres.
La mare de la Ursula, que també es antropòloga, va arribar al Chaco amb el seu marit i quan va veure el que els estaven fent als indis se li va encongir el cor.
Va decidir dedicar tota la seva vida a ajudar a aquella gent.
Ara sí que el paraguai no té res de guai...
Després de la primera guerra mundial molts europeus, sobretot alemanys i ucraïnesos i russos es van desplaçar cap aquí perquè el govern del paraguai els donava terres per conrear. Estem parlant de estancias de milers i milers d’hectàrees, que han sigut desforestades, vallades, i explotades fins la sacietat.
A hores d’ara encara hi arriba molta gent del Brasil i d’uruguai per trinxar-ho tot.
Haurieu de veure la maquinaria que fan servir.
Fa por!!!!!!
i nosaltres que buscàvem tranquil·litat...
Just la nit de cap d’any també va arribar a l’hospedatge, la Vera, que també es antropòloga i també és suïssa.
Ho heu endevinat???
La Vera i la Ursula són germanes.
La Vera feia 8 anys que vivia estudiava i treballava a mèxic, a la capital, una monstruosa ciutat de 20 milions d’habitants.
Ella venia amb el seu home, que es diu Uve. No tinc ni punyetera idea de com s’escriu però es pronuncia així.
També els acompanyava en Federico, el seu gos.
Tots ells són descendents dels que van arribar després de la gran guerra,amb una mà a davant i l’altra a darrera.
Ara són immensament rics.
Tots menys la família de la Ursula que dedica tots els seus esforços a ajudar als Guaranís.
Conèixer a la Verena, és una de les coses que més m’han impressionat en els 15000 kms que porto per aquest continent.
Un dia us en explicaré més detalls, perquè val la pena.
Tot el Chaco del paraguai esta dominat per una mena de secta, controlada pels menonitas, que són tota aquesta penya que ho han rebentat tot.
Tenen unes tendències religioses molt peculiars, però el que les caracteritza més és que fan passar tot déu pel tubu.
L'Uve es un d’aquests grandíssims propietaris riquíssims que es desplacen per la finca amb avioneta i la Vera, juntament amb la seva germana i sobretot la seva mare son l’altra cara de la moneda.





Estar a casa de la Verena fa posar la pell de gallina.
A tota hora arriben indis de tot arreu per demanar-li ajuda o consell, amb bicicleta o a peu. Vénen de molt lluny i semblen autèntiques animes en pena.
El contrast amb els vehicles de luxe dels menonites és per posar-se a plorar.
La gran tasca de la Verena és aconseguir que els indis recuperin part de les terres perdudes.
Us sona la història? igual que la que explicava en Shakespeare...
La pobra Vera em va explicar que aquesta situació l’està portant fins a l’extrem de caure malalta.

Va, tallo el rotllo.
El pròxim dia us prometo una història mes divertida.
Salut i força!!!!!!!


dimarts, de juny 17, 2008

Camí de Cavalls, vogant vora la mar

El Camí de Cavalls presumeix de ser un dels pocs camins amb una cançó dedicada a ell. D'acord, la cançó en qüestió no fa llarg, però pitjor és no tenir-ne, que és el que suceeix a la immensa majoria de camins del món mundial. Noltros no ho sabem, però a ell és el que més orgull li proporciona. La canta a tothora, i mira que la melodia és empalagosa! La lletra diu així (recit de memòria):


Camí de Cavalls, tu voltes s'illa, vas sempre alegre per plans i penyals, i de bon matí tu sents com canten, es verderols, rossinyols i pardals. Per entre mates de murtra florida, entre esbarzers, caramuixes i carcs, tu vas voltant de Migjorn a Tramuntana, de Ciutadella as cap de Llevant...


El Camí de Cavalls, a part de ser un camí amb cançó, és un camí que, com diu la cançó -i perdonau el joc de paraules-, volta l'illa. Servia antigament com a via de comunicació, però sobretot per vigilar la costa per prevenir els temuts -i a èpoques recorrents- atacs estrangers. Com que ara els atacs estrangers no arriben per mar, sinó per altres vies, el Camí de Cavalls ha estat relegat a un ús bàsicament recreatiu o de via d'accés a qualcunes platges. En els darrers anys ha estat font d'agres controvèrsies que aquí no ens correspon de comentar.


Dissabte passat vam anar amb un parell de bons amics a fer un tall d'aquest camí, el que transcorre per la costa sud de Ciutadella, entre la Cala Parejals, al costat de la Cova des Pardals, i Cala Galdana, passant per Cala Vell, Son Saura, Es Talaier, Cala'n Turqueta, Macarella i Macarelleta. L'anada fins a la Cova des Pardals es sol fer pel camí de s'Hort de ses Taronges, mentre que la tornada de Cala Galdana a Ciutadella la vam fer aquesta vegada prenent la costa que puja cap al lloc de Santa Galdana, a l'extrem d'una bifurcació del Camí Vell. És una volta prou habitual per als practicants del btt a Menorca, i té l'avantatge que pot tallar-se en cadascuna de les cales esmentades iniciant el retorn cap a Ciutadella. En total surten uns 38 quilòmetres amb uns 365 metres de desnivell acumulat. Hi han trams llargs de camí rural asfaltat. El Camí de Cavalls en qüestió és ciclable en la pràctica totalitat, tot i que presenta alguns punts més tècnics, en especial la davallada trialera a Macarella, curta però intensa. A part d'açò, la del dissabte va ser una ruta un tant diferent ja que va incloure un petit moment espeleològic, com veureu més avall.


Si voleu més informació sobre el Camí de Cavalls, aquí hi trobareu un bloc dedicat íntegrament al camí i aquí un altre d'uns mallorquins que el van fer tot en dues jornades (o almanco açò és el que diuen). Vos deix amb unes quantes fotos comentades i un petit muntatge amb acompanyament musical.


Vogant pel Camí de Cavalls, entre Es Talaier i Cala'n Turqueta.



Una altra imatge del Camí de Cavalls, ja arribant a Cala'n Turqueta.


Platja de Son Saura. Les pluges recents han fet que vogar damunt l'arena no sigui la tasca gairebé impossible que és a l'estiu, quan l'arena és ben seca i solta.



Diferents tonalitats de blau trencades pel rastre d'escuma blanca d'una barca. En aquesta ruta moltes estones vogam amb la mar a la nostra dreta (o a l'esquerra, és clar, si la feim en la direcció oposada).



Els tres integrants del petit pilot amb Son Saura de fons.



Es Talaier és una caleta entre Son Saura i Cala'n Turqueta que sovint passa desapercebuda.


Cala'n Turqueta té una de les arenes més fines i blanques de Menorca. Fa uns cinc o sis hiverns, un seguit de temporals de sud van endur-se tota l'arena que es veu en aquesta imatge. Tanmateix, si no es toca, l'onatge de la mar poc a poc torna a posar les coses al seu lloc. Malament el dia que no sigui així.



Macarelleta és sens dubte una de les cales més polides de Menorca. A recer de les corrents que omplen d'alga la veïna Macarella, les seves aigües exhibeixen un turquesa impecable sempre que estan encalmades.


Es sol dir que Macarelleta és una cala nudista. Diria que no està reconeguda com a tal, no ho sé assegurar. Només sé que és una cala preciosa, que és allà ja des de molt abans que hi hagués res anomenat nudisme i que un dia que hi nedàvem amb el banyador posat una parella de turistes tipus hippie ens cridava no sé què de reprimidos. Res en contra de nedar en pèl, jo mateix ho faig quan m'hi sent còmode, però aquest tipus de justiciers se'm fan molt cansats, francament.




Macarella és la germana gran de Macarelleta (la boca de la qual podem veure en aquesta imatge). És també una de les cales més polides de l'illa, amb les seves altes parets calcàries, els seus pinars i el barranc al seu darrere. Tot i així, potser no té l'encant de la seva germana menor.


Baixant a la Cova des Moro, amagada a escassos metres del Camí de Cavalls en el tram que va des Talaier a Cala Turqueta, i a la qual s'accedeix pel forat de la imatge. De coves de moros n'hi ha unes quantes a Menorca i Mallorca... Un exemple cèlebre és la Cova d'en Xoroi, a Cala'n Porter, que se suposa que pren el nom d'un moro anomenat Xoroi. Normalment es tracta d'un moro enamorat d'una jove, la qual rapta per endur-se-la amb ell a la cova. Després ve tot allò de les petjades a la neu i un tràgic salt a l'abisme de l'acantilat.



Des de la Cova hi ha una magnífica panoràmica de bona part de la costa sud de Menorca.



Una barca plena de guiris passa just per davall de la Cova des Moro. Quan van sentir els crits que els hi fèiem, no se'n podien avenir de veure tres ciclistes saludant-los des d'un forat de l'acantilat. Per suposat, tots ens van saludar amb el braç ben estirat i ens van tirar moltes fotos. Des de tan enfora devíem quedar polits i tot, dins aquell forat negre!



Els tres expedicionaris amb Macarelleta de fons.


I per acabar, aquí teniu un muntatge xerequet de totes les fotos i un parell de vídeos (de molt baixa qualitat) dels dos punts més complicats de la trialera de Macarella.



dilluns, de juny 09, 2008

X Tramunbike, aniversari dins el fang

Escric amb un bon rotllo al cos d'aquells que només et deixen rutasses com la d'ahir. Vas a fer feina, o surts al carrer, i tot t'ho mires d'una altra manera, com si les coses les veiessis a través del tel de les imatges i emocions que se t'han incrustat als ulls i a la pell. Recordes la remor d'aquells rierols, l'olor intensa de terra banyada, la llum d'un verd irreal que es filtra a través de capes i més capes de fullam dels arbres, la magnífica panoràmica des de dalt d'un cingle, el punt d'adrenalina descarregat en baixar aquella trialera fangosa, la pau que infon vogar per aquells paratges envoltat de bona gent... Tot açò podrà semblar romanticón, a alguns potser fins i tot els hi sonarà cursi, però tenc la convicció que la majoria dels que ahir van participar en la Tramunbike entendran perfectament de què estic rallant.





Aquest 8 de juny es celebrava la desena edició de la Tramunbike, l'única marxa lineal que conec. Potser se'n fa qualcuna més, però en qualsevol cas és una rara avis. Els mateixos organitzadors la presenten de la següent manera: "L'edició de la desena Tramunbike consisteix en fer la ruta des de Les Preses, un poblet al costat d'Olot, fins a Salt, per camins i corriols en gran part inèdits i preparats per a aquesta edició, que volem que tingui un regust especial. Hem acondicionat i fet ciclables camins, molts d'ells perduts, de la història rural d'aquestes contrades. Aquests ens porten, per entre cims i valls d'indescriptible bellesa, al punt d'arribada. Si us agrada el BTT en estat pur, no us la podeu perdre!". I no ens la vam perdre!


Un participant d'anteriors edicions, per la seva banda, tant o més romàntic que un servidor, la descriu així: "Aquí a Girona, hi ha una frase feta que identifica als tocats per la tramuntana com a llempats; bé podríem dir doncs, que els que vàrem participar a la tramunbike no som gent normal, som una mica llempats. Llempats pels corriols interminables, trialeres, paisatges idíl·lics; formàvem part de la natura, com si fóssim un senglar més, dins d'aquella espessa boscúria interminable. Els surfistes surten a la mar a la busca de l'onada perfecte, per poder fer aquella filigrana que sempre han somiat; Jo ja l'he trobat i és al costat de casa, llàstima que vingui només un cop cada 365 dies. Mentre passen els 364 dies que resten per a la propera pedalada perfecte, somiaré amb el que he viscut i que mai oblidaré". Bàsicament açò és la Tramun, una onada perfecte. És un autèntic plaer haver vogat per segona vegada d'Olot a Girona enfilat a la seva cresta.


Imatge del matí, a Salt, poc passades les 7. Una trucada perquè ja n'hi ha que fan tard. Quan hi som tots i hem arribat a l'alçada de Bescanó, un de nosaltres s'adona que s'ha descuidat les sabates, així que tornam a rere a cercar-les... aquest inici de jornada accidentat recorda a les grans gestes, que comencen amb descuits i incidents, com ara aquesta o aquesta altra. Els nervis afloren, comença el formigueig a la panxa.



Aquests companys de Bicioci (que va rebre el trofeu a l'equip amb més participants), els de la foto, van amb les seves velos embolicades amb plàstic i cartrons perquè no prenguin mal en el seu transport en camió cap a les Preses. Nosaltres vam decidir anar-hi amb transport privat, aquesta furgo de la imatge, tot i que la millor opció és sens dubte pujar cap al punt de sortida amb l'autobús que brinda l'organització (a canvi dels corresponents euros, és clar). En primer lloc, perquè l'ambient que es forma dins el bus és un dels elements que converteix la Tramubike en una pedalada diferent a la resta. L'any passat hi vam experimentar sensacions que no havíem viscut des que anàvem a l'escola. A més, el trajecte cap a Olot sempre és un bon moment per conèixer gent; es dóna la casualitat que vaig seure al costat d'un dels que surten a la foto! En segon lloc, el bus és una opció recomanable perquè haver de pujar cap a Olot després de fer la marxa i omplir-se la panxa d'entrepà de botifarra i cervesa fa molta i molta vessa! Tot i que també hi ha una tercera opció, pròpia de Ciclohilaritecus com en Llorenç de Cal Petit, sí, sí, aquell del Brasil, o dels 101 dàlmates de les Gavarres, o de... de tantes altres, que va pujar vogant pel carrilet fins a les Preses i a més va quedar en una posició prou digna! N'Albert de Quart, l'altre ideòleg dels 101 quilòmetres de les Gavarres (però que va tenir una falta d'assistència) va acompanyar en Llorenç per un tros de carrilet i va quedar en 9a posició.


Al primer avituallament, a Sant Iscle, és en el que es formaven les majors aglomeracions.


La Serra de Finestres. L'any passat la vam travessar pujant des de Santa Pau fins a les restes d'un poblat íber, si no m'equivoc, punt a partir del qual iniciàvem una trialera de fantasia fins a Sant Aniol de Finestres, poblet al peu de la serra que no surt per ben poc a la imatge.



Aquest de la imatge és un dels punts més alts de la Tramunbike d'aquest any, a uns 800 i pico metres. Diria que també forma part de la Serra de Finestres, però no n'estic del tot segur.



El bosc, vist de lluny, se'ns presenta com una monotonia de montículs vegetals, tots si fa no fa del mateix color, relativament avorrit quan les muntanyes no tenen cap forma espectacular. Ara bé, quan ens hi endinsam, descobrim tot un gran univers de sotabosc: pedres, plantes de tot tipus, verdet, animalons, arrels esculturals, llums irreals... Els amants de la btt, a més, hi descobrim els més diversos carreranys: sinuosos, empinats, rocosos, suaus, etc. Per totes aquestes raons, el tòpic dels "paisatges de postal" no fa justícia a la riquesa dels paisatges del territori tramun (tal com resava un cartell penjat en una branca enmig d'un corriol), que no es deixen reduir en una simple imatge estàtica. Una de les principals virtuts de la Tramunbike és idò aquesta: guiar-nos en un petit viatge a través de l'obaga d'entre Olot i Girona, un autèntic luxe.



Alguns punts del traçat de la Tramun d'enguany passava ben a prop de vertiginoses parets de pedra... aquesta de la foto n'és una. Sí, sí, tal qual ho veis: el camí passa per damunt aquesta roca. En qualque moment pedalàvem per una cresta afilada que queixava entreveure, entre la vegetació, magnífiques panoràmiques a banda i banda: Rocacorba, Sant Roc, etc. a l'esquerra; i el Puigsacalm, el Far, etc. a la dreta.



I, eslcar, donats els precedents de relliscades en els quilòmetres anteriors, la majoria hi passàvem amb la velo al costat, que encara som joves i a n'aquelles alçades de la marxa ja no teníem opcions de quedar primers!



Detall de la roca en qüestió, amb una senyera solitària onejant al vent.




Sant Roc, amb el seu cingle gairebé totalment invisible des d'aquí, i Sant Grau, més a la dreta i més allunyat (efectes enganyosos de la perspectiva, sembla més petit quan són pràcticament iguals).




Un tobogan enfangat (sí, enfangat, com quasi tot el dia d'ahir) que enllaçava amb una passarel·la de llenya per sobre d'una riera. N'hi havia, com en Llorenç, que estaven temptats d'alliberar-se de les normes de la bona educació per rebolcar-se com un animal dins el fang.



Les rieres i rierols anaven caramulls. El bosc, esplendorós, exhibia amb orgull la seva màxima frondositat i exhuberància. Qui ho diria, just fa unes setmanes no xerràvem d'altra cosa que de la ditxosa sequera.



Així és més o manco com han quedat les nostres velos. Més o manco enfangades. En qualsevol cas, en el moment de la foto, a l'arribada, les rodes ja havien escopit la major part del fang que s'havia anat acumulant al llarg del matí.


I així és com ens van quedar les cames d'enfangades. La de l'esquerra és la cama esquerra (ho sembla, però no hi ha redundància) d'un servidor... si està més neta és simplement perquè no feia gaire havia creuat una riera passant tranquil·lament pel mig... ja no venia d'aquí.



A l'arribada hi havia dues mangueres per netejar les velos (i, de pas, les cames i sabates enfangandes dels ciclistes). També ens va sorprendre un carxer en una masia enmig de la muntanya. M'hi vaig aturar a fer cua, més que res per xerrar amb el senyor de la masia, un vellet que, acostumat a viure sol enmig d'aquells paratges, estava alabat de tenir tota aquella gentada passant per ca seua. La velo va sortir d'allà ben neta, però no va durar més que un minut o dos, ja que al cap de pocs metres havíem d'enfilar un corriol pel qual regalimava una gruixuda llengua de fang pastós.



A l'arribada hi sol haver bon rotllo. La gent, satisfeta, comenta la jugada mentre enfunda un entrepà de botifarra o es beu un bon refrigeri.



La Tramunbike compta sens dubte amb una bona organització que es palesa en petites diferències respecte altres marxes. Al cap de pocs minuts de l'arribada, per exemple, ja pots consultar el teu lloc a la classificació. Tot i que el preu pot semblar excessiu a simple vista, dubt que n'hi hagi gaires que es quedin amb aquesta sensació després d'haver-hi participat, sobretot tenint en compte els preus que cobren en altres marxes.


Com que una imatge val més que mil paraules, aquí teniu la cara de felicitat que se'ns ha quedat després de fer la Tramun:

Els observadors atents hi descobriran un parell de cerveses a les nostres mans. Qui diu un parell diu... quantes eren, Llorenç? Hip! (Per cert, ara que m'hi fix: Xevi, què collons estàs fent? Que t'has quedat clavat en la "pose" d'anar amb velo o què? Et resisteixes a assumir que ja s'ha acabat?).


En aquesta ocasió, a la web de la Tramunbike es demanava que no es fes públic el track de la marxa. No seré jo qui incompleixi aquesta demanda... més que res perquè, per descuit, al meu GPS tenia desactivat el "track log" i no em va gravar res de res. Així idò, vos pos el perfil que podreu trobar a la mateixa web de la Tramun. El desnivell positiu acumulat va ser d'uns 1.450 metres; el negatiu, uns 1.800.



Per cert, felicitats al nostre Homo Ciclens Xevilensis, que va fer una molt bona posició! A més, sembla que ja s'ha convertit en una institucio en la Tramunbike, ja que a les Preses l'esperava un dorsal personalitzat amb un porquet dibuixat a mà.


Ah, i salutacions als companys César i Narcís de Sant Feliu de Guíxols, amb qui vam compartir un bon tros de marxa!


Companys tramunbikers, fins l'any que ve! Ens veim fent filigranes damunt la cresta de l'onada!