Mandrosos i vessuts: de Bordils a Girona

Encara en procés de recuperació de la meva lesió al genoll, dissabte vam quedar un company i un servidor per fer una ruta suposadament vessuda (o "mandrosa", segons el company en qüestió). Segons ell, que se les dóna d'entès en aquest tipus de coses (bé, en el seu favor cal dir que almenys té un títol que l'avala), era una bona ruta per a la "readaptació a l'esforç", per "reproduir l'estructura d'una ruta sense dolor", etc. etc. etc. També em deia que no sé quin metge o fisioterapeuta té una teoria anomenada "del 10%". D'altres en tenen una del 3%, però ara açò no toca. La teoria del 10% diu que per sortir bé d'una lesió s'ha d'anar augmentant progressivament el nivell d'esforç de forma setmanal. És a dir: si un entrenament suau ha anat bé, la setmana següent se n'augmenta la duresa en un 10%; i així successivament fins assolir el nivell òptim. Jo, que no hi entenc gens en aquest tipus de coses, me'l crec com un beneit. I de fet, tota aquesta teoria té un no sé què de sentit comú que la fa creïble i atractiva. Així que, tot disposats a augmentar en un 10% en nivell d'esforç respecte la setmana anterior, emprenem el nostre passeig vessut per les Gavarres.

Sortim de Bordils en direcció a Madremanya per una d'aquelles carreteres secundàries que no t'importa de resseguir una estona amb la velo de muntanya. Passat Madremanya ens desviam cap a la dreta. Aquí comença una part de puja i baixes per pistes forestals, que en algun moment seràn més aviat autopistes forestals.

Una de les aturades obligades d'aquesta ruta és la Font de l'alzina, situada just a la vora del Riu Daró, reduït a hores d'ara a una làmina d'aigua de dos metres d'ample. A primer cop d'ull costa d'endevinar el sentit del nom de la font, ja que al seu costat hi esperavem trobar una alzina. Quan som a dalt de les escales que duen fins a la font es desfà la perplexitat: al costat de la font hi ha una soca ben gruixada d'una alzina que en el seu dia es devia morir i va ser tallada. Avui en dia la soca està recoberta de verdet i fongs de tot tipus i calibre.

Amb el misteri de l'alzina resolt, seguim fent camí cap a Montnegre. Aquí comença la pujada més llarga de la ruta, constant i suau, que permet rodar amb plat mitjà sense forçar la cadència. Una vegada a dalt anam planejant i pujant suaument una estona per la carretera de Montnegre, per anar a agafar l'autopista forestal que enllaça aquesta carretera amb la dels Àngels. Després de davallar per la carretera dels Àngels un parell de quilòmetres ens desviam a la dreta per anar a cercar uns corriols tècnicament fàcils però que es fan divertits per la sensació de velocitat que provoquen aquests caminets. Aquesta és, des del punt de vista del mountainbike, la millor part de la ruta.

Quan arribem a l'alçada de la Font d'en Lliure els camins d'en Xevi i els meus es separen. Jo seguesc la meva ruta vessuda cap a Girona, agafant un corriol de baixada a prop de Can Mascort; ell emprèn la part final de la seva ruta mandrosa, no sé prou per on, però en direcció a Bordils. Tombant cap a Girona surten uns 45 quilòmetres amb 950 metres de desnivell positiu; tornant cap a Bordils, 55 quilòmetres amb uns 1.000 metres de desnivell.

Ben mirat, podríem dir que l'augment del nivell d'esforç va ser més del 20% que no del 10%. Amb aquesta sensació vaig arribar a ca meua, tot decidit a fer bondat diumenge dematí amb una ruteta suau. Hi havia qui em volia entabanar per participar en la prova del Gran Premi de la Selva a Santa Coloma de Farners, però jo estava tot decidir a reprimir els meus impulsos competitius en pro de la meva curació definitiva. El desenllaç d'aital lluita entre el seny i la rauxa, en el pròxim article.

Aquest és el perfil de la meva ruta vessuda:

Aquest és el perfil de la ruta mandrosa d'en Xevi, aparentment igual però amb 10 quilòmetres més.

Aquí hi podeu explorar el track de la meva ruta vessuda:

Aquí vos el podeu descarregar.


O bé si preferiu fer una ruta circular, aquí trobareu el trak de la ruta mandrosa d'en Xevi.

Vídeo: Puig d'Arques, sostre de les Gavarres

El company en Josep ha penjat un vídeo al youtube de la sortida de dissabte passat per Romanyà i el Puig d'Arques. Aquí el teniu:

[Escrit dilluns 28 de gener] Fa una estona l'ha tornar a penjar, però amb una música diferent, que ja li va bé... ;) Aquesta és la versió definitiva:

Puig d'Arques, el sostre de les Gavarres

Dissabte passat va ser un dia d'estrenes. Estrena d'un GPS (gentilesa dels reis mags d'orient), d'un cim que mai no havia fet (el Puig d'Arques) i reestrena del genoll dret (després de prop de dos mesos de semi-repòs). La ruta escollida per estrenar aquests tres aparells: la nombre 9 del Centre de BTT del Baix Empordà. Es tracta d'una ruta curta que, tot i que és classificada com a negra (màxim grau de dificultat), no presenta majors obstacles físics ni tècnics. El plat fort és la pujada fins al Puig d'Arques (535 m.), tot i que açò de pujada ho hauríem de matisar, ja que la ruta surt de Romanyà de la Selva, a uns 320 metres d'altitud. En total, 750 metres de desnivell positiu acumulat en poc menys de 30 quilòmetres.

La ruta comença amb pujada cap al Puig d'Arques, on s'hi arriba passant pel Coll del matxo mort. Des de dalt de tot del cim es gaudeix d'una esplèndida panoràmica de 360º: cap al nord-oest, la serra de Rocacorba retallada sobre el fons dels Pirineus nevats, amb el Canigó i el Puigmal sobressortint per damunt de tot; cap al nord, l'Alta Garrotxa i la Serra de l'Albera; cap al nord-est, el Cap de Creus, el Golf de Roses i el Montgrí; cap a l'est, les darreres ondulacions de les Gavarres amb el mar al fons; cap al sud-est, el Puig de Cadiretes i, un poc més al sud, el Montnegre; cap al sud-oest, el Montseny amb les característiques Agudes i, al costat, Matagalls; i cap a l'oest, les Guilleries, Collsacabra, Puigsacalm, Sant Roc...

Típica imatge de les Gavarres, de camí cap al Puig d'Arques.

L'estació metereològica que hi ha dalt de tot del Puig d'Arques fa que aquest cim sigui fàcilment identificable des de molts punts del Baix Empordà.

A dalt de tot del cim també hi trobam aquest dolmen... o més ben dit, el que en queda d'ell. Realment no té res de particular més enllà del valor que li confereixen la seva antiguitat i la seva privilegiada ubicació.

El Puig Gros (469 m.), a un tir de pedra vist des del Puig d'Arques.

Vistes des de dalt del Puig d'Arques mirant en direcció sud-est.

Després d'una estona gaudint de les vistes, omplint un poc el gavatx i contant batalletes del present i del passat, tornam a qualcar les nostres velos i enfilam la baixada en direcció a les proximitats de Calonge. Al cap d'una estona de baixada per pistes en divers estat, ens desviam un moment de la ruta per arribar fins a l'església de Sant Cebrià dels Alls, una d'aquelles petites sorpreses que t'esperen amagades enmig de les Gavarres. Segons el cartell informatiu que hi ha allà, la parròquia està documentada els anys 1062 i 1064, i la resta de l'edifici correspon al final del romànic, als segles XII i XIII.

Església de Sant Cebrià dels Alls, situada al bell mig del massís de les Gavarres.

A partir d'aquí la ruta consisteix en seguir la baixada, alternant corriols i pistes, fins als 60 metres d'altitud. I a partir d'aquí, després d'una estona de planejar, el camí es torna a enfilar cap amunt fins arribar al punt de sortida, Romanyà, on ens esperen els cotxes i furgonetes davall d'un sol més digne de primavera que d'un mes de gener. Així idò, tot i que la pujada al puig d'Arques s'inicia als 320 metres d'altitud, si hi sumem aquesta darrera pujada des de Santa Maria de Fenals fins a Romanyà ens surt més o manco el mateix desnivell que si haguéssim partit des de baix des de l'inici.

Aquest és el perfil altimètric de la ruta:

El company en Xevi ha penjat el track de la ruta al Wikiloc per si vos el voleu descarregar.

Cap de Creus. Vogant damunt roques

El parc natural del Cap de Creus és un territori amb personalitat pròpia. Està format per paisatges àrids, amb vegetació arbúcia intercalada per pins, alzines, ullastres... i sobretot, roca, molta roca. És d'aquells paisatges que guanyen quan te'ls mires d'aprop, plens de matisos com ara roques amb formes dalinianes esculpides pel vent, alguns racons humits escassos i amagats... Però, per damunt de tot, la petjada humana gairebé omnipresent en les seves petites valls i cales: des de terrasses i camins sostinguts per parets seques fins a edificacions més majestuoses com el monestir de Sant Pere de Rodes. Hi ha moments en què el paisatge capdecreuenc recorda els trams més àrids de la costa nord de Menorca: masies emblanquinades, parets seques de pedra fosca, tramuntana, roca, solitud... i article salat! Cadaqués és, segons diuen, el reducte català del continent on millor es conserva l'article salat. I jo em deman: deu tenir alguna cosa a veure la sobreabundància de pedra amb l'ús d'aquest article?

Els voltants del Cap de Favàritx és una de les zones de Menorca que més similituds té amb el Cap de Creus. En aquesta foto, que he trobat mitjançant el google, s'hi observen les cantonades amb barrera d'ullastre que hi ha a prop del far. Al darrere, la bassa que s'hi forma a l'hivern.

En qualsevol cas, a més de totes aquestes similituds, el Cap de Creus i alguns indrets de Menorca també tenen en comú el tipus de mountainbike que s'hi pot practicar. He tingut oportunitat de vogar pel Cap de Creus en quatre ocasions, totes elles resseguint pràcticament el mateix recorregut: una ruta excel·lent d'uns 60 quilòmetres (tot i que el gps en marcava 53) amb un desnivell positiu acumulat d'uns 1.700 metres. La ruta surt de Llançà en direcció al Port de la Selva per la carretera. Són uns 10 quilòmetres que van bé per començar a amollar cames i escalfar el cos. Arribats al Port de la Selva, s'atravessa el poble en direcció a la Cala Tamariua. El tram final d'asfalt ens farà suar de valent si encara no ho havíem fet. Quan s'acaba l'asfalt, a l'esquerra ens queda Cala Tamariua i a la dreta ens queden unes meravelloses vistes al Port de la Selva i a tota la badia. Tot i que aquí sembla que s'ha acabat la pujada, és només un miratge, ja que el camí segueix guanyant altura fins arribar al Mas Puignau. A partir d'aquí comença un puja i baixa constant i força divertit on predomina l'element tècnic, que serà constant en quasi tota la ruta.

Part inicial de la ruta, a la part final de la primera pujada. Aquest dia vam anar a estirar les cames fins a Cala Tavellera i tornar pel mateix camí.

La primavera omple els paisatges de colors vius. En aquesta ocasió hi havia tantes flors que en algun moment el pol·len en suspensió ens ben embriagava... sort que per aquelles contrades no hi ha controls antidoping!

Les roques en ocasions presenten formes ben artístiques. Qui sap si en Dalí, que vivia en aquesta contrada, s'hi devia inspirar...

Després d'una baixadeta per un corriolet ràpid amb alguns escalons i pedra solta ens sorprèn un racó ombrívol i humit, amb una petita bassa envoltada d'una gran roca i d'alzines, tot plegat completament inversemblant tenint en compte l'entorn àrid on es troba. És un bon lloc per fer una curta aturada, sobretot si la ruta es fa a l'estiu. A partir d'aquí comença una pujadeta tècnica que molt pocs podran completar fins a dalt de tot. És una més d'un puja i baixa que ens menarà fins a Cala Tavellera. La darrera de les baixades, la que ens davalla fins al nivell de l'aigua, és de les més tècniques de la ruta, sobretot per la gran quantitat de pedra solta i de grans dimensions ("macs" en deim a Menorca) que hi ha enmig del camí, que fan que les rodes es desplacin lateralment al seu capritx i en el moment menys esperat. El darrer tram de baixada, literalment per damunt les roques, és només apte per als Homo Ciclens Xevilensis.

A mig camí de Port de la Selva a Cala Tavellera. El que es veu al fons diria que és el Puig dels Bufadors (433 m.).

El Cap Ravener i la Punta dels Forallons.

Cala Tavellera. Aquesta és segurament una de les cales més solitàries del litoral català.

Deixant enrere Cala Tavellera. Aquesta pujadeta s'ha de fer a peu, amb la velo al costat o al coll.

Vall per on baixa la Riera de Tavellera, que desemboca a la cala que li dóna el nom.

El Golfet, on hi ha, entre d'altres, la Cala Tavellera.

Després d'una altra aturadeta a Tavellera, no hi ha més remei que carregar-nos la velo al coll per remuntar el caminet que ens allunya de la Cala en direcció a Cadaqués. Aquesta part de la ruta és bastant més ràpida que la feta fins ara, i en part ja s'agraeix. Anam planejant per pistes en diferent estat, i a la part final passam per un camí format per lloses escalonades que es fa ben divertit. En tot aquest tram, els majors perills que ens trobam són una granja amb milions d'abelles (no m'hi vaig aturar a contar-les, però pel brunziment que feien no n'hi devia haver gaires menys) i uns cans emprenyadors però aparentment inofensius.

El poble blanc de Cadaqués, sempre amenaçat per un enorme tauró. La seva aleta és coneguda com "es Cucurucuc".

Nucli de Cadaqués. L'Església de Santa Maria s'alça per damunt d'un cúmul de cases blanques.

Quan s'acaba l'esmentat camí rocós entram de ple al poble de Cadaqués. Just arribar hi trobam una font de la qual raja una aigua acceptable. Si no hi heu estat mai, val la pena dedicar un quartet d'hora a perdre-vos pels carrerons estrets de cases blanques que formen el nucli antic de Cadaqués. En una ocasió ens vam prendre un bon cafetó amb gel a peu de platja; també és un plan recomanable. En qualsevol cas, convé no deixar-se enganyar per la candidesa d'aquest poble mariner... si una cosa té Cadaqués és que està encaixonat entre muntanyes i valls del Cap de Creus, i açò vol dir que ens tocarà suar de valent per fer-mos-en enfora.

L'anada de Llafranc a Cadaqués es fa per la banda de la mar; la tornada, idò, serà per la part més interior. El caminet que enfilam, a part de ser empinat, està format per una espècie d'estora de pedres soltes i lloses inclinades que ens acceleren les pulsacions, ens fan agafar fort el manillar i ens claven la punta del seient en una part incòmoda de dir. Tot i que pot dir-se que és ciclable, és molt difícil aconseguir pujar-lo tot sense posar ni un peu. Arribats al Corral de Ses Closes el ferm del camí es fa més regular i la pendent més suau, convertint-se en un corriolet que passa enmig d'una marina plena d'arbusts. Finalment, aquest camí s'endinsa progressivament cap a l'interior transportant-nos a la falda de la Muntanya Negra (351 m.) i del Puig de l'Infern (384 m.), un dels indrets més espectaculars dels molts que conformen la ruta. Es tracta d'una vall amb les vessants escalonades per les terrasses de pedra seca i un camí empedrat que ressegueix la falda de les esmentades muntanyes.

El pas per aquesta vall amb els vessants plens de terrasses és un dels plats forts de la ruta. El camí per on passam és construït amb la mateixa tècnica que les terrasses. Si vos hi fixau, al centre de la foto hi veureu un ciclista resseguint les esses del camí...

Passant per damunt un camí sostingut amb un mur de pedra seca. (Aquí no farà falta que vos hi fixeu tant per veure el ciclista.)

Després de rodejar la falda del Puig de l'Infern entram en una part de camí de les més entretingudes: més puja i baixes per un corriolet sinuós que posa a prova la nostra habilitat per traçar curves i més curves... A la dreta, panoràmica de la zona que hem travessat per anat cap a Cadaqués. Aquest camí va planejant una bona estona fins de sobte comença a empinar-se cap amunt, constituint la segona pujada més important de la ruta. La pujada ens eleva fins al Mas dels Bufadors, des d'on gaudim d'una ampla panoràmica. Just al nostre davant ens esguarda el plat fort de la jornada: el cim de Sant Salvador (670 m.) amb el monestir de Sant Pere de Rodes als seus peus.

Mas dels Bufados. Punt on comença la pista que ens conduirà fins al corriol de baixada cap al Port de la Selva. Aquí val la pena aturar-se uns instants per gaudir la panoràmica de gairebé 360º. Al fons, el Pení (606 m.).

Després d'un merescut descans vora el Mas dels Bufadors, reprenem el camí en direcció al Port de la Selva. El camí es converteix ara en una pista en relatiu bon estat que ens permet avançar ràpid cap a l'inici del corriol trialero que baixa fins al Port de la Selva. Es tracta d'una baixada bastant inclinada i amb molta pedra solta, fet que ens obliga a estar atents en tot moment i que no ens deixa treure els dits dels frens en cap moment. Quan arribam a baix de tot, el primer que fa tothom és tocar-se les mans adolorides.

Fins aquí, podríem dir que aquesta ruta és de quatre estrelles. Tot i que ens hem fet un fart de pujar i baixar, per tenir cinc estrelles li faltaria, sobretot, una pujada llarga, d'aquelles que et buiden, i, per suposat, la seva corresponent baixada, d'aquelles que t'extasien. Idò ni més ni menys que açò és el que ens espera al davant! Si ja hem tocat fons, o anam curts de temps, podem enfilar la carretera, que ens menarà en uns 15 minuts fins a Llançà, on finalitza la ruta. Si encara ens queden forces per seguir pedalant i reflexes per esquivar pedres i aguantar l'equilibri en la baixada, apretam dents i cames i enfilam la pujada per carretera al monestir de Sant Pere de Rodes.

La pujada al monestir, per asfalt, tot i que no és la més llarga, segurament sí que és de les més dures que he fet, tant pel desnivell com sobretot pel fet que no hi ha cap moment de descans des que enfilam la carretera a nivell de la mar fins als 500 metres d'altitud on hi ha el monestir. A més, s'ha de tenir en compte que en el moment d'iniciar l'ascensió ja duim uns 40 quilòmetres per camins complicats a les cames. Una vegada a dalt, ens espera una petita i refrescant sorpresa: una font a l'ombra d'un gran arbre als peus del monestir; l'aigua que hi raja és molt bona i fresca.

I com en tota bona ruta, per acabar ens esperen uns 7 quilòmetres de baixada trialera que ens descendiran des dels 500 metres d'altitud on som ara fins al nivell del mar. Tot i tenir alguns punts bastant exigents, aquesta baixada és d'aquelles que et permeten gaudir a fons, ja que té la dificultat justa per posar-te a prova però sense que hagis d'estar posant peus enterra cada dos per tres. És clar que açò depèn també del ciclista en qüestió.

La carretera que s'enfila cap al monestir de Sant Pere de Rodes...

A dalt de tot de la pujada, als peus del monestir, ens espera un grata recompensa, sobretot si ja fèiem curt de líquids: una font amb una aigua boníssima i molt freda.

Vista del monestir des de la font.

Perspectiva des de mitja baixada. El monestir està situat a la Serra de Rodes, a uns 500 metres per damunt del nivell de la mar, just davall de Sant Salvador, de 670 metres.

Baixada del monestir de Sant Pere de Rodes cap a Llançà. A partir d'aquest punt el camí s'inclina fort cap avall. En algun moment fa falta fer equilibris tant o més complicats que els d'aquestes pedres.

En resum: es tracta d'una ruta d'autèntic mountainbike. És de les rutes més completes que he fet fins a dia d'avui, tant a nivell físic com tècnic. La pista còmoda, que a vegades s'arriba a fer avorrida, és pràcticament inexistent, i tot i que hi ha un parell de talls que transcorren damunt asfalt, en cap moment es fan feixucs, ja que l'entorn i la duresa de la pujada (en el cas de St. Pere) compensen de sobres aquest petit defecte.

Aquest és el perfil altimètric de la ruta:

Per acabar un vídeo d'una de les ocasions en què hem resseguit aquesta ruta. El va muntar un company d'expedició, en Lluís.

Si entrau al wikiloc vos hi podreu descarregar el track que hi va penjar en Xevi.

Nou bloc: Beteterus Sense Fronteres

La setmana passada vaig rebre un correu que m'informava d'una bona notícia: el naixement d'una nova criatura virtual, el bloc Beteterus Sense Fronteres. Al seu darrere hi ha el grup BTTgirona i la web A Girona en BTT, i més concretament en Josep M., la seva ànima mater. Fins ara havia tingut la sort de seguir les cròniques que s'anaven enviant per correu i puc assegurar sense por a equivocar-me que la qualitat i l'èxit del bloc estan garantits. Primer, perquè el seu coneixement dels camins i indrets dels voltants de Girona és envejable; i segon, per la seva gràcia a l'hora d'escriure, que fa que les seves cròniques siguin ben divertides.

Ara segurament ja hi deu haver qui sospita que som coneguts o amics o alguna cosa semblant i per açò en faig aquestes lloances. No anau mal encaminats, tot i que no és exactament açò. Resulta que he descobert que en un dels seus primers articles ha parlat molt bé del meu bloc. Així que tots aquells que vulgueu una lloança del vostre bloc, ja sabeu el que heu de fer! ;)

Bromes a banda, molta sort als Beteterus Sense Fronteres! Com diu un bon company nostre: ens veiem pels corriols i trialeres de la terra!

Parèntesi nadalenc. Sa verda roqueta

Per la gent que es desorienta fàcilment enmig de la muntanya, com ara un servidor i la seva companyia habitual, el Nadal és un moment crucial de l'any, ja que ens serveix per proveïr-nos d'unes reserves que poden resultar vitals en el moment menys esperat. Jo aquest any m'he pres molt seriosament el tema de les reserves, i per facilitar-ne l'acumulació he decidit no tocar la velo durant unes setmanetes. Bé, ja deveu intuïr que la cosa no ha anat exactament així. La veritable raó que m'ha obligat a prescindir de la meva estimada macchina ha estat una petita lesió en un genoll, encara en procés de curació. Les vacances de Nadal havien de ser una bona ocasió per fer unes quantes sortidetes amb velo per sa roqueta. Les sortidetes s'han fet igual, però nocturnes, sense frontal, i amb forta presència d'avituallaments... ja ens entenem, no?

En qualsevol cas, el que sí he pogut fer, ni que fos parcialment, és treure'm el mono de natura a base d'unes quantes excursionetes a peu en les que he pogut disfrutar del verd intens que ara mateix llueixen tots els racons de l'illa. Menorca no és ni de bon tros tan seca com pensen els visitants estiuencs, però en qualsevol cas aquesta ha estat una tardor especialment plujosa. Dos companys empordanesos que van venir de visita aquests dies es van soprendre, ja des de l'avió estant, per aquest fet. Deien que en alguns moments fins i tot els recordava a Escòcia...

Vos deix amb unes quantes imatges preses amb el mòbil.

Costa nord mirant cap a Ponent. Al fons, les Illes Bledes.

Platja de Cavalleria.

Cavalleria. En aquesta època de l'any és un gust arribar a una platja i trobar l'arena intacta. Fins i tot fa cosa trepitjar-la.

Pregonda.

Pregonda amb el Far de Cavalleria al fons. Moltes parets seques moren a tall d'aigua.

Pregonda. Només dos dies després d'un temporal de nord, les aigües tornen a estar calmades i transparents.

Binimel·là. Avís per a navegants: l'ela geminada es pronuncia, i molt.

Entre les platges des Bot i des Tancats, amb els Penyals de Curniola al fons.

Platja des Tancats.

Temporal de nord des de dalt sa Punta Rotja. Cala'n Carbó al fons.

Estranys plecs de la roca dalt sa Punta Rotja.

Detall dels plecs.

Sa Bassa Verda, a la zona de La Vall.

Típic paisatge menorquí d'hivern, de tanques verdes i flors de fel-i-vinagre, parets seques, ullastres i bens pasturant.

Flors d'hivern.